Canvis socials i econòmics del segle XIX

Al segle XIX es produeixen canvis socials, econòmics i polítics molt profunds que marquen l'inici de la modernitat a Europa i a les seves possessions colonials.
Imatge destacada

| 28/02/2018 | Darrera actualització:


Índex de continguts

La característica fonamental del segle XIX és que es tracta d’un període de grans transformacions. Es produeixen canvis de tipus socials, econòmics i polítics. En política, les revolucions burgeses canvien els sistemes de polítics amb la instauració de règims de caràcter liberals. L’economia també viurà la seva pròpia revolució, amb l’arribada de la industrialització, en dues fases (la primera entre 1750 i 1840 i la segona entre 1880 i 1914). I les noves corrents de pensament, com l’idealisme, el materialisme, el nihilisme i el nacionalisme impactaran en una societat que surt del món rural i s’urbanitza ràpidament.

La Revolució Industrial

La imatge que tenim sobre la Revolució Industrial està dominada per un tòpic. Cap al 1750 s’inicia a Anglaterra el procés d’industrialització, amb la coexistència del “domestic system o putting-out system” (sistema de taller que funcionava des de 1600) amb el “factory system” (sistema de fàbrica). A les fàbriques angleses la mecanització del treball havia transformat una part de la producció. La industrialització britànica va ser el resultat d’una evolució. El terme “revolució” en el cas anglès és inadequat. La revolució Industrial no va ser un procés tan sobtat ni lineal.

Il·lustració que mostra un taller domèstic a Anglaterra
Il·lustració que mostra un taller domèstic a Anglaterra (sistema de taller).

Característiques de la Revolució Industrial anglesa

L’anomenada Revolució Industrial va suposar una transformació radical en la manera de treballar i en les relacions socials (creació de nous nuclis industrials). Que suposà la revolució industrial per la societat agrària europea?

La Revolució demogràfica: 1740-1870

Els canvis econòmics i socials que s’estaven produint a tota Europa durant aquest període van propiciar un augment generalitzat de la població i que es visqués una autèntica “revolució demogràfica” pels següents motius:

Evolució demogràfica a França del 1800 al 2000
Evolució demogràfica a França del 1800 al 2000
de mortalitat i de naixement a la Gran Bretanya
Gràfic amb l’evolució de la població, la taxa de mortalitat i de naixement a la Gran Bretanya

En els 100 anys compresos entre 1750 i 1850 el país més poblat a Europa era Rússia, seguit a molta distància de França.

Mutacions i permanències a l’Europa continental: el centre industrial i la perifèria rural

Al voltant de 1860 hi havia una clara divisió a Europa entre una “centre” desenvolupat i industrialitzat i una “perifèria” endarrerida i allunyada de la industrialització. Això és així perquè no tots els països europeus van viure els mateixos processos polítics i econòmics. Hi ha una estreta relació les revolucions liberals, la destrucció de l’antic règim i la creació dels sistemes capitalistes.

Mapa d'Europa amb l'evolució per països de la industrialització
Mapa d’Europa amb l’evolució per països de la industrialització

Després de les Guerres Napoleòniques les distàncies entre Anglaterra industrial i la resta de països europeus havia augmentat. El 1790 hi havia a França 9.000 màquines del tipus “spinning jenny“, mentre que a Gran Bretanya hi havia 1.400.000. L’època de guerres des de 1792 fins a 1815 no va frenar, sinó que va augmentar la primacia industrial d’Anglaterra, pel domini del mar. La primera posició industrial a Anglaterra li va permetre:

Respecte al nivell d’industrialització a l’Europa occidental, el 1815 està constituïda per un nucli industrial desenvolupat i d’altra banda la perifèria (aquells estats endarrerits).

Els països avançats industrialment o en procés d’industrialització abans de 1850 eren: Anglaterra, Bèlgica, Suïssa i França, algunes regions txeques i alemanyes. Els no-industrialitzats i que no van començar el seu procés industrialitzador fins a la segona meitat del segle XIX eren: Itàlia, algunes regions de Rússia, Suècia, Noruega, Dinamarca i algunes zones d’Espanya com Catalunya.

El mapa de l’extensió de la industrialització a Europa també ens mostra els països on més s’estava desenvolupant el sistema capitalista. Perquè es pogués desenvolupar el sistema capitalista s’havien de donar una sèrie de condicions:

La distància entre Gran Bretanya i Europa es va anar escurçant durant el XIX. També va arribar la industrialització als Estats Units, entorn de 1822. En la segona meitat del XIX salta al Japó. En la segona meitat del XIX els Estats Units ja competia amb la primera potència capitalista.

Els estats més endarrerits no van tenir el marc polític i social apropiat perquè es desenvolupés la industrialització. Cada estat va seguir el seu propi ritme. Cada model de Revolució Industrial és peculiar, únic.

Nivells i condicions de vida a l’Europa del segle XIX

Què entenem per nivells de vida i condicions de vida?

Quina va ser l’evolució de les condicions de vida dels treballadors durant la Revolució Industrial? A aquesta pregunta se li pot respondre de forma totalment oposada segons dues tendències historiogràfiques: la historiografia liberal tendeix a respondre afirmant que els treballadors van millorar les seves condicions de vida. Els crítics al capitalisme afirmen el contrari, assegurant que no es van millorar les condicions dels treballadors.

Esquema amb les condicions de vida de la classe treballadora anglesa. Font: BBC
Esquema amb la principal legislació que afectava a les condicions de vida de la classe treballadora anglesa. Font: BBC

Aquest debat entre visions optimistes i pessimistes ha constituït una gran discussió sobre la història econòmica de la Revolució Industrial anglesa. Els optimistes posen èmfasis sobretot en dues qüestions: gràcies a la revolució industrial hi ha una evident millora del nivell de vida i un augment del benestar a llarg termini.

Els historiadors econòmics “optimistes” estudien bàsicament una sèrie d’indicadors quantitatius (evolució de salaris, evolució del consum, evolució del poder adquisitiu). Aquests autors són, entre d’altres, Harold F. Williamson i P.H. Lindert. Aquests autors dominen molt l’econometria, mètode d’anàlisi molt útil. Però aquest tipus de metodologia sovint és insuficient per conèixer altres elements no quantificables, com la percepció dels canvis en la forma de vida per part dels quals ho van viure.

En canvi, els autors més “pessimistes” posen més en relleu els efectes negatius de la primera fase de la Revolució Industrial, tot afirmant que:

Aquests autors insisteixen també a cridar l’atenció en la ruïna de molts artesans tèxtils, teixidors manuals, com a conseqüència del teler mecànic introduït cap a 1830. La industrialització portà a l’augment de la desigualtat entre la població. Els efectes negatius sobre la salut i la qualitat de vida dels obrers va ser considerable.

La revolució industrial va eixamplar les desigualtats socials entre els rics i els pobres. Font: BBC

Karl Marx i Frederic Engels van escriure el 1845 “La situació de la classe obrera a Anglaterra”, que tracta sobre com es va anar organitzant el moviment obrer a Anglaterra i les condicions de vida que tenien els treballadors.

Alguns dels historiadors que més han analitzat el fenomen de la industrialització i el seu impacte sobre les classes treballadores han estat tradicionalment els representants de les tesis “pessimistes”, d’ideologia marxista:

Thompson va fer un gir a la discussió entre els historiadors quan parlava de la dificultat de mesurar quantitativament les condicions de vida dels obrers tenint en compte aspectes com l’habitatge, l’alimentació, la sanitat o la durada de la jornada laboral.

Una escola a Londres al 1853

Els pessimistes consideren incorrecta la invocació del benestar a llarg termini com a criteri que justifiqui l’esforç de diverses generacions. Del 1790 al 1850 es produí una petita millora de nivell de vida material i van augmentar els nivells de consum. Però va haver-hi una explotació intensificada dels treballadors. El 1840 la major part de la població anglesa estava en una situació més acomodada que els seus predecessors. Els pessimistes es preguntaven si la millora assolida pels fills i els néts de les noves generacions respecte als sofriments patits de diverses generacions anteriors justificava parlar d’una millora generalitzada en les condicions materials de vida.

Cap a mitjans del segle XIX les zones urbanes angleses registraven una major mortalitat, menor esperança de vida en néixer i mortalitat general superior al 20-25%, superior a la mortalitat en els àmbits rurals.

Carrers de Londres de l’època victoriana on es concentrava la població obrera amb pitjors condicions materials de vida.

Aparició d’una nova societat de classes: Moviment obrer i socialisme

Entre el 1800 i el 1850 la societat europea va deixar de ser estamental (final de l’antic règim) per convertir-se en una societat de classes de tipus capitalista. Durant la primera meitat del XIX a Europa:

Origen del moviment obrer i el socialisme

Amb la incipient formació de la nova societat industrialitzada, van anar apareixent formes reivindicatives de la població treballadora. Organitzacions que, en part, les enquadren. I unes ideologies que les sustenten (orígens del socialisme).

Incipient organització dels treballadors

Els primers moviments obrers representen la persistència d’una tradició reivindicativa artesanal, pròpia d’agrupacions d’oficis. La major part dels treballadors no responien al tòpic del treballador industrial. Predomina un component artesanal.

La classe treballadora estava patint un procés d’erosió, despossessió del control del seu treball i perill d’una proletarització, estretament relacionat amb l’avanç de la mecanització de la indústria i la supressió de les regulacions gremials (limitacions). Això els obligava a plantejar unes reivindicacions comunes: s’organitzen i deixen a un costat les divisions dels oficis i passen a formular reivindicacions comunes.

A Anglaterra els efectes amenaçadors que per a molts treballadors els causava la Revolució Industrial causà:

Ludisme al 1812

El 1811 el nombre de teixidors manuals a Gran Bretanya era de 250.000. El 1795 solament eren de 75.000. A Anglaterra es van desenvolupar unes campanyes molt forçades per la necessitat dels treballadors. Era forma una solidaritat entre treballadors, més enllà dels límits de rams i activitats. El 1819 es funda la “Gran Unió General dels Obrers Filadors del Regne Unit“. Fins a 1824 no existeix el dret de lliure associació.

Cartisme
Fotografia de la gran reunió cartista de Kennington Common, Londres el 1848. Fotografia de William Edward Kilburn

Entre el 1830 i 1840 es va desenvolupar a Anglaterra el “Cartisme”, ampli moviment molt ambiciós. Conflueix la protesta contra la injustícia social i la reivindicació de la democratització de la vida pública.

A França la industrialització és més tardana. Major retard en la industrialització. Les reivindicacions vindran més tard, a partir de 1830. El seu epicentre està en els treballadors artesans de París i els teixidors de seda de Lió (aquesta fàbrica donava treball a gairebé tots els habitants de Lió, 150.000 hab.).

Organitzacions de la classe treballadora

Durant la segona meitat del segle XIX el moviment obrer es desenvolupa i va adquirint les seves principals característiques:

Karl Marx i Friedrich Engels cap al 1860.
Karl Marx i Friedrich Engels cap al 1860.

Ideologies

França: herència jacobina, reivindicació de democràcia. Primera meitat del XIX sorgeix una sèrie de canvis socials, es culpa al capitalisme com la culpable de la situació dels treballadors. Precursores de les més esteses i elaborades crítiques que es donaran durant la segona meitat del XIX: socialisme i socialistes utòpics.

Socialisme utòpic

No tenen un perfil comú. Més enllà de les posicions que existeixen, podem destacar:

Segons alguns dels representants d’aquests corrents socialistes, la suma dels interessos no condueixen al ben comú. Són els interessos col·lectius els que han de servir d’inspiradors per crear societats alternatives al capitalisme. Defensen les mútues i les cooperatives.

Un rang a tenir en compte és el caràcter didàctic i també voluntarista de moltes de les solucions que ens proposen. Influència del cristianisme en la formulació de les primeres doctrines socialistes:

Els personatges clau d’aquest període van ser: Louis Blanc, Charles Fourier, Pierre-Joseph Proudhon, Robert OwenDavid Ricardo.

Comunisme revolucionari

Els màxims representants d’aquest corrent van ser Filippo Buonarroti i Lois Auguste Blanqui. El comunisme revolucionari és una subcategoria del socialisme, que canvia lleugerament del socialisme, perquè considerava imprescindible apropiar-se l’aparell estatal per vies revolucionàries.

És una doctrina basada principalment en les experiències de la Revolució Francesa de 1789 (en particular la seva fase jacobina). Destaca la figura de Filippo Buonarroti, que defensava una societat comunista i igualitària, basada en el repartiment de béns. Per construir la nova societat, la conquesta del poder polític era imprescindible, ja que per a ell era impossible canviar la societat només amb el poder de l’exemple i de la propaganda. La conclusió era evident: era necessari imposar-se d’una manera revolucionària, utilitzant la “dictadura” com a període necessari de transició.

Lois Auguste Blanqui seguí els postulats de Buonarroti. Blanqui estava concençut que els homes, determinats i disciplinats, establirien una dictadura de transició per arribar a la nova societat comunitària i igualitària.

Conceptes clau:


Tots els articles del curs: Història Contemporània a Europa (segles XIX i XX)

Europa i el món colonial a finals del segle XVIIILa Constitució dels Estats Units d'Amèrica de 1787L'Era napoleònica (1799-1815)El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeuCanvis socials i econòmics del segle XIXLiberalisme i nacionalisme al segle XIXLes revolucions de 1820, 1830 i 1848L'expansió del gran capitalisme industrialL'Europa de Bismarck i els estats-nació liberalsImperialisme i expansió colonial al segle XIXLa Primera Guerra Mundial (1914-1918)Conseqüències de la Primera Guerra MundialEl nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerresRevolucions de Rússia i Alemanya (1917-1918)Les democràcies de l'Europa d'entreguerres: Gran Bretanya, França i AlemanyaArribada al poder del feixisme a Itàlia[Llibre] Capitalisme i democràcia 1756-1848

Bibliografia recomanada:

Persones clau:

No hi ha informació disponible per a aquesta pàgina


Idiomes disponibles:

Comentaris: