Revolucions de Rússia i Alemanya (1917-1918)

La primera guerra mundial va obrir un període històric nou a Europa: el de les revolucions comunistes i social-democràtiques. La resposta revolucionària a la guerra va tenir com a principal focus Rússia i Alemanya el 1917 i el 1918.
Imatge destacada

| 20/03/2018 | Darrera actualització:


Índex de continguts

La fi de la primera guerra mundial va obrir un període històric nou a Europa: el de les revolucions de Rússia i Alemanya. La resposta revolucionària a la guerra va tenir com a principal focus Rússia i Alemanya. Però també van ser els anys de l’ascens del feixisme al poder, tant a Itàlia a partir de 1922 com a Alemanya el 1933; de la crisi de la democràcia burgesa; dels avenços tecnològics; i del contrast entre un gran desenvolupament del capitalisme als anys 1920 i una de les crisis econòmiques més grans de la història mundial recent el 1929, la Gran Depressió.

Les Revolucions de Febrer i d’Octubre de Rússia de 1917

La Revolució Russa va ser conseqüència de la derrota del país a la Primera Guerra Mundial, però hi va haver altres raons de fons. La Revolució es va viure en dues etapes: amb la caiguda del govern autocràtic del tsar Nicolau II durant la Revolució de febrer de 1917 (març al calendari europeu) i la Revolució d’Octubre (novembre pel calendari europeu) del mateix any que portà al poder els Soviets liderats per Lenin del Partit Bolxevic.

Les causes de la Revolució. La monarquia autocràtica tsarista

Hi ha una sèrie de causes que expliquen els motius pels quals Rússia va arribar a enderrocar la monarquia més autocràtica d’Europa. Rússia estava governada per una monarquia absolutista, amb esquemes més propis de l’Europa occidental de l’Antic Règim. I tampoc s’havia produït un procés de modernització econòmica que fes possible sortir de la pobresa més absoluta als seus habitants.

La societat russa demanava mesures de reforma política i econòmica, però aquestes pretensions xocaven amb les intencions del règim tsarista autocràtic, que no volia cedir cap forma de poder. El poder estava en mans del tsar i els territoris estaven controlats per la noblesa, que no tenia gens d’interès a promoure una reforma agrària. L’autocràcia era un obstacle per al desenvolupament econòmic.

El règim tsarista s’identificava amb els interessos de la noblesa, així que la burgesia no podia imposar a l’Estat la política econòmica que li podia interessar. L’única via de sortida per la burgesia era la conquesta de mercats exteriors, bloquejada cap al món europeu i el Pròxim Orient. L’expansió exterior russa va ser cap a Àsia, però no va funcionar per la competència del Japó. El 1904 es produí el xoc entre el Japó i Rússia (guerra russojaponesa).

La derrota russa inesperada davant el Japó va deixar en evidència l’Estat rus, que provocà una crisi interna en la qual es van unir els interessos burgesos i els dels proletaris. La guerra i el fracàs rus van desembocar en una revolta de caràcter antigovernamental i espontània, generalitzada arreu de l’Imperi Rus. Els fets de la Revolució de 1905, aparentment, no van tenir direcció ni control, ni tampoc cap objectiu reconegut. És considerada generalment com el punt d’inici dels canvis a Rússia que van culminar amb la Revolució Russa del 1917 i la fi del Tsarisme.

Diumenge sagnant a Iaroslavl (A. I. Malygin, 1929). Revolucions de Rússia i Alemanya
Revolució de 1905. Diumenge sagnant a Iaroslavl (A. I. Malygin, 1929).

El règim tsarista va intentar el 1905 iniciar un camí de concessions projectant una reforma política i social amb dues mesures principals:

Eren reformes polítiques molt limitades, impulsades pel príncep Piotr Stolipin, que serà primer ministre de la primera Duma. Stolipin intentà impulsar una reforma agrària de caràcter liberal, per la qual va suprimir el Mir (les comunitats de camperols que compartien la propietat comunal de les terres) i va liberalitzar la compravenda de propietats agràries. La intenció de Stolipin era crear un grup de camperols pròspers (kulaks) que subministressin suport social al govern del tsar i frenar la lluita de la majoria dels camperols per la terra. Va permetre una modernització agrària que va treure a moltes zones de l’autoconsum cap a una agricultura comercial que podia abastir, per tant, les ciutats.

Amb la supressió del MIR s’intentava impulsar el mercat de les terres, privatitzant les terres comunals. Es defensava la “modernització del camp”, seguint el model anglès, introduint el capitalisme al món agrari per consolidar la propietat privada. Aquesta reforma agrària causà una onada de repressió al camp contra els camperols dissidents que acabà amb multitud d’execucions.

El 1911 Stolipin fou assassinat i el tsar va interrompre el procés de reforma i marginà la Duma. Quan s’inicià la Primera Guerra Mundial la situació a Rússia era pitjor que el 1905. Rússia s’incorporava a la Primera Guerra Mundial trobant-se en una situació de crisi social.

L’Imperi Rus durant la Primera Guerra Mundial

La guerra generà uns costos econòmics i socials enormes. La resposta política de la majoria dels països que van participar en la guerra va ser la creació de governs d’unitat nacional, on participaven tots els partits polítics. Però això no va passar a Rússia. Els països que van construir governs d’unitat nacional van associar la guerra als interessos col·lectius. Rússia s’incorporà a la guerra per interessos estratègics, per aconseguir l’accés lliure al Mediterrani que li bloquejava l’Imperi Otomà. Però no hi havia cap motivació col·lectiva envers la guerra.

La primera guerra mundial provocà una gran inflació a l’Imperi Rus, caos en l’abastiment de productes a les ciutats i mobilitzacions de la massa camperola escaldada per les reformes anteriors. El 1916 la situació ja era prou convulsa. Es produïen conflictes locals constants, el tsar no era recolzat, se’l qüestionava sobre com havia de portar la guerra. La Revolució no esclatà de cop, va arribar perquè s’estaven produint  multitud de vagues a les ciutats i motins camperols per tot el país. A més era evident per tothom la gran incapacitat militar de l’Alt Comandament Rus que no era capaç d’assegurar el proveïment d’aliments de les ciutats perquè la producció interna s’estava desviant per alimentar a l’exèrcit al front.

La Revolució de Febrer de 1917

El 18 de febrer (seguint el calendari Julià), la fàbrica més gran de Petrograd, la factoria Putilov, va anunciar una vaga; la policia va disparar als vaguistes i algunes botigues van tancar, cosa que va provocar insurreccions en altres centres de producció. El 23 de febrer es van celebrar una sèrie de mítings i manifestacions amb motiu del Dia Internacional de la Dona que progressivament van prendre un fort to polític i econòmic. De nou la resposta de l’Estat va ser la repressió: es va enviar un batalló de soldats a la ciutat per a apaivagar l’aixecament, però molts d’ells no sols van preferir desertar sinó que es van rebel·lar contra els seus comandaments. Aquests esdeveniments van obligar el tsar Nicolau II a abdicar el 2 de març (JU) (15 de març, del calendari gregorià).

Revolucionaris en una imatge del febrer de 1917
Revolucionaris en una imatge del febrer de 1917

Amb l’abdicació del tsar el règim s’enfonsà. En alguns llocs del país les autoritats van poder mantenir el poder autocràtic mentre en altres indrets els començaren a constituir els Soviets, com va ser el cas del Soviet de Petrograd, que va tenir un paper molt important durant les jornades revolucionàries i que va actuar com a contra-poder del govern provisional establert després de la caiguda del tsar.

El Govern Provisional

El 2 de març es constituí el primer Govern Provisional, per omplir el buit de poder deixat per l’abdicació del tsar. Estava encapçalat pel príncep Gueorgui Ievguènievitx Lvov i integrat per membres del Partit Constitucional Democràtic Rus (KD), entre d’altres Pável Miliukov i Aleksandr Kérenski. El primer era un noble, el segon un burgès i l’últim un polític del Partit Social-Revolucionari (SRs).

El govern provisional de Sant Petersburg va ser reconegut per l’exèrcit i els principals governs locals, però no per totes les forces polítiques. El seu principal objectiu era el de governar i impulsar la construcció d’un nou règim. I per això es van convocar eleccions a una Assemblea Nacional Constituent.

El govern provisional havia de resoldre el problema de desproveïment i el problema de la guerra. No van treure Rússia de la guerra perquè no podien trencar el pacte de l’Entente amb França i Anglaterra.

Al mes de maig Miliukov envià un telegrama donant garanties que Rússia es mantindria activa al front oriental, el que va provocar la caiguda del govern provisional, que va haver de dimitir. Seguidament es formà un Segon Govern Provisional presidit per Aleksandr Kérenski (21 de juliol – 8 de novembre) i amb la participació de tots els grups polítics excepte el bolxevic.

La Revolució d’Octubre de 1917

Mentrestant Lenin, líder de la facció bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), i que es trobava exiliat a Suïssa, pactà amb el Kàiser d’Alemanya la retirada de Rússia de la guerra a canvi de permetre’l passar per Alemanya per tal de poder arribar a Rússia. El tren sortí de Ginebra el 9 d’abril. El 15 d’abril va arribar a Sant Petersburg.

A la seva arribada pronuncià unes paraules cèlebres:

Lenin arriba a Sant Petersburg
Lenin arriba a Sant Petersburg el 15 d’abril de 1917

“El poble necessita pau, el poble necessita pa, el poble necessita terra, i ells li donen guerra, fam, els deixen sense pa i deixen als terratinents la terra. Hem de lluitar per la revolució social, lluitar fins al final, fins a la victòria completa del proletariat. Llarga vida a la revolució social internacional”.

Al mes d’abril Lenin desenvolupà la seva idea que calia anar a una nova revolució per enderrocar el govern provisional i fer un govern dels proletaris i obrers (soviets).

El govern provisional comptava amb l’oposició bolxevic (que defensava la tesis de “pa, pau i terra” pels obrers) i un sector de l’exèrcit que conspirava contra el govern. Quan va caure el primer govern provisional la primera cosa que va fer el nou president Kerensky va ser ordenar la detenció dels líders bolxevics. Lenin va aconseguir fugir a Finlàndia, però d’altres bolxevics, entre els quals Trotski i Lunatxarskiy, foren detinguts i empresonats el 22 de juliol (4 d’agost).

A l’agost el general Lavr Kornilov es dirigí cap a Sant Petersburg i intentà un cop d’estat avortat. Això desacredità a Kerensky. Per tal de resistir un possible atac de les forces de Kornilov, Kerensky es va veure en la necessitat de recórrer a l’aparell militar dels bolxevics. A més, Kérenski va ordenar repartir 40.000 fusells entre els obrers de Petrograd, molts dels quals anaren a parar a mans dels bolxevics. El 4 de setembre Trotsky i altres líders bolxevics van ser alliberats. Trotsky es va convertir en el líder del Consell dels Soviets de Petrograd. Lenin ja pensava en l’assalt al poder i imposarà el seu criteri dins el partit.

A les deu del matí del 25 d’octubre (7 de novembre al calendari gregorià), el Comitè Militar Revolucionari va publicar una proclama, escrita per Lenin, de dissolució del Govern Provisional i de transmissió del poder al Soviet de Petrograd. A primeres hores de la tarda, Trotski va convocar una sessió extraordinària del Soviet de Petrograd, per preparar el Congrés dels Soviets. La reunió estigué controlada pels bolxevics i per la facció esquerrana dels socials-revolucionaris.

El Comitè Militar Revolucionari envià els treballadors armats i els soldats a capturar els edificis claus de Petrograd. El Palau d’hivern va ser atacat a les 9.40 del matí. Kerensky abandonà Petrograd. Els bolxevics havien pres el poder.

El 26 d’octubre (8 de novembre), el Congrés dels Soviets va aprovar el Decret de Pau, el Decret de la Terra i la formació d’un nou govern denominat Consell de Comissaris del Poble sota la presidència de Lenin, que havia d’actuar fins a la reunió de l’Assemblea Constituent.

Es va procedir a realitzar eleccions el 25 de novembre de 1917 però no les van guanyar els bolxevics, sinó els socialistes revolucionaris (ala moderada), el que suposà una bufetada política per Lenin. L’Assemblea Constituent estava dominada pels socialistes revolucionaris.

El 5 de gener es reuní l’Assemblea Constituent, presidida per Victor Chernov, però l’exèrcit roig la va dissoldre. Es començà el procés cap a la dictadura. Chernov va haver de fugir al Caucas i allà formà un Govern de l’Assemblea Constituent, rival del govern bolxevic. Amb la sortida de Rússia de la primera guerra mundial, en funció del Tractat de Brest-Litovsk, signat el 3 de març de 1918, s’afirmava la independència de Finlàndia, Letònia, Estònia, Lituània i Ucraïna.

Lenin es dirigeix a l'Exèrcit Roig al 1920, sota la presència de Trotsky
Lenin es dirigeix a l’Exèrcit Roig al 1920, sota la presència de Trotsky

El govern bolxevic impulsà la Reforma Agrària, expropià les terres dels terratinents per convertir-les en finques públiques per repartir-les entre els camperols sense terres i donà el control de les fàbriques als obrers.

La Revolució de Novembre de 1918 d’Alemanya

La idea original de Lenin era la d’estendre la revolució per tota Europa. La de Rússia havia de ser la primera d’una escalada de revolucions per tots els països industrialment avançats. Per això quan arriben les primeres notícies de l’esclat de la revolució a Alemanya, Lenin i els altres membres del partit ho rebran molt positivament.

Però la Revolució Alemanya va tenir característiques molt diferents de la russa i no va tenir el mateix desenllaç. La causa immediata de la Revolució Alemanya va ser la derrota a la Primera Guerra Mundial. A diferència de Rússia, l’Imperi alemany no era un estat en crisi. Alemanya s’havia reunificat relativament poc temps enrere, tenia un procés consolidat d’industrialització a la part occidental del país i el capitalisme no estava en crisi. Tampoc hi havia una crisi de consens popular.

Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Fins l’últim moment va creure en la victòria

Amb la guerra s’havia constituït un govern d’Unitat Nacional. Un sector minoritari però important del partit socialdemòcrata, l’SPD, s’havia mostrat en contra la guerra i va constituir un partit propi, l’USPD (Partit Socialista Independent). A finals de 1917 va haver-hi un cert moviment de vagues que el 1918 es va diluir.

A començants de 1918 després de la firma del Tractat de Brest-Litovsk, va haver-hi una certa esperança a favor de la victòria d’Alemanya. A la primavera de 1918 es van produir les últimes ofensives al front occidental, semblava que les potències centrals guanyarien la guerra.

Això va fer refer el sentiment patriòtic alemany, però a l’estiu de 1918 va quedar clar que la guerra no seria guanyada. De creure que guanyarien la guerra van passar a perdre-la. En aquest moment el govern alemany es plantejà evitar la derrota arribant a un acord amb les potències aliades.
El Kaiser Guillem II va encarregar formar nou govern al príncep Maximilià de Bade (3 d’octubre de 1918) polític de tendència conservador liberal. Al seu gabinet també va ingressar per primera vegada un socialdemòcrata, Philipp Scheidemann. El govern estava format per l’SPD, liberals i partits de centre-conservadors.

Aquest govern havia de fer dues coses: intentar encaixar en l’oferta de pau que els oferia el President Wilson (que els obligava a realitzar una reforma política del Reich, basada en l’augment del poder del parlament, convertint l’Imperi en una monarquia parlamentària) i sotmetre el poder militar al civil (desactivant la idea del militarisme prussià).

Però la proposta de reforma del Canceller de Bade no va tirar endavant, per l’oposició de l’exèrcit. El mateix Kàiser Guillem II, forçat per la pressió política d’entregar el poder a Bade, no simpatitzava amb aquesta seva reforma.

Esclata la Revolució

Amb aquesta situació prerevolucionària, el kàiser Guillem II abandonà Berlín per anar a la localitat d’Spa (seu de l’Estat Major). Allà es donà l’ordre a la Marina de mantenir la guerra, que es trobava fondejada a Kiel. Aquesta ordre donada a finals d’octubre desencadenarà la insurrecció.

En rebre l’ordre de la Marina, part dels sotsoficials de Kiel van decidir sublevar-se i constituir (28 d’octubre – 4 novembre) un Consell de Mariners, que va ser recolzat pels moviments socialistes de Kiel. El primer pas va ser a Kiel, però la insurrecció es va anar estenent-se pel país, sense que ningú cridés a la revolució, totalment de forma espontània. Sindicats i els dos partits socialistes hi donaven suport. Fou un procés en cadena:

Quan la revolució arriba a Berlín, el 9 de novembre, el Kàiser decideix abdicar i marxar del país.

La Revolució triomfà a Berlín el 9 de novembre de 1918
La Revolució triomfà a Berlín el 9 de novembre de 1918

El Canceller Maximilià von Baden considerà que havia perdut la legitimitat i oferí la possibilitat de formar un govern provisional a Friedrich Ebert, un dels líders del partit socialdemòcrata. L’oferta inicialment va ser acceptada. Ebert va intentar formar un govern provisional continuista constituït pels partits majoritaris: socialista, independent, demòcrata, de centre…. volia proclamar una república democràtica i aconseguir l’armistici. Però Ebert va quedar desbordat per la situació del carrer.

L’Alemanya revolucionària: el Consell de Comissaris del Poble

Karl Liebknecht (un dels líders de la Lliga Espartaquista que havia fundat el 8 de desembre de 1918 el Partit Comunista KPD) es traslladà el 9 de novembre immediatament a Berlín només sortir de la presó. Es plantejava la declaració de la república socialista, però Phillipp Scheidemann (líder berlinès del partit socialdemòcrata) en assabentar-se de la notícia del triomf de la revolució decidí ràpidament sortir al balcó de l’edifici del Reichstag i des d’allà proclamar la república pel seu compte, contra la voluntat expressa d’Ebert.

Friedrich Ebert abandonà la idea de proclamar un govern provisional i constitueix un Consell de Comissaris del Poble, que semblava sortit de la Revolució i que era molt semblant dels Consells dels Comissaris del Poble de Rússia. Ebert volia subratllar que el seu consell no estava imposat pel partit socialista sinó per la base, el poble.

Consell de Comissaris del Poble
Consell de Comissaris del Poble sorgit de la Revolució d’Alemanya

El Consell estava format per 6 membres: 6 socialistes, 3 independents. Aquest era el govern de la revolució.

1a mesura

L’exèrcit ha d’acatar la nova situació revolucionària. L’Estat Major serà comandat pel mariscal Wilhelm Groener, el nou Primer Comandant General. Groner assegurà el suport de l’exèrcit i va demanar a canvi la promesa d’Ebert de restablir els rangs de l’exèrcit. Quedaven desplaçats del poder Paul von Hindenburg i Erich Ludendorff. Això suposava la liquidació de l’imperi.

2a mesura

Aconseguir l’armistici, que es firmà l’11 de març de 1919. Aquesta era una gran diferència amb Rússia, ja que l’SPD estava amb la gent, no tenia problemes amb l’Estat i no tenia la guerra perquè aquesta ja s’havia acabat.

3a mesura

Què el nou règim, que controlava el carrer, no es veiés desestabilitzat pel descontentament social (ocupació de les fàbriques per part dels obrers).
Friedrich Ebert promogué un gran pacte entre sindicats i patronal, el 15 de novembre de 1918, acord que va ser tancat en tres dies. En què consistia?

A Alemanya no va haver-hi un procés d’inestabilitat social des del punt de vista laboral. A partir del 15 de novembre els sindicats tindran un interès prioritari perquè s’estabilitzés la situació política. El missatge que donaven és que convenia consolidar la situació política perquè es consolidessin aquests avanços socials.

El govern revolucionari va tenir un problema. L’SPD i l’USPD no tenien les mateixes opinions sobre les opcions del procés revolucionari. En caure l’imperi, els principats i regnes que formaven Alemanya es convertiren en Landes. El 25 de novembre Ebert reuní els Consells dels Landers i aconseguí el seu reconeixement.

Què proposava el partit socialista majoritari SPD?

L’SPD va fer una anàlisi de la situació tradicional de la socialdemocràcia. Alemanya estava en una fase de desenvolupament del capitalisme. Alemanya no estava preparada encara per fer el pas al socialisme. El capitalisme havia de fer el pas al socialisme. El que havia de fer Alemanya era passar de l’Imperi a la República democràtica per avançar cap al socialisme.

A més l’SPD rebutjava el procés revolucionari rus, que consideraven que havia desembocat en una dictadura de partit.

El Consell de Representants del Poble havia de convocar eleccions a l’Assemblea Constituent com més aviat millor. Alemanya ja tenia cens electoral. Havia de tornar a funcionar l’aparell de l’estat i que fos el Parlament el que decidís quina república havia d’haver-hi. El Consell de Representants del Poble per poder restablir l’aparell estatal havia de posar-se d’acord amb el conjunt de funcionaris civils on la presència socialista era mínima. Ebert respectarà l’aparell de l’estat heretat de l’imperi, minimitzarà l’exèrcit i pactà amb els partits burgesos l’acceptació de la nova situació política perquè no es bloquegés l’aparell de l’estat.

L’SPD acceptà aquesta proposta.

Proposta dels socials-demòcrates independents USPD

No hi havia una única proposta, sinó 3. S’havia d’anar cap a una República democràtica o una República socialista?
Eduard Bernstein (representa el sector revisionista) i Karl Kautsky (contrari al procés revolucionari rus) eren representants de l’ala dreta del partit. Proposaven donar suport a la proposta d’Ebert però amb un matís: aprofitar el període provisional per, des del Consell de Representants del Poble, decretar algunes mesures d’orientació socialista en l’àmbit de les relacions laborals, per garantir el triomf electoral.

Hugo Haase aposta per la república obrera, de consells (Soviets) constituïda mitjançant un procés constitucional dels Consells que ja existeixen. Consell Nacional de Congressos i proclamar la República de Consells.

Rosa Luxemburg i Karl Liebknech defensaven que tot el protagonisme havia de ser dels consells. No s’havia d’esperar que els consells es decidissin a proclamar la república, calia practicar la “gimnàstica revolucionaria” per tal de mantenir la revolució al carrer. El grup de Rosa Luxemburg i Liebknech constituiran el Partit Comunista, el desembre de 1918.

La Revolució “traïda”. Triomfa la tesi de la SPD de la República democràtica

El desembre de 1918 s’imposen les tesis de l’SPD. Entre els dies 16 i 20 de desembre de 1918 es convoca el Primer Congrés Nacional de Consells a Berlín. Quasi 500 delegats hi participen, dels quals 2/3 parts militen a l’SPD. El grup de seguidors de l’USPD no arribaran al centenar. 10 delegats eren seguidors de Luxemburg.

El Congrés de Consells donà suport a l’Assemblea Constituent. Per bastir ponts entre majoritaris i independents afegiran que s’iniciï ja abans de les eleccions un programa de reformes socials que passava per:

Ebert al mes següent convocà eleccions, que se celebraran el 19 de gener de 1919. Al mes de gener es produeixen incidents a Berlín entre partidaris de l’SPD i de la Lliga Espartaquista.

Combats al carrer entre partidaris del SPD i espartaquistes al gener de 1919.
Combats al carrer entre partidaris del SPD i espartaquistes al gener de 1919.

Esclatarà un conflicte entre l’SPD i l’USPD que acabà amb la destitució del cap de política, militant de l’USPD, que provocà la protesta dels independents, prenent la decisió de dimitir del Consell de Representants del Poble. Ebert els va substituir per altres 3 representants del seu partit. D’un Consell dividit es passà a nou Consell majoritari de l’SPD: Segon Consell de Representants del Poble. Aquest consell serà més fort que el rus. Ebert donarà entrada a representants de la dreta de l’SPD, Gustav Noske, extremadament hostil a la USPD.

La decisió de convocar eleccions serà acatada per tots excepte el Partit Comunista, que rebutjà la convocatòria i cridà a l’abstenció per bloquejar les eleccions amb una convocatòria de vaga general el 6 de gener, en suport a la República de Consells, amb un seguiment molt minoritari.
El 15 de gener es produeix l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknech.

A les eleccions participà més d’un 80% de la població, amb la consegüent derrota absoluta del Partit Comunista. L’SPD obtingué el 38% dels vots i l’USDP el 7,5%. Èxit d’Ebert. Però l’SPD guanyà sense majoria.

L’SPD podia seguir dirigint el procés constituent però no va tenir la majoria. Serà el partit més nombrós però obligat a pactar amb el Partit del Centre i el Partit Demòcrata, del qual sorgirà el Govern Scheidemann (febrer-juny 1919).

La nova República de Weimar

Per evitar els posteriors disturbis revolucionaris a Berlín, l’Assemblea Constituent es va reunir el 6 de febrer a Weimar. Allà van elegir l’11 de febrer a Ebert com a president interí del Reich i el 13 de febrer elegiren a Philipp Scheidemann com a Primer Ministre de l’acabada de formar coalició. El 21 d’agost Ebert fou finalment investit constitucionalment com a president del Reich.

La nova Constitució de Weimar, que convertia el Reich alemany en una república democràtica, va ser aprovada l’11 d’agost de 1919 amb els vots de l’SPD, Zentrum i DDP. Estava dins de la tradició liberal i democràtica del segle XIX i prenia textualment, com l’actual constitució alemanya, molts passatges de la constitució de Pauluskirchen de l’any 1849. Malgrat tot, per culpa de la distribució de majories al congrés nacional, les exigències centrals dels revolucionaris de novembre van quedar insatisfetes: la socialització de la indústria del ferro i el carbó i la democratització dels cossos oficials (Offizierkorps), l’expropiació dels grans bancs, indústria pesant i les grans propietats de terra dels nobles, els càrrecs i pensions dels funcionaris imperials i soldats varen ser explícitament protegits.

Per una part, la Constitució de Weimar contenia més possibilitats de democràcia directa que la Constitució de la RFA “Grundgesetz” (1949), per exemple amb la petició de referèndum (Volksbegehren) i el referèndum (Volksentscheid). Per altra part, l’article 28 de poders d’emergència donava al president del Reich amplis poders per governar, fins i tot en contra de la majoria del Reichstag i en cas de necessitat, l’ús de l’exèrcit a l’interior. Aquest article va resultar un mitjà decisiu per destruir la democràcia el 1932-1933 per part d’Adolf Hitler.

Conclusió de la Revolució Alemanya

El desenllaç final va ser el de la constitució d’una república democràtica, la República de Weimar, formada per partits que mai havien estat republicans ni demòcrates, però que històricament havien pactat amb els socialistes (els catòlics) durant el règim de Wismark. Democràcia sense republicans.


Tots els articles del curs: Història Contemporània a Europa (segles XIX i XX)

Europa i el món colonial a finals del segle XVIIIL'Era napoleònica (1799-1815)El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeuCanvis socials i econòmics del segle XIXLiberalisme i nacionalisme al segle XIXLes revolucions de 1820, 1830 i 1848L'expansió del gran capitalisme industrialL'Europa de Bismarck i els estats-nació liberalsImperialisme i expansió colonial al segle XIXLa Primera Guerra Mundial (1914-1918)Conseqüències de la Primera Guerra MundialEl nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerresRevolucions de Rússia i Alemanya (1917-1918)Les democràcies de l'Europa d'entreguerres: Gran Bretanya, França i AlemanyaArribada al poder del feixisme a ItàliaSistema imperial: el Pròxim Orient, l'Índia, el Japó i la XinaEstalinisme a l'URSS i l'ascens del Nazisme a Alemanya[Llibre] Capitalisme i democràcia 1756-1848El setge de Leningrad (1941-1944)Berlín: La Topografia del Terror (seu de la Gestapo)Mapa: Població de les ciutats d'Europa al segle XIXL'incendi que va destruir la República de Weimar

Bibliografia recomanada:


Idiomes disponibles: