Les revolucions de 1820, 1830 i 1848

Europa va viure diversos cicles revolucionaris durant la primera meitat del segle XIX, entre els més importants al 1820, al 1830 i al 1848.
Imatge destacada

| 05/03/2018 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Els diversos cicles revolucionaris que es van viure a Europa durant la primera meitat del segle XIX, entre els més importants el 1820, el 1830 i el 1848 van tenir el liberalisme, el nacionalisme i el radicalisme democràtic com els seus eixos ideològics principals. Les revolucions d’aquest període són liberals en tant que promouen la instauració de règims constitucionals parlamentaris i són fenòmens fonamentalment urbans.

El cicle revolucionari de 1820

Les revolucions de 1820 van tenir lloc fonamentalment als països de l’arc Mediterrani. Van ser uns moviments protagonitzats per minories, amb un programa “ampli” poc precís, de tendència liberal i democràtic-radical. Tots els moviments revolucionaris de la dècada de 1820 es caracteritzen per tenir participació de les classes populars. Excepte a Grècia, la resta fracassa.

Trienni Liberal. Triomf General Riego 1820
Aquest gravat recrea el moment en què la Constitució de Cadis és proclamada a la Plaza Mayor de Madrid al 1820. Font: Museo de Historia, Madrid.

La primera onada revolucionària va tenir lloc a partir de 1820 a:

Revolucions
Mapa d’Europa amb els punts on es van produir revolucions el 1820 (vermell) i el 1830 (blau).

Característiques generals dels moviments revolucionaris de 1820:

Les revolucions de 1820 van tenir lloc als països on el retorn a l’absolutisme havia sigut més fort després del restabliment del vell ordre europeu al Congrés de Viena de 1815. I també tenen lloc allà on les idees napoleòniques havien tingut major influència, sobretot a Espanya i Nàpols. Van ser revolucions de les minories, i eminentment liberals, però de tendència moderada.

A Nàpols la revolució va estar organitzada i realitzada pels sectors de la burgesia mitjana i alta. Elits polítiques que conspiren en la clandestinitat, per la política repressiva dels seus governs. Eren unes elits organitzades en societats secretes, la més important era “La Carbonara“, fundada a Nàpols en 1810.

Tant a Espanya com a Nàpols els revolucionaris tractaven d’aconseguir:

Un punt en comú en tots els moviments revolucionaris europeus és que tots reivindiquen la Constitució espanyola de 1812, perquè està inspirada amb la francesa de 1791. La Constitució espanyola de 1812 era plenament liberal perquè contemplava una monarquia constitucional, amb un rei amb amplis poders com el veto suspensiu, pel qual el monarca pot rebutjar qualsevol proposta del parlament i on podia nomenar els ministres. Dibuixava un parlament amb dues càmeres. L’exercici de vot estava restringit als homes i propietaris, que fa de filtre basat en la posició social i el gènere. I concedia una situació privilegiada a la religió catòlica i censura en matèria religiosa.

Jurament constitucio 1812
Ferran VII jura la Constitució de 1812 després del pronunciament del general Riego el 1829. Font: Museo Romántico, Madrid.

Però la revolució de 1820 era un moviment protagonitzat per les elits urbanes, les quals van desatendre completament les reivindicacions socials provinents del món rural. Es manifestaven a favor d’una política agrària moderada, per interessos econòmics dels mateixos protagonistes de les revolucions liberals. Desatenció motivada per un desconeixement total del món camperol.

Els liberals participaven d’una cultura política urbana i burgesa, que s’havia allunyat de la cultura tradicional, molt arrelada a les zones rurals. Això va conduir al fracàs dels moviments liberals. Els moviments liberals van ensopegar amb l’oposició camperola. El que succeeix a Espanya durant el Trienni Liberal va ser:

En quina mesura va afectar els camperols la política agrària del Trienni Liberal? No es van beneficiar en absolut, perquè els camperols no tenien suficients diners per participar en les subhastes promogudes per l’Estat per comprar els terrenys desamortitzats. I a més van perdre els tradicionals drets d’aprofitament: es van a veure privats de poder aprofitar les pastures, la llenya… Els liberals volien la propietat privada perfecta.

La política agrària dels liberals espanyols girava entorn de la promulgació de disposicions sobre règims senyorials que van portar al reconeixement de les propietats de la noblesa. El juny de 1821 el govern decideix la reducció a la meitat del pagament del delme i estableix un nou sistema de contribucions que va augmentar considerablement el pagament de tributs.

Aquesta política agrària donà lloc a un moviment rural antiliberal (el carlisme). Els camperols es veien afectats per les polítiques liberals que no defensaven els seus interessos. La revolució no la veien com a seva. Aquests camperols que no eren propietaris de les seves terres, eren la classe social més explotada en l’Antic Règim.

Els moviments liberals comptaven amb l’oposició de les grans potències conservadores que integraven la Santa Aliança. El sistema de congressos o “Sistema Metternich” que tenia com a objectiu el manteniment de l’ordre i la pau entre els Estats europeus es va posar en marxa per combatre les revolucions liberals:

Les revolucions liberals de 1820 van ser aixafades, excepte la de Grècia. Per què no a Grècia? El moviment grec va comptar amb l’ajuda de potències estrangeres (Rússia i Regne Unit). Ambdues potències estaven molt interessades en el control d’aquesta zona.

Per desenvolupar una política de pau europea, l’amenaça més gran era “la qüestió de l’est”, o d’Orient. Aquesta zona era un polvorí. En primer lloc, la debilitat de l’Imperi Otomà i també l’inici del despertar dels pobles balcànics, sotmesos al control otomà i del creixent interès de Rússia i la decidida voluntat dels britànics d’impedir-ho costi el que costi. Anglaterra i Rússia tenien unes relacions molt tibants.

Les revolucions de 1830

El 1830 es va desenvolupar una sèrie de revolucions a Europa. Moltes d’elles van triomfar, com la que portà a la independència de Bèlgica del Regne dels Països Baixos.

Mapa d’Europa el 1830. França, Bèlgica i Rússia van ser els principals territoris amb revolucions.

Els objectius dels moviments revolucionaris de 1830 eren:

A diferència de les revolucions de 1820, les revolucions del 1830 es donen a França, Països Baixos, Polònia i als Ducats de Parma i Mòdena.

Característiques del moviment revolucionari de 1830

Sobretot en el cas de França, ara si l’any 1830 hi va haver una major participació de sectors populars urbans. Se superà l’esquema elitista de les revolucions de 1820. Les revolucions de 1830 van precipitar la progressiva desintegració de l’ordre polític sorgit després de la Restauració.

La llibertat guiant al poble (Eugène Delacroix)
La llibertat guiant al poble (Eugène Delacroix, 1830). Pintura sobre oli. Es pot veure al Museu del Louvre de París. L’obra s’inspira directament en les jornades revolucionàries de París de 1830.

De nou va ser França la que va desencadenar l’onada revolucionària. El poble de París que romania mut des de 1789, es va aixecar el 1830 durant les jornades del 27, 28, 29 de juliol “les tres glorioses”. Ja no es va recórrer al pronunciament militar, sinó a la barricada, improvisades amb qualsevol material: carruatges, tonells, sacs de terra, llambordes… per fer front a les forces armades. La Revolució de París va aconseguir enderrocar la monarquia dels Borbons (que ja mai tornaria a regnar a França). I va transformar la inestabilitat política de l’època d’Europa en moviments revolucionaris. Entre 1830 i 1831 Europa va reviure l’onada revolucionària de 1789.

Focus de les revolucions de 1830

Durant les revolucions de 1830 es va produir el triomf del liberalisme moderat a França, acompanyada pel component nacional a Bèlgica. A França l’alta burgesia accedí al poder.

Les revolucions de 1830 també portaren una expansió del radicalisme democràtic amb elements socialistes a través del protagonisme que van adquirir en algunes ciutats la petita burgesia i els treballadors (París i més tard Lió). Important aportació del moviment neobabuvista (seguidors de Babeuf, 1760-1797). Aquest moviment va ser molt important en el desenvolupament de la ideologia igualitària. El 1830 un moviment de treballadors a França de demòcrates radicals es posà en marxa, centrat a París i Lió (1831, Revolta dels Canuts).

L’èxit o fracàs d’aquestes revolucions depenia:

A la Itàlia central les revolucions van ser sufocades per les tropes austríaques. Es va produir una intervenció militar estrangera. Escassa representativitat de la burgesia, fet que restava possibilitat a l’èxit del moviment revolucionari.

Polònia era una societat profundament agrària. L’agricultura estava poc evolucionada, amb sistema de rotació triennal de cultius sense guaret. Trobem una estructura de la propietat controlada que la noblesa controlava la major part de les terres. L’Església i la noblesa seguien mantenint molta importància i la industrialització amb prou feines s’havia realitzat.

La Revolució de 1830 a França

La Revolució de juliol de 1830 després de tres dies de guerra al carrer va aconseguir enderrocar la monarquia dels Borbons (rei Carles X) i instaurar una monarquia liberal moderada, sota el regnat de Lluís Felip I (1830-1848).

Battle outside the Hôtel de Ville, by Jean Victor Schnetz
Batalla a l’Hôtel de Ville de 1830, per Jean Victor Schnetz

Causa immediata de la Revolució de 1830

L’últim rei Borbó de França, Carles X, governava amb el suport de polítics d’extrema dreta. El seu regnat va donar al govern del país un gir involucionista. El moviment revolucionari va començar després de la proclamació d’unes noves ordenances, el 25 de juliol de 1830, quan a la càmera hi havia l’oposició al govern formada per forces bonapartistes i republicanes. Les ordenances pretenien reduir el poder que tenia l’oposició al Parlament dels diputats hostils. Què recollien aquestes ordenances?

En els primers moments, els polítics de l’oposició es van limitar a discutir els diferents textos. El que ningú s’imaginava era que les manifestacions del carrer, de caràcter espontànies, ho anessin a canviar tot. Per què aquesta vegada les classes urbanes treballadores van donar suport a les mobilitzacions que acabarien en una revolució?

Per entendre-ho és clau mencionar la crisi econòmica que patia França des de diversos anys i que generava un gran malestar social. El 1825 hi hagué un empitjorament de l’economia nacional, com a conseqüència d’una crisi financera. El malestar social es va agreujar per les males collites de 1828 i 1829. I aquest episodi causà la reducció del poder adquisitiu de la població. Els productes s’encarien i en conseqüència hi havia un descens de la demanda en una sèrie d’articles que provocaven el tancament d’algunes fàbriques. Això acabà causant una disminució considerable de la producció industrial.

L’historiador francès Ernest Labrousse va escriure a “Fluctuacions econòmiques i història social”, que la crisi econòmica era anterior a 1830 i que aquesta portava a un descontent polític, que va aguditzar els motius de protesta contra el govern, principal responsable d’aquesta crisi.

El marquès de Lafayette, partidari de Lluís Felip d’Orleans es va trobar amb alguna cosa que se’ls escapà de les mans. Van decidir posar-se al capdavant d’un moviment que no havien iniciat ells, per canalitzar-ho i conduir-ho a una solució moderada. La consolidació d’aquesta monarquia sota el liberalisme suposava una garantia per a les potències absolutistes, un mal menor enfront dels perills que podia representar una revolució continuada.

Després de les revolucions de 1830 es va produir una divisió del continent europeu en dues àrees:

França i el Regne Unit van recolzar el 1834 els constitucionalistes espanyols i portuguesos. A Europa s’estaven gestant unes solucions pactades enfront de les revolucions que comportava incorporar a les elits burgeses als governs.

Les revolucions de 1848

Les crisis econòmiques (en els àmbits rurals, industrial i financer) i les crisis polítiques i socials són les principals causes del cicle revolucionari de 1848. L’estudi d’aquestes revolucions causa problemes per determinar on van sorgir aquests problemes. Davant el panorama d’heterogeneïtat de causes de les revolucions de 1848 cal tenir presents els caràcters diferencials de cada país.

Mapa d'Europa de les revolucions de 1848
Mapa d’Europa de les revolucions de 1848

Principals reivindicacions dels revolucionaris:

Dos tipus de causes expliquen el moviment de 1848:

Característiques de les revolucions de 1848

Totes les revolucions es van produir a la primavera de 1848 i tenien components ideològics comuns en el liberalisme, el nacionalisme i el radicalisme democràtic. Les revolucions de 1848 es produeixen de forma gairebé simultània, entre febrer i maig de 1848 i s’estenen per bona part d’Europa. Es van produir revolucions a França, Imperi Habsburg, Prússia i península Itàlica, en ciutats com París, Frankfurt, Berlín, Milà, Venècia, Roma, Palerm…

Revolució de 1848 a Berlín
Revolució de 1848 a Berlín

A les revolucions de 1848 se’ls ha posat l’etiqueta de la “Primavera dels pobles“, coneguda així per l’estació primaveral i en al·lusió de la manifestació del nacionalisme en els estats alemanys, la península Itàlica i també a l’Imperi Austríac. També es troben les reivindicacions liberals, provinents de la gran burgesia i el radicalisme democràtic, provinents de la petita burgesia i dels sectors populars.

A França la participació dels treballadors urbans parisencs va ser fonamental. El sociòleg alemany Georg Simmel escrigué que “des de 1830 es va produir a França una creixent conscienciació de la classe treballadora”.

Però les revolucions van acabar amb el fracàs a tot arreu després d’una fase d’èxit momentani. Cap a finals de 1848 la sort estava decidida i en contra de les revolucions. A l’estiu del 1848 és quan es van extingir els últims focus rebels. A la península Itàlica, la revolució va ser aixafada per la intervenció de les tropes franceses i a Hongria per la intervenció de l’exèrcit austríac i rus, que van acabar amb la revolució l’agost de 1849 (el 14 d’abril Hongria havia proclamat la seva independència).

Per què es va produir el ràpid fracàs de les revolucions del 1848?

Durant les revolucions del 1848 va tenir lloc l’abolició de les relacions de servitud en l’Imperi dels Habsburg. Va ser una concessió feta per por dels aixecaments dels camperols, per evitar mals majors. A Rússia no es va abolir fins a 1861 i a Romania el 1864. L’abolició de la servitud en la resta de països es va produir durant el règim napoleònic.

Aquestes revolucions van suposar un pas important en la creació d’una consciència nacional a Itàlia i de manera més general les revolucions van contribuir a trencar definitivament amb l’època de la Restauració.

Europa després de 1848

La burgesia, que ja formava part de l’alta classe mitjana, va anar accedint al poder després de 1848. L’alta burgesia mantenia aliances amb sectors de l’Antic Règim. El liberalisme moderat es va anar imposant com a ideologia política dominant. El nacionalisme va estar cada vegada més al servei de la creació de nous estats: el 1870 es produeix la unificació d’Itàlia i el 1871 la d’Alemanya. Els corrents socialistes es van manifestar com un perill desestabilitzador a partir de 1828 i durant la segona meitat del XIX.

Les revolucions del 1848 vénen a ser la línia de separació entre la primera i la segona meitat del segle XIX. Resulta el final lògic d’un procés que en 60 anys va transformar l’atmosfera política i social europea. La Restauració després de l’era napoleònica va salvar una part de les conquestes de 1789.

El cicle revolucionari de 1820-1830 va contribuir a ampliar les concessions. I les de 1848 les va completar. La data de 1848 completa la sèrie de cicles revolucionaris de la primera meitat del XIX. Tanca tot un procés de transició des de l’Antic Règim al Nou Règim liberal.

Les revolucions del 1848 van posar de manifest que les classes mitjanes, la burgesia, el liberalisme, la democràcia política, el nacionalisme i les classes treballadores anaven a ser d’ara endavant els elements permanents del panorama polític.

Els Estats Units d’Amèrica, una democràcia imperfecta

La Constitució de 1787 recull les directrius de la nova nació nord-americana. Problemes als quals s’ha d’afrontar:

Els mateixos polítics de la nova nació nord-americana estaven dividits entre els que defensaven les tendències federalistes, com George Washington, Alexander Hamilton, John Adams i els antifederalistes representats per Thomas Jefferson.


El Congrés Continental de Philadelphia (1783-1787) es va encarregar de la redacció i promulgació de la Constitució. Aquest Congrés no tenia àmplies atribucions. Era allò que defensaven els antifederalistes. Després de moltes difícils negociacions, el 1787 cada estat va acordar enviar diputats a Philadelphia per redactar la Constitució. Es va prendre el nom de “Convenció de Philadelphia“, també coneguda com a Convenció Constitucional.

La Constitució de 1787 proclamava:

Els primers Presidents dels Estats Units d’Amèrica van ser:

La Constitució de 1787 és una constitució liberal moderada. Propugna la separació de poders basada en la teoria de Montesquieu (1689-1755), en “L’esperit de les lleis”, que venia a reelaborar una altra teoria de John Locke, “Tractat sobre el govern civil”. El poder executiu requeia en el President, elegible cada 4 anys. El poder legislatiu estava dividit en dues càmeres i el poder judicial requeia en el Tribunal Suprem.

Divisió de competències entre el govern federal i els estats membres.

El mecanisme del procés electoral delegava en cadascun dels estats les condicions per ser elector. Sistema molt complex:

Els ciutadans amb dret a vot eren els descendents d’europeus. Ni els indígenes ni els fills d’esclaus tenien veu ni vot.

Naturalesa conservadora dels Estats Units

L’aixecament americà i la Revolució Francesa no tenen res a veure: perquè la revolució americana es produeix en un territori sense explotar i no trobem una burgesia frustrada, ni camperols ansiosos de terres. El caràcter conservador de l’aixecament americà ve perquè cap nova classe social va arribar al poder mitjançant la rebel·lió, organitzada per la classe terratinent, que no pretenia en absolut crear un nou ordre social.

L’historiador Carl Neumann Degler ens descriu en la seva obra “Història 1600-1860” la composició social dels signants de la constitució:

Els signants de la constitució es van trobar en igual condició després de la Constitució. L’única cosa que van fer és canviar la situació afavorida amb el règim colonial i crear una nova situació per ells millor. L’aixecament americà va crear una gran expectació a Europa, dominada per l’Antic Règim. Anunciava que un nou ordre polític al món era possible. Va ser un esdeveniment pioner.

Què va passar entre els federalistes i els antifederalistes? Els federalistes van governar durant les dues primeres presidències. Jefferson va ser el que va iniciar la política expansionista. Va comprar a Napoleó el 1803 la Louisiana.

Conceptes clau:


Tots els articles del curs: Història Contemporània a Europa (segles XIX i XX)

Europa i el món colonial a finals del segle XVIIIL'Era napoleònica (1799-1815)El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeuCanvis socials i econòmics del segle XIXLiberalisme i nacionalisme al segle XIXLes revolucions de 1820, 1830 i 1848L'expansió del gran capitalisme industrialL'Europa de Bismarck i els estats-nació liberalsImperialisme i expansió colonial al segle XIXLa Primera Guerra Mundial (1914-1918)Conseqüències de la Primera Guerra MundialEl nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerresRevolucions de Rússia i Alemanya (1917-1918)Les democràcies de l'Europa d'entreguerres: Gran Bretanya, França i AlemanyaArribada al poder del feixisme a Itàlia[Llibre] Capitalisme i democràcia 1756-1848

Bibliografia recomanada:

Comentaris: