Revisió del Tractat de Versalles i la reobertura del conflicte a Europa

L'arribada al poder d'Adolf Hitler a Alemanya i la fi de l'època de bonança econòmica de la dècada de 1920, obrí la porta a qüestionar la pau de Versalles.
Imatge destacada

| 16/12/2019 | Darrera actualització:


Índex de continguts

El desequilibri de l’ordre europeu d’entreguerres

L’arribada al poder d’Adolf Hitler a Alemanya, amb un nacionalsocialisme que propugnava la revisió del sistema de Versalles, sumat a la Itàlia desenganyada per la victòria mutilada de la primera guerra mundial, van marcar profundament el context polític i social de la dècada de 1930, que portaren a un nou conflicte bèl·lic d’abast mundial.

Programa polític i objectius del Nacional-socialisme alemany el 1933:

Programa en política exterior del règim feixista italià:

Principals esdeveniments entre 1933 i 1939

Octubre de 1933

El 19 d’octubre de 1933 Alemanya es retirà de la Societat de Nacions, abandonant la política internacional de la “seguretat col·lectiva”, apostant a partir d’aquell moment per les relacions bilaterals entre els Estats. D’aquesta forma Alemanya recuperava la plena sobirania en política exterior (molt limitada en funció del Tractat de Versalles).

La renúncia es va formalitzar en una carta enviada pel ministre de Relacions Exteriors alemany, Konstantin Freiherr von Neurath, on informava el secretari general de la Societat de Nacions, Joseph Avenol, de la retirada del país en aquest organisme internacional. La renúncia permetia a Alemanya procedir amb la seva política de rearmament militar a gran escala, el que era una violació flagrant dels acords internacionals. També abandonà el 1936 el Tractat de Locarno.

Gener de 1934: Pacte de no-agressió entre Alemanya i Polònia

L’Alemanya nazi firmà un acord d’amistat amb Polònia, el 24 de gener de 1934. Era el “Pacte de no-agressió Alemanya-Polònia“, un acord d’amistat i cooperació mútua per un termini de deu anys.

Hans-Adolf von Moltke (ambaixador alemany), el mariscal polonès Józef Piłsudski, el ministre alemany de Propaganda Joseph Goebbels i el ministre d'Afers Exteriors polonès Józef Beck
Hans-Adolf von Moltke (ambaixador alemany), el mariscal polonès Józef Piłsudski, el ministre alemany de Propaganda Joseph Goebbels i el ministre d’Afers Exteriors polonès Józef Beck a Varsòvia (15 de juny de 1934).

La signatura d’aquest pacte amb Polònia va suposar l’abandonament temporal de la disputa entre els dos països, la fi de l’aïllament internacional de Govern de Hitler després de l’abandonament de les negociacions de desarmament i de la Societat de Nacions i la possibilitat d’afeblir l’aliança franc-polonesa. El pacte també li va permetre reforçar la seva propaganda a favor de la pau i calmar les suspicàcies de les altres potències després de la seva retirada de la Societat de Nacions i de les negociacions sobre el desarmament.

El pacte va ser interpretat per l’URSS com una amenaça per part d’Alemanya cap als soviètics.

Juliol de 1934: fallit cop d’Estat a Àustria

Pocs dies després dels esdeveniments del 30 de juny (la Nit dels Ganivets Llargs), que havien permès a Hitler consolidar la seva dictadura personal, els nazis austríacs van intentar dur a terme un cop d’Estat contra el règim austrofeixista instal·lat en el poder el març de 1933.

El complot nacional-socialista contra el govern d’Engelbert Dollfuss del 25 de juliol va fracassar, però els nazis van aconseguir assassinar Dollfuss a la seu de la cancelleria.

Engelbert Dollfuss
Engelbert Dollfuss, canceller austríac i principal víctima del fallit cop d’Estat nacionalsocialista del 25 de juliol de 1934. Va ser assassinat a la cancelleria quan intentava fugir dels colpistes, que havien pres l’edifici.

Els nazis austríacs pretenien instaurar un govern nacionalsocialista però el fracàs del cop ho va impedir, en aquell moment. Hitler aprengué la lliçó; havia de deixar en segon terme l’annexió d’Àustria i posar en primer pla la recuperació de les fronteres d’Alemanya. No va ser fins al 13 de març de 1938 quan Alemanya s’annexionà Àustria.

Gener de 1935: Plebiscit per la reincorporació del Sarre

Quan es va complir el termini de quinze anys imposat pel Tractat de Versalles de 1920, es va fer un referèndum al territori del Sarre el 13 gener de 1935. En funció d’aquest tractat, el territori alemany del Sarre havia quedat com un espai administrat per la Societat de Nacions.

El referèndum va comptar amb una participació del 98%. El resultat va ser una gran majoria de 90,73% a favor de la unió amb Alemanya, el 8,86% volia mantenir l’statu quo i una minoria del 0,40% desitjava unir-se a França.

Hitler aprofità el resultat del plebiscit per declarar la restauració del servei militar obligatori. Això era una declaració pública del rearmament d’Alemanya i violava el Tractat de Versalles.

Abril de 1935: l’acord del Front de Stresa

França, Itàlia i Gran Bretanya van pactar una resposta unitària a les pretensions expansionistes de Hitler. Afirmaven el seu suport a la independència d’Àustria i també ratificaven la vigència dels acords del Tractat de Versalles.

Va ser una reunió de bones intencions, sense gaires efectes reals en la pràctica. El context polític era el següent:

Tant França com Gran Bretanya temien una nova guerra. Tota resposta a les amenaces de Hitler es feien d’una forma que no desemboqués amb l’esclat d’un nou conflicte. El govern francès creia en aquell moment amb la seva superioritat militar respecte a Alemanya i intentava dissuadir-la duna guerra immediata.

En una maniobra política i diplomàtica, el govern francès de Pierre Laval cercà un soci per contrarestar el potencial alemany. El país amb el que tenia un acord podia causar més impacte era l’URSS. El 2 de maig de 1935 es firmà el tractat franco-soviètic d’assistència mútua, amb l’objectiu d’envoltar l’Alemanya nazi per minimitzar l’amenaça per l’Europa central.

A Gran Bretanya no li preocupava massa Alemanya, excepte en el cas de la seva força aèria. Gran Bretanya, que no era un territori continental, sabia que podria atacar Alemanya sempre que pogués defensar l’espai aeri britànic. Però els anglesos calculaven erròniament la força de què disposava ja en aquell moment Alemanya. Els anglesos no estaven tan interessats a buscar un soci, sinó en establir una política d’apaivagament amb Alemanya per tenir-la controlada.

Juny de 1935: Acord naval anglo-alemany

Acord naval militar entre Gran Bretanya i Alemanya. Gran Bretanya acceptava el procés de rearmament d’Alemanya. Churchill ho va denunciar com un gran error, ja que pactar amb Hitler significava reforçar les seves tesis.

Amb cada decisió que prenia Hitler practicava la política dels “fets consumats”, sense demanar permís a ningú, perquè sabia que la resta de països europeus no presentaven oposició a les seves decisions. Totes les decisions unilaterals de Hitler eren acceptades per Gran Bretanya, França i Itàlia.

Març de 1936: la crisi de Renània

La crisi de Renània fou una crisi diplomàtica provocada per la remilitarització d’aquesta regió alemanya per decisió d’Adolf Hitler el 7 de març de 1936. El fet constituïa una violació del Tractat de Versalles i del més recent Pacte de Locarno.

L’ocupació militar de la Renània era una denúncia pública del Tractat de Locarno de 1925 (conjunt d’acords pels quals Alemanya, França, Bèlgica, Gran Bretanya i Itàlia garantien el manteniment de la pau a l’Europa occidental.) L’objectiu de Hitler era neutralitzar França i Gran Bretanya per l’est. No va tenir cap reacció política destacada.

Gran Bretanya i França es mantenien en la seva política d’apaivagament intentant negociar amb Hitler les reivindicacions alemanyes tot reconeixent el rearmament alemany. França i Gran Bretanya ja no se sentien superiors a Alemanya.

Guerra civil espanyola de 1936-1939

Les democràcies europees van firmar el Pacte de no-intervenció a la guerra civil espanyola. La Guerra Civil, a partir de la intervenció directa de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, suposava un nou pas en el procés de ruptura de l’equilibri de l’ordre europeu. Alemanya i Itàlia van donar suport a la rebel·lió militar contra el govern legítim republicà. Itàlia va proporcionar avions pel trasllat de l’exèrcit d’Àfrica a la península. La flota alemanya va bloquejar l’accés de la flota republicana a l’estret de Gibraltar.

Léon Blum (primer ministre del Front Popular francès) va proposar que els governs europeus es comprometessin a un pacte de no-intervenció a Espanya, pensant en dues coses:

El pacte de no-intervenció era la continuació de la política d’apaivagament amb Hitler. La guerra a Espanya fou un pas més en la crisi europea. I més important, significà la fi de les hostilitats entre Itàlia i Alemanya, que gràcies a la guerra espanyola van acabar de superar les seves diferències. Mussolini reorientà la seva política cap al mediterrani occidental deixant via lliure a Hitler en el mediterrani oriental.

La situació de deteriorament a Europa afavoria la política expansionista del nacionalsocialisme. La política de no-intervenció va reforçar a Alemanya i Itàlia. La violació flagrant de la política de la no-intervenció per part d’Alemanya i Itàlia va suposar que Gran Bretanya i França van haver de mirar cap a una altra banda i acceptar allò que tothom sabia: Alemanya i Itàlia participaven en el conflicte espanyol i la guerra civil espanyola seria només l’avantsala d’un nou conflicte d’abast europeu.

5 de novembre de 1937: Memoràndum Hossbach

Adolf Hitler es reuní secretament el 5 de novembre de 1937 amb la direcció del partit nazi i l’estat major per establir la futura política expansionista del Reich. La reunió va suposar un punt d’inflexió en les polítiques exteriors de Hitler, que llavors van començar a radicalitzar-se. La reunió es coneix amb el nom de la persona que va redactar l’acta, el Coronel Friedrich Hossbach.

En aquesta reunió es proposava:

12 de març 1938: Anschluss d’Àustria (l’annexió d’Àustria la Reich)

L’exèrcit alemany envaeix Àustria el 12 de març de 1938. L’acció va provocar la protesta dels governs anglès i francès. Mussolini acceptà l’annexió d’Àustria (ja era un aliat de Hitler). Alguns conservadors i laboristes anglesos ho acceptaren com lògic i esperable.

Estiu de 1938: la qüestió dels Sudets

L’estiu de 1938 es començà a plantejar la qüestió dels sudets. El Partit dels sudets alemanys va iniciar una campanya d’agitació per aconseguir l’annexió del territori dels sudets a Alemanya. Per primera vegada França i Anglaterra van denunciar públicament les pretensions annexionistes de Hitler. Estaven en contra del trencament de la unitat nacional de Txecoslovàquia.

Mussolini va intervenir el setembre de 1938 promovent una reunió entre els governs italians, alemany, francès i anglès a Munic. A la Conferència de Munic es va prendre el següent acord:

Hitler no va complir el pacte.

1 d’octubre de 1938: ocupació dels Sudets

El plebiscit dels Sudets no arribà a tenir lloc, perquè l’1 d’octubre de 1938 l’exèrcit alemany ocupà el territori. Uns 800.000 txecs restarien dins el territori com a ciutadans alemanys, sense cap dret per a ells enmig de 2.800.000 alemanys.

14 de març 1939: creació de la República titella d’Eslovàquia

Hitler liquidà Txecoslovàquia i instaurà la creació d’una república titella a Eslovàquia.

Conseqüències acord de Munic:

L’URSS es va sentir atacada per no ser convidada a la conferència de Munic. Els governs occidentals havien pactat amb Hitler el repartiment d’Europa i Stalin pensà que les conseqüències de l’acord serien la futura agressió a l’URSS per part d’Alemanya o Gran Bretanya.

Per la seva part, Hitler va interpretar l’acord de Munic com una concessió de carta blanca per dur a terme la seva política expansionista sense por a represàlies. Era un pas més en la seva política de fets consumats.

Després de la desaparició de Txecoslovàquia, el primer ministre britànic Chamberlain va signar un acord de protecció de Polònia, amenaçant a Alemanya de declarar-li la guerra en cas d’invasió.

A partir d’aquest moment Gran Bretanya i França començaren a tenir clar que si Hitler envaïa Polònia, s’iniciaria una nova guerra. La política de contenció va fracassar en tots els sentits.

A l’estiu de 1939 Hitler ja tenia clar que la guerra estava molt a prop. Però dins el seu govern no tothom hi estava d’acord. Per què Hitler va córrer el risc d’envair Polònia davant el desacord d’alguns elements de la direcció econòmica i militar alemanya?

Hitler confiava en el fet que després de l’ocupació de Polònia no hi hagués reacció dels governs europeus, tal com havia succeït fins aquell moment. Dins del govern de Hitler hi havia dues línies d’actuació:

Stalin plantejava frenar l’atac a l’URSS pactant amb Alemanya (per guanyar temps), que suposaria un desgast de les potències continentals de França i Gran Bretanya. Stalin però oferí una última proposta a França i Gran Bretanya i es realitzaren conversacions a segon nivell on no s’arribà a cap acord.

L’objectiu final de Hitler era l’est i s’havia de passar per Polònia. Hitler pensava a atacar Polònia després del rebuig militar de l’ocupació de Txecoslovàquia. Alemanya no podia tenir dos fronts oberts ni exposar-se a una guerra lenta de cinc anys, havia de fer una guerra llampec. S’havia de neutralitzar la resposta soviètica i francesa.

A la vegada, Alemanya no podia anar a la guerra sense el petroli del Caucas i per això necessitava un pacte amb l’URSS, que l’assegurés l’aprovisionament de matèries primeres i la salvaguarda del front de l’est.

23 d’agost 1939: Pacte Alemanya-URSS

El 23 d’agost de 1939 es firmà el Pacte Ribbentrop-Molotov. El tractat secret definia la repartició de l’Europa de l’est i central sota influència alemanya i soviètica, també a consultar-se sobre assumptes d’interès comú i abstenir-se a unir-se a qualsevol aliança militar.

Molotov signa el tractat en presència de Ribbentrop i Stalin
Molotov signa el tractat en presència de Ribbentrop i Stalin

1 de setembre 1939: invasió de Polònia

Alemanya envaeix Polònia. Inici segona guerra mundial.


Tots els articles del curs: Història Contemporània a Europa (segles XIX i XX)

Europa i el món colonial a finals del segle XVIIIL'Era napoleònica (1799-1815)El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeuCanvis socials i econòmics del segle XIXLiberalisme i nacionalisme al segle XIXLes revolucions de 1820, 1830 i 1848L'expansió del gran capitalisme industrialL'Europa de Bismarck i els estats-nació liberalsImperialisme i expansió colonial al segle XIXLa Primera Guerra Mundial (1914-1918)Conseqüències de la Primera Guerra MundialEl nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerresRevolucions de Rússia i Alemanya (1917-1918)Les democràcies de l'Europa d'entreguerres: Gran Bretanya, França i AlemanyaAscens al poder del feixisme a ItàliaSistema imperial: el Pròxim Orient, l'Índia, el Japó i la XinaEstalinisme a l'URSS i l'ascens del Nazisme a AlemanyaRevisió del Tractat de Versalles i la reobertura del conflicte a Europa[Llibre] Capitalisme i democràcia 1756-1848El setge de Leningrad (1941-1944)La Segona Guerra Mundial (1939-1945)Berlín: La Topografia del Terror (seu de la Gestapo)Mapa: Població de les ciutats d'Europa al segle XIXL'incendi que va destruir la República de Weimar

Bibliografia recomanada:


Idiomes disponibles: