La Restauració borbònica i la corrupció política

La Restauració era un sistema dissenyat des de dalt per assegurar la permanència i estabilitat en el poder dels grups dominants.
Image

| 05/11/2007 | Darrera actualització:


Índex de continguts

El règim de la Restauració Borbònica a Espanya s’assentava en un sistema dissenyat des de dalt per assegurar la permanència i estabilitat en el poder dels grups dominants. Només dos partits polítics podien alternar-se en el poder, Liberals i Conservadors. La resta d’opcions polítiques quedaven fora del sistema i sense cap possibilitat d’accedir al poder.

L’alternança al poder dels dos partits principals es feia a través del sistema conegut com a turnismo” (torn polític). Gràcies a aquest sistema el Govern estava de forma alternativa a les mans de Liberals i Conservadors. La majoria parlamentària sempre la tenia el partit que convocava les eleccions, obtenint uns resultats força escandalosos. Els partits de l’oposició obtenien resultats ridículs. Aquest sistema només podia ser assegurat a través del frau electoral, organitzat des de dalt cap a baix. El frau evolucionà amb els anys adaptant-se a les noves exigències.

Restauració borbònica
L’alternança al poder durant el règim de la Restauració. Font: https://jomroshe.blogspot.com/2011/12/cronologia-de-la-restuaracion.html

L’Espanya d’inicis del segle XX tenia tres reptes importants: la modernització socioeconòmica, la democratització i la nacionalització del país (Carnero Arbat, Élites gobernantes y democratización inacabada 1890-1923 pàg. 486). Dins del marc europeu l’Espanya de la Restauració de finals del XIX havia assolit certa convergència econòmica respecte dels seus veïns en molts sectors productius, però patia major retard en la democratització del sistema i la nacionalització del país. Totes les eleccions convocades a Espanya entre 1876-1823 havien suposat un frau electoral i el procés de nacionalització de les masses no havia assolit els nivells esperats o homologables amb els francesos.

Un règim basat en el frau electoral

Sobre el frau electoral s’ha dit que es va permetre a causa d’una presumpta falta de socialització i d’immobilisme polític de la població. Com demostra l’historiador Carnero Arbat, durant el període comprès entre 1890 i 1914 es va produir a Espanya un avenç important en la socialització política dels sectors amb rendes més baixes, gràcies a la implantació del socialisme reformista i els sindicats lligats al socialisme. També les capes mitjanes es van organitzar i es van articular al voltant del moviment republicà i els nacionalismes perifèrics.

La vaga
The Strike (1886) de Robert Koehler. Sovint es vincula a les vagues de 1886 de Bèlgica.

Aquesta socialització va ser desigual en el territori, afectant en aquesta primera etapa de forma més clara a la perifèria peninsular. El problema va ser que aquestes classes mitjanes organitzades al voltant del republicanisme i el nacionalisme català o basc tenien un component reivindicatiu de tipus tributari, a diferència de les classes mitjanes franceses de la III República, que havien reclamat i aconseguit major transparència electoral i un sistema de representació proporcional. Gràcies a aquestes reivindicacions les classes mitjanes franceses van trencar les relacions clientelars i jeràrquiques el 1880.

A Espanya la indiferència pel frau electoral d’aquests sectors mitjans-alts i la insuficient capacitat de l’Estat per prestar els serveis propis d’un sector públic avançat van ser les causes que van propiciar al món rural l’existència del fenomen del caciquisme.

El caciquisme al món rural

El sistema caciquil, imprescindible per controlar el món rural i assegurar el correcte funcionament del torn polític, era un “vast i complex mecanisme d’administració i distribució de favors”. Tenia una doble funció política: connectar mitjançant llaços clientelars les realitats aïllades locals i provincials del poder amb la classe dirigent nacional, instal·lada per torn en el Govern i proporcionar estabilitat al sistema polític de la Restauració (Cruz Artacho, Salvador Clientes, clientelas y política en la España de la Restauración 1875-1923 pp. 110-11).

Restauració borbònica, corrupció política

El mecanisme del favor era la base del sistema. La clientela gaudia d’un reduït nucli de persones vinculades al cacic per qüestions de parentiu o amistat. En un segon pla un conjunt de clients estaven vinculats al cacic partint de la seva gestió i ús privat dels recursos de l’administració públic.

Tot això reblat amb uns clients col·lectius que fonamentaven el suport polític al cacic partint de la devolució del favor concedit per aquell i administrat per les oligarquies locals. Això és exactament el que mostra Manuel Azaña en el text “Caciquisme i democràcia”. Deia Azaña que el fenomen del caciquisme no era invenció dels polítics de l’època, sinó que era un sistema heretat d’antany, recordant al vell vassallatge feudal. La influència del cacic era doble, l’econòmica (a través de les seves terres) i la professional (a través dels serveis que prestava).

La democratització del país que mai es va produir

Alicia Yanini el seu assaig “La manipulació electoral a Espanya: sufragi universal i participació ciutadana (1891-1923)” sosté que el sufragi electoral implantat el 1890 va actuar de forma negativa en la societat. Aquest no va servir, assegura, per “modernitzar el sistema polític, sinó que va ajudar a ampliar les clienteles caciquils“. La reforma electoral de 1907 va acabar de posar els pilars per a la futura crisi de la Restauració. Amb la reforma de 1890 i la de 1907, el centre polític del sistema va entrar en crisi per desavinences en l’elit, però aquesta crisi no va ser provocada per un augment de la participació ciutadà en els comicis.

A finals del segle XIX el caciquisme rural havia deixat de ser tradicional i amb la implantació del sufragi universal, necessàriament s’havia de recórrer a nous mètodes de manipulació política. La platea d’electoral s’havia ampliat i els cercles d’electors sobre els quals s’havia d’influir eren majors.

A les ciutats, el turnisme havia de fer front a diversos corrents ideològics i d’opinió que s’havien vertebrat a grans ciutats com Barcelona i València entorn del republicanisme i el regionalisme. La feble nacionalització de l’Estat, insuficient, va aconseguir absorbir el poder del cacic local, a mesura que l’Estat anava aconseguint una centralització més eficaç. Procés necessari per poder continuar controlant des dels partits dinàstics una societat que al segle XX començava a trencar la pau social que havia caracteritzat l’últim terç de l’anterior segle.

La Restauració Borbònica en relació amb l’Europa Liberal del segle XIX i XX

El sistema de la Restauració troba una certa semblança amb la Itàlia liberal de l’època de govern de Giolitti. Ambdós països es trobaven immersos en un procés de construcció nacional, amb canvis socioeconòmics importants en l’inici del segle XX i amb una articulació política similar. Malgrat tot, a Itàlia no s’implantà el sufragi universal fins al 1911 (restringit a un 23,2% de la població amb dret a vot).

A Itàlia l’arc parlamentari no es conformava en grups polítics. Davant de la debilitat de les estructures partidistes els diputats es convertien en representants de xarxes clientelars segons el districte electoral, articulades entorn d’una sèrie de “grans electors” (propietaris, industrials, professionals liberals) que garantien un ampli consens feia el diputat.

La cohesió d’aquestes estructures derivaven de la capacitat del parlamentari com a gestor dels favors davant del govern i del control dels grans electors en l’administració. En tot aquest procés resultava decisiva la figura del prefecte, que a l’igual del cacic espanyol, pressionava els empleats públics per organitzar la campanya electoral en favor dels candidats, encarregant-se de garantir la victòria electoral als candidats designats pel Ministeri de l’Interior (Zurita Aldeguer, Rafael La nazione i il campanile. Les eleccions a la Itàlia de Giolitti 1900-1914, pp. 172-175).

L’eclosió dels partits de masses a Itàlia va introduir novetats en el període 1900-1913. Malgrat tot, va persistir el frau electoral, ara en la forma de la compra dels vots. Aquesta era una forma més “elegant” de manipular els resultats electorals, ja que sense alterar la legalitat el Govern aconseguia els resultats desitjats. Aquest nou mecanisme s’apartava dels mètodes utilitzats en la Restauració espanyola.

El que diferenciava el cas italià respecte a l’espanyol era el grau d’incidència d’un diferent tipus de desviació del model de correcte funcionament de les eleccions en el sistema liberal-democràtic (Ranzato, Gabriele La forja de la soberanía nacional: las elecciones en los sistemas liberales italiano y español, pp. 118-120).

Hi havia a Itàlia com a Espanya un entramat clientelista comú. La diferència radicava en el fet que el prefecte italià recollia un nombre determinat de vots pels candidats recomanats, però sense acudir al frau. A Itàlia funcionava l’intercanvi de favors.

La Restauració espanyola no va ser una excepció europea

No podem afirmar que el règim de la Restauració suposés una excepció dins dels règims liberals parlamentaris de l’Europa de l’època. La Restauració, igual que la Itàlia liberal, no va assolir els nivells de democratització i nacionalització existents a França, però Espanya en aquella època va aconseguir situar-se econòmicament a prop dels nivells dels seus veïns europeus.

Quina intenció tenia l’elit en obrir el sufragi universal? Es pretenia democratitzar el país o simplement incorporar a minories descontentes dins d’un sistema polític de liberalisme oligàrquic? No hi va haver a Espanya les ofertes governamentals per satisfer les demandes de les classes populars. Això va marcar conflictivitat social dels últims anys de la Restauració.


Tots els articles del curs: Història Espanya (segle XIX)

Història d'Espanya al segle XIXLa Il·lustració espanyola del segle XVIIILa Guerra del Francès (1808–1814)L'Estat liberal: la Unió Liberal de Leopoldo O'DonnellLa crisi final del regnat d'Isabel II. L'oposició políticaEl Sexenni Democràtic (1868-1874)La Primera República espanyola (1873-1874)La Restauració borbònica i la corrupció políticaMapa: Distribució urbana de la població espanyola al segle XIX

Bibliografia recomanada:

No hi ha informació disponible per a aquesta pàgina.


Idiomes disponibles: