Religió: Reforma i Contrareforma

El segle XVI a Europa és un període de conflictes religiosos, en el qual es trencà definitivament la unitat de la Cristiandat occidental.
Imatge destacada

| 07/05/2020 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Segle XVI: religiositat i creences populars

Pràctiques populars: entre la màgia i la bruixeria

Allà on no arribava amb suficient força la religió, la població recorria a la pràctica de tradicions ancestrals entre el paganisme i la religiositat precristiana. Calia donar solucions als problemes de la gent allà on no arribava la religió o la medicina. En aquest context cal distingir entre la màgia blanca (endevinació o filtres amorosos) i màgia negra (maleficis).

Durant l’etapa de persecució als heretges, els menys capacitats per defensar-se de les acusacions dels tribunals eclesiàstics van ser els estrats més baixos, les dones, els vells, els nens i els malalts. Les denúncies provenien sobretot d’antipaties personals i greuges i eren una força de ventilar conflictes personals.

Les grans persecucions van coincidir en el temps amb les èpoques de calamitats. Els processos s’utilitzaven com a bocs expiatoris de la sensibilitat col·lectiva.

Bruixeria
Reproducció d’una escena on tres dones són cremades vives acusades de bruixeria

L’anomenada caça de bruixes per excel·lència es va dur a terme al començament de l’Edat Moderna sobretot a l’Europa Central. Es basaven en la denúncia a supòsits seguidors de l’anomenada ciència de les bruixes. La persecució entre els anys 1450-1750 (amb un màxim entre 1550 i 1650) era només en part una acció eclesiàstica contra l’heretgia, principalment es tractava d’un fenomen d’histèria col·lectiva contra la màgia i la bruixeria, que va convertir la màgia en un delicte i va tenir com a conseqüència recriminacions, denúncies, processos públics en massa i execucions. A Castella el Tribunal de la Inquisició no va instruir processos per bruixeria fins al 1526, perquè majoritàriament fins al 1530 va estar ocupat a perseguir els jueus.

El Parlament de París (1564-1640) confirmà un 10 % de sentències de mort (un total de 1094).

Religiositat popular i escepticisme

La religiositat popular estava basada en la pietat i l’exageració dels sentiments típica de l’època baixmedieval. Contraposició entre el pecat i el temor a la justícia divina. Hi havia una gran omnipresència de la por a la mort, que es conjurava amb ritus cristians viscuts des d’una religiositat més pagana que evangèlica.

Elements característics de la religiositat:

Els monarques Lluís XI de França o Felip II de Castella compartien l’obsessió per l’acumulació d’imatges, relíquies i medalles.

Els abusos morals i eclesiàstics

La cristiandat era conscient de la necessitat de la reforma de l’Església i de la pràctica religiosa ja des de l’any 1000. Al segle IX hi havia una gran diferència entre les pràctiques dels primers cristians i el seu temps. Entre els segles que separen l’any 1000 i el 1500 aquestes diferències es van fer més grans.

Durant la Baixa Edat Mitjana es van multiplicar les denúncies dels mals de l’Església a tots nivells:

Queixes comunes a totes les esglésies:

La reforma abans de la Reforma

Abans de produir-se el trencament de la cristiandat durant la Reforma protestant, van tenir lloc intents de reforma en diferents punts d’Europa. A Florència, Girolamo Savonarola fou un dels màxims exponents de la crítica a la corrupció romana. Fou un frare dominic i defensor del rigorisme exacerbat.

En ambients burgesos de Renània i Borgonya es practicava la Devotio moderna, una pietat més interior (menys ritus exteriors comunitaris) i més espontània (sense mediacions eclesials).

A Castella s’intentà una reforma eclesiàstica centrada en el clergat regular. Sostinguda per la reina Isabel I i el cardenal Cisneros imposà als franciscans claustrals l’observança. També es fundà la Universitat d’Alcalà amb l’objectiu de tenir un clergat més docte.

L’Humanisme va recuperar els textos clàssics i va fer una relectura de les Sagrades Escriptures. La impremta va difondre aquests textos religiosos en la llengua vulgar, que era la coneguda pel poble.

Vers l’any 1500 s’intentà el retorn a una religió més autèntica depurada de les estèrils disputes teològiques i dels excessos de la religiositat popular.

Els interessos socials i polítics

La Revolució religiosa, segons l’historiador francès Lucien Febvre, es va produir en un ambient social i polític on es combinaven variables territorials, de grup i individuals (paper determinant de Martí Luter o Enric VIII d’Anglaterra):

Als països nòrdics el protestantisme va ser una reacció contra el rei Cristià II de Dinamarca-Noruega (unitat escandinava):

El control de les esglésies no era una tendència només protestant. Els catòlics aprofitaren la feblesa de l’Església per guanyar poder. A Castella, la monarquia aprofità la debilitat de Roma per ratificar el seu control a través de:

La Reforma Protestant

Luter i el luteranisme

Martin Luter, nascut al poble d’Eisleben (regió alemanya de Saxònia-Anhalt) l’any 1483. De família pagesa acomodada estudià filosofia a Erfurt i ingressà com a monjo agustí el 1505. Ensenyà teologia a la Universitat de Wittemberg però preferia l’ensenyament de llengües clàssiques i esdevingué professor de Sagrades Escriptures. Es veia més com a predicador que com a professor.

Martin Luther
Martin Luther el 1529

Evolució del pensament de Luter

Luter com a professor a Wittenberg (1512-1517)

Anys de crisi interior (experiència de la torre). Angoixat per la salvació, desitjós de reformar l’orde monàstic i escandalitzat després d’un primer viatge a Roma (1510).

1520-1521: formula el seu ideari en llibres breus que la impremta difon ràpidament

Repercussió de la difusió de les idees de Luter:

Els anabaptistes i els reformadors radicals

Propostes dogmàticament radicals i socialment més revolucionàries de les proposades per Luter:

Calví i el calvinisme

Luter fou el reformador doctrinal, en canvi Joan Calví va ser el reformador de la vida, d’un culte ordenat i d’un model eficaç de l’església.

Jean Cauvin (Noyon, 1509 – Ginebra, 1564) era un burgès que estudià humanitats i dret a París. Després de la seva conversió a les idees protestants, influït principalment pel luteranisme, va decidir viatjar a Basilea, però es va establir a Ginebra (1536), on va escriure “La institució de la religió cristiana” (1536), exposició sistemàtica de la seva doctrina:

El cisma anglès i la reforma anglicana

El trencament d’Anglaterra amb l’Església de Roma va estar dirigit per la monarquia. El 1529 Enric VIII va redactar un manuscrit de fonts antigues que provaven que la supremacia espiritual pertanyia al monarca i demostrava la il·legalitat de l’autoritat papal. L’Església d’Anglaterra va reconèixer a Enric VIII com autoritat suprema el 1531. El 1532 l’Església va començar a trencar els vincles amb Roma, donant autoritat sobre les qüestions matrimonials a l’arquebisbe de Canterbury qui va anul·lar el matrimoni d’Enric.

Cronologia bàsica:

La ruptura d’Anglaterra amb Roma va configurar una Església amb canvis doctrinals molt prudents. Hi havia por al protestantisme de Luter. Entre el període 1539-1543 es van fer enrere moltes concessions fetes els anys anteriors.

La Contrareforma catòlica

Debat historiogràfic al voltant de concepte de Contrareforma. En termes d’història de la religió es parla de Reforma catòlica (abans i després de la reforma luterana). En termes d’època (de la situació política) es parla de Contrareforma.

Mapa d'Europa de 1555 amb l'expansió de la Reforma Protestant
Mapa d’Europa de 1555 amb l’expansió de la Reforma Protestant

La Reforma catòlica implicava impulsar la unitat i la universalitat de la fe. Lluita dirigida des de la cúspide i executada per igual a tota la cristiandat. L’auxili militar i polític contrarestà la Reforma protestant. La situació el 1590 era que el 50% d’Europa era protestant. El 1640 els governs catòlics controlaven un 80 % de la població.

Els moviments previs de la Reforma catòlica

Castella: tres eixos principals

  1. Bisbes cultes i pietosos: monjo jerònim Hernando de Talavera (confessor de la reina Isabel I, 1493-1507) i el cardenal Cisneros (Toledo, 1495-1517). Nou model de bisbe reformista: clergat format i observança.
  2. Universitats: Alcalà i Salamanca, on es van formar els principals teòlegs que van participar en el Concili de Trento.
  3. Inquisició (1478): contra la desviació de l’ortodòxia (processos contra els erasmistes).

Itàlia: iniciatives de reforma privades

  1. Grups de lacis i clergues devots, dedicats a la caritat dels malalts, pobres o orfes (Oratori de l’Amor Diví fundat a Gènova el 1497 i a Roma el 1513).
  2. Fundació de congregacions de clergues amb una tasca concreta (educació, malalts o missions): Filipenses (Felip Neri, 1565).
  3. Regeneració dels ordres: el monge franciscà Matteo da Bascio fundà l’Orde de Frares Menors Caputxins (1520), que defensava l’observança primitiva, la predicació i el servei al poble.

Jesuïtes, entre Castella i Itàlia: fundació del cavaller guipuscoà Ignacio de Loyola (1540). Principal cronologia:

El Concili de Trento (1545-1563)

La Reforma Protestant posà sobre la taula la necessitat de celebrar un concili davant del repte luterà. Però la seva celebració es va endarrerir per la rivalitat entre França i l’emperador.

La primera sessió del Concili de Trento arribà l’any 1545. Trento era una ciutat imperial del vessant italià dels Alps. Tres fases i successives interrupcions:

Durant els anys del Concili es van produir diversos fets transcendentals:

Les disposicions de Trento

Doctrinals: fixen els principis de l’Església catòlica fins al segle XX:

Organitzatives: clericalisme, uniformitat i riquesa del ritu litúrgic (oposició al protestantisme):

Bisbes: ciència (dret canònic o teologia) i pietat. Pastors de l’església local: residència, visites i impuls de sínodes diocesans (reformes): Carlo Borromeo (Milà, 1564-1584).

L’aplicació del Concili

Roma capital reforçada del catolicisme, centre difusor per diverses vies:

Una Europa confessional

La divisió de la cristiandat en diferents esglésies va conduir al procés que la historiografia alemanya anomena de confessionalització. Les diferents esglésies en competència van haver de perfilar la seva identitat.

Formulacions dogmàtiques:

Transformació de les relacions entre el poder religiós i el poder secular: Papa i emperador deixen de ser referències. Una fe, una llei, un rei, guia els governants: súbdits fidels de diverses confessions, acabar amb la dissidència religiosa. Llibertat de consciència i culte: conflictes creen tolerància religiosa, molt inestable i abocada al fracàs (Augsburg, 1555 o Nantes, 1598).


Tots els articles del curs: Història Moderna a Europa

Introducció a la Història Moderna d'EuropaEconomia al segle XVI: expansió colonial, camp i ciutatComunitats urbanes i rurals a l’Europa del segle XVIL’Europa de l’Humanisme i el RenaixementReligió: Reforma i ContrareformaPolítica d'aliances i conflictes a Europa (1494-1606)

Bibliografia recomanada:


Idiomes disponibles: