Mesopotàmia i Egipte al IV i III mil·lenni

La història de Mesopotàmia està documentada des del 10000 aC al 637 dC (conquesta musulmana). El període més important és, però, el que va del 3100 al 538 aC, durant el qual fou bressol de tres civilitzacions: sumèria, babilònica i assíria.
Imatge destacada

| 05/02/2019 | Darrera actualització:


Índex de continguts

L’espai geogràfic de la Mesopotàmia, Pròxim Orient i la Vall del Nil

L’antiga Mesopotàmia estava situada en la conca fluvial dels rius Tigris i Eufrates. Aquesta denominació la van donar els antics grecs per definir un territori que havia acollit les primeres civilitzacions humanes, entre les que destaquen Sumèria, Acàdia, Assíria i Babilònia. A Mesopotàmia va néixer la primera civilització humana, amb ciutats-estat, obres d’infraestructura, l’agricultura, entre d’altres avenços.


Mediterrani oriental i Orient mitjà al segle XIV (inclòs el període d’Amarna). Font: Wikipedia.org

Geogràficament, la Mesopotàmia estava delimitada al nord per l’altiplà iranià. La frontera amb l’actual Iran era la gran serralada del Zagros, on habitaven pobles nòmades de pastors. I a l’oest, entre el riu Eufrates i la península d’Egipte hi havia la regió de l’actual Síria-Palestina, que era una realitat cultural diferent respecte la Mesopotàmia, amb petites zones fèrtils

Entre la península d’Anatòlia (actual Turquia) i Mesopotàmia hi ha la serralada del Taurus. El centre d’Anatòlia és un gran altiplà i la costa és molt accidenta. A les muntanyes hi havia petites comunitats agrícoles

A la Vall del Nil hi havia l’Antic Egipte, que compartia moltes característiques de Mesopotàmia i es trobava aïllat de la resta del món.

Segons la llengua que parlava cada grup ètnic que habitava en aquest territori, podem establir la següent classificació:

De la “revolució agrícola” a la “revolució urbana”: el creixent fèrtil

El riu Nil sempre havia estat l’element que havia fet possible l’existència d’Egipte (el Baix, Mig i Alt Egipte). L’espai fèrtil d’Egipte es troba encara avui dia a banda i banda del riu. Egipte vivia gràcies al treball agrícola al Nil. Però tenim pocs documents escrits d’aquesta part de la història d’Egipte referent al poble que treballava a l’agricultura. Malgrat això sabem que tota la vida es desenvolupava al voltant del riu. Les tombes es trobaven al límit del desert, a fi efecte que només es conservessin les construccions fetes pels morts. Però malgrat la importància d’Egipte, la primera llengua escrita va ser el sumeri.

Origen de la ramaderia i l’agricultura. Aparició de les primeres ciutats

Les condicions necessàries perquè aparegui l’agricultura les determinen el clima. Seguint la teoria de l’oasi formulada per l’antropòleg Vere Gordon Childe, aquest explicà que davant d’un Proper Orient on les plantes i els animals eren abundants hi hagué un canvi climàtic i els recursos quedaren limitats en una zona limitada (el Llevant mediterrani, als actuals territoris de Síria, Palestina i Jordània). A partir d’aquest canvi climàtic, les zones fèrtils es van convertir en petits oasis dins de zones molt àrides. Per aquest motiu s’havien d’aprofitar millor els recursos i les persones que hi habitaven es preguntaren perquè no podien conrear ells mateixos els vegetals i poder tenir animals en captivitat.

De la necessitat de controlar els cultius i els animals en captivitat, neix l’agricultura. I això passà allà on hi havien les plantes que es volien conrear: a la zona del Zagros, el Tigris i a les costes del Mediterrani. És tota aquesta zona que històricament es coneix com el “Creixent Fèrtil“. Allà coneixien els cereals, les cabres, les ovelles i els porcs.

Mapa del Creixent fèrtil
Mapa del Creixent fèrtil (Font: Wikipedia.org)

El territori del Creixent fèrtil, que no tenia la tradició d’altres zones en les que havia tingut lloc l’inici de la neolitització, va ser l’escenari en el qual el desenvolupament del neolític va impulsar una evolució que conduiria al sorgiment de les primeres organitzacions estatals, l’enlairament de la civilització. És allà que es farà l’evolució cap a una economia més productiva. Aquestes comunitats ja utilitzaven eines precises al 10.000 aC. S’havien especialitzat en la recollida dels cereals. Són aquestes característiques comunes les que permetran el salt evolutiu: de la recollida dels aliments a la recol·lecció. Neixen les comunitats sedentàries

Gràcies a l’especialització que es produeix en el cultiu del cereal, aquestes societats ja no busquen altres aliments. I això només podia passar a les zones on es podia conrear.

Per què s’arribà a l’agricultura a la vall del Nil i el Tigris i l’Eufrautes?

Eren territoris aptes per l’agricultura ja que l’aigua necessària es podia obtenir dels rius Nil, el Tigris i l’Eufrates. I com que es necessitava molta gent per poder controlar un riu, d’aquí van sorgir les primeres ciutats. La primera ciutat que sorgí va ser l’Uruk.

A Mesopotàmia i Egipte les terres permeten un desenvolupament molt més gran que no pas als turons del Zagros i el Taurus. Quan l’agricultura arribà a les baixes valls, el sorgiment d’estructures socials permeté la creació d’unes ciutats i una cultura que eren necessàries per la societat: neixen la llengua, les tradicions… és així com neix una societat. A la Mesopotàmia hi hagué una gran densitat de ciutats

La teoria de la Revolució urbana de Gordon Childe

Segons l’antropòleg Gordon Childe l’evolució que es produí durant el IV mil·lenni a Mesopotàmia va tenir tanta transcendència que es pot afirmar que va ser revolucionari. Per constituir les ciutats, calia:

Childe no dóna tanta importància a aspectes socials. En canvi l’antropòleg Elman R. Service insisteix més en els factors socials per diferenciar la ciutat-poble:

Les ciutats de la Mesopotàmia s’unien en comunitat o bé per conquestes. El nom que rebien els governants d’aquestes ciutats era:

L’origen de l’escriptura

A la zona de la Mesopotàmia sorgí la primera escriptura escrita en sumeri. Com més complexa es feia la ciutat, més es feia necessari plasmar d’alguna forma els somnis dels homes. L’escriptura sorgí quan aparegué el tracte entre persones que no es coneixien, per exemple en les relacions d’intercanvi de productes o aliments.

L’escriptura neix de la necessitat per fiscalitzar els intercanvis comercials. En els missatges que utilitzaven pels intercanvis hi posaven fang a sobre perquè ningú els modifiqués. Així van néixer els segells i el cilindre (la glíptica). Conforme més complicat era el missatge, més complexa havia de ser l’escriptura

Al principi l’escriptura dels missatges estava relacionada amb un símbol. Però a les pedres costa molt escriure i al fang no es poden fer figures corbes. De les formes corbes es passà a la rectes. Així va néixer l’escriptura cuneïforme, ja que el suport de fang obligava a idealitzar el missatge amb pictogrames i ideogrames (idees), i així neix l’escriptura jeroglífica.

L’avantatge de l’escriptura jeroglífica era que podia ser entesa per la gent que no sabia la mateixa llengua. Com a desavantatges, el nombre de signes era enorme. És molt difícil aprendre-la. Només una petita part de la població la podia entendre

Per tal d’economitzar signes va néixer el fonograma (ús de síl·labes).

Es creà el referencial per saber quan era un pictograma, un ideograma o un fonograma. Només t’indica com has de llegir el signe.

Llenguatge cuneïforme i jeroglífics

Es conserven mig milió de tauletes d’aquesta època. Aquestes taules són de caràcter administratiu. Acostumen a tenir una vida d’1 any. Altres textos no administratius tenien vida més llarga, per exemple, textos a les divinitats. Egipte té molta pedra i el papir. Mesopotàmia utilitzava el fang per escriure

Aquestes petites peces són del VII mil·lenni abans de Crist. Durant el 4.000 aC apareixen els segells sobre el fang per garantir que els missatges no es modifiquen. Els segells es posaven a les portes i als sacs de cuir. L’escriptura cuneïforme en tauletes neix al voltant de l’any 3.200 aC. Les més antigues que es coneixem són de la ciutat d’Uruk. Eren imatges vitals per la vida de la societat: la caça, la construcció d’habitatges… També hi ha missatges més elaborats de temples, que és l’element que organitza la vida en societat.

Aquesta escriptura era una forma de control administratiu. Van desaparèixer de la memòria de la humanitat perquè es van deixar d’utilitzar. No va ser fins el segle XIX que es va aconseguir desxifrar els textos. El document que va ajudar a desxifra-ho en llengua sumèria va ser el “Behistu” (trobat a la ciutat de Ecbatam). Era una inscripció gravada en un penya-segat. Text trilingüe, en persa, elamita i accadi. Les tres escriptures utilitzaven el cuneïforme.

Inscripció de Behistun, que descriu les conquestes de Dàrius el Gran en persa antic i elamita (antigues llengües babilòniques). Aquests relleus i textos estan gravats en un penya-segat sobre la muntanya Behistun (actual província de Kermanshah, Iran). Fotografia: Wikipedia.org

Els text persa utilitzava 40 signes, l’elamita 100 i l’accadi 500. Van deduir que el primer text estava escrit en un llenguatge alfabètic o sil·làbic. Després van deduir que aquell text havia de contenir el nom dels grans reis perses: Cir, Darios i Xerxes, tots amb un R. A partir de la r van poder desxifrar el cuneïforme persa. Va resultar ser un sil·labari simplificat, on s’utilitzaven alguns ideogrames.

L’elamita es va descobrir que també era sil·labari, però amb un ús més extens de pictogrames i ideogrames. Es va poder desxifrar l’accadi pel fet que es tractava d’una llengua sumèria, que utilitzava menys casos la síl·laba, per això necessitava més signes.

Amb l’accadi va sorgir un problema afegit:

Per què li donaven un valor fonètic que no els corresponia amb la seva llengua? Potser els accadis no eren els inventors d’aquesta escriptura. L’accadi pren l’escriptura del sumeri

De la ciutat a l’Estat: Sumer i Ebla

Sumer fou una regió al sud de l’antiga Mesopotàmia, entre la desembocadura dels rius Eufrates i Tigris. Allà apareixen les primeres ciutats històriques de la humanitat. Aquests centres polítics (3200-2300 aC) tenien necessitats vitals que havien d’anar a buscar fora dels seus territoris. L’únic mitjà de comunicació era el riu. Ben aviat van aparèixer ciutats com Assur i Mari, ciutats sumèries, que es formen com a centres de poder a Sumer. La cultura sumèria arribarà fins al Mediterrani

Tenien una economia agrícola, que necessitava anar a l’exterior a buscar aliments. Ben aviat al costat del nucli sumeri aparegueren poblacions que parlaven llengües semítiques, els Accadis. Al nord trobaren els accadis i al sud els sumeris.

Sumèria s’inventà la roda a vela, l’arada, el torn de ceràmica i l’escriptura. Al voltant d’aquests nous nuclis de poder sorgí el temple. Totes les ciutats depenien del manteniment del riu. Si una ciutat canviava el sistema de canals del riu podia afectar a una altre ciutat. Les lluites internes s’acabaren amb un poder fort que sorgí a la ciutat de Kix. Accad creà el I Imperi Accadi. Anys després l’hegemonia la marcarà Babilònia

Estela dels Voltors. Sèrie de gravats sobre de la victòria del rei Eannatum de Lagash sobre Umma, a finals del Període Dinàstic Arcaic.

L’important en aquella època era fer-se amb noves terres i camperols que les treballessin. Apareixen els exèrcits permanents amb gent especialitzada i ordre en la batalla. A l’Estela dels Voltors apareixen els fets de forma simbòlica. Eren societats organitzades al voltant d’un temple. Hi havia una successió dinàstica. La unificació de les ciutats sumèries es va produir al principi, sempre van estar units els sumeris. El que volien mostrar era que Mesopotàmia era un país unit i etern. Nipur era la terra sagrada dels sumeris i el lloc d’unió entre tots els pobles

El Regne d’Ebla

A Ebla hi havia un palau, però no hi havia temple central que aglutinés tota la vida religiosa. En aquest palau hi havia un En, gran sacerdot sense temple. El títol d’En a Ebla equivalia a un rei. No era un rei de tipus hereditari, sinó electiu. També hi havia un consell d’ancians, una mena de jutjats, Abba. Els notables vivien fora de la ciutat. Els Lugals eren ramaders (cap de clans), i decidien el tema dels excedents

El rei tenia la funció d’organitzar l’excedent per comerciar aprofitant les relacions amb els sumeris. Els sumeris tenien molt d’interès en la zona d’Ebla (actual Síria)

A Ebla no hi havia rei ni una comunitat agrícola. Els accadis del III Mil·lenni arriben a Ebla i la destrueixen. El primer rei d’Accad, Sargon, creà una nova ciutat, Accad.

Accad i la III dinastia d’Ur

Imperi Accadi (2335 – 2160 aC)

Tot va començar a la ciutat de Kix. Explica la llegenda, que hi havia una sacerdotessa consagrada a la deessa Istar. Va tenir un fill i el va deixar al riu. El nen el va recollir una gent pobre. Quan es va fer gran el nen, la deessa li va dir que la seva missió era crear un Imperi. El personatge es deia Sargon. Aquesta és la llegenda que explica la creació de l’Imperi Accadi.

Sargon era etimològicament Shanu-Kin, “rei legítim”. Fundà una nova ciutat, Accad (fet no gaire normal, perquè el fet lògic hagués estat centrar la capital on tenia el poder). Es suposa que Sargon era estranger, cap d’una colla de pastors. Sargon es va fer nomenar rei d’Accad i Sumer

Extensió de l’Imperi Accadi en temps del rei Narâm-Sîn (2254-2218 aC). Font: Wikipedia.org

L’imperi acabarà sent molt extens. Anava des del Zagros fins al Mediterrani. Era un imperi feble en la mesura que la diferència entre zones estava molt marcada. Hi havia un nucli de poder: de la ciutat de Kix fins el nord del Tigris. Les ciutats tenien prou autonomia. Les ciutats pagaven un tribut al rei

El nord del territori era massa gran per poder ser controlar. Hi havia fortificacions accàdies en el passos de muntanya més importants. Els accadis van suprimir el poder de la zona d’Ebla i van gestionar ells mateixos els recursos. Volien arribar directament a les fonts dels recursos

L’imperi accadi va caure des de dins. Naram-Sin, net de Sargon, en la mesura que era conscient de la seva feblesa, intentà prendre el poder de kes elits locals. Naram-Sin per lluitar contra la resistència local, destruí el temple de Kix

Totes les ciutats sumeri-acàdies malgrat la gran competitivitat, compartien estructures econòmiques i polítiques. En política comuna donà lloc a la unificació dirigida per la ciutat d’Ur que portà a la III Dinastia d’Ur. Només afectà les ciutats de Sumer i Accad. Serà un Estat molt més ben unificat i organitzat. Va néixer una organització estatal. Neixen tractats cadastrals (càlcul de les terres conreables, per poder fiscalitzar les impostos), normalització de pesos i mesures i intent de unificar les lleis.

La feblesa d’aquest imperi venia pels pobles del Sur, els amorrites o amorreus (pobles semites), que van pressionant a la Baixa Mesopotàmia per ocupar terres. La ciutat d’Ur es va veure obligada a construir una línia defensiva a l’alçada de Kix i Babilònia. El que va fer caure la III dinastia d’Ur va ser la inestabilitat produïda per la separació de les ciutats sumèries d’Ur i les revoltes internes i la invasió dels elamites que van donar el cop de gràcia final a l’Imperi entre els anys 2112 i 2004 aC.

Els amorrites van ser els protagonistes del II Mil·lenni. Es faran forts a la ciutat de Babilònia, amb una economia basada en l’agricultura (cereal, blat, ordi, sègol i civada). No hi havia arròs. Aquests cereals permeten conservar-los durant diversos anys i els cereals els permetien pagar els impostos

Al camperol l’obligaven a conrear cereal, perquè era la forma de controlar-los. El dàtil es conreava als grans “paradisos”, on podien haver-hi fins a un miler de palmeres. Més proper a la ciutat hi havia conreus d’horta, llegums, llenties, faves, naps, porros, pomes, préssecs…. No tenien ni oli ni raïm

La Baixa Mesopotàmia era molt rica en aliments. Al no haver-hi oli, tot devia ser a base de bullits. L’oli era la font bàsica d’il·luminació de les cases. En quant a la carn, de la ramaderia s’aprofitava la llet, la llana i el cuir. Es consumia molt poca carn, excepte les aus de corral. L’animal de transport era l’ase. El primer que arriba de l’exterior és el cavall, al 2000 aC. La mula més l’ase és l’ase principesc. A l’any 1000 aC arriba el dromedari.

El forn s’utilitzava per múltiples funcions, en funció de la temperatura servia per

Com més alta era la temperatura més productes podies aconseguir. Era molt car arribar a les altes temperatures. Havia d’haver expedicions constants per anar a buscar les matèries com la fusta per treure energia.

El primer període dinàstic a Egipte

III Mil·lenni. Període Dinàstic Antic/Arcaic (3050-2695 ac)

Durant el període dinàstic antic s’inicia el procés d’unió del país i construcció de la figura del Faraó. La unificació es produí des del sud cap al nord (Alt Egipte, zona del Delta). Les raons no són clares. El Delta sempre fou més ric (millors terres i recursos hidràulics). El sud tenia interès en controlar el nord. El nord no necessitava el sud

Mapa amb les ciutats i llocs arqueològics corresponents al període Pre-Dinastic d’Egipte

Tenim documentació a partir del Període Arcaic en què hi havia alguna entitat territorial al sud, però encara no hi ha cap unificació. Sabem per l’arqueologia que abans del neolític, però més tard que a Mesopotàmia, hi havia hagut petites comunitats (sobretot al nord) d’agricultors que utilitzaven sistemes de regadiu. El nord permetia la vida còmoda de caçadors recol·lectors.

Mica en mica van naixent el Nomós (tipus d’unitat administrativa com una província) per tot el curs del riu. Els Nomos, en créixer, volen conquerir els veïns (conflictes constants). Linis, Nagada i Hieracómpolis, són les que tenen enfrontaments més destacats.

A Hieracómopolis trobem els primers documents, com la Maça del rei escorpí. Figura central, té al costat un escorpí (proto-jeroglífic). A dalt hi ha animals sacrificats (penjats). Hi ha un curs d’aigua. El monarca té un pic a la mà. El rei escorpí vol mostrar-se com a benefactor

Paleta_de_Narmer
Paleta de Narmer

Paleta de Narmer. El sobirà d’ambdues imatges van vestits iguals. Però no són el mateix. El de la paleta de baix és Narmer. Ja hi ha una fixació dels signes monàrquics a l’època del rei escorpí, ja hi ha una institució d’una reialesa

El rei escorpí devia regnar a Tinis, Nagada i Hiercómopolis. Algun successor devia fer expedicions cap al nord i anar guanyant terreny. El faraó Narmer està sotmetent a algú (cada figura té un jeroglífic). Figura falcó amb un braç, Orus. Sotmet un signe del papir amb un cap, signe del Baix Egipte, sotmès Narmer té una mena de majordom al costat, que li porta les sandàlies i la beguda. El faraó converteix el caos en ordre. La maça del rei escorpí mostra una escena de pau.

Els successors de Narmer són els que fan la unificació real, durant la 1a Dinastia faraònica. En altres documents se’ns parla d’Aha i Menes

Aha apareix com a primer faraó en la Pedra de Palerm, on hi ha una llista de faraons. Successor de Narmer? Però a la història d’Egipte més antiga que tenim (de Maneton) el primer faraó rep el nom de Menes. Se sol considerar que Aha era el mateix que Narmer, quedant Nemes com el primer faraó

Es calcula que a Egipte, en el màxim moment (Imperi Nou) tenia uns 4/5 milions d’habitants. Actualment té 54. Gràcies al Nil, Egipte por suportar una població molt superior a les zones veïnes.

El regne antic egipci

1a i 2a dinastia Tinita (3000-2664aC)

La capital de la dinastia estava a Tinis. La necròpolis estava a Abidos. Funden una nova ciutat, Memfis i una altra tomba, a Saqqara (2 capitals i 2 necròpolis). Volen controlar els recursos de la península del Sinaí. Assegurar-se l’aprovisionament d’or del sud del Nil. Inicien les exploracions de la costa del Mar Roig. A Egipte li manquen minerals

3a dinastia (2664-2181 aC 3a i 4a dinasties)

Es passa d’un culte centrat en el déu Horus al déu Ra. Aquest canvi sorgirà a la ciutat d’Heliòpolis. Aquests canvis marcaran els trets fonamentals del nou faraó. Sorgeix un nou tipus d’enterrament, la piràmide

4a dinastia

Piràmides de Keops, Kefren i Mecerinos. Abans de les piràmides els faraons s’enterraven en Mastabes, una mena de palau. La tomba estava en el palau del faraó mort, això recordava el poder civil del faraó. Per què el pas a la piràmide? El faraó passa a estar relacionat amb el sol, omnipresent. Sublima la relació entre el sol i la terra. Poder diví, esser sobrenatural

Això passa a Heliopolis, per invenció dels sacerdots. Hi havia una pedra, Benben. Aquesta pedra havia fet sorgir el culte a ella. Era un moment al sol. L’au fènix tenia el nom de Benn.

Per construir una piràmide feia falta 3 coses:

Tots els articles del curs: Història Antiga a Europa i Pròxim Orient

Mesopotàmia i Egipte al IV i III mil·lenni