Història en xarxa

Liberalisme i nacionalisme al segle XIX

Publicat el: 02/03/2018 | Actualitzat el:

El liberalisme i el nacionalisme són les dues ideologies que vertebren una part de les transformacions socials, polítiques, econòmiques i culturals al llarg de el segle XIX, des de la caiguda de l’Antic Règim i la instauració dels règims parlamentaris a Amèrica del Nord i Europa Occidental, fins al triomf de la industrialització i el capitalisme, així com la configuració de nous Estats liberals. Durant la primera meitat del segle les onades revolucionàries de 1820, 1830 i 1848, instigades per la burgesia, converteixen aquestes ideologies en dominants. Durant la segona meitat del segle XIX, el triomf del liberalisme i l’ascens de la burgesia al poder econòmic i polític, així com el seu lideratge social i cultural, van a situar a aquestes ideologies en unes posicions més conservadores, es van a anar alliberant del seu caràcter revolucionari, i seran posades en qüestió per altres ideologies i corrents polítiques noves tals com el marxisme i l’anarquisme.

Les noves corrents ideològiques del segle XIX: liberalisme, nacionalisme i radicalisme democràtic (1815-1848)

Durant la primera meitat del segle XIX es van produir a tota Europa moviments revolucionaris, principalment als anys 1820, 1830 i 1848. Aquestes revolucions van ser diferents segons a quin país es van produir, però compartien corrents ideològics de fons i que representaven les idees que seran predominants al llarg del segle: liberalisme, radicalisme democràtic (democràcia) i nacionalisme.
Liberalisme:

  • En l’esfera política el liberalisme rebutja l’absolutisme. Defensa els règims constitucionals, amb una monarquia controlada pels parlaments, amb règim de separació de poders, sufragis masculins censataris i llibertats públiques.
  • En economia defensa la no intervenció de l’Estat (economia social).
  • La composició social del liberalisme està representada per la burgesia alta i mitjana.

Radicalisme democràtic:

  • En política el radicalisme democràtic rebutja l’Antic Règim. Defensa el règim republicà parlamentari, amb separació de poders, sufragi masculí i llibertats públiques.
  • En economia aposta per la intervenció de l’Estat.
  • La seva composició social està representada per la petita burgesia i sectors populars.

Nacionalisme:

  • El nacionalisme té el seu màxim referent en la Revolució francesa.
  • A Alemanya els grans representants són Johann Gottlieb Fichte (1762-1814) i Johann Gottfried Herder (1744-1803).
  • Els dos autors són els fundadors de l’esperit del “Volkgeist” (l’esperit del poble). Aquest moviment representa els valors del preromanticisme alemany.

El Liberalisme

La corrent ideològica del liberalisme rebutja tot poder absolut. D’aquí el fet de que plantejava una sèrie de mesures per prevenir aquests poders absolutistes: la primera necessitat era la de redactar una constitució que establís unes regles de joc per delimitar el poder absolut de les monarquies.

El triomf de la revolució de 1820 a Espanya portà al Trienni Liberal

El triomf de la revolució de 1820 a Espanya portà al Trienni Liberal


El liberalisme també estableix la separació de poders: executiu, legislatiu i judicial, com a mitjà per evitar l’abús de poder. Defensa la monarquia però subjecta a una constitució (monarquia constitucional). El Parlament ha de ser compost per dues càmeres: cambra baixa (congrés), cambra alta (senat). El Congrés ha de ser de caràcter lectiu, però el Senat no. Podien ser diputats tots aquells que fossin triats per sufragi masculí censatari (vot dels homes rics amb propietats).
Aquesta corrent política defensava les llibertats públiques: llibertat d’opinió, llibertat d’expressió, llibertat de reunió, llibertat de discussió…
La seva doctrina econòmica es basava en:

  • Defensa la no-intervenció de l’estat en matèries econòmiques.
  • Supeditació d’aquestes matèries a la iniciativa privada.

El liberalisme va ser l’expressió d’un grup determinat, la burgesia. Durant la primera meitat del segle XIX el liberalisme agafà força en aquells estats on la burgesia tenia una certa importància. Dins el liberalisme trobem la burgesia industrial i comercial.
L’historiador Eric Hobsbawm assegura que en el liberalisme també es trobava l’aristocràcia liberal, l’alta classe mitjana (elits de la societat), rics, instruïts. Els que més poden beneficiar-se del joc polític lliure i econòmic, la “no intervenció”. No produïa igualtat, sinó desigualtats.
El liberalisme no es va a manifestar en contra de les desigualtats. Es manifestava a favor de les llibertats econòmiques, polítiques i religioses. El liberalisme suposava una amenaça per als règims absolutistes. Aquests moviments liberals van tenir un paper important per acabar amb l’Antic Règim.

El Radicalisme democràtic

El radicalisme democràtic no va a tenir molta importància durant la primera meitat del XIX. Es defineix per la seva oposició a l’Antic Règim, en una versió molt més àmplia que el liberalisme. Suposava una superació del liberalisme en el terreny econòmic, polític i social. Pels defensors del radicalisme democràtic els drets polítics no es concebien sense el dret a vot de tots els ciutadans, principi de sobirania popular (dret efectiu per triar els seus representants del Parlament). No defensava la forma de govern monàrquica, sinó la república.
Considerava a la monarquia com una forma de govern restrictiva de les plenes llibertats. Contemplava l’existència d’un parlament amb dues càmeres, ambdues, electives. Per a ells la desigualtat social suposava una limitació real a l’exercici de la llibertat per a tots. S’havia de produir la intervenció de l’estat per frenar les desigualtats.

El radicalisme democràtic té com a antecedent històric el moviment dels "levellers" de l'Anglaterra del segle XVII

El radicalisme democràtic té com a antecedent històric el moviment dels “levellers” de l’Anglaterra del segle XVII i els defensors dels drets naturals durant la Revolució francesa


Qui formava part del radicalisme democràtic? Sectors de la petita burgesia i sectors populars. Població treballadora, classe mitjana baixa, una part dels nous fabricadors, els intel·lectuals i els descontents amb el nou règim liberal.

El Nacionalisme

El nacionalisme en els moviments revolucionaris procedeix d’una doble font: la idea de nació durant la Revolució francesa i la idea de nació d’origen alemany, enllaçada amb el moviment del Romanticisme.

El "risorgimento" italià és el moviment que aconseguí la unificació del país

El “risorgimento” italià és el moviment que aconseguí la unificació del país


Nació revolució francesa:

  • Concepció política lligada a la lluita a favor de les llibertats.
  • Identificació de nació amb l’estat. L’estat és l’únic dipositari de la sobirania nacional, per construir la nova nació sense particularitats ni privilegis i igualitària i homogènia.

Nació origen alemany:

  • Idea de nació en la qual no es troben perfils polítics.
  • La nació tan sol era cultural i enllaça amb el Romanticisme.
  • Per que sorgeix aquesta nació cultural? Per la influència de la Il·lustració. Aquest corrent es manifesta com una resposta al cosmopolitisme que propugnava la Il·lustració.

Nació italiana:
A la Itàlia pre-unificació, Giuseppe Mazzini (1805-1872) defensava l’aliança del nacionalisme, el liberalisme i el radicalisme democràtic per portar endavant el seu projecte de creació d’un Estat italià unificat. Mazzini i el seu grup de seguidors elaboren un projecte d’unificació d’Itàlia, basat en la democràtica i la república. Demanaven l’alliberament d’alguns estats italians sota la tutela d’Àustria.
Dos representants importants del nacionalisme:

  • Johann Gottfried Herder: la nació és un organisme biològic, dotada d’una ànima col·lectiva, la “Volkgest”, a partir d’uns trets culturals comuns: llengua, costums i història.
  • Johann Gottlieb Fichte

Com es crea un nacionalisme amb perfil polític a Europa? El nacionalisme va estar afavorit per l’experiència revolucionària i napoleònica, més enllà de les fronteres de França. Actuava en un triple sentit:

  • Idees revolucionàries: afavoreix el desenvolupament d’un nacionalisme nació-estat.
  • Oposició a la presència francesa: en molts d’aquests llocs es produeix una resistència anti-francesa. Al 1813 en alguns estats alemanys, la guerra contra Napoleó és vista com una guerra nacional per lliurar-se de la tutela francesa.
  • Enorme frustració creada pel Congrés de Viena. Congrés anti-nacional: no va tenir en compte per res la voluntat dels pobles.

Enfront de l’absolutisme va a existir un front comú entre les diferents ideologies. Va a actuar sense tenir en compte les fronteres nacionals. Entre 1815-1848 progressiu desintegració del front comú, en la mesura que es vagin aconseguint: la satisfacció dels interessos moderats dels liberals, en 1820, en la mesura que es va desenvolupant la classe treballadora, en 1830.


Lectures per seguir el curs d'Història d'Europa a l'Edat Contemporània:

  1. Europa i el món colonial a finals dels segle XVIII. La Revolució francesa i nord-americana
  2. L'Era napoleònica (1799-1815)
  3. El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeu
  4. Canvis socials i transformacions econòmiques: les revolucions industrials i l'expansió del capitalisme
  5. El liberalisme i el nacionalisme al segle XIX
  6. Les revolucions de 1820, 1830 i 1848
  7. L'expansió del gran capitalisme
  8. L'Europa de Bismarck. La consolidació dels Estats nacionals burgesos
  9. Imperialisme i relacions internacionals
  10. La Primera Guerra Mundial
  11. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial
  12. El nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerres
  13. Resposta revolucionària, 1917-1919. Rússia i Alemanya
  14. Els règims democràtics: Gran Bretanya, França i Alemanya
  15. Resposta a la contra, el feixisme: Itàlia
  16. Canvis al sistema imperial. El Proper Orient, India, Japó i Xina
  17. Estats Units, l'era de les pors
  18. La crisi dels 30. Nazisme a Alemanya; estalinisme a la URSS; el nou capitalisme a EUA
  19. Revisió de Versalles i reobertura del conflicte d'Europa
  20. La segona guerra mundial

Autor: Elliot Fernandez Hernandez