L’Imperi Romà cristià. La conversió de Constantí (312)

La Història de l'Imperi romà i d'Europa canviarà radicalment al 312 i que determinarà el esdevenir els segles següents. Es tracta de la conversió al cristianisme de l'emperador Constantí al 312.
Imatge destacada

| 18/10/2009 | Darrera actualització:


Índex de continguts

La conversió al cristianisme de Constantí

El segle IV va ser moment determinant per la història de l’Imperi Romà i del continent europeu. L’esdeveniment que marcà per sempre més l’Imperi va ser la conversió al cristianisme de l’emperador Constantí l’any 312. A partir d’aquell moment el cristianisme es va posicionar com la religió de l’emperador i anys més tard acabà sent la religió oficial de l’Imperi. Aquest fet fou decisiu i marcà l’inici d’un llarg període amb un mateix problema: l’incapacitat de separar el poder polític i el religiós.

El segon moment decisiu del segle IV va arribar quan l’emperador Teodosi el Gran va prendre la decisió històrica de fer del cristianisme, en especial del catolicisme, la religió oficial de l’Imperi Romà mitjançant l’Edicte de Tessalònica el 380. Això comportava la fi de la religió romana tradicional i la seva prohibició.

A partir de la decisió d’adoptar el cristianisme de l’emperador Constantí, el culte cristià es va anar estenent per tot l’Imperi. I en l’àmbit administratiu, aparegueren lleis on s’incloïen disposicions religioses. L’expansió del cristianisme va tenir un tret característic a l’Occident: l’organització i centralització dels llocs de culte relacionat amb la veneració dels morts, els sants i les relíquies.

Aquest fet col·locava als bisbes al centre del poder i els permetia dominar aquest culte organitzat a través de la veneració als morts, els sants i les relíquies. El cristianisme va ser la projecció en l’esfera religiosa de l’organització política de l’Imperi. El sant “Patronus” (una espècie d’intermediari entre el món dels vius i Déu) havia de passar comptes, recollir impostos. També era conegut com a patrunus la persona encarrega de vetllar per l’organització del culte, el bisbe.

Emperador Constantí (306–337)
Emperador Constantí (306–337). Fotografia: Bibliothèque nationale de France

La veneració dels morts no era una cosa nova, la novetat en aquell moment era el culte als sants dins la jerarquia eclesiàstica. El culte als sants era propiciat i organitzat per les jerarquies de l’Església. Les conversions no van ser massives. Van afectar les famílies que més a prop estaven de l’Estat: conversió de les “elits”. L’expansió del culte cristià fou un procés molt llarg. La doctrina catòlica no estava formada del tot.

L’inici de la fi de l’Imperi d’Occident: l’arribada dels pobles bàrbars

Qui eren els bàrbars? No hi ha res substancial que permeti tractar la gran diversitat de grups humans que hi havia dins i fora de l’Imperi com una mateixa cosa, malgrat els intents dels cronistes llatins per tractar-los com un tot únic. Els bàrbars eren grups humans amb llengües diferents, cultes diferents… Únicament poden ser englobats sota un mateix nom si ets un cronista romà. Tenien en comú el no ser romans. No es coneix gran cosa sobre aquests pobles. El que sabem segur és que eren pobles dedicats a les migracions. Tenien poder militar. Però no se sap perquè es movien. Tampoc s’explica perquè aquests grups mentre es movien creaven formes de poder polítiques específiques que van desembocar en dinasties (com en el cas dels visigots). Tampoc s’explica perquè es dividien en grups.

Invasions dels pobles bàrbars
Invasions de l’Imperi romà: les fletxes blaves representen les invasions vàndales. Font: Wikipedia.org

Al 410 va tenir lloc el saqueig de Roma, esdeveniment que va sacsejar l’Imperi. Els cronistes ho van descriure com un fet apocalíptic. Provocà la fugida de l’emperador Honori. L’entrada dels bàrbars a Roma va tenir conseqüències importantíssimes en la constitució de la doctrina ortodoxa cristiana. Alaric va ser el responsable del saqueig de Roma.

El rei dels visigots Alaric va demanar a l’emperador que el nomenés “magister milirus”, el cap de l’exèrcit. Ell volia formar part del mateix Imperi. Volia establir connexions familiars, i per això va raptar a Gal·la Placídia (de la família imperial). La negativa de l’emperador va provocar el saqueig.

Les tropes d’Alaric, després del saqueig de Roma del 410, es van dirigir cap a l’Aquitània. L’any 418 es va signar un pacte entre representats romans i els gots d’Aquitània. La forma jurídica del pacte es coneix amb el nom d’hospitalitas. Els gots van ser incorporats a l’Imperi amb un estatus que apareix com “foederati”, ja que rebien el que s’anomenava com a “foedus”.

En què consistia el pacte de l’Imperi amb els pobles invasors?

L’Estat romà confirmava a través del pacte l’establiment dels gots a l’Aquitània. Els gots reberen terres perquè hi visquessin. Eren concessions fiscals. En virtut d’aquest acord els gots es feien gestors de l’Imperi. Com a contrapartida els gots havien d’organitzar els impostos i les tropes que formaven part de l’exèrcit romà.

Aquests foederati gots van participar junt amb l’exèrcit romà en una batalla en territori de la Vall de l’Ebre les partides de camperols lliures desertors coneguts com a “bagaudes“. Aquests eren grups molt heterogenis formats per fugitius, gent perseguida… que s’organitzen militarment i podien arribar a ser una amenaça per l’Imperi.

Els gots també van participar en l’última presència militar consistent de l’Imperi dins la península Ibèrica, a província de la Bètica, l’any 421, quan l’Imperi s’enfrontà a uns altres bàrbars, els Vàndals. En aquesta batalla van perdre els romans, derrotats per les tropes del rei Genseric. Els Vàndals després de derrotar els romans a la Bètica, arriben l’any 425 a les illes Balears. Tot seguit, al 429 arriben fins a l’Estret de Gibraltar i a partir de 430 comencen la incursió al nord d’Àfrica, arribant l’any 435 a la ciutat de Cartago, on funden una nova dinastia. Genseric va ser l’autèntic fundador del Regne dels Vàndals, que s’estenia pel nord d’Àfrica i al Mediterrani, entre el 435 i el 534 dC.

Els Vàndals havien entrat l’any 409 a la península Ibèrica creuant els Pirineus, junt amb els sueus i alans, en el context d’una usurpació del poder (pugna per la dignitat imperial). Al 407 algú sense gens d’importància va ser proclamat a Britània emperador per l’exèrcit. Aquest home de condició honesta, Constantí III, va fer desaparèixer l’autoritat legítima de l’emperador a la Gàl·lia, on era probablement el governador, i al 409 va enviar el seu fill Constant junt amb el general Geronci a Hispània per controlar el pas fronterer als Pirineus i per fer fora una dinastia que havia usurpat el poder.

Els sueus, vàndals i alans van entrar a la península Ibèrica com a aliats de Constant, però en contra de la seva voluntat van proclamar un altre emperador, Màxim, al 408, que durà dos anys. Tot acabà malament. A partir d’aquestes usurpacions del poder l’Imperi ja no tornaria mai més a ser el mateix. Al 421, quan aquests vàndals derrotaren als exèrcits imperials i l’Imperi desaparegué. Només quedava una organització en peus, l’Església.

L’imperi, cristià

Quan l’any 321 l’emperador Constantí es convertí al cristianisme, a través de l’Edicte de Milà, a partir d’aquell moment el poder polític i el poder religiós va estar cada vegada més unit. Eusebi (bisbe i secretari de Constantí) inaugurà un nou gènere literari, la crònica. Eusebi va escriure la vida de Constantí. Aquestes cròniques se centraven a descriure la vida de les dinasties imperials.

Les cròniques elogiaven la vida de les dinasties i introduïen una nova manera de comptar el temps. Constantí un any després de ser proclamat emperador a Orient l’any 325, va convocar el Primer Concili Ecumènic a Nicea. Fins a mitjans del segle V es van convocar concilis a ciutats de l’Imperi d’Orient com Constantinoble, Efes o Calcedònia.

Primer Concili de Nicea
Primer Concili de Nicea

Aquests concilis tenien la intenció d’aplegar l’Església universal, d’Orient i d’Occident. El Cristianisme era molt més present a l’Imperi Romà d’Orient. La convocatòria dels concilis a partir de Constantí corresponia a l’emperador, que els presidia i signava les actes conciliars.

L’exercici de la política i l’administració de l’Església anaven junts. Aquests concilis van ser reunions molt animades. Es van discutir qüestions fonamentals doctrinàries: fixació dels dogmes, persecució de l’heretgia (en un context de grans tensions) i discussió sobre la composició divina de Déu (assumpte que va portar moltes discussions), entre altres temes.

Inicialment l’organització del culte cristià a l’Orient de la Mediterrània seguia la tradició del que havia fet Sant Antoni, al segle II, al desert d’Egipte. Sant Antoni inaugurà la tradició del culte de la retirada del món i de l’exercici de la pràctica de les activitats més humanes. Feia una vida de renúncia: castedat i menjar.

La pràctica de Sant Antoni es resumia en fer una vida monàstica (una sola persona). I aquesta va ser la tradició que arribà a Occident. Aquestes pràctiques podien arribar a ser molt radicals. De seguida van ser vistes amb sospites per part de la jerarquia eclesiàstica. Al segle IV van aparèixer alguns escrits intentant contrarestar els accessos dels religiosos.

Els monjos en aquest període es movien contínuament. No treballaven. Com a continuadors de l’obra de Déu, reclamaven la sustentació en aquells llocs per on es movien. Van aparèixer escrits oficials per tal d’estandarditzar les pràctiques monàstiques. Aquests escrits també asseguraven que els monjos havien de treballar.

A poc a poc es va fixar qui tenia la legitimitat per organitzar el culte, que no era altra que la jerarquia eclesiàstica. En el moment en què la jerarquia eclesiàstica va establir que era l’única que podia organitzar el culte, quan sortia algú que ho intentava fer pel seu compte, se l’acusava d’heretge.

Un altre dels temes complicats van ser el d’establir el calendari litúrgic. La festa cristiana per excel·lència era la mort i resurrecció de Jesús. Però l’establiment de les dates per celebrar-ho va ser objecte de molts debats.

L’expansió del cristianisme va ser un procés molt dificultós. A les ciutats va ser més fàcil pel fet de ser la religió oficial de l’Imperi. El cristianisme creà xarxes de cohesió i d’ajuda als pobres de la ciutat. Tota aquesta tradició arribà a l’Occident de la Mediterrània a través del nord d’Àfrica.

Al segle IV ja es van produir les primeres pugnes entre l’Església i els heretges. Fou en aquest segle quan es produí, a l’Occident, una escissió en el si de l’Església entre l’Església romana oficial i l’Església africana. Sovint l’Església africana es confon amb la pràctica del donatisme, creada per Donat, personatge al qual se li atribueix un paper herètic important.

La creació d’heretges

L’Església necessitava tenir un bon heretge. Se’ls descriu com a monstres físicament. Tenien un comportament monstruós en relació a les pràctiques sexuals. Es feia una associació entre la monstruositat física i el que s’havia formulat ideològicament. A mitjans del segle II hi hagué una heretgia molt potent, el donatisme. També es trobaven els “circumcelliones”, que eren grups entre els quals hi havien monjos i que a part de reclamar una pràctica asèptica del cristianisme, manifestaven actituds molt radicals respecte a l’Imperi (cremaven cases).

Sant Agustí és el personatge clau al segle IV. Després del saqueig de Roma de l’any 410, al 430 Sant Agustí va elaborar una important obra inspirada en aquest saqueig, sota el títol “La Ciutat de Déu. Sant Agustí volia tornar a construir una ciutat eterna, indestructible, una Jerusalem celestial. Per això no podia ser una ciutat humana. Volia una ciutat on tots eren cridats però no tots podien tenir accés. Només algú amb el bateig podia tenir-hi accés. Sant Agustí era un ortodox de l’Església. Creà el “terror útil”, la violència. Marcilinus va convocar un concili per unificar les dues esglésies. Allò es convertí amb un judici contra l’església donatista. L’església donatista fou eliminada.

La religió no era un aspecte més de la vida medieval. L‘Església va generar la forma de vida durant l’Edat Mitjana. Tots els comportaments humans estaven escrits: des de l’organització dels nous poders polítics successors de l’Imperi a la difusió del culte cristià a l’Occident, etc.

Al segle VI trobem dos personatges relacionats amb un monestir molt important a Léning. Tots els bisbes francs van passar per aquell monestir. Al segle VI es reflexionava sobre què s’havia de fer per estendre el cristianisme. Els dos bisbes eren: Cesari, bisbe d’Arles i Gregori, bisbe de Tours. Tots dos eren fills de famílies governants de la França Merovíngia.

Els dos bisbes es van formar en el monestir de Léning. Els monestirs es van convertir en una etapa més per a desenvolupar la carrera eclesiàstica. Van reflexionar sobre com organitzar l’expansió del cristianisme. Cesari va escriure “La conquesta del mundus”. Ell volia trobar la forma d’estendre el cristianisme fora de les ciutats. Plantejà la conquesta. Gregori plantejà santificar els llocs sagrats presents en el mundus (els camps). Aquests llocs sagrats eren aquells que no es podien conrear, ja que eren espais prohibits. Els pagesos gestionaven la reproducció de plantes i bestiar. S’havia d’instal·lar una relíquia per santificar aquell espai.

La fixació de les pautes de la reproducció humana

La llengua de les cròniques era el llatí. En aquest moment els bisbes estaven implicats en mecàniques polítiques, en rutines de recaptació fiscal (en alguns casos), en la recol·lecció de les pautes de la mateixa reproducció humana i en la fixació de pautes estrictes de comportament sexual. Hi ha avui en dia molta documentació escrita de l’època relacionada amb l’esforç organitzador d’aquests bisbes de pautes que marcaven la família.

Les Penitenciaries eren un recull de penitències corresponents als tipus de pecats, s’estudiaven i es fixava un calendari ideal amb les penitències.

Dies: Totes les festes religioses, diumenges, divendres, dies de Pasqua, període de menstruació, embaràs, dies posteriors al part. El compliment estricte d’aquestes tradicions no alterava la taxa de reproducció humana. Es tractava d’aconseguir màxima fertilitat amb el mínim plaer, únic sentit de les relacions sexuals. Una criatura acabada de néixer era una criatura impura, per tant s’havia de batejar. També l’interior d’una dona durant l’embaràs era un lloc impur. Va generar gran quantitat de condemnes i penitències.

Tot això tenia relació amb un aspecte principal: la composició familiar d’aquestes societats. Durant tots aquests segles i bona part de la història moderna, amb cronologies molt diferents, s’acabà consolidant la família nuclear o conjugal (pare, mare i fills). Aquest tipus de família tenia molt a veure amb els processos de conquesta dels segles X i XI cap endavant. En la mateixa mesura que es fragmentava un grup humà es fragmentava el seu patrimoni, per tant l’Església estava interessada en el fet que hi hagués aquestes famílies nuclears i per tant una herència. L’Església era una gran acumuladora de patrimoni, això es començà a consolidar a l’Alta Edat Mitjana.

Segle VI, desaparició de l’Imperi a Occident

Quatre bisbes es van reunir amb un Comes (alt càrrec imperial) i van elaborar instruccions que s’havien de donar als recaptadors on es deia:

“Heu d’exigir al poble que per cada modio (mesura) legal, us donin 9 siliquas (nom de moneda, però els visigots no la van encunyar mai), per cada modio afegiu 1 siliquas més, pels prejudicis inevitables o mala producció afegiu 4 siliquas més o bé els 4 siliquas pot ser una taxa aplicada a la mateixa incrementació”.

Síliqua de Jovià (363-364)
Síliqua de Jovià (363-364)

Els recaptadors s’enduien ordi, comptaven el gra amb siliques però es pagava amb ordis, ja que la siliqua era una mesura universal que permetia comptar, manera d’organitzar comptablement les mesures.

Aquesta operació es dugué a terme, però aquest procediment tenia un problema: aquest procediment no permetia superar la distància i el tempsMai aquestes disposicions es duen a terme de forma fluida i àgil. Aquestes rutines estaven a la base del poder polític i eren bastant similars que en l’Època romana. Era molt difícil fer funcionar aquest procediment. En desaparèixer Roma, el poder polític s’havia de construir de nou.


Tots els articles del curs: Història Medieval a Europa

Roma, un Imperi en decadènciaL’Imperi Romà cristià. La conversió de Constantí (312)Després de l'Imperi Romà: les invasions bàrbaresExpansió de l'Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)Agricultura i alimentació pagesa abans de la Revolució FeudalL'Imperi Carolingi (751-987). L'emperador CarlemanyLa gènesi de l'ordre feudalL’Església: una institució universal en l’ordre feudalLa gènesi de les monarquies feudalsLes ciutats medievals en el feudalisme i l'expansió comercialLa qüestió del creixement medieval (segles XI-XIII)La desacceleració baixmedieval dels segles XIII i XIVLa Guerra dels Cent Anys (1337-1453)Els efectes econòmics i socials de la crisi baixmedievalRevoltes camperoles i conflictivitat urbana a la Baixa Edat MitjanaEl Cisma d'Occident (1378-1417)Bibliografia Història Edat Mitjana d'Europa

Bibliografia recomanada:


Idiomes disponibles: