La Guerra Civil espanyola (1936 – 1939)

La Guerra Civil va ser un conflicte bèl·lic que va enfrontar el govern democràtic de la Segona República contra una part de l'exèrcit i de les organitzacions de dretes.
Imatge destacada

| 01/04/2020 | Darrera actualització:


Índex de continguts

El cop d’Estat de juliol de 1936

La conspiració politicomilitar

A partir de la victòria de les forces d’esquerres a les eleccions generals de febrer de 1936, destacats membres de l’exèrcit, amb l’adhesió de grups polítics d’extrema dreta, comencen a organitzar-se per impedir per la força la continuïtat en el govern de la República dels partits d’esquerres. El cop militar va ser el resultat d’una llarga conspiració que tenia per objectiu oposar-se a la transformació social que el govern democràtic d’esquerres volia dur a terme.

La rebel·lió de les forces reaccionàries es va dur a terme contra la voluntat democràtica del poble, és a dir, contra un govern escollit legítimament a les eleccions de febrer del mateix any. No era la primera vegada que les classes dominants espanyoles recorrien a la força i la violència per imposar-se sobre les classes populars.

Dues circumstàncies van poder afavorir la conspiració militar l’estiu de 1936:

  1. El context social intern amb una gran polarització política, que s’havia accentuat molt des del 1934.
  2. El context europeu, on Alemanya i Itàlia ja tenien establerts règims dictatorials.
    1. Països sota dictadures feixistes: Itàlia, Alemanya i el Japó.
    2. Països democràtics: França i Gran Bretanya.
    3. Països comunistes: Rússia (URSS)

La Guerra Civil Espanyola va ser un assaig a escala nacional del que acabà passant a escala europea a la Segona Guerra Mundial. Com a prova d’aquesta afirmació destaquen la multitud de llibres escrits sobre la guerra civil espanyola i el gran interès que ja des del primer moment va despertar a tot el món.

Protagonistes de la conspiració militar

Al cop d’Estat participen destacats membres de l’exèrcit de Terra, una part de la Marina i una altra de l’Aviació. Destaquen:

El cop d’Estat s’inicia el 17 de juliol de 1936 al Marroc. Un dels primers responsables de la conspiració va ser el General Cabanellas, però l’1 d’octubre ja es nomenà al general Franco com a líder de la Junta de Defensa Nacional.

Els suports polítics, econòmics i internacionals als revoltats

Suport polític:

Suport econòmic i social:

Suport militar:

Suport internacional:

Els suports polítics, econòmics i internacionals a la República

Suport polític:

Suport econòmic i social:

Suport militar:

Suport internacional:

Fracàs del cop d’Estat. Espanya dividida en dos

El cop d’Estat va durar quatre dies, però la conspiració militar no va ni triomfar ni fracassar, ja que els conspiradors no van aconseguir el seu objectiu: prendre el poder. Espanya va quedar dividida en dues parts a partir del 20 de juliol de 1936. La part revoltada va organitzar-se sota un comandament únic, anomenat Junta de Defensa Nacional, que decidí portar a terme la conquesta militar de tot el país. Mentrestant Franco volia alentir el ritme per exterminar tota l’oposició. Preferia una guerra militar, no política.

El cop triomfà a les zones més conservadores del país mentre que fracassà a les zones on hi havia un fort moviment obrer organitzat.

També cal destacar que a la zona revoltada es trobava la major part de l’activitat agrícola, mentre que a la zona republicana hi havia tota la indústria espanyola. S’iniciava una guerra on els feixistes tenien el control a l’agricultura i els republicans la indústria.

La Guerra Civil: evolució militar

La campanya de 1936

La primera operació militar del bàndol revoltat va ser el pont aeri a l’Estret de Gibraltar per traslladar les tropes destinades al Marroc i cap a la Península, amb el suport dels alemanys i italianes. Els militars conspiradors necessitaven traslladar les tropes africanistes al territori espanyol. En l’operació van participar 38 avions.

El 17 de juliol arribaren a Madrid les notícies de l’aixecament de l’exèrcit d’Àfrica. L’endemà, el 18, es produïren moviments similars a la península. El general Franco dirigia l’acció africana, Mola declarà l’estat de guerra a Pamplona, Cabanellas ho va fer a Saragossa i Queipo de Llano a Sevilla. El 21 de juliol ja quedaven definits els límits dels dos territoris controlats per les dues forces en lluita.

Durant aquests primers dies els moviments eren ràpids i d’una duresa extrema en la repressió contra els treballadors i tots aquells que fossin militants d’esquerres. Emilio Mola declarà que calia convertir l’enfrontament en un exemple inesborrable en la memòria històrica; s’havia d’anihilar l’enemic.

La segona operació militar dels revoltats era la unificació de la zona nacional, que anava de Sevilla a Castella. Així el setembre de 1936 Badajoz es convertí en el punt clau d’aquesta unificació. Però abans calia mostrar la força dels revoltats fent una operació de repressió massiva contra els militants. Després de la unificació del territori sota control feixista, començà el 1937 la Batalla de Madrid, amb la intenció d’ocupar la capital. Es rodejà la ciutat però els feixistes no van poder ocupar-la.

La campanya de 1937

La Batalla de Madrid va durar quatre mesos (novembre 1936 – febrer 1937). Pels revoltats prendre la capital era com guanyar la guerra i per tant era molt important. La República també tenia molt clar que no podia perdre la capital.

Les tropes feixistes van arribar a rodejar tota la capital durant la campanya. El govern de la República va haver de marxar al mes de novembre, quan es declarà l’evacuació de Madrid i va deixar la capital en mans del general José Miaja i del general Vicente Rojo. Molta gent però no va marxar i es va quedar a la ciutat defensant-la. Hi va haver un gran esperit de resistència contra el feixisme per part del poble madrileny fidel a la República. lhora també hi havia obert el front d’Aragó. Finalment, gràcies a la gran resistència, Franco decidí desistir de bombardejar Madrid. Un dels líders de la resistència a Madrid va ser La Pasionaria (Dolores Ibarruri) amb el seu famós crit “¡No pasarán!“.

L’objectiu de Franco era fer una guerra lenta i a llarg termini, per tal de convertir-la en una guerra d’extermini i al final d’aquesta, haver acabat amb qualsevol forma de resistència obrera i d’esquerres.

En la campanya del nord d’Espanya, l’exèrcit franquista decidí atacar la zona republicana per tal d’acabar amb el subministrament de matèries primeres, apoderar-se de les mines i la siderúrgia (armament). En aquest punt de la guerra es van viure els primers grans bombardejos de destrucció de la població. El primer gran bombardeig va ser el de Guernica per part dels avions alemanys de la Legió Còndor, al servei dels rebels franquistes, que tingué lloc el 26 d’abril de 1937.

Per primera vegada en la història militar, una aglomeració de població civil va ser completament arrasada sota una allau de bombes de fòsfor. El nombre de morts oscil·la segons els càlculs que s’han fet a posteriori entre els 126 i 300 morts i un nombre indeterminat de ferits, que podria situar-se en els 900 ferits (Guernica tenia una població total de 7.000 habitants). L’objectiu clarament criminal de l’operació no deixa cap dubte. La indignació internacional va ser immensa. Trastornat per aquest assassinat en massa, el pintor espanyol Pablo Picasso va realitzar durant les setmanes següents la famosa pintura considerada com la seva obra mestra i un dels cims de la pintura del segle XX.

Malgrat la dura resistència dels miners i els treballadors, finalment Astúries, el País Basc i Cantàbria van caure en mans bàndol feixista. Aquesta campanya va acabar-se l’octubre de 1937. Algunes batalles de distracció que van tenir lloc de forma simultània van produir-se al Front d’Aragó: Batalla de Belchite (agost-setembre 1937) i a Madrid: Batalla de Brunete (juliol de 1937).

De mica en mica el bàndol feixista va anar avançant cap a l’est de la península i també van acabar d’ocupar tota l’Andalusia amb batalles molt violentes.

La campanya de 1938

El bàndol feixista va decidir a inicis de 1938 fer una gran concentració de tropes a l’extrem est del front amb l’objectiu d’arribar al front mediterrani, controlat per la República. Van aconseguir arribar a Vinaròs i així el front republicà va quedar dividit:

El 1938 començava a fer-se evident que, sense cap suport internacional, la República estava perduda. Aleshores la República, molt necessitada d’efectius i subministraments miliars, va decidir concentrar totes les seves forces per fer retrocedir les tropes franquistes a la Batalla de l’Ebre. L’operació militar a l’Ebre va durar tres mesos. Inicialment qui va avançar va ser la República però l’allargament de les operacions bèl·liques va jugar en contra i va produir un enorme esgotament dels seus efectius.

Finalment el mes de novembre de 1938 els soldats de la República estaven esgotats i començà la retirada. A partir d’aquest moment l’avenç franquista va ser imparable. Però, malgrat saber que ja havien perdut, l’exèrcit republicà va seguir lluitant per permetre la fugida de la quantitat més gran possible d’exiliats cap a França.

El 16 de novembre de 1938 va ser la data de la derrota republicana a la Batalla de l’Ebre. Franco, que ja controlava Lleida des d’abril de 1938, havia suspès l’Estatut d’Autonomia.

La campanya de 1939

Els últims reductes de la República es trobaven concentrats a Catalunya i Madrid. En territori català es trobava el govern republicà i el president de la República. L’exèrcit franquista va anar avançant mentre tota la gent fugia. Al febrer, l’exèrcit franquista arribà a la frontera francesa. França, amb moltes reticències, no va tenir més opcions que obrir les seves fronteres i fer passar tots els exiliats. Van organitzar camps de refugiats pels republicans espanyols.

El 28 de març de 1939 va caure Madrid i Franco ja tenia tot el territori ocupat. L’últim lloc ocupat va ser Alacant, des d’on es va organitzar una gran fugida d’exiliats pel mar.

Evolució política del període 1936-1939

La zona franquista

a) Evolució del poder

El bàndol feixista constituí el 24 de juliol de 1936 la Junta de Defensa Nacional, amb capital a Burgos i presidida inicialment pel general Cabanellas.

El 12 de setembre la Junta de Defensa va designar a Francisco Franco com a comandant únic de l’Exèrcit, “generalísimo de los Ejércitos” i cap de l’Estat. Se’l proclamà com a “Caudillo de España“. Franco passava a ser el màxim responsable del bàndol “nacional”, amb autoritat per sobre de qualsevol altre general i amb poder absolut.

L’1 d’octubre el Butlletí Oficial de l’Estat dels revoltats publicaren un decret de Franco pel qual es dissolia l’anterior Junta de Defensa Nacional i es creava la denominada Junta Tècnica de l’Estat, com a òrgan assessor del comandament únic i de la Prefectura de l’Estat Major de l’Exèrcit, les resolucions del qual necessitaven el vistiplau del general Franco com Cap de l’Estat.

Francisco Franco, “caudillo” de l’Espanya “nacional“:

b) El nou règim (“la Nueva España”)

La Nueva España sorgí del cop d’Estat del juliol de 1936, anomenat pels seus protagonistes com a “Glorioso Alzamiento Nacional” i que entre el 1936 i el 1939 donà lloc a una cruenta guerra civil anomenada pels feixistes “Cruzada de Liberación Nacional“.

c) Suports al nou règim

d) La repressió a la zona franquista

Durant el transcurs de la guerra civil, però també durant la postguerra, totes les persones que eren considerades simpatitzants dels partits polítics republicans, d’esquerres, nacionalistes, com també afiliats dels sindicats, van patir una dura repressió i persecució. Aparegué el terme de “rojos per identificar-los i també el de separatistas”, en referència sobretot als nacionalistes bascos i catalans. La repressió va ser terrible i era dirigida des del poder.

Pel que fa als assassinats dels assenyalats com a “rojos”, s’utilitzaven tres procediments:

Un cop acabada la guerra, la dictadura va procedir a depurar tots els funcionaris públics, en especial els mestres de les escoles. A través de les depuracions s’acomiadaven a tot el personal considerat d’esquerres de qualsevol dels cossos de treball (metges, professors, funcionaris…). El règim de terror imposat, basat en la por, feia que s’havia de demanar permís per tot. Era un Estat policial. Un altre mètode de càstig envers els republicans van ser les expropiacions de les seves propietats.

Es calcula que a la rereguarda van ser assassinades prop de 100.000 persones.

La zona republicana

a) Cronologia: de les eleccions de 1936 i als governs del Front Popular

b) Els conflictes dins del bàndol republicà

Dins del bàndol republicà hi havia una gran diversitat d’opinions sobre com afrontar la guerra. Al llarg de la guerra es van plantejar tres conflictes.

Calia afrontar la guerra a través del govern establert o de l’autoorganització (milícies)? A Barcelona s’imposà l’opció de les milícies, pel gran pes que tenia el sindicat de la CNT. Els milicians de la CNT creien que l’única forma possible per combatre el feixisme era amb la revolució obrera. Així la CNT i els partits polítics d’esquerres com el PSUC o el POUM van integrar-se al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el CCMA, que era l’organització encarregada de planificar el desenvolupament del país en temps de guerra.

A Madrid el debat entre els partidaris de mantenir la legalitat republicana i els partidaris de la revolució social també es va produir. D’alguna manera el debat es va tancar el setembre de 1936 quan es formà un govern de la República format per membres més esquerrans que integrava, a més de Largo Caballero com a President, ministres comunistes, anarquistes i socialistes. Durant els mesos que va durant la crisi van produir-se actes violents protagonitzats per grups d’exaltats.

A Catalunya aquest mateix problema també es va donar i finalment Lluís Companys va decidir integrar al Consell Executiu de la Generalitat als milicians.

Durant els primers mesos de la guerra a la zona republicana va haver-hi una enorme repressió cap als sectors conservadors i de l’Església.

A Barcelona es va produir una guerra a l’intern del bàndol republicà en els coneguts com a fets de maig de 1937. Els republicans, els socialistes i els comunistes defensaven deixar de banda la revolució i donar prioritat a la guerra per poder enfrontar-se al feixisme. Per altra banda, hi havia els que defensaven el manteniment de la revolució per vèncer el feixisme, ja que primer havien de liquidar el capitalisme. Aquests eren la CNT i el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), que eren antiestalinistes i per tan contraris als comunistes oficials. El problema es concretà en l’armament, que era força escàs. Uns defensaven enviar tot l’armament al front i els altres mantenir-lo a Barcelona.

A Barcelona els enfrontaments entre els anarquistes i els comunistes començà quan el President Companys s’assabentà que hi havia un carregament d’armes amagat al local de la CNT de Barcelona. Els Mossos, la Guardia de Asalto i altres persones envoltaren l’edifici de la CNT i s’inicià una gran matança. A tot Barcelona es matà aquests dies més de 1.000 persones.

A Madrid els comunistes i els socialistes comencen a pensar que no podran derrotar mai als franquistes amb gent que no volia obeir les ordres que es donaven des dels comandaments militars. Així s’acordà la dissolució de les milícies i es creà l’Exèrcit Popular de la República, un intent de creació d’un exèrcit regular per combatre les forces feixistes.

Finalment a Madrid s’imposà la línia socialista (seguir la guerra). Es produí un canvi de govern i el president passà a ser Juan Negrín. La CNT va deixar de participar en la lluita i va quedar molt desfeta. A més, el govern va dissoldre el POUM i el seu líder, Andreu Nin, va ser assassinat per agents secrets de Stalin a Madrid.

El nou President del Govern, Negrín (maig 1937 – març 1939) era partidari de l’enfortiment del poder de l’Estat per afrontar amb garanties la guerra. Negrín compartia moltes de les tesis comunistes i deixà fora del Govern als anarquistes, que l’acusaren de contrarevolucionari. La seva acció de govern es resumeix en un lema: “primer la guerra, després la revolució“.

A partir de l’octubre de 1937 el Govern republicà s’instal·là a Barcelona. Aquest fet va propiciar la fi de l’experiència revolucionària catalana, ara ofegada per l’enfortiment de l’autoritat de l’Estat, que recuperà el control sobre l’ordre públic i assumí, novament, les responsabilitats de l’Administració de justícia, alhora que consolidà l’Exèrcit sota un comandament únic.

L’esgotament, la manca d’expectatives de canvi i la marxa negativa de la guerra, es van apoderar de la rereguarda republicana. El Pacte de Munic (8 setembre 1938), signat per França, Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia, era la continuació de l’Acord de No-intervenció i representava de fet, el certificat de defunció de la República, que a partir d’aquest moment quedava totalment desemparada.

Entre els republicans hi havia dues posicions:

El març de 1939 l’exèrcit de la República decidí iniciar les negociacions amb Franco. Però aquest cop d’estat (dirigit pel general Casado) que desallotjà del poder al president Negrín no va servir de res, ja que Franco no va estar disposat a acceptar cap mena de negociació.

El President de la República, Manuel Azaña, presentà la seva dimissió i s’exilià a França. La guerra pràcticament estava acabada i amb ella, la República.

La guerra civil a Catalunya

El Cop d’Estat

El cop d’estat del 18 de juliol de 1936 fracassà a Catalunya i per tant es mantingué a la zona lleial a la República. Per una banda la Guerra Civil per Catalunya significava, entre altres coses el manteniment del seu autogovern. Però també es va viure amb gran entusiasme per l’esperança que despertaven algunes de les mesures autènticament revolucionàries que es van introduir en aquells moments.

La matinada del diumenge del 18 al 19 de juliol de 1936 es va fer inacabable. Els diaris informaven que el dia 17 hi havia hagut moviments de tropes al Marroc. Posteriorment, aquesta informació s’amplià amb les notícies que arribaven de diferents llocs de la Península, el dia 18. Els responsables de l’ordre públic de la Generalitat tenien coneixement, uns dies abans, dels preparatius dels militars facciosos de Barcelona, i per impedir la convergència de les diferents columnes sobre el centre de la ciutat, havien previst una pla de contenció pels mateixos carrers de la ciutat.

El moviment insurgent, que s’havia estès a totes les casernes de l’Exèrcit, no comptava amb el suport de la Guàrdia d’Assalt ni de la Guàrdia Nacional Republicana. El control de Barcelona resultava bàsic per al desenvolupament posterior del conflicte a Catalunya, ja que l’èxit o fracàs de l’operació a la capital marcaria el futur de la revolta a la resta del país.

Els líders de la CNT-FAI s’entrevistaren amb el President Companys aquella mateixa nit per demanar-li armes per als seus afiliats. La negativa de Companys no impedí però l’assalt d’un vaixell que transportava armament.

La sortida dels soldats de les casernes a l’alba, va ser denunciada pel so de les sirenes dels vaixells i de les fàbriques, seguint les instruccions del Comitè de Defensa de la CNT. L’exaltació dels grups obrers armats aconseguí aturar l’avanç dels militars pels carrers.

El 20 de juliol els anarquistes assaltaren la Caserna de Sant Andreu i s’apoderaren de totes les armes. Aquella mateixa tarda es produí el final de l’intent rebel a Catalunya: el general Goded es rendí poc després d’arribar a Barcelona per dirigir a rebel·lió a Catalunya.

L’organització de la Catalunya en guerra. Guerra o revolució social?

El nou ordre revolucionari es constituí al marge del Govern republicà i actuà sovint en contra. A Catalunya el poder estava atomitzat: els ajuntaments i les forces d’ordre havien estat reemplaçats pels comitès d’obrers.

Pocs dies després d’haver-s’hi iniciat el conflicte, la CNT-FAI decidí canalitzar la seva acció a través del Comitè Central de milícies Antifeixistes CCMA, creat el 21 de juliol. Funcionava com a plataforma unitària de totes les forces, ja que, tot i la seva hegemonia, els anarquistes eren conscients que la construcció d’un nou ordre revolucionari necessitava la col·laboració de tots els sectors antifeixistes. Es va dissoldre el 27 de setembre de 1936.

La tasca del CCMA era consolidar l’organització social, política i econòmica de la revolució a Barcelona i Catalunya i preparar les milícies populars per enviar-les al Front d’Aragó. Durant els mesos de juliol, agost i setembre es produí al carrer diversos fets de caràcter revolucionari:

El 27 de setembre es va dissoldre la CCMA, un dia després de l’entrada de tres consellers anarquistes al Consell de la Generalitat, institució que recuperà totes les seves competències.

A partir de setembre de 1936 la Generalitat tornà a dictar lleis totalment revolucionàries, com els decrets de col·lectivitzacions.

Decret de Col·lectivitzacions

L’octubre de 1936 s’inicia el Pla Tarradellas (conjunt de decrets de la Conselleria d’Economia) segons el qual les grans empreses passaven a ser propietat dels comitès d’empresa.

Els fets de maig de 1937

Els fets de maig del 37 representen a Catalunya una guerra civil entre les diverses formes d’entendre la república. Per una banda trobem els revolucionaris de la CNT i el POUM i per l’altra els republicans i socialistes, del PSUC, ERC i UGT. El conflicte sorgí de la necessitat d’obtenir armes per enviar-les al front. Els revolucionaris volien les armes per defensar la rereguarda a ciutat, i en canvi els republicans les volien per anar a lluitar contra els franquistes del front. Al final acabà en un bany de sang. La CNT va ser exclosa de la Generalitat i el POUM il·legalitat. El seu líder, Andreu Nin, fou assassinat a la presó per agents estalinistes. En aquest moment a Madrid es decidí crear l’Exèrcit popular de la República i es van dissoldre totes les milícies.

La Batalla de l’Ebre

La Batalla de l’Ebre va ser la confrontació bèl·lica més important de la Guerra Civil espanyola. Se sol dividir en tres etapes:

Les tropes de Franco arribaren a Vinaròs (País Valencià) i aconseguiren dividir en dos la zona republicana. Era un cop molt dur per la República.

L’exèrcit de la República aconseguí fer recular fins a l’altra riba del riu a les tropes franquistes

Contra-ofensiva definitiva de Franco. Els franquistes tornaren a travessar el riu i entraren a Gandesa. Al novembre l’exèrcit republicà inicià la retirada.

L’ocupació de Catalunya (desembre 1938 – gener 1939)

A partir del novembre de 1938 els catalans van començar la fugida cap a França. Gran part de la població va veure amb por l’arribada de les tropes franquistes i optaren per l’exili. Es calcula que unes 500.000 persones van marxar de Catalunya, d’aquestes 200.000 van tornar després de la guerra.

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entraren a Barcelona, recordat pels franquistes com el “dia de la liberación de Barcelona”. El 6 de febrer arribaren fins a la frontera amb França. Tota Catalunya estava ocupada. La guerra havia acabat.

Balanç i conseqüències de la Guerra Civil

Les causes de la derrota republicana

Balanç de la guerra

La Guerra Civil espanyola va suposar en xifres globals 1 milió de morts. El nombre de morts en la guerra estrictament foren entre 700.000 i 800.000.

Conseqüències



Tots els articles del curs: Història d'Espanya (curs Batxillerat)

Les arrels històriques de la península IbèricaL'Edat Mitjana a la península Ibèrica (476 - 1492)La monarquia Hispànica a l'Edat Moderna (1492-1808)De l'Antic Règim a l'Estat Liberal (1808 - 1868)El Sexenni Democràtic i la Restauració Borbònica (1868-1898)Evolució econòmica i demogràfica d'Espanya al segle XIXLa societat espanyola al segle XIXLa crisi del règim de la Restauració (1898-1931)La segona República (1931-1939)La Guerra Civil espanyola (1936 - 1939)La dictadura franquista (1939-1975)Transició espanyola: de la dictadura a la democràcia

Bibliografia recomanada:


Idiomes disponibles: