La gènesi de l’ordre feudal

Durant el període comprès entre els segles VIII i X es produí una transformació progressiva de les estructures econòmiques i socials a l'Europa occidental molt rellevant, que facilitaria la posterior revolució feudal.
Imatge destacada

| 18/10/2009 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Els espais feudals i els àmbits de la senyoria: els castells

Durant el llarg període comprès entre els segles VIII i X l’Europa occidental va viure una progressiva transformació de les estructures econòmiques i socials molt rellevant. Aquesta transformació va tenir com a eix principal la fiscalitat: es passà d’uns districtes de recaptació fiscal a uns nous districtes de captura de renda. El concepte clau aquí és la captura de renda, molt diferent del de recaptació fiscal.

Va ser en aquest marc del procés de canvi en el sistema de recaptació de tributs “estatal” cap a un nou al sistema de captura de rendes on es va produir la construcció de l’ordre feudal.

Tots els indicis apunten que es va produir una paralització dels avenços tecnològics agrícoles que s’havia produït en l’època de l’imperi romà. Les cròniques redactades pel clergat parlen de períodes de fam que generaven dificultats a les comunitats pageses, als centres monàstics i als senyors feudals, que no podien acaparar les rendes. Es parla fins i tot de la pràctica del canibalisme.

La classe feudal era en aquests moments un grup en formació. No hi havia ostentació. Tenien una capacitat limitada de recaptació de rendes i tenien dificultats per controlar als pagesos. Els castells d’aquestes èpoques eren construccions molt humils. La poca ostentació de la classe dominant demostrava que tenien serioses dificultats per controlar a la població. Al llarg d’aquest període es produí la desaparició de l’esclavisme. I també es produïen constants enfranquiments (acció de donar la llibertat al serf).

Al segle X-XI el règim de servitud s’havia acabat. L’autoritat de caràcter públic va perdent força i va transferint prerrogatives a les aristocràcies locals (els drets propis de la monarquia van a parar als senyors feudals, estava en marxa una privatització de molts àmbits). Els senyors feudals adaptaren aquestes prerrogatives a les seves necessitats.

El senyoriu franc-carolingi

Miniatura de l’època

La presència dels senyorius està molt bé documentada. Els textos políptics (inventaris dels béns dels senyors) ens informen de l’existència d’aquestes grans senyories, les villae, que estaven compostes per:

Com es treballava la terra?

A les tinences o masos trobem una gran heterogeneïtat quant a composició. Terra dividida en moltes porcions. Entre els dipositaris d’aquestes tinences hi havia esclaus (“servi-casati” o sigui, esclaus casats amb una casa). Hi havia també colons (pagesos que ja havien obtingut la llibertat i que s’havien posat sota el patrocini d’un senyor) o els mancipi (emancipats), esclaus alliberats que ja eren lliures jurídicament.

Es pagaven censos, càrregues, taxes d’origen públic. Pagaven amb les corvees, prestacions en forma de treball personal (corvees de conreu o fabricació) que els pagesos havien de fer a les reserves senyorials. Els domini o reserva eren una explotació directa del senyor.

Però qui treballava aquestes terres? La treballaven els serfs (condicions properes a l’esclavitud) que estaven a completa disposició del senyor. També mà d’obra contractada, com a paper complementari, que s’utilitzava en èpoques de concentració del treball. També hi havia les corvees del masover, que no estaven pagades. Hi havia llocs que s’escapaven d’aquesta organització.

Era una constant la presència de comunitats pageses fora de tota mena de domini. Actuaven amb autonomia amb una organització social sobre la base del llinatge, molt comunal i global. Es trobaven en zones com el sud dels Alps i a les àrees frontereres més conflictives.

A la mort dels néts de Lluís el Pietós es produeix una crisi política total en el territori que s’havia conegut com l’Imperi Carolingi. L’antic Regne dels francs s’havia convertit en una mitja dotzena de monarquies electives, que estaven entre elles molt fragmentades. Encara mantenien, però, un cert vincle amb el rei franc, però actuaven pel seu compte. No hi transmetien les rendes capturades. S’estava entrant ja en l’ordre feudal.

Al segle X es produeix una crisi absoluta a França. S’entronitzà a una nova dinastia, els Capets (987). A Alemanya es creà el Sacre Imperi Romanogermànic (962) i el títol imperial quedà vacant durant 70 anys. El pontificat també entrà en una crisi absoluta. A la mort del papa Formós I, al 886, el van succeir 8 papes en només 10 anys.

Quina era la situació política a l’Europa que havia format part de l’Imperi de Carlemany?

Europa a l'any 1000
Europa l’any 1000

L’antic Regne dels Francs entrà en un procés de desintegració territorial. A tot Europa es produí un retrocés de la monarquia com a institució central. En canvi s’enfortí el poder de l’aristocràcia. Dissolució del règim del sistema fiscal antic, de natura pública, que va degenerant cap a un sistema privat de recaptació de rendes. L’Estat va perdre les prerrogatives a favor d’uns particulars, els senyors feudals. El mateix rei es convertia en un senyor feudal.

A partir d’aquest moment el monarca havia de viure exclusivament dels seus béns. Les aristocràcies locals cada cop tenien més poder i començaven a actuar de forma autònoma a l’estat. Aquests poders locals immediatament van intentar posar sota les seves ordres més gent. Hi havia fam de rendes. Les comunitats pageses que restaven al marge d’aquest control ara desapareixeran per la via de la submissió.

Per tota l’Europa occidental els senyors feudals van construir-se els castrum (fortificació o campament militar). Aquí també s’hi posava l’espai de la parròquia.

Les aristocràcies locals també van aprofitar-se d’un precepte gòtic per apropiar-se de les terres abandonades. Consistia en l’aprisió: totes les terres que quedaven lliures passaven a ser del comte o el senyor feudal, ja que qualsevol persona que es fes càrrec d’una terra pública abandonada tenia el dret d’usdefruit sobre aquell espai. Si es podia demostrar una possessió indefinida en el temps, la terra es convertia en un alou, terra lliure i pròpia. Però podien haver-hi llacunes en aquesta llei i precisament per això era un procediment molt utilitzat pels comtes i senyors feudals.

Així doncs l’espai feudal quedà dividit en els castrum. Els mateixos districtes feudals evolucionaven. Això passà perquè els efectius de la classe feudal s’incrementaven, per fer recompenses a les lleialtats dels nobles, per exemple. A partir a la segona meitat del segle X es començà a imposar el sistema de primogenitura a la successió. Se subdividien els castum més grans provocant efectes molt notables entre el territori i la població que conduí a què el control senyorial sobre la població pagesa fos cada vegada més gran, arribant molt més bé a tot arreu.

Els castrum – que esdevindran en castells fortificats – van ser el marc geogràfic on van succeir les transformacions en el treball agrari, autèntica dimensió de l’ordre feudal. Capacitat per disciplinar els processos laborals. Tot aquest procés es coneix amb el nom d’encastellament (concepte crea per l’historiador francès Pierre Toubert)

Relacions feudovassallàtiques i institucions feudals

Les relacions de vassallatge sempre s’havien relacionat amb el feudalisme, però aquestes relacions es donaven en moltes altres societats. Parlem de relacions personals de clientelisme. En el moment en què l’Estat desapareix, per disposar d’una institució que podia fer de protector calia establir unes relacions personals. El més dèbil es posava sota la protecció d’un poderós. L’aristocràcia no era un grup homogeni, estava profundament jerarquitzat.

L’aristocràcia tenia en comú que tots vivien de la captura de rendes i que establien relacions feudovassallàtiques (relació d’un vassall amb el senyor a canvi d’un feu). Aquestes relacions van configurar la piràmide feudal, on participaven únicament els homes lliures, no hi participaven pagesos. Uns es comprometien a assistir militarment i l’altre assegurava protecció. Gran part d’assistència era militar i per tant trobem la formació de tropes militars privades, a càrrec d’un senyor (privatització de l’exèrcit). Aquestes relacions personals es formalitzaven per escrit. Donaven l’ordre segons la jerarquia i rebien el nom de convinences (anava datat).

Després es feia un segon document, el jurament de fidelitat i llavors la investidura del feu. Els regnes àrabs pagaven al comte feudal les pàries d’or. Per consolidar el poder del comte de Barcelona comprava castells a l’aristocràcia i després els hi tornava en forma de feu.

Cerimònia de l’Homenatge

Principals deures del vassall:

Els deures del senyor consistien a donar protecció al vassall, sobretot quan el feu cedit estava en perill.

El cerimonial feudal: homenatges i juraments

Tipus de feu:

Es concedien segons la categoria dels vassalls. Als grans senyors se’ls concedia parts del castell. Els castlans rebien les castlanies (infeudació d’un part de l’àmbit del castell) i els cavallers rebien el feu de les cavalleries (espai que podia garantir el manteniment d’un cavaller).

La captura del treball pagès: de la fiscalitat estatal a la renda feudal

El que defineix l’ordre feudal és la renda, element sistèmic (circula per dins): era una coerció extraordinària per part del senyor, a qui l’únic que li interessava era recaptar. El senyor estava al marge de tot el procés productiu, però intervenia de forma clara dictant com havia de ser aquest procés. La producció pagesa ja no era una opció lliure. La renda feudal actuava per dintre.

L’ordre feudal introduí novetats de gran abast sobre la forma de viure i treballar de la pagesia. Amb la feudalització els senyors privatitzaren les àrees comunals. Per utilitzar-les s’havia de pagar impostos, taxes… Això produí un canvi en la dieta dels pagesos. En el moment que hi havia més producció, més gana es passava.

Element interior de la renda

El senyor a través de la renda estava ordenant quant en volia i què s’havia de produir. Als pagesos se’ls estava imposant unes pautes de producció que implicaven augmentar l’àrea de conreu. S’havia de produir més. Com es podia fer? Una via hauria pogut ser a través de la intensificació del conreu per tal d’incrementar la productivitat. Però això a l’Edat Mitjana no succeirà mai. L’únic que es podia fer era incrementar l’extensió dels conreus.

Per tant, l’única alternativa real per produir més era l’extensió dels conreus. Les conquestes de l’exterior en bona part eren aquesta conseqüència. Per aconseguir posar en conreu més terres, existien exempcions fiscals i incentius pels pagesos.

Tampoc hi havia llibertat per conrear qualsevol cultiu. Fonamentalment només estava permès el cultiu de cereals, vinya i olivera. Nou espai agrari producte de la renda feudal. Aquest és un fenomen que ve de dins del sistema. I això tenia incidència en la dieta alimentària, que va perdre en qualitat, quantitat i diversitat.

L’eix de la dieta pagesa era el pa. Les crisis de blat provocaven autèntiques fams. A través de la renda, s’obligava al pagès a produir una quantitat superior a la que li faria falta per la seva supervivència i a més no qualsevol producte, sinó determinats productes.

Per estendre les àrees de conreu, s’utilitzaven bàsicament tres mecanismes:

Durant el període medieval es van fer feines que requerien molt de temps i eren molt complexes.

Sistema tècnic feudal

També es generalitza la civada pel bestiar.

Els invents d’aquesta època són més de difusió que no pas d’invenció. En menys temps es treballa més. No són però grans millores de rendiment de la producció, la productivitat no augmenta. Sortirà el mateix però s’haurà treballat més de pressa. Cada vegada s’utilitzen més factors de vent, aigua per generar moviment.

L’espai guanyat al camp anirà perdent de forma gradual la fertilitat, produint collites més minses. Això implicava que contínuament s’havien d’anar a buscar nous fronts de colonització.

Productes normalment cultivats

A l’àrea mediterrània els cultius més freqüents eren els cereals i la vinya (oliveres, producció d’oli). Els senyors els hi interessava fomentar i incentivar determinats conreus, perquè d’aquesta manera venien el producte a les ciutats. Quan un senyor feia un establiment (contracte) amb un pagès, el que contenia el contracte era: qui era el senyor de la terra, qui rebia la terra, l’usdefruit, qui la treballava, on estava la terra, a vegades diu quina era la superfície, tot sovint posen unes condicions com per exemple: condició de plantar vinya, oliveres…

A través de quins mecanismes senyorials podien fiscalitzar la producció pagesa?

Serien 3 grans mecanismes:

Els senyors tenien uns instruments que els pagesos havien d’utilitzar obligatòriament i que servien per fiscalitzar la producció: els monopolis senyorials (exclusiva de la propietat) com eren els molins, l’ús de l’aigua, etc. Els senyors establien com s’havien de fer les particions d’aigua (règim de partició d’aigües). Tenien el monopoli dels permisos per edificació de molins i obligaven als serfs a utilitzar aquests instruments.

El col·lectiu de la pagesia era molt heterogeni. Fins i tot hi havia pagesos que havien capturat moltes terres. Gràcies als capbreus es podia saber quines terres tenien els pagesos.


Tots els articles del curs: Història Medieval a Europa

Roma, un Imperi en decadènciaL’Imperi Romà cristià. La conversió de Constantí (312)Després de l'Imperi Romà: les invasions bàrbaresExpansió de l'Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)Agricultura i alimentació pagesa abans de la Revolució FeudalL'Imperi Carolingi (751-987). L'emperador CarlemanyLa gènesi de l'ordre feudalL’Església: una institució universal en l’ordre feudalLa gènesi de les monarquies feudalsLes ciutats medievals en el feudalisme i l'expansió comercialLa qüestió del creixement medieval (segles XI-XIII)La desacceleració baixmedieval dels segles XIII i XIVLa Guerra dels Cent Anys (1337-1453)Els efectes econòmics i socials de la crisi baixmedievalRevoltes camperoles i conflictivitat urbana a la Baixa Edat MitjanaEl Cisma d'Occident (1378-1417)Bibliografia Història Edat Mitjana d'Europa

Bibliografia recomanada:

Persones clau:

No hi ha informació disponible per a aquesta pàgina


Idiomes disponibles:

Comentaris: