La gènesi de les monarquies feudals

La desaparició del Regnum a l'Europa occidental donà pas a una multitud de monarquies de tipus feudals, on la figura del rei no desaparegué però patí canvis importants.
Imatge destacada

| 23/10/2009 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Als segles IX i X es produí una profunda reestructuració del marc polític europeu que estava dominat per l’Imperi Carolingi i els normands. A la fi del segle X s’inicià la fragmentació de la classe dominant, característica principal del procés en la construcció del feudalisme. La desaparició del “Regnum Francorum” donà pas a una multitud de poders feudals. Malgrat l’aparició del nou ordre feudal a l’Europa occidental, la figura del rei no desaparegué com a tal.

El feudalisme, en evolució des del segle X i durant tot el segle XI, no va impedir que es produís l’enfortiment de les monarquies, que ja no tenien res a veure amb les anteriors monarquies d’origen germànic. No hi va haver continuïtat entre les monarquies germàniques i les noves de caràcter feudal, entre altres motius, perquè en el nou esquema polític i social el rei no era un senyor feudal més, sinó el senyor feudal més important (tot i que no sempre va ser així).

El manteniment de les monarquies, ara transformades en monarquies de caràcter feudal, va ser possible gràcies al cobrament als pagesos de les rendes que es produïen a les terres patrimoni personal dels diferents reis. Perquè cal remarcar que durant el nou període feudal, es va desmantellar el sistema fiscal de caràcter públic, substituït per un sistema de recaptació de rendes de caràcter privat.

Coronació de Felip August II de França, 1179 a Reims
Coronació de Felip August II de França, 1179 a Reims

Les noves monarquies feudals

El procés de construcció de les monarquies feudals a Occident va ser conseqüència d’una sèrie de factors. Per una banda, l’afirmació d’un llinatge reial-regi (no d’un rei sinó d’una família). La tradició concedia a la família reial una certa legitimitat. En la selecció de la família hi van jugar uns certs factors: unes credencials, la força militar, factors familiars (política matrimonial) i la capacitat diplomàtica.

Aquestes monarquies feudals inicialment eren electives (no vol dir que el fill d’un rei mort no pogués ser rei). Però la monarquia necessitava suports. Per això es va recórrer a l’Església per legitimar-se. Església que a la vegada necessitava cercar un suport sòlid per protegir-se de la violència general de l’època. Cal recordar que l’Església era un senyor feudal més. I l’Església acostumava a ser un dels objectius de la violència senyorial. Per això l’Església necessitava un aliat que li donés protecció (la monarquia).

L’Església era la institució garant de la pau, que arbitrava i intentava solucionar els conflictes amb el diàleg. La monarquia era un interlocutor per organitzar campanyes militars.

Què podia oferir l’Església al rei? El més important, l’Església atorgava legitimació ideològicament la institució monàrquica, donant un caràcter sagrat al rei, com a representant de Déu a la terra. Un procés que es realitzava través de la unció (atorgar el Sacrum). La monarquia anava adquirint una dimensió que fins a la data no tenia. Aquesta col·laboració Església-monarquia també va tenir reflex en el camp literari. A partir d’aquest moment es posaven per escrit les genealogies dels reis. A Anglaterra el principal suport era l’Arquebisbe de Canterbury. A Alemanya era l’Arquebisbe de Magúncia i a França l’Abat de Saint-Denis.

Recerca de la legitimitat legal: la “recepció del Dret Romà”

Les monarquies van iniciar als segles XII-XIII la recerca de la legitimació del seu poder en la tradició juridicolegal (de la llei), a través d’un procés que es coneix com a “recepció del dret romà”. Els juristes del període feudal van començar a recuperar els textos legals de l’època clàssica amb l’objectiu d’extreure les teories relatives a la definició de l’autoritat política, o sigui, les que podien legitimar l’acció de la monarquia. Es buscava tot allò que podia donar legitimitat a l’acció dels reis dins els codis romans. Es va recuperar, estudiar i analitzar el Codi de Justinià el qual a partir del segle XII es conegué com a “Corpus Juris Civilis“. Del Codi de Justinià es va utilitzar la part que donava sentit a l’acció política i pública del rei. Els experts juristes eren els encarregats de fer la recuperació del dret Romà. Les universitats van ser les protagonistes, entre les quals cal destacar la Universitat de Bolonya, com a referent en tot aquest procés.

Evidentment la societat dels segles XIII-XIV no era la mateixa de l’època clàssica. Els textos romans s’havien d’adaptar a la societat feudal. S’havien d’afegir nous textos, com “les glosses”, que creaven jurisprudència.

Configuració d’una comunitat política dins uns límits territorials establerts

A l’època feudal encara no existeixen autèntics estats tal com s’entenen a l’època contemporània, però la tendència de les monarquies era identificar una comunitat amb un espai concret.

El rei feudal depenia de la seva riquesa personal i de la capacitat per acaparar rendes (ingressos). Això el feia entrar en competència amb la resta de membres de l’aristocràcia feudal. El rei havia de tenir una captura d’ingressos superior als altres, element que portà a conflictes amb la noblesa. Per això el rei intentava dirigir campanyes de conquesta militars a l’exterior. En la persona del rei hi convergien molts interessos. A l’Església també li interessava participar en les conquestes militars, com també a l’aristocràcia. Fins i tot la burgesia urbana estava interessada.

Quan l’aristocràcia feudal realitzava campanyes militars a l’exterior hi havia pau a l’interior. Existia un cert vincle entre el monarca i el conjunt dels habitants del regne, fins i tot per part d’aquelles persones que veien en el rei alguna cosa més que un senyor feudal. La figura del rei cada cop es revalorava més.

El concepte de vassall perdia força a favor del concepte serf. De quina forma es visualitzava? El territori com a espai polític, el nexe de persona a persona comportava que l’home es vinculava més en l’espai natural. Això es notava en el moment que la titulació reial passava del Rei dels francs a Rei de França.

Les noves institucions. Instruments d’acció de les monarquies

Matrimoni burgés a Bolonya
Matrimoni burgés a Bolonya

Trobem al llarg dels segles XII i XIII la configuració de noves formes de representació política. S’assistí a una revitalització del fenomen urbà. Emergència de la burgesia com a nou grup social que s’afegia als ja existents. La burgesia intervenia en les institucions. Aquest nou grup tenia un cert paper a les noves institucions.

La Cúria reial donà pas a les Corts o els Parlaments, institucions molt més àmplies i on intervenia la burgesia. També estava representada en els Consells Municipals.

Corts o Parlaments

Els parlaments medievals van esdevenir en els òrgans legislatius de les diferents monarquies. Com funcionaven? La convocatòria sempre la realitzava el rei. Les Corts o Parlaments es podien celebrar a diversos llocs del territori (no tenien una seu fixa). Es reunien per diversos braços o estaments: braç militar (noblesa), braç eclesiàstic i braç reial o popular (burgesia urbana).

Els parlaments comptaven amb un funcionament relativament senzill. En el cas català, en primer lloc el rei era l’encarregat d’obrir les Corts amb un discurs on feia una petició als braços, normalment per demanar diners. La petició reial era discutida per cada braç i cada grup emetia un vot.

Finalment s’acceptava la proposta del rei o bé es rebutjava. Tots els compromisos quedaven per escrit (redacció de les lleis o constitucions). Si el rei després no ho complia, el parlament li llegia el Memorial de Greuges. A les Corts catalanes es practicava la política del Pactisme (perquè el rei pogués demanar tributs de rendes que no fossin seves havia de demanar permís a les corts).

Jaume I presidint una sessió de Corts
Jaume I presidint una sessió de Corts

Fiscalitat reial

Amb el desenvolupament institucional de les monarquies, cada cop hi havia més presència de l’estat. Les monarquies van impulsar la creació del fisc reial (ingressos d’origen feudal). De mica en mica els reis van anar ampliant altres conceptes com les regalies (drets reials en determinats sectors estratègics com l’explotació de mines). Les regalies eren recursos que es reserva el rei en forma de monopoli. La monarquia podia imposar el pagament de tributs excepcionals en moments determinats. D’aquesta manera la monarquia podia ampliar la seva capacitat de recaptació.

Es van posar en marxa noves institucions especialitzades en la recaptació dels tributs reials. Al Principat de Catalunya, els comtes de Barcelona van crear la Diputació del General o Generalitat, institució de caràcter intermitent, per fer front a la recaptació. Va arribar un moment que les recaptacions eren tan seguides que aquestes institucions van ser permanents. La Diputació del General va adoptar un caràcter polític més important.

El poder creixent de l’Estat també es va fer notar en la força militar reial i en l’exercici de la justícia. Per què la corona tenia cada vegada més necessitats d’ingressos? Per destinar-los a partides militars (manteniment de l’exèrcit, que es professionalitzà).

Cancelleries

El nou estat feudal necessitava recursos per mantenir l’aparell burocràtic i administratiu. A mesura que l’estat creixia i es consolidava, requeria una organització cada vegada més sòlida, amb personal professionalitzat al seu servei. En aquesta època neixen les Cancelleries, que eren els òrgans administratius que s’encarreguen de la redacció dels documents públics, les tasques d’arxiu, etc.

Les monarquies feudals europees

La França capeta (987-1314)

L’any 987 es produí la fi de la dinastia carolíngia, amb la mort prematura de Lluís V. L’antiga província romana de la Gàl·lia (França occidental) es trobava fragmentada en diferents territoris de tipus feudals. Eren principats molt forts amb un vincle reconegut amb el rei mitjançant una relació de vassallatge però amb relacions poc sòlides i estables. Aquests territoris podien ser eventualment rebels al rei, refractaris a la monarquia, que li discutien el poder.

El personatge més important era Hug el Gran, marquès de Nèustria i comte de París, senyor de l’Ille de France. La seva autoritat s’estenia al nord dels dos vessants del Sena i l’any 943 va obtenir els ducats de Borgonya i Normandia. A la seva mort el succeí Hug Capet (987–996). Davant la necessitat per part de l’Església de trobar el galant de l’equilibri i l’ordre, que pogués mantenir la dignitat monàrquica, l’Església atorgà a Hug Capet el seu suport, com a alternativa a la successió de la dinastia carolíngia. Aquest poder va costar consolidar-lo. Molts aristòcrates es van refractar. De mica en mica aquesta monarquia es va consolidar gràcies bàsicament al suport eclesiàstic.

Com es va consolidar aquesta nova dinastia? A través de la successió. Les monarquies germàniques acostumaven a ser electives. Però per costum els fills dels reis tenien preferència. El que va fer el nou rei de França fou associar el seu al fill al tron (fórmula ja utilitzada pels reis visigots), en una mena de corregnat.

D’aquesta manera s’anava anant cap a la fórmula de monarquia hereditària, que serà una realitat plena a partir de Lluís VI (1108-1137). El següent per consolidar la nova dinastia era aconseguir la força del rei per sotmetre l’aristocràcia. Si el rei no es convertia en el vèrtex de la piràmide feudal, no era ningú. S’havia de construir una xarxa de relacions feudovassallàtiques. El rei era senyor de tots i vassall de ningú. S’havia de pactar amb la noblesa des d’una posició de força.

El resultat: formació d’una xarxa de relacions feudovassallàtiques al vèrtex del qual hi havia el rei.

Com se sotmetia a la noblesa? Bàsicament calia augmentar les rendes del rei mitjançant l’extensió del patrimoni reial (política matrimonial tendent a agrupar patrimonis), amb una administració impecable (mitjançant agents, com els batlles) i la imposició per la via militar.

A partir de mitjan segle XII la monarquia inicià una política tendent a dominar els grans principats.

El personatge clau del període va ser el rei Felip II, l’August de França (1180-1223). Durant el seu regnat es produí la gran expansió territorial del país. Amb Felip II el Regne de França consolidà unes fronteres que es mantindrien molt estables durant tot el període medieval.

Expansió territorial en tres direccions:

Directament o indirectament, des d’aquell moment, tots els principats territorials situats en el territori de l’antiga Gàl·lia romana giraven entorn l’òrbita de la monarquia francesa. Era l’inici de la consciència d’una França entorn d’un rei (Felip l’August, “rex Franciae“, rei de França). A partir d’aquest moment es van formar una sèrie d’institucions i organismes politicoadministratius que van tendir a la centralització del poder de la reialesa. Aparegueren institucions centrals com el Parlament i la Cancelleria i institucions territorials com les batllies.

L’Anglaterra normanda (1066-1154)

Els enfrontaments entre la facció danesa i l’anglosaxona a la mort del rei Canut (Imperi Danès fins a mitjans del segle XI) afavorí l’ocupació normanda de l’illa d’Anglaterra. Fou una operació dirigida per Guillem I, duc de Normandia, que gràcies a la victòria a la Batalla de Hastings (1066) va ser coronat rei com a Guillem I el Conqueridor.

El rei d’Anglaterra era vassall del rei de França pels feus continentals, origen d’agres disputes. Amb els successors de Guillem (Enric II Plantagenet creà el 1154 l’Imperi Angeví) encara s’intensificà la presència “anglesa” a la costa Atlàntica gal·la.

Política interior dels normands

Els normands van contribuir a intensificar l’ordre feudal a l’illa britànica, amb la construcció d’una xarxa feudovassallàtica molt lligada al territori. El rei s’havia fet rei per la força (cert autoritarisme). Espectacular increment del patrimoni reial, que es multiplicà per dos. En virtut la seva victòria militar va confiscar la setena part dels patrimonis mobiliaris de l’illa.

S’havia de redactar un inventari, un cens: el Domesday Book, un autèntic cadastre-inventari d’aquells patrimonis i font extraordinària d’informació. Una altra estratègia per mantenir la fidelitat dels senyors feudals va ser la de dotar-los de senyories: dotació “en honores”, per compensar la seva fidelitat. Era un honor homogeni per a tothom i sempre a les zones perifèriques, per evitar un poder excessiu. El rei es va assegurar el seu poder amb les regalies: moneda, justícia i permisos de construcció de fortaleses.

Un dels episodis més importants del regnat de Guillem I va ser la pugna amb l’arquebisbe de Canterbury. La introducció de la Reforma Pontifical suposà un enfrontament entre el rei (que volia mantenir la investidura laica) i l’arquebisbe de Canterbury (episodi de l’assassinat de Thomas Becket).

Problemes interns en temps del rei Joan Sense Terra van portar a la concessió de la Magna Carta (any 1215, que posava límits al poder reial) i a la pèrdua d’una gran part dels feus continentals. Era la forma que tenia l’aristocràcia d’aprofitar la debilitat del rei per treure-li alguns privilegis. La monarquia normanda anà cap a l’exterior: Gal·les, Irlanda i Escòcia.

El Sacre Imperi Romanogermànic (902-1806)

Restauració de la dignitat imperial

Otó I (936-973) obtingué el títol d’Emperador, càrrec que es vinculava als reis alemanys com a hereus de Carlemany. L’any 962 va rebre la corona imperial i el 965 es configurava el Sacre Imperi Romanogermànic, que significava reunir en la mateixa persona el domini sobre Alemanya i Itàlia i el títol d’emperador de Roma.

La cerimònia que legitimava el càrrec imperial tenia un doble procés de coronació: a Aquisgrà, antiga capital imperial en temps de Carlemany, es produïa el tràmit de l’elecció per part dels nobles (cort dels quatre ducs –vassalls), on rebia l’aclamació popular i també el Sacrum per part de l’arquebisbe de Magúncia, gairebé tota la cerimònia a l’estil de Carlemany.

I a Roma on rebia la unció papal; sota la presidència del Papa que atorgava el caràcter universal (Imperium Christianum), l’Emperador era proclamat com a enviat per Crist amb poder sagrat sota la terra. Allà rebia una corona plena de simbolismes i un cinyell (cinturó).

Tanmateix l’Emperador era reconegut com a home de prestigi i com el monarca més important, però el seu poder era més aparent que real. Va haver de fer front a revoltes de l’aristocràcia (els comtes acabaren per imposar el criteri d’heretabilitat en els seus càrrecs).

La inestabilitat interior va tenir dos fronts. El primer, la tempestuosa relació entre l’Emperador i el papa (finals del segle XI inicis del XII), el conflicte de les investidures i que tenia l’origen en l’hegemonia del poder polític sobre l’Església. El segon, la relació amb Itàlia, especialment a partir de la formació de la Lliga Llombarda, que reunia les principals ciutats del nord d’Itàlia contra l’Emperador.

L’Imperi estava format per quatre grans ducats:

Amb el temps es van afegir el regne d’Itàlia i el regne de Borgonya-Arles. El càrrec d’Emperador era electiu i comptava amb el suport fonamental de l’Església. Hi havia una autèntica complementarietat entre l’Església i l’emperador. Amb el títol imperial se li dotava d’un caràcter universal.

Política d’expansió territorial a l’est (Drang Nach Osten, expansió cap a l’est)

La conquesta territorial a l’est va ser un procés llarg, protagonitzat per l’Emperador, els nobles i els ordes militars (els teutons). S’inicià amb la Batalla de Lechfeld (955). Moltes vegades aquesta expansió territorial va adquirir un caràcter de croada, sobre els pobles pagans de l’est. No va ser mai una acció pacífica. Les antigues comunitats natives eren reorganitzades segons l’ordre feudal.

Aquestes reagrupacions s’uniren també als moviments migratoris de persones que venien des de l’Imperi per colonitzar les terres. Un cop ocupat el territori es procedia a la constitució de seus episcopals i de noves ciutats.

Nou concepte d’organització de l’espai

Procés que requeria una planificació prèvia molt ben adoptada. En aquesta tasca hi jugava un paper molt important els Locator, experts en ordenament de la població. Això va ser el que va fer gran l’Imperi, el fet de disposar d’un espai tan gran per poder conquerir noves terres. Autèntica “dilatació de la cristiandat“, que posava les bases de l’hegemonia d’Europa al món.


Tots els articles del curs: Història Medieval a Europa

Roma, un Imperi en decadènciaL’Imperi Romà cristià. La conversió de Constantí (312)Després de l'Imperi Romà: les invasions bàrbaresExpansió de l'Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)Agricultura i alimentació pagesa abans de la Revolució FeudalL'Imperi Carolingi (751-987). L'emperador CarlemanyLa gènesi de l'ordre feudalL’Església: una institució universal en l’ordre feudalLa gènesi de les monarquies feudalsLes ciutats medievals en el feudalisme i l'expansió comercialLa qüestió del creixement medieval (segles XI-XIII)La desacceleració baixmedieval dels segles XIII i XIVLa Guerra dels Cent Anys (1337-1453)Els efectes econòmics i socials de la crisi baixmedievalRevoltes camperoles i conflictivitat urbana a la Baixa Edat MitjanaEl Cisma d'Occident (1378-1417)Bibliografia Història Edat Mitjana d'Europa

Bibliografia recomanada:

Persones clau:

No hi ha informació disponible per a aquesta pàgina


Idiomes disponibles:

Comentaris: