Expansió territorial i econòmica de la Corona d’Aragó

Els segles XIII i XIV són el període de la gran expansió territorial i marítima de la Corona d'Aragó per la conquesta i la colonització de noves terres, a la península i a la Mediterrània.
Imatge destacada

| 07/07/2011 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Els segles XIII i XIV són el període de la gran expansió territorial i marítima de la Corona d’Aragó per la conquesta i la colonització de noves terres, a la península i a la Mediterrània. Sota direcció dels reis Jaume el Conqueridor (1213-1276), Pere el Gran (1276-1285) i Alfons el Franc (1285-1291), els estaments catalans van emprendre la conquesta i el poblament de les Illes Balears i el País Valencià, amb la participació dels aragonesos.

L’expansió territorial de la Corona d’Aragó a la península Ibèrica i a la mediterrània de Catalunya (1213-1291)

La mort del rei Pere el Catòlic durant la seva participació a la batalla de Muret, el 12 de setembre de 1213, suposà la fi de l’expansió de Catalunya a l’Occitània. Per aquest motiu a partir d’aquell moment tots els esforços de la Corona d’Aragó es van centrar en l’expansió cap al sud de la península Ibèrica (dominada pels musulmans) i la Mediterrània. En concret l’expansió es dirigí cap a València, les Illes Balears, Sardenya, Sicília, el sud d’Itàlia i Grècia.

Causes de l’expansionisme català

A nivell econòmic, la prosperitat econòmica del segles XIII i XIV, donada pel gran augment de la producció agrícola, va fer que el nombre d’excedents de producció augmentés notablement. Això provocà el desenvolupament comercial a les ciutats. Les necessitats comercials van ser un dels principals motius de l’expansionisme de la Corona.

Mapa de l’expansió territorial de la Corona d’Aragó en el seu moment de màxim esplendor, al segle XIV. En verd els territoris que depenien de la Corona d’Aragó.

El grup més beneficiat de l’augment del comerç va ser la burgesia catalana, que va demanar als reis ampliar les seves zones de comerç pel Mediterrani. Va ser aquest grup social qui finançà les aventures colonials. Alhora la noblesa aragonesa exigia al rei ampliar els seus territoris per obtenir més superfície de conreus.

La decadència dels regnes de Taifa de l’Al-Àndalus i la derrota musulmana a la batalla de las Navas de Tolosa al 1212 va ser aprofitada pels regnes cristians peninsulars per fer més fàcil la conquesta del sud de la península.

L’afirmació del poder reial era paral·lela a l’al·ludida presa de consciència de la burgesia i al renaixement urbà fins a constituir els pilars institucional, mental i econòmic en els quals es podrà fonamentar l’embranzida cap a la Mediterrània.

El rei Jaume I (1213-1276)

Jaume I fou el monarca que reprengué la tradició reconqueridora dels seus avantpassats interrompuda durant el regnat del seu pare, fins al punt que amb l’esforç d’ell i dels seus súbdits la Corona augmentà en un vint-i-cinc per cent la seva superfície territorial.

Des d’aleshores el seu primer objectiu fou la conquesta de l’Emirat de Balànsiya o taifa de València. Les circumstàncies portaren l’interès del Conqueridor vers una direcció més llunyana: l’illa de Mallorca, cap a on l’empenyien els mercaders de Barcelona. El pretext que el mateix Jaume I explica en la seva obra autobiogràfica no era res d’extraordinari per motivar l’atac, sinó un incident més en les lluites corsàries freqüents entre cristians i musulmans.

Etapes de les conquestes de Jaume I:

En el testament, el rei Jaume I deixa:

Jaume I va ser el primer rei que creà una administració central organitzada. D’alguna manera va ser el rei que esdevindrà el màxim sobirà de la Corona d’Aragó. Dictarà les seves memòries, al Llibre dels Fets. El triomf de Jaume I suposa la imposició del reialisme. Va ser ell qui donà forma institucional a les Corts i el Consell de Cent de Barcelona.

Motivació dels expedients de conquesta:

La idea d’acabar amb les revoltes de la noblesa afavorí els projectes reials de conquesta, en els quals participaren els nobles, especialment els catalans, que hi aconseguiren terres i per tant noves fonts d’ingressos i de poder, com desitjaven. Gairebé més difícil que la conquesta resultava la repoblació de els terres ocupades als sarraïns, on era necessari consolidar el poder la Corona per mitjà de la colonització cristiana.

Pere II el Gran (1276-1285)

Conquesta l’illa de Sicília (1282).

Jaume II (1291-1327)

Paper preeminent a la Mediterrània. Conquesta Sardenya (1323-1326). Sota el seu regnat la Gran Companyia dels Almogàvers conquerirà el Ducat d’Atenes (1318) i Neopàtria (1319).

La màxima extensió territorial que ocupà la Corona d’Aragó va ser durant el segle XIV, quan, a part dels dominis peninsulars, es posseeixen les Balears, Sardenya, el Regne de Sicília, el Regne de Nàpols, i els ducats d’Atenes i Neopàtria.


Tots els articles del curs: Història de Catalunya (orígens-actualitat)

Catalunya entre l'Edat del Bronze a l'Antiguitat tardanaLa formació dels Comtats Catalans dins la Marca HispànicaRevolució Feudal als comtats catalans (segles XI-XII)Expansió territorial i econòmica de la Corona d'AragóLa Nova Planta de 1716: l'Absolutisme borbònic

Bibliografia recomanada:

Comentaris: