La nova configuració del món després del final de la Primera guerra Mundial va ser decidida per les potències aliades durant la Conferència de Pau de París de 1919. Tot allò que va ser decidit a París va marcar l’Europa de la postguerra. Però malgrat les intencions dels impulsors dels tractats, el final de la guerra no va suposar el començament d’un període de pau.
A més, la guerra va provocar l’esclat de diversos esdeveniments que van tenir gran rellevància per a l’Europa d’entreguerres: la revolució russa de novembre de 1917, la Revolució de novembre de 1918 a Alemanya, la Revolució hongaresa del març de 1919, la Guerra d’Independència turca (1919-1923) i l’ascens del feixisme al poder a Itàlia el 1922.
Aquests successos no van fer sinó confirmar el fracàs de la pretesa intenció d’instaurar un període de pau i estabilitat després de la “Gran Guerra”, tot i que la creació de la Societat de Nacions anava encaminada a evitar l’esclat de nous conflictes.
El nou mapa territorial d’Europa
Les pèrdues territorials d’Alemanya
El Segon Imperi Alemany (el novembre de 1918 es converteix en la República de Weimar), derrotat a la primera guerra mundial, va perdre el 13% del seu territori, bona part de la qual corresponia a la Prússia Occidental. Això equivalia a perdre el 10% de la seva població total. I perdia el 15% de la seva capacitat productiva, equivalent a la pèrdua del 48% de la producció del ferro i el 24% del plom. A més el Tractat de Versalles li imposava la pèrdua del 90% de la seva flota mercant, el 100% del cablejat submarí i totes les seves colònies.
Els territoris perduts per Alemanya van ser:
- Alsàcia i Lorena, que tornen a França (territoris ocupats per Prússia el 1871).
- El Saar, territori molt ric en mines de carbó. França va demanar l’annexió íntegra del Saar, però el President Wilson i la Gran Bretanya s’hi van oposar. El Saar es va convertir en un territori administrat per la Societat de Nacions durant un període de 15 anys. Passat aquest període la població del Saar havia de decidir el seu futur en un referèndum. En contrapartida França controlà les mines del Saar en el seu benefici.
- La Renània, regió alemanya, continuà sent d’Alemanya, però ocupada militarment pels aliats durant 15 anys. França va plantejar una qüestió sobre el riu Rin, per petició militar. La idea era crear entre França i Alemanya un estat tap per evitar contacte entre ambos països, però la idea va ser rebutjada. La Renània havia de ser un territori desmilitaritzat passat els 15 anys d’ocupació aliada.
- Les ciutats d’Eupen i Malmedy van passar a Bèlgica.
- El ducat de Schleswig, al nord d’Alemanya, va ser reclamant per Dinamarca. El 1921 es va celebrar un referèndum per decidir si s’acceptava l’annexió a Dinamarca. Finalment es va decidir que el nord del territori de Schleswig s’incorporaria a Dinamarca i el sud continuaria a Alemanya.
D’altra banda, cal sumar les pèrdues territorials a l’oest, on s’havia de crear un cinturó de seguretat amb Rússia. Així, a l’oest Alemanya va perdre:
- Bona part de la Prússia Occidental passà a Polònia.
- A més la Prússia Oriental també va cedir els territoris de Pomerània per crear el corredor polonès que els permetés tenir sortida al mar. La ciutat de Danzig va quedar sota protecció de la Societat de les Nacions. Així la Prússia Oriental va quedar aïllada de la resta de territoris d’Alemanya.
- A Lituània se li va concedir Memelland.
Alemanya veia així trencada la seva unitat territorial. Per anar a la Prússia oriental s’havia de passar per Polònia. Considerant que Alemanya era la responsable de la guerra se li va imposar una reducció dràstica del seu exèrcit, a només 100.000 individus. Seria un exèrcit d’intervenció interna. Se li va prohibir organitzar un estat major i la dissolució de les escoles militars. Alemanya no podia tenir ni un sol avió de combat. La marina de guerra va quedar limitada a la defensa de les costes.
La dissolució de l’Imperi Austrohongarès
Àustria-Hongria desapareix del mapa. El Tractat de Versalles imposà la dissolució de l’Imperi i la creació d’una petita Àustria, limitada tan sols als territoris de parla germana, de 80.000 km², amb 6 milions d’habitants i Viena com a capital. El primer govern austríac va assegurar que aquest estat no era viable i va plantejar la unió amb Alemanya, opció prohibida per França.
Hongria va quedar per a la població magiar, però va perdre la Transsilvània (de població hongaresa) a favor de Romania. Eren 90.000 km ² de territori i 8 milions d’habitants.
Els territoris que depenien d’Àustria i Hongria es van constituir com a nous estats i altres territoris van repartir-se entre els estats ja existents:
- Txecoslovàquia reuní als pobles txecs, eslovens i rutens.
- El Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (a partir de 1929 s’anomenà Regne de Iugoslàvia).
- A Romania se li assignen nous territoris: Transsilvània, Bucovina i Bessaràbia (que eren de Rússia). De Bulgària va rebre la Valàquia.
- La Galítsia va ser entregada a Polònia en dues fases, el 1919 i el 1923 la part oriental.
- A Itàlia se li van assignar els territoris del Sud-Tirol i el Friuli-Venezia Giulia. L’Estat Lliure de Fiume, reclamat pels italians, no va ser annexionat a Itàlia fins al 1924.
Les pretensions territorials italianes
El Tractat de Londres de 1915 era un pacte secret pel qual Itàlia entrava a la guerra al costat de les potències aliades. Inicialment Itàlia estava aliada a les potències centrals: Àustria i Alemanya. En funció d’aquest tractat, ara Itàlia havia de declarar la guerra a Àustria.
En funció d’aquest pacte secret Itàlia havia de rebre les següents annexions territorials:
- El Sud-Tirol, que incloïa les províncies actuals de Trento (Trentino) i Bolzano-Bozen (Alto Adige/Südtirol).
- Trieste.
- Gorízia i Gradisca.
- Ístria, però no Fiume (Rijeka).
- Part de la Carniola Interior.
- Dalmàcia septentrional, incloent-hi Zadar (Zara).
- Dodecanès.
- Protectorat sobre Albània.
- Vlorë.
- Part de l’imperi colonial alemany a Àsia i Àfrica.
A l’hora de la veritat, acabada la guerra, en el Tractat de Versalles es van negar la majoria de territoris reclamats per Itàlia. Només se li van assignar els territoris del Sud-Tirol i el Friuli-Venezia Giulia. Això va suposar una victòria mutilada i la sensació que Itàlia va passar de vencedora a vençuda. Els italians van rebutjar el Tractar de Versalles.
El setembre de 1919 Gabriele D’Annunzio (poeta italià i nacionalista) ocupà el Fiume i llançà un ultimàtum al govern italià per annexionar aquest territori. El govern italià no va recolzar D’Annunzio i va haver de retirar-se arribant-se al Tractat de Rapallo de 1920 on es va declarar el Fiume territori lliure en mans de la Societat de Nacions, a canvi Itàlia rebutjava annexionar-se l’Albània. Itàlia tampoc es va veure recompensada en la qüestió colonial.
