L’Europa de Bismarck i els estats-nació liberals

El nou sistema d'equilibri de poder entre les diferents potències europees va ser ideat pel canceller alemany Otto von Bismarck.
Imatge destacada

| 15/03/2018 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Un cop deixat enrere el període de les revolucions liberals de la primera meitat del segle XIX, Europa s’encamina cap a la construcció d’un sistema d’equilibri de poders entre les diferents potències europees que tingué com a principal promotor i arquitecte el canceller alemany Otto von Bismarck.

Gravat del canceller alemany Otto von Bismarck. Autor:
Evert A. Duykinck, A Portrait Gallery of Eminent Men and Women of Europe and America, with Biographies. New York: Johnson, Wilson and Company.

L’objectiu del canceller alemany era l’aïllament de França i Gran Bretanya com a potències polítiques d’Europa i l’establiment d’una aliança pangermanista permanent amb l’Imperi Austrohongarès amb l’objectiu de fer d’Alemanya una potència incontestable al continent.

Formació i consolidació dels Estats burgesos. L’Estat-nació en el sistema Bismarck del segle XIX

Qualsevol fenomen relacionat amb el nacionalisme s’ha d’estudiar en el seu propi context històric. No ens podem fiar de les grans construccions teòriques que ens vulguin explicar el fet nacional. Les grans corrents del pensament del segle XIX recullen el fet nacional en la seva doctrina:

Els tres grans períodes del nacionalisme al segle XIX

Primera etapa: 1815-1848

Durant aquest període, després de les Guerres Napoleòniques, Europa visqué unes dècades on van conviure les revolucions liberals de 1820, 1830 i 1848, amb els continus intents de les monarquies per restaurar el vell ordre absolutista. Les revolucions de 1830 i 1848 van fer emergir els sentiments nacionals de les nacions.

Segona etapa: 1850-1870

Fracassada la revolució de 1848 i les barricades populars, entre els anys 1850 i 1870 el liberalisme i el nacionalisme arriben a la seva consolidació amb la creació dels Estats nacionals. Característiques:

Tercera etapa: 1870-1914

En el període comprès entre 1870 i 1914 es produeixen dos fenòmens significatius: el reforçament de les nacions-estat i la seva consolidació i el sorgiment del sentiment de pertinença a un país. Els estats europeus giren cap a posicions més conservadores i reforcen un patriotisme molt vinculat a ideologies de dreta. I lligat a les crisis econòmiques de finals de segle, els estats defensen polítiques comercials proteccionistes.

L’exaltació dels valors nacionals i els seus símbols afavoreix els postulats més conservadors. I aquesta exaltació nacional arriba al 1914 amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. És un nacionalisme que justifica l’imperialisme. Es vincula l’expansió colonial, amb l’imperialisme i l’orgull nacional.

Però també durant aquest període sorgeixen els sentiments nacionals de comunitats sense estat. El nacionalisme va tenir dues derivades. Per una banda, el reforçament dels grans Estats-nacions i per l’altra l’aparició d’aspiracions nacionalistes a les nacions sense estat que reclamaven els seus drets lingüístics i històrics, plantejaven qüestions com el reconeixement dels elements diferencials, l’autonomia i la independència.

El creixement de l’estat-nació i els elements de cohesió

A l’Antic Règim el poder estava parcel·lat en mans dels senyors feudals aristocràtics. Amb l’Estat-nació liberal això desapareix. Amb les revolucions liberals del segle XIX el territori s’estructura sota un sistema de govern liberal i un Estat, amb la seva burocràcia, que es fa responsable que funcioni el país. Per diversos motius:

La Gran Bretanya: auge i decadència de l’època victoriana

Els monarques del segle XIX i XX són:

Al segle XIX la gran protagonista de la política anglesa va ser la reina Victòria. Del seu regnat deriva que es conegui aquest període com “l’època victoriana”. Una època de gran prosperitat econòmica per Anglaterra, de bon funcionament de les institucions, de la creació d’una consciència moral comuna, de sentiment de seguretat en la nació i d’orgull patriòtic pel fet imperial.

Les bases econòmiques de l’hegemonia victoriana i els inicis de la seva caiguda

Al segle XIX Gran Bretanya era el primer país industrialitzat del món. Per la Gran Bretanya es produí una arrancada econòmica espectacular. El 1851 se celebrava la Primera exposició Universal a Londres, amb edificis tan significatius com el Crystal Palace. Amb l’Exposició Universal s’inaugura el que significarà al segle XIX Anglaterra, una nació pròspera.

El Palau de Vidre construit en ocasió de la Primera Exposició Universal de Londres al 1851
El Palau de Vidre construït en ocasió de la Primera Exposició Universal de Londres al 1851

Per què?

Però la crisi econòmica de final de segle suposà per la Gran Bretanya que altres països també van entrar en l’escena econòmica. Fins al punt que va sorgir una nova potència mundial, els Estats Units d’Amèrica, posició que es va fer molt evident a partir de 1917.

L’Anglaterra victoriana, una societat de classes i commocions socials

Fotografia de la reina Victòria
Fotografia de la reina Victòria

La Gran Bretanya va ser la societat que més transformacions socials va tenir al llarg del segle XIX. Van coincidir:

El paradigma del règim polític liberal

La Gran Bretanya era un model de sistema liberal al segle XIX. Un país que construïa el seu sistema polític a partir de les revolucions del segle XVII. Comptava amb 5 institucions:

A través de reformes polítiques el 1867 i el 1984 es va eixamplant el cos electoral. Les classes mitjanes podran votar. El sistema de partits bipartidista es trenca el 1900 quan entrà al Parlament per primera vegada el Partit Laborista (partit socialista anglès).

Política exterior i colonial

La Gran Bretanya era la gran potència del segle XIX i actuava com la policia del món. Dominava l’escena internacional gràcies a la seva força naval, al comerç i l’imperialisme. El seu Imperi era motiu d’orgull nacional.

Força naval

La Marina britànica, la Royal Navy era la més important del món. Tenia pràcticament el domini de tot el món. Era la primera en preparació i coneixement. A més formar part d’aquest cos militar era un motiu prestigi entre els britànics. La Marina assegurava la presència britànica a certs llocs estratègics del món i això feia que la Gran Bretanya tingués enclavaments territorials repartits per tot arreu que li asseguraven el seu domini mundial. I per si no n’hi hagués prou, la Marina li assegurava el control dels mars.

Diplomàcia britànica

Diplomàcia de la intervenció però sense compromís. La Gran Bretanya intervingué en tots els conflictes però no es comprometé mai en cap conflicte.

Comerç

Política comercial lligada al poder polític. Aposta pel lliurecanvisme: servirà als interessos britànics.

Imperialisme

Interessos econòmics i d’estratègia política. Necessitats d’aquest orgull nacional.

El triomf dels valors victorians

L’era victoriana posa de relleu determinats valors socials: una moral estricta, un puritanisme exagerat i la hipocresia. També es caracteritza per ser una moral elitista i plena d’aparences. Els seus valors van dirigits a les classes altes però aspira a influenciar a les classes populars, perquè segons diuen “el poble, si vol ascendir socialment, ha de millorar la seva aparença“.

La moral victoriana era utilitzada per controlar la gent i eliminar els comportaments considerats “heterodoxos”. Així s’utilitzava la religió per inculcar un puritanisme malaltís, amb un perpetu sentiment d’obligació, de respecte a Déu i del sentit del deure. També s’utilitzava la família, com a element d’estabilitat social. Quan l’obrer vivia de forma miserable l’entorn de la família era clau. Família tancada dins la casa en el qual l’home era l’element important.

Era una cultura masculina. Valors de la intel·ligència, el negoci… La dona no calia que estudiés, llegís… Culte al treball domèstic en mans de les dones. El treball agafà una dimensió religiosa. La ganduleria era vista com un vici i perdre el temps era immoral. El treball dignificava a l’home. La persona si treballava, podia aspirar a millors condicions de vida, es deia.

La qüestió d’Irlanda

Irlanda era el problema més greu per a la Gran Bretanya. Va ser un conflicte que durà tot el segle XIX i el segle XX i que arriba fins a l’actualitat amb la qüestió no resolta d’Irlanda del Nord.

Irlanda quedà annexionada el 1801 a la Corona anglesa, amb la Union Act. L’illa perdia així el seu propi Parlament de Dublín. A partir de llavors Irlanda patirà una triple subordinació:

En el moment que Irlanda quedà sota la subordinació de la Corona britànica, es començà a generar el primer moviment nacionalista a Europa. Moviment que tindrà gran influirà als moviments nacionalistes europeus i on el nucli del seu ideari era el greuge religiós (població irlandesa de majoria catòlica enfront de la religió oficial protestant anglicana).

El moviment nacionalista irlandès va tenir en el clergat catòlic la seva força. El primer líder nacionalista irlandès va ser Daniel O’Connell, a través de la seva associació catòlica, se’l considera el pare del moviment nacionalista als anys 1830.

Daniel O'Connell defensant la derogació de la Union Act al 1844
Daniel O’Connell defensant la derogació de la Act of Union al 1844

Les lluites dels primers moviments nacionalistes van aconseguir que a partir del 1829 hi hagués diputats catòlics irlandesos al Parlament britànic.
El que pretenien era derogar l’Acta d’Unió i retornar els drets polítics d’Irlanda. A la dècada de 1840 el missatge d’O’Connell era cada vegada més moderat. A més durant aquests anys van aparèixer moviments nacionalistes més radicals.

El 1845 la crisi econòmica a Irlanda produïda per la “crisi de les patates” va produir unes fans espectaculars. La immensa majoria dels irlandesos moriren o emigraren als Estats Units o Anglaterra, aprofitant la demanda de mà d’obra de la industrialització anglesa. Els nacionalistes irlandesos van culpar a Gran Bretanya de la situació en què es trobava el poble irlandès.

Les revolucions de 1848 també van tenir el seu ressò a Irlanda. El moviment nacionalista va pujar de to i apostà a partir d’aquell moment per la lluita armada. Immigrants irlandesos als Estats Units van fundar la Germandat Feniana per ajudar econòmicament a la causa nacionalista irlandesa, que cada vegada era més important també a les ciutats. La seva base social era la catòlica. Comencen a produir-se atemptats contra interessos anglesos a Irlanda i algun cop que a Anglaterra. Acció que genera repressió, repressió que portarà més acció.

El 1869 es va aconseguir que els irlandesos no haguessin de pagar impostos a l’Església Anglicana. L’estratègia parlamentària implicava aconseguir treure diputats al Parlament anglès per exposar els problemes dels irlandesos a través de la propaganda, els discursos llarguíssims… I també s’optà per l’acció directa a través d’atemptats. La icona més important d’aquest període era Charles S. Parnell (mort el 1891).

En aquests anys el primer ministre anglès era William E. Gladstone. El mateix primer ministre era conscient que Irlanda necessitava una solució política. Així ho va plantejar amb la famosa “Home Rule” que oferia autonomia per Irlanda, però que no s’arribà a aplicar. La situació política es polaritzà a partir dels anys 1880. La “Home Rule” mai va triomfar. El 1914 quedava alguna cosa acordada, però era massa tard.

Hi havia sectors importants d’Irlanda que plantejaven la independència del país. Però Irlanda no era homogènia i al nord hi havia un sector de protestants orgullosos de ser anglesos. Quan el primer ministre va plantejar l’autonomia per la Irlanda, al nord es van començar a mobilitzar en contra. Els Irlandesos del nord, contraris a qualsevol autonomia o independència, van optar per la lluita armada.

El 1891 mort Parnell. És un moment de canvi. El nacionalisme irlandès tenia interès a recuperar la llengua i la cultura gaèlica. El sector independentista més radical s’estava organitzant. Arthur Griffith creà el 1905 una nova organització que reclamava la independència, el Sinn Féin, que plantejava la independència d’Irlanda i la separació absoluta d’Anglaterra. Serà un moviment minoritari però molt potent.

Imatge de Dublin durant la Revolta de Pasqua de 1916
Imatge de Dublín durant la Revolta de Pasqua de 1916

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va ser un esdeveniment fonamental per a Irlanda. La guerra d’Anglaterra contra Alemanya va ser l’ocasió daurada dels irlandesos per anar contra Anglaterra i trobar ajuda amb els alemanys. El 1916 es produïren els fets de la Revolta de Pasqua de Dublín. El 1916 el Sinn Féin preparà una insurrecció de Dublín. Irlanda se sublevà. Aquest esquema fallarà, perquè els britànics detectaren els contactes entre irlandesos i alemanys abans de temps. Quan a la Pasqua de 1916 la revolta fracassà, els seus líders van ser detinguts, jutjats i condemnats a mort.

El Sinn Féin es convertí en un moviment molt important a partir d’aquest moment. La lluita irlandesa continuà fins que el 1924 s’aconseguí la independència d’Irlanda.

Els Estats Units d’Amèrica: el naixement d’una gran potència

Els Estats Units d’Amèrica patiran una guerra civil que enfrontarà les tres zones del país configurades a partir de l’emancipació de les colònies angleses:

La Guerra de Secessió

Mapa de la participació de cada estat nord-americà durant la Guerra de Secessió
Mapa de la participació de cada estat nord-americà durant la Guerra de Secessió

El 1850 les grans diferències entre el nord i el sud porten al país a la Guerra de Secessió Americana. Entre les causes, destacar:

La cabana de l’oncle Tom” (títol original: Uncle Tom’s Cabin) és una novel·la antiesclavista d’Harriet Beecher Stowe. Publicada el 1852, sovint es descriu la seva importància històrica en el context de la Guerra Civil dels Estats Units. La novel·la donava una imatge dels negres paternalista, venerable, el negre és la persona bona.

Les Eleccions de 1860 les guanyà Abraham Lincoln, cop dur pel sud. Quan surt elegit Lincoln comencen els moviments per la secessió del sud. La guerra serà un conflicte bèl·lic entre els vint-i-tres estats del nord dels Estats Units i una coalició d’onze estats del sud que van declarar-ne la independència i el dret a la secessió. Els onze estats del Sud partidaris de l’esclavitud van declarar la secessió dels Estats Units i van formar els Estats Confederats d’Amèrica (la Confederació) i lluitaven contra els Estats del nord, partidaris de la Unió.

Els estats del sud van crear un govern provisional i triaren un president: Jefferson Davis. Per la seva part, el President de la Unió (Estats Units) Abraham Lincoln assegurà que l’esclavatge no seria un problema, però que aquests estats no es podien segregar del nord.

Les hostilitats van començar el dia 12 d’abril de 1861, amb l’atac de les forces confederades a Fort Sumter, una instal·lació militar de Carolina del Sud. El nord tenia una zona demogràfica més potent, població més gran i una economia basada en l’exterior. Avantatge: la dependència europea dels productes que es feien al sud. La Gran Bretanya anava a favor del sud. Europa era aliada del sud. Puja del preu del cotó i per tant la Gran Bretanya va a buscar el cotó a altres llocs, Índia i Egipte.

La guerra durà fins al 1865 i Lincoln seria assassinat el 14 d’abril d’aquest mateix any. Va ser una guerra molt dura i tècnica pels instruments que s’utilitzaren com el ferrocarril, el telègraf, armes de més precisió…
Els generals de nord i del sud eren iguals. La diferència entre Lincoln i Davis va ser que Lincoln imposà el discurs, Davis era fluix, no imposava un discurs que justifiqués la guerra. El discurs de Lincoln era que lluitava per uns valors universals i convertí la victòria del nord en una guerra de valors: es conquerí el sud per un ideal. Un discurs que s’enllaça amb una consciència nacional.

El sud perd la guerra i viurà anys de repressió. Però la guerra acaba amb l’esclavatge, comença una nova etapa. El nord no pressiona, el sud continuà sent profundament racista. El Ku Klux Klan neix precisament el 1865. Era una societat secreta legalitzada i creada per la repressió dels negres americans. El sud inaugurà la primera societat de l’apartheid, construcció de normatives, qüestió de matisos. El sud el segle XX té el mateix pes econòmic que el nord.

Creixement econòmic nord-americà

El creixement dels Estats Units al segle XIX és l’exemple paradigmàtic d’acceleració en el creixement econòmic acompanyada de la formació de l’estat-nació. Les causes del creixement nord-americà cal trobar-les en:

L’element importantíssim del creixement econòmic va ser l’augment de la demanda provocada per l’augment del consum. Per què? Bàsicament pel creixement demogràfic interior i els immigrants nouvinguts que asseguraven una creixent demanda. Com que l’economia creix la demanda de mà d’obra és més gran i el que es paga és superior a altres llocs. L’immigrant ràpidament pot superar el seu lloc de treball i tenir un sou més gran. Això crea una cadena: augmenta la demanda i augmenta el consum. Si el nivell de vida va pujant, es consumirà més.

Per això els Estats Units acabaran sent un país capdavanter. El nivell de consum serà l’element clau de la importància del país. Al segle XX és un element clau el consum.

Transformacions socials

El que fa divers als Estats Units és l’arribada massiva d’immigrants, que es concentrarà a les ciutats, sobretot de la costa est. Entre els anys 1860-1900 entren 14 milions d’immigrants. Les ciutats que més creixent seran les de l’est. El grup de poder serà el blanc d’origen saxó protestant, els WASP “white and saxonic protestant”.

Aquests creixements comportaran la creació de grans centres fabrils amb molta massa industrial. Com sent un país tan industrial no es va crear cap partit polític o sindicat radical, comunista? Sí que existeix un moviment important d’idees anarquistes, comunista. Però hi havia una gran repressió sobre aquests moviments. La consciència obrera actua de forma diferent als diferents col·lectius. Fa que l’efectivitat de la lluita obrera sigui molt poc efectiva

Vida política i política exterior

Durant l’últim terç del XIX els Estats Units passen de l’aïllament a l’internacionalisme. A partir de 1890. Entre les raons principals es troba:

1857: EUA serà “culpable” de l’obertura del comerç al Japó.
1897: s’annexionen les illes de Hawaii
1898: Guerra de Cuba, Filipines i Puerto Rico. Serà una guerra feta per l’opinió pública.

L’Europa de Bismarck i el sistema d’aliances

Mapa de les aliances a Europa que van dur a la Primera Guerra Mundial
Mapa de les aliances a Europa que van dur a la Primera Guerra Mundial

Una vegada completada la unificació d’Alemanya, el canceller Otto von Bismarck es va convertir en l’àrbitre de la política internacional europea durant les dècades dels setanta i vuitanta del segle XIX. El seu principal objectiu era mantenir l’hegemonia d’Alemanya a Europa, que implicava aïllar diplomàticament a França, el seu potencial enemic, així com mantenir unes bones relacions amb Gran Bretanya, sense interferir en el seu imperi colonial, la màxima prioritat britànica. Per complir els seus objectius requeria establir una sèrie d’aliances amb Àustria-Hongria i Rússia i, d’aquesta manera, evitar que s’entenguessin amb França.

Primera etapa: 1872-1878

Comença amb l’anomenada “Lliga dels Tres emperadors” perquè la signen l’emperador d’Àustria, d’Alemanya i el tsar rus. L’objectiu de l’aliança era aïllar a França perquè no ataqués a Alemanya. Però es destruirà per la rivalitat entre Rússia i Àustria perquè les dues potències volen aconseguir els Balcans. Es produeix la crisi de 1875 quan Rússia s’annexiona Bulgària. Per evitar un conflicte se celebra el Congrés de Berlín (1878), presidit per Bismarck. S’acorda:

Segona etapa: 1879-1887

Durant aquest període Bismarck posà en marxa el segon sistema d’aliances, que passà per diverses fases:

La doble aliança (1881)

La signen de forma secreta Àustria, Rússia i Alemanya. Alemanya ajudaria a Àustria a aconseguir els Balcans i Àustria ajudaria a Alemanya contra França.

La Triple aliança (1882)

Era una aliança bastant important. Era la primera vegada que Itàlia, Alemanya i Àustria es tornaven a aliar. Itàlia volia aconseguir Albània.

Tercera etapa: 1887-1890

Durant aquesta tercera etapa es produeixen tres aliances estratègiques:

Tractat sobre el Nord d’Àfrica

Per solucionar la crisi del Marroc, perquè Alemanya i França rivalitzen per controlar el Marroc. El Marroc es dóna com a protectorat a Espanya i França, però Alemanya serà compensada amb el Camerun (territori francès). Es va aconseguir la pau.

Segona aliança

Es torna a renovar l’aliança d’Itàlia, Alemanya i Àustria

El tractat de reassegurament (1887)

Es torna a aconseguir l’aliança dels 3 emperadors, és obra de Bismarck. Els 3 es comprometien a ser neutrals en el cas:

En resum, a partir de 1890 fins al 1914 es canvien les aliances. Totes les nacions desconfien de les altres, provoca un clima de tensió. Totes comencen a fabricar armes. Serà el preludi de la Primera Guerra Mundial, on es conformaran dues aliances:

Conceptes clau:


Tots els articles del curs: Història Contemporània a Europa (segles XIX i XX)

Europa i el món colonial a finals del segle XVIIIL'Era napoleònica (1799-1815)El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeuCanvis socials i econòmics del segle XIXLiberalisme i nacionalisme al segle XIXLes revolucions de 1820, 1830 i 1848L'expansió del gran capitalisme industrialL'Europa de Bismarck i els estats-nació liberalsImperialisme i expansió colonial al segle XIXLa Primera Guerra Mundial (1914-1918)Conseqüències de la Primera Guerra MundialEl nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerresRevolucions de Rússia i Alemanya (1917-1918)Les democràcies de l'Europa d'entreguerres: Gran Bretanya, França i AlemanyaArribada al poder del feixisme a Itàlia[Llibre] Capitalisme i democràcia 1756-1848

Bibliografia recomanada:

Comentaris: