De l’Antic Règim a l’Estat Liberal (1808 – 1868)

La construcció de l'estat liberal a Espanya va començar a partir de la mort, el 1833, de Ferran VII, monarca absolutista. Aquest arribarà fins a la Revolució de 1868.
Imatge destacada

| 05/08/2019 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Guerra d’Independència o Guerra del Francès (1808 – 1814)

La Guerra del Francès (coneguda també com a Guerra de la Independència) es produí a conseqüència de la revolta dels espanyols contraris a l’ocupació napoleònica de la península Ibèrica. Les tropes de Napoleó Bonaparte van entrar a Espanya gràcies al Tractat de Fontainebleau, signat l’octubre de 1807, en el qual es permetia a les tropes franceses travessar el territori espanyol per envair Portugal.

Causes del conflicte

El 17 de març de 1808 un nombrós grup de persones van assaltar el palauet on residia el primer ministre Godoy. Va ser una revolta popular contra Godoy, acusat de corrupció i mal govern. Aquest succés se’l coneix com el Motí d’Aranjuez. La revolta comptava amb el suport del príncep Ferran. Van aconseguir destituir del seu càrrec al primer ministre Godoy. El 19 de març el rei Carles IV va abdicar en Ferran, que es convertí en Ferran VII.

Carles IV no es va resignar a perdre el tron i va demanar ajuda a Napoleó el qual, davant la feblesa del règim absolutista borbònic, va decidir ocupar militarment Espanya.

Carles i Ferran van ser portats fins a la ciutat de Baiona en on es van veure per primera vegada directament amb Napoleó. Ni el pare ni el fill no eren ja reis per haver fet cessió dels seus drets a la corona espanyola a la dinastia Bonaparte. Aquest esdeveniment, conegut com “les abdicacions de Baiona” va tenir lloc el 5 de maig de 1808. Posteriorment el 8 de juliol Napoleó va fer aprovar la nova Constitució de Baiona, considerada una carta atorgada perquè no va ser elaborada per cap representant del poble espanyol.

Napoleó, que havia fet abdicar als dos reis, nomenà el seu germà, Josep I Bonaparte rei d’Espanya. Quan arribà al país la notícia de la renúncia com a rei de Ferran VII es van produir importants aldarulls, el més important el que tingué lloc el 2 de maig de 1808 a Madrid, que donava inici a la Guerra de la Independència.

Josep Bonaparte
Retrat de Josep Bonaparte, rei d’Espanya

Bàndols

Durant la guerra es van enfrontar dos bàndols:

Evolució militar de la guerra

Primera fase:

2 de maig 1808 – 1809. Els francesos ocupen tot el territori. Catalunya s’incorpora a l’Imperi francès. Però molt aviat els francesos es van trobar molta resistència popular. Primera victòria del bàndol patriota en la Batalla de Bailèn (19 de juliol de 1808). La victòria va encoratjar als patriotes. Era la primera derrota important de l’exèrcit napoleònic.

Guerra de la Independència Primera fase
Guerra de la Independència – Primera fase. Font: Wikipedia.org

Segona fase:

1810 – 1812. Napoleó arriba a Espanya per dirigir el seu exèrcit. Els francesos acaben amb tots els nuclis de resistència. Només quedava la ciutat de Cadis, on s’estaven celebrant les Corts.

Tercera fase:

1812 – 1814. Contraofensiva dels patriotes. La victòria definitiva dels patriotes va ser possible pel fet que Napoleó tenia un altre front de guerra important a l’est, a Rússia. Napoleó va haver de desviar un gran nombre de tropes cap aquell país, deixant Espanya desproveïda de soldats. A més els anglesos van decidir ajudar al bàndol dels patriotes. Un important exèrcit anglès desembarcà el 1812 a Lisboa i inicià la recuperació de tots els territoris.

 Guerra de la Independènci
Guerra de la Independència – Tercera fase. Font: Wikipedia.org

Les Corts de Cadis (1810-1814)

Les Corts de Cadis eren, per primera vegada a Espanya, la representació de la Nació, ja que els seus membres van ser elegits pel poble a través de les Juntes. Hi havia representants de tota classe: el grup més nombrós eren els eclesiàstics, seguit dels militars. També hi havia un grup considerable de professionals i funcionaris. La majoria eren liberals.

Les Corts de Cadis van ser convocades l’octubre de 1809 per la Junta Central Suprema, mentre Espanya es trobava ocupada per França i lluitant contra l’invasor. Un cop reunits els prop de tres-cents diputats a Cadis, entre les primeres decisions que es van prendre destaca la proclamació de la Sobirania Nacional, el setembre de 1810.

El conjunt de lleis decretades per les Corts de Cadis es poden agrupar en tres grups:

Així en poc temps, les Corts de Cadis van suposar acabar amb l’Antic Règim per crear el nou Estat Liberal.

La Constitució de Cadis de 1812

Primera llei fonamental espanyola escrita de la història, aprovada el 19 de març de 1812. La Constitució tenia un caràcter inequívocament liberal, tot i trobar algunes idees tradicionals. Contenia les següents característiques:

Principis:

Idees en les quals es fonamenten totes les decisions. Destaca la Sobirania nacional, els drets dels ciutadans i la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial).

Drets individuals:

El dret a la sagrada propietat, el sufragi universal indirecte i la negació de la llibertat de culte.

Organització del poder:

Legislatiu (les corts i el rei), executiu (el rei) i el judicial (els tribunals).

Balanç de la Guerra del Francès

La insurrecció del bàndol dels patriotes acabà amb l’expulsió dels francesos. El mateix 1814 Napoleó va perdre els dominis de tota Europa i va ser enviat a l’exili. Les Corts de Cadis van intentar transformar Espanya, deixant enrere l’Antic Règim. I també a Cadis es va aprovar la primera constitució espanyola. El segle XIX s’iniciava amb una gran crisis demogràfica i econòmica provocada per la guerra.

Regnat de Ferran VII (1814 – 1833)

El retorn de l’Absolutisme (1814 – 1820)

Un cop derrotat Napoleó, Ferran VII tornà a Espanya novament com a rei. El primer que va fer Ferran VII, el 4 de maig de 1814, va ser anul·lar totes les lleis aprovades a les Corts de Cadis, inclosa la Constitució de Cadis.

Retrat de Ferran VII
Retrat de Ferran VII

S’iniciava una forta repressió contra tots els liberals que van participar del règim de Cadis, amb penes de mort, presó, tortures… Es tornava a implantar la Inquisició i l’Antic Règim. Els liberals van haver de fundar les Societats Secretes, com la maçoneria o la mano negra, per fer oposició al règim absolutista. Es produïren pronunciaments militars, rebel·lions de generals militars contra el govern. L’any 1817 es produí el pronunciament de Lacy a Barcelona, sense èxit.

El Trienni Liberal (1820 – 1823)

a) Pronunciament de Riego (1820)

El general Riego es pronuncià contra Ferran VII quan aquest va decidir enviar les tropes espanyoles a combatre la sublevació colonial d’Amèrica. El març de 1820, Ferran VII va ser obligat a acceptar la Constitució de 1812, a contracor. A partir del pronunciament de Riego sorgia el primer govern liberal.

b) Mesures aprovades pel govern liberal

Durant aquest període tornà a estar vigent la Constitució de Cadis. Es va suprimir la Inquisició, els gremis, els drets senyorials i es van aplicar les lleis aprovades a les Corts de Cadis.

Projecte econòmic dels liberals:

L’objectiu dels liberals era industrialitzar el país. El problema era que no hi havia capital per invertir, per això s’havia d’aconseguir crear una agricultura intensiva, productiva, que donés beneficis.

c) Problemes del govern liberal

El govern liberal va tenir importants desavinences amb el rei, ja que Ferran VII contínuament va intentar conspirar contra el govern, amb l’ajuda de la Santa Aliança europea. També va tenir problemes amb l’Església, ja que els liberals volien treure-li poder i amb els pagesos, ja que amb els canvis econòmics aprovats se sentien perjudicats.

A més, calia sumar-hi els problemes interns. Els liberals es van dividir en dos grups: els moderats, més respectuosos amb el rei i els exaltats o progressistes, que volien aprovar canvis més profunds.

L’any 1822 entrà al país l’exèrcit de la Santa Aliança, els anomenats “100.000 fills de Sant Lluís”. El govern liberal va ser derrotat. Aquest exèrcit va quedar-se a Madrid fins que el rei Ferran VII va poder controlar la situació. Finalment el 1823 els liberals van caure, posant fi al primer període constitucional de la història.

La Dècada Ominosa (1823 – 1833)

Amb la fi del govern liberal, tornava l’Absolutisme de Ferran VII. Va ser, novament, una època de gran repressió, malgrat que el rei ja no va poder tornar a implantar la Inquisició.

Dins del bàndol reialista es produí una divisió entre els favorables del restabliment de la Inquisició i els contraris: els apostòlics (el grup més conservadors pretenia tornar al temps de la Inquisició) i els moderats (contraris).

L’any 1830 Ferran VII es casà amb Maria Cristina de Nàpols i publicà la Pragmàtica Sanció, que anul·lava l’anterior llei sàlica borbònica. D’aquesta manera es permetia l’accés al tron de les dones. Aquell mateix any el matrimoni tingué una filla, Isabel. Així els drets de successió de Carles, germà de Ferran, van quedar descartats.

Ferran VII morí el setembre de 1833 i deixava com a successora Isabel (menor d’edat) i com a regent la seva dona Maria Cristina. Això provocà una divisió al país, entre els partidaris de Carles (carlistes) i els partidaris d’Isabel (isabelins). Els carlins eren els absolutistes apostòlics, mentre que els isabelins eren els absolutistes moderats i liberals. Els carlistes van proclamar com a rei a Carles Maria Isidre. Era l’inici d’una Guerra Civil, la primera Guerra Carlista.

Regnat d’Isabel II (1833 – 1868)

Les regències: Maria Cristina (1833-1840) i Espartero (1840-1843)

Primera Guerra Carlista (1833-1839)

Va ser un enfrontament entre partidaris de l’Antic Règim (carlistes) i els defensors de la reina Isabel i el liberalisme (isabelins). La qüestió successòria va ser l’excusa per iniciar la guerra. Els carlins s’aixecaren en armes en contra de la reina Isabel II. Compten amb el suport d’un gran sector de la noblesa i de l’Església i també dels pagesos. També van rebre un gran suport dels territoris forals on durant l’Antic Règim havien gaudit d’uns privilegis, com és el cas de Navarra, Biscaia, Aragó i Catalunya. Els liberals havien suprimit aquests furs.

Evolució de la guerra

En els municipis on es proclamà com a rei Carles Maria Isidre de Borbó (com a pretendent al tron anomenat Carles V), l’exèrcit d’Isabel II va sufocar aquests nuclis de resistència ràpidament. L’any 1834 tots aquests nuclis es trobaven sufocats, excepte els territoris on els carlins tenien més suport, com al País Basc, Navarra, Aragó i l’interior de Catalunya.

Guerra Carlista
Els diversos fronts de la guerra carlista en el seu moment àlgid. Font: Wikipedia.org

El 1839 hi hagué el setge de Bilbao, on morí el capità dels carlistes, el general Zumalacárregui. Carles nomenà al general Rafael Maroto com a nou cap de l’exèrcit carlí. El cap de l’exèrcit dels liberals, el general Espartero, en veure que tenia la guerra guanyada va fer un pacte amb els carlins, signat a Bergara (Guipúscoa). La condició d’Espartero fou: que els carlins acceptessin Isabel II com l’única reina i que s’integressin a l’exèrcit oficial. A canvi, Espartero es comprometia a demanar a la reina el restabliment dels furs.

L’any 1839 s’acabava la guerra, malgrat que a Catalunya, el general carlí Ramón Cabrera no acceptava el conveni de Bergara i continuà la guerra. Finalment fou derrotat l’any 1840.

Reformes polítiques (1833-1843)

Durant aquest període s’inicia la demolició definitiva de l’Antic Règim a Espanya. Al voltant de la reina es van situar persones d’ideologia absolutista moderada i liberals moderats. Els canvis produïts durant aquest període van ser poca transcendència.

El govern de la regent Maria Cristina continua l’apropament als liberals moderats, que es va plasmar en la promulgació de l’Estatut Reial de 1834, suposava la desaparició definitiva de la monarquia absolutista. De caràcter liberal moderat, va ser vigent fins al 1836. Aquest Estatut Reial tenia com a fonaments la preeminència clara del monarca sobre les Corts Generals, el sufragi censatari molt restringit i les escasses llibertats polítiques.

Davant el descontentament popular produït per la guerra carlista els liberals progressistes es revoltaren en moltes províncies a l’estiu de 1835. Com a resultat de les revoltes dels liberals progressistes, es nomenà com a president del govern interí a Juan Álvarez Mendizábal. Per tal de finançar la guerra, el 1836 es decretà la desamortització dels béns eclesiàstics.

De les revoltes populars destaquen els avalots urbans o bullangues a Barcelona. El 1836 es produí el Motí de la Granja de San Ildefonso (Segòvia) amb el que els progressistes van obligar a la reina a proclamar president del govern al general Espartero. Es creava un govern progressista (1836-1843).

Govern progressista d’Espartero (1836-1843)

El govern d’Espartero promulgà la Constitució de 1837, de caràcter progressista, on el poder reial estava controlat per la sobirania nacional (Parlament). Es proclamava el sufragi censatari ampli. No es donava llibertat de culte (tots havien de ser catòlics). La resta continuava semblant a la Constitució de 1812. En aquest moment Espanya ja era un país constitucional.

Retrat del general Espartero

El 1839 el prestigiós general Espartero guanyà la guerra carlista i el 1840 forçava a la regent Maria Cristina a la seva renuncia.

Espartero assumia la regència. El govern d’Espartero, molt autoritari, no aconseguí unir els diversos grups polítics i s’iniciava una etapa de gran agitació. La promulgació d’un aranzel lliurecanvista el 1842 causà la revolta la ciutat de Barcelona, que va ser bombardejada des de Montjuïc.

El maig de 1843 s’iniciaven diferents aixecaments armats protagonitzats per militars moderats (Narváez i O’Donnell) i els progressistes (coronel Joan Prim). Aquests aixecaments armats van provocar la caiguda d’Espartero el juliol de 1843. Al setembre del mateix any, esclatà a Barcelona la Jamància, una insurrecció popular radical que acabà amb un nou bombardeig de la ciutat.

A finals de 1843 els liberals moderats tornaven al poder. Optaren per declarar la reina Isabel II major d’edat, als seus 13 anys, a fi que pogués començar el seu regnat.

La dècada moderada (1843 – 1854)

Reina Isabel II
Retrat fotogràfic de la Reina Isabel II

Durant el regnat d’Isabel II es consolidà definitivament l’Estat Liberal de caràcter molt moderat. El president del govern va ser el general liberal Narváez. Narváez no volia governar amb una Constitució de caràcter progressista (la de 1837) i per això la va substituir per una de nova de caràcter moderada.

La Constitució de 1845, moderada, definia la sobirania compartida (Corts amb el rei) i un poder executiu limitat al legislatiu, sufragi censatari restringit i només contemplava els drets econòmics.

Durant el govern de Narváez destaca l’aprovació de dues lleis importants:

El govern liberal moderat beneficià a un grup social molt determinat, una oligarquia poderosa formada per grans terratinents, una part de l’exèrcit i l’Església. La Corona va ser en tot moment la institució de l’Estat més compromesa amb aquest grup social.

Segona Guerra Carlina (1846 – 1849)

La guerra esclatà només a Catalunya, en els territoris interiors, en ciutats com la Seu d’Urgell, Olot i Manresa. També se’n diu Guerra dels matiners. Finalment el govern de Narváez aconseguí sufocar la guerra. Els carlistes volien cassar la reina Isabel II amb l’hereu dels carlins, però finalment això no passà i provocà la revolta dels carlins.

Bienni Progressista (1854 – 1856)

Els progressistes amb l’ajut del partit Unionista van fer fora del poder al govern de Narváez. En aquests moments existien al país quatre partits polítics importants:

Amb la Revolució de la Vicalvarada de 1854, els progressistes i unionistes accedien al poder, desallotjant els moderats.

Govern progressista d’Espartero i O’Donnell

Les principals mesures d’aquest govern van ser: la segona gran desamortització de les terres comunals, la recuperació de la Constitució de 1837 i la llei dels ferrocarrils.

Llei general de desamortitzacions o Llei de Madoz (1855)

Aquesta desamortització va afectar les terres comunals (dels municipis). Aquesta mesura va desfavorir a la gent dels pobles amb menys recursos que utilitzaven aquestes terres per portar a conrear els seus ramats. Les terres comunals eren lliures, del poble.

Una vegada l’estat va desamortitzar les terres les va vendre per tal d’acabar amb el gran dèficit que tenia. Aquestes terres les va vendre a la classe alta burgesa agrària, els terratinents.

Llei general de ferrocarrils (1855)

Al país no hi havia capital inversor per tal de tirar endavant aquest projecte i per això el govern va haver d’aconseguir atraure el capital d’inversors estrangers.

Una vegada construïts els ferrocarrils, els beneficis van anar a parar a l’estranger. Es va construir un tipus de via incompatible amb l’europea, el que s’anomena l’amplada de banda ibèric. Les línies del ferrocarril es van construir seguint un model centralista del país, on totes les línies passaven per Madrid.

L’any 1856 Espartero legalitzava les vagues i el mateix any O’Donnell li retirava la confiança i s’anava amb els Moderats de Nárvaez. La reina no podia veure als Progressistes. A més es va produir una vaga general a Barcelona, a causa de la pujada de preus, les crisis de subsistència, les quintes (obligatorietat d’anar a l’exèrcit) i les pujades dels censos (impostos).

L’esgotament del model moderat (1856-1868)

Aquest període es divideix en dues parts: l’època de prosperitat i l’època de descomposició.

Època de prosperitat (1856-1863)

Govern presidit per O’Donnell, del partit Unionista, amb el suport dels moderats.

Època de descomposició (1863-1868)

Descomposició política del règim d’Isabel II, ja que la reina s’alià amb Narváez i formaren l’anomenada “camarilla”. En aquest període hi va haver 7 governs de curta durada pels problemes de corrupció i aïllament.

La crisis definitiva (1863-1868)

En aquesta època va morir Narváez i van aparèixer nous líders polítics, però el partit Moderat desaparegué juntament amb Isabel II. El líder dels Unionistes era el general Serrano i el dels Progressistes el general Prim.

El Pacte d’Ostende

A causa de la gran crisis que patia el país, els Progressistes de Prim, els demòcrates i posteriorment els Unionistes es reuniren a Ostende. En aquesta reunió es van posar d’acord per a organitzar una revolució per fer fora del govern als moderats i a la reina Isabel II. Però els sorgí el problema de què fer després de la revolució. Per una part els Unionistes eren monàrquics i els Demòcrates volien acabar amb la monarquia.

Finalment per resoldre aquest problema van decidir organitzar un referèndum un cop triomfés la revolució per tal que el poble decidís sobre el model de l’Estat (monarquia o república).

El 1868 triomfava la revolució de la Gloriosa.

Conceptes clau:


Tots els articles del curs: Història d'Espanya (curs Batxillerat)

Les arrels històriques de la península IbèricaL'Edat Mitjana a la península Ibèrica (476 - 1492)La monarquia Hispànica a l'Edat Moderna (1492-1808)De l'Antic Règim a l'Estat Liberal (1808 - 1868)El Sexenni Democràtic i la Restauració Borbònica (1868-1898)

Bibliografia recomanada:

Persones clau:

No hi ha informació disponible per a aquesta pàgina


Idiomes disponibles:

Comentaris: