Estalinisme a l’URSS i l’ascens del Nazisme a Alemanya

La mort de Lenin a la Unió Soviètica l'any 1924 i l'ascens al poder de Hitler a Alemanya el 1933 obriren una nova etapa dominada pels règims polítics totalitaris.
Imatge destacada

| 26/10/2019 | Darrera actualització:


Índex de continguts

La Unió Soviètica durant els anys d’entreguerres

Alguns indicadors econòmics de la Unió Soviètica durant els anys d’entreguerres (1920-1939)

Evolució política de l’URSS

La Revolució Russa de 1917 activà les forces opositores al nou règim soviètic, que ràpidament iniciaren un conflicte bèl·lic contra el govern bolxevic i l’Exèrcit Roig. La Guerra civil russa s’inicià el novembre de 1917 i obligà al règim comunista a adoptar mesures extraordinàries per fer-hi front. Per això la primera etapa d’existència del règim soviètica s’associa amb el Comunisme de Guerra. Quan la guerra s’acabà el 1921 el país estava devastat econòmicament.

Cronologia principal:

Guerra Civil Russa (1917-1921)

La Guerra Civil Russa va ser un conflicte bèl·lic que enfrontà el nou règim soviètic (bolxevics) contra els opositors, units en el Moviment Blanc, que era una amalgama de forces nacionalistes contrarevolucionàries russes, en molts casos favorables al tsar. En el bàndol opositor també van participar-hi alguns militants dels partits d’esquerres com els socialistes revolucionaris i els menxevics.

Mapa dels escenaris del conflicte bèl·lic a l'URSS, 1917-1921
Mapa dels escenaris del conflicte bèl·lic a l’URSS, 1917-1921

Principals esdeveniments i líders contrarevolucionaris:

L’Exèrcit Roig estava dirigit per Trotstky. La victòria de l’Exèrcit Roig a la Guerra Civil es produí gràcies al bloc homogeni que creà i de la falta d’unitat dels enemics. Entre el 1920-1921 el règim soviètic guanyà la guerra i el febrer de 1921 envaí Geòrgia i la reintegrà al règim.

El màxim dirigent de l'Exercit Roig, Trotsky, durant la guerra
El màxim dirigent de l’Exèrcit Roig, Trotsky, durant la guerra

La guerra consolidà el nou règim i el modelà. A més convertí el règim en un sistema de partit únic (que no estava previst per Lenin), perquè durant la guerra els bolxevics es van quedar sols. Acabada la guerra s’instaurà definitivament un règim de partit comunista. Però la guerra arruïnà el sistema del soviet, on ja només participaven els comunistes. El Soviet Suprem continuà existint però passà a estar dirigit exclusivament pel Partit Comunista.

Règim de partit únic que posà un instrument fonamental de control social: la defensa interior del règim. No era únicament policial: la Txecà (1917-1922), OGPU (1922-1934), NKVD (1934-1954) i finalment KGB (1954-1991). Els serveis de policia secreta i informació eren la segona institució més important del país. Braç fonamental de control del nou règim.

Comunisme de guerra

Adopció de l’economia de guerra:

El partit comunista celebrà entre els dies 8 i 16 de març de 1921 el seu 10è Congrés, on es van prendre importants decisions:

Nova Política Econòmica NEP: Rectificació de la política econòmica

La NEP abandonava la utopia d’una economia estatal sense moneda i el restabliment d’un mercat parcial. Les coses van anar significativament millor. El final de l’aplicació de la NEP fou la mort de Lenin i l’inici d’una crisi interna al partit comunista, no només pel poder sinó per la defensa de la NEP o la rectificació. Sempre en el terreny econòmic. El sistema polític mai es va qüestionar.

El partit comunista no era un bloc homogeni. El bolxevic no era un grup unit, però Lenin havia estat capaç de mantenir-se com a líder. Quan morí, l’any 1924, aflorà una intensa lluita interna per prendre el poder. També es produí una lluita per l’aplicació de la NEP perquè en el món urbà industrial s’estava imposant importants desajustaments.

L’increment de l’atur va ser fruit de la introducció de criteris de competitivitat a les empreses que provocaren la pèrdua de llocs de treball als treballadors menys qualificats. El restabliment del mercat va aflorar el dels intercanvis: corrupció que afectava directament al partit comunista.

Trostky començà a actuar contra aquesta corrupció donant suport als que criticaven la NEP. Trotsky volia establir un programa que reactivés el moviment revolucionari i que plantegés un salt cap a l’economia industrialitzada: concepte de revolució permanent. La Rússia soviètica aïllada havia d’accelerar el procés revolucionari.

Contra les propostes de Trotsky la resposta que va donar la direcció del partit comunista fou la de rebutjar aquest ritme revolucionari. El que s’havia de fer era estabilitzar la situació econòmica i construir el socialisme en un sol país. Per Nikolai Bukharin (oposició de dreta) calia introduir un “socialisme a pas de tortuga“.

Lluites pel lideratge a l’URSS després de la mort de Lenin

1923-1925:

Primer combat entre l’Oposició d’esquerres encapçalada per Trotsky i la direcció del partit comunista. Va perdre Trostky (biografia d’Isaac Deutscher). Trostky era un acabat d’arribar al partit comunista en el moment de la Revolució de 1917. S’havia integrat al partit l’abril de 1917 quan es produí el retorn de Lenin per fer la segona revolució. Després s’encarregà de dirigir l’Exèrcit Roig però mai va ser un home de partit. No era el més popular dins del partit ni a Rússia. El 1925 Trostky va ser derrotat políticament i obligat a dimitir del comissionat de guerra.

Els guanyadors van ser el triumvirat format per Zinóviev-Kàmenev-Stalin.

Trotsky, al centre de la imatge, amb altres membres de l'Oposició d'Esquerres. 1927
Trotsky, al centre de la imatge, amb altres membres de l’Oposició d’Esquerres. 1927

1926-1927:

L’anterior triumvirat format per Zinóviev-Kàmenev-Stalin es va trencar. La lluita interna es va mantenir amb nou conflicte entre Grigory Zinoviev, Ióssif Stalin i Nikolai Bukharin. Zinoviev era des del 1919 president de la III Internacional, Stalin secretari general i Bukharin defensor de la NEP.

Zinoviev va plantejar el conflicte sobre qui havia de tenir el poder real: el líder a la Internacional Comunista o el líder del partit que formava part de la Internacional. Trostky es va sumar al grup d’oposició: ‘oposició unida’.

Context internacional: el 1925 l’URSS es trobava de nou amenaçada. Els laboristes anglesos estaven al poder i Gran Bretanya va reconèixer el govern soviètic. Inici de relacions econòmiques, però el govern MacDonald caigué i Baldwin suspengué les relacions i trencà el flux comercial. Això va ser vist per Stalin com un amenaça.

Stalin va dir contra l’oposició unida: “s’ha de defensar Rússia contra aquest front unit que uneix Chamberlain amb Trostky”. L’oposició unida va ser derrotada. El 1927 Trostky va ser desterrat al Caucas després de convocar una manifestació il·legal.

1927-1928:

Estancament NEP, que havia donat bons resultats entre 1925-26 però que ara el 1927-28 es tornava a caure. Crítica cap al món pagès, als kulaks, els quals se’ls feien responsable del retrocés agrari. Stalin decidí lliurar la batalla definitiva pel control del poder. Derrotat l’enemic assumí el seu programa. Ara amb l’estancament agrari acceptà que s’havia d’adoptar una nova política econòmica. Enfrontament Stalin- Bukharin.

Stalin amb els seus col·laboraors més estrets Anastas Mikoyan i Sergo Ordzhonikidze a Tbilisi, 1925
Stalin amb els seus col·laboraors més estrets Anastas Mikoyan i Sergo Ordzhonikidze a Tbilisi, 1925

Stalin plantejava procedir a la col·lectivització del món pagès: desaparició dels kulaks i substitució per la col·lectivització agrària (estat/cooperativa agrària, tot en mans de l’Estat).

A més Stalin defensava introduir mesures imprescindibles per plantejar un programa d’acceleració industrial. Accelerar el món agrari transferint mà d’obra del camp a la ciutat. Presentació del primer pla quinquennal (1928-1932).

El desembre de 1929 es produí la derrota de Bukharin, que fou destituït del partit.

Estalisme

Stalin, a través del programa del Pla Quinquennal recuperà les polítiques del comunisme de guerra, que van situar a l’URSS com una potència industrial emergent.

L’èxit del primer pla quinquennal van convertir a Stalin en un líder popular, però el règim polític no va patir canvis i es mantingué com a partit únic. Stalin eliminà tota la dissidència interna i descarregà en la GPU (policia secreta) tot el control social a través de la coacció. Convertí la GPU en la institució principal de l’Estat per sobre del partit i només per sota del mateix Stalin.

Fins a 1934 la nova situació política no es va aplicar. Estava per arribar l’època del terror de masses de 1934. L’assassinat de Sergei Kirov (un dels líders de la revolució) serví a Stalin de pretext per a l’escalada repressiva contra els elements dissidents del Partit, que culminarien en la Gran Purga de finals de la dècada de 1930 en què molts vells Bolxevics van ser detinguts, expulsats del Partit i executats.

Stalin inicià una conspiració contra ell mateix. Principal enemic: Alemanya. Stalin va acusar els seguidors de Zinoviev d’assassins. El 1936 s’intensificà el terror. Els Processos de Moscou” van ser una sèrie de judicis contra els adversaris polítics de Stalin:

El fiscal general Vyshinskiy (centre), llegint l'acusació, al 1937
El fiscal general Vyshinskiy (centre), llegint l’acusació, el 1937

El terror no només fou una arma de repressió política sinó també econòmica. Accelerà el ritme de producció i de treball pel poder de coacció. Va convertir en delicte de mort el no compliment dels ritmes de producció. Entre 1937 i 1938 es van detenir 1.500.000 persones, es van condemnar 1.345.000 i s’executaren el 51% els processats.

El 1940 l’URSS era una potència industrial.

L’ascens al poder del nazisme a Alemanya

La crisi econòmica de 1931 i el col·lapse de la República de Weimar

El 1931 hi havia a Alemanya de la República de Weimar 6 milions de desocupats, el que representava el 30% mà d’obra industrial. Les conseqüències de la crisi econòmica de 1929 originada als Estats Units havien arribat a Alemanya amb força. La crisi de 1929 va acabar amb la primera república democràtica d’Alemanya.

La gent s'alinea fora de Postscheckamt a Berlín per retirar els seus dipòsits el juliol de 1931. La crisi bancària europea del 1931 va contribuir directament a la ruptura de la democràcia a Alemanya.
La gent s’alinea fora de Postscheckamt a Berlín per retirar els seus dipòsits el juliol de 1931. La crisi bancària europea del 1931 va contribuir directament a la ruptura de la democràcia a Alemanya. Font: Spiegel.de

La crisi va posar de manifest els mals de la República:

Producció industrial a Alemanya, 1930-34 (Font: World Economic Forum)
Producció industrial a Alemanya, 1930-34 (Font: World Economic Forum)
Nota: la zona ombrejada indica el període de la crisi bancària de 1931, des del començament dels problemes a l’Austrian Creditanstalt fins a la fusió entre Danatbank i Dresdner Bank. Les línies verticals blaves mostren: (A) els problemes inicials a Austrian Creditanstalt (maig de 1931), (B) les irregularitats comptables de Nordwolle descobertes i la moratòria Hoover establerta (juny de 1931), (C) el fracàs de Danatbank i els següents dies festius (juliol de 1931), i (D) fusió forçada de Danatbank i Dresdner Bank.

El govern del socialdemòcrata Hermann Müller va reaccionar com el govern anglès de MacDonald, pensant que era una crisi conjuntural i que el mercat per si mateix ho superaria. Segons Müller el que s’havia de fer era deixar el sistema econòmic remuntar per si mateix. Posició de positivitat.

Crisi interna de govern. Calia decidir si es reduïen els fons per pagar el subsidi d’atur als desocupats o augmentar la despesa en rearmament. Enfrontament entre Müller i els seus socis. La crisi acabà amb la dissolució del Reichtag i la convocatòria d’eleccions.

A les eleccions de 1930 el Partit Socialista, tot i resultar el primer partit, va perdre 10 diputats. L’autèntic terratrèmol va ser el resultat dl Partit Nacionalsocialista, que va obtenir 107 diputats i se situà com a 2° partit de la càmera. Objectius del partit nazi:

Contra aquesta proposta de Hitler, Gregor Strasser (membre destacat del partit, assassinat el 1934 durant la Nit dels Ganivets Llargs) va proposar mantenir el Nacional Socialisme com un moviment insurreccional amb la lluita en els carrers, radicalitzant el discurs anticapitalista de petit propietari. No volia un partit jerarquitzat amb un sol cap sinó mantenir el Partit Nacional Socialista amb diferents caps.

La batalla pel lideratge del partit la va guanyar Hitler. El 1929 Hitler no va fer campanya durant la crisi econòmica, sinó que va dir com plantar-li cara i va proposar una solució intervencionista. Va tenir en compte l’experiència de l’ascens de Mussolini i va entrar en contacte amb sectors de la gran indústria: Fritz Thyssen i Hjalmar Schacht, van fer de pont entre Hitler i la banca. Thyssen també va convèncer a l’Associació d’Industrials Alemanys de donar 3 milions de Reichsmarks al Partit Nazi.

Hitler va fer un gran salt endavant a costa dels antics votants del DVP (Partit Popular), la dreta clàssica. En les eleccions del 1930 va avançar l’extrema dreta i el Partit Socialista va retrocedir.

El Nou govern, encapçalat pel canceller de centre Heinrich Brüning continuà amb una política econòmica de Müller: política deflacionista. Conseqüències: 30% d’atur, guerra en els carrers, crisi política, derivació cap a la dreta del Zentrum. Brüning dimití, es van dissoldre les Càmeres i es van convocar noves eleccions el juny de 1932.

Els resultats electorals de les eleccions de juny de 1932 van ser els següents:

El Partit Nacional Socialista va doblar el nombre d’escons i es va convertir en el primer partit del Reichtag. Hermann Göring va assumir la presidència del Parlament. El partit del Zentrum va girar encara més a la dreta. El nou canceller va ser Franz von Papen. El seu govern no tenia una majoria parlamentària sòlida, perquè Hitler es va negar a participar en cap govern on ell no fos president ell.

Aquest govern es va veure obligat a convocar noves eleccions. El Partit Nacionalsocialista continuà com a primer partit. El Partit Socialista tornà a perdre 10 diputats. Avenç del Partit Comunista.

Les eleccions de novembre de 1932 van donar com a resultat una situació poc definida. Trencament entre socialistes i centristes. El DVP, el Zentrum i el Nacional-Popular ja no sumaven la majoria. L’últim canceller de la República de Weimar abans de Hitler va ser Kurt von Schleicher.

El 1932 també es van celebrar eleccions per escollir nou President de la República. El partit de Centre i l’SPD donaven suport a la candidatura de Paul von Hindenburg (President des de 1925). El partit Nacionalsocialista presentava al seu líder, Adolf Hitler. El tercer candidat era del partit Comunista, Ernst Thälmann. Els resultats de la segona ronda van ser:

El mariscal Hindenburg va aglutinar el vot nacionalista. Va mantenir una política nacionalista i va acceptar governar Alemanya mitjançant l’article 48 de la Constitució per a situacions d’excepció. (art. 48) Hindemburg menyspreava a Hitler.

Solució acceptada per Hindemburg: govern encapçalat per l’independent Kurt von Schleicher, davant el fracàs de la política per formar una coalició. Alguns volien, davant la situació d’emergència social, un govern social-militar presidit per un consell d’Independència, recolzat en els sindicats i Von Papen. No va prosperar.

Schleicher va presentar la dimissió el 28 de gener de 1933. S’obria una nova crisi política. Solució:

Gener de 1933: Hitler al poder

El primer que fa Hitler un cop arriba a la Cancelleria va ser convocar noves eleccions per a març de 1933 en les quals el control del procés electoral i de la campanya va estar en mans de la nova policia, la Sturmabteilung (SA).

Desfilada de la SA el vespre del 30 de gener de 1933 davant del palau del canceller del Reich a Wilhelmstrasse.
Desfilada de la SA el vespre del 30 de gener de 1933 davant del palau del canceller del Reich a Wilhelmstrasse.

Incident fosc: el 27 de febrer el Reichtag va ser incendiat i es va detenir un sospitós que havia militat en el partit comunista holandès. Hitler convertí la campanya electoral en un plebiscit contra els comunistes que suposadament van incendiar el Reichtag. A les eleccions Hitler va obtenir el 54% de l’electorat. Els socialistes aguanten i els comunistes retrocedeixen. Reforçament del nacional socialisme.

Eleccions de març de 1933 (el clima de repressió contra el partit socialdemòcrata fa que no es puguin considerar com a eleccions lliures):

Hitler demanà plens poders per a 4 anys. Tots els partits van estar a favor menys els socialistes i els comunistes. S’iniciava el camí cap a la dictadura, règim de partit únic, control policial, jerarquia, política racial. Liquidació de la pluralitat política. Es prohibeix el partit comunista. Judici a Dimitrov, delegat de la Internacional Socialista a Alemanya.

Hitler va aconseguir que el partit Nacional Popular, el Partit d’Estat i el Partit Popular de Baviera s’integressin en el Partit Nacional Socialista. No aconseguí que el Zentrum fes el mateix. Von Papen s’integrà en el Nacional Socialisme.

El canceller Hitler pactà amb el nunci del Papa Pius XII la dissolució del partit de Zentrum a canvi d’un Concordat entre govern alemany i el Vaticà que defensava els drets civils dels catòlics.

El règim de terror implantat per Hitler obligava a liquidar l’oposició. Primer es van fer camps de concentració per tancar els comunistes. Els camps de concentració es van fer perquè el sistema de presons estava desbordat. Els presos tenien dues opcions:

Juny de 1933: construcció legal de la nova dictadura

A principis de 1934 ja no existia formalment cap oposició política per a Hitler. Problema: la dissolució interna. Strasser i Röhm recriminaven a Hitler que hagués moderat la seva política a través del pacte amb les indústries i els militars. Aspiraven a la dissolució de l’exèrcit i la seva substitució per milícies nacionals socialistes. Moviment intern, segona revolució socialista.

Entre els dies 30 de juny al 2 de juliol de 1934 Hitler amb el suport de la SS, dirigida per Himmer, van detenir a Römh i l’executaren (Nit dels Ganivets Llargs). També van ajustar els comptes amb Kurt von Schleicher.

Plena consolidació política de Hitler. Havia liquidat a l’oposició interna encara que li faltava una cosa: encara existia institucionalment la República de Weimar i Hindemburg era president amb el suport de l’exèrcit. Hitler esperà i l’agost de 1934 morí Hindemburg.

La mort d’Hindemburg obrí el camí de Hitler per poder-se convertir en el President de la República, a més de canceller. Es va sotmetre a referèndum, amb el resultat d’un 88% a favor del sí.

Amb aquest resultat, Hitler es va convertir en el Cap de l’Estat, del Govern i l’exèrcit. El Führer. Desaparegué la República de Weimar i s’instaurà el III Reich.


Tots els articles del curs: Història Contemporània a Europa (segles XIX i XX)

Europa i el món colonial a finals del segle XVIIIL'Era napoleònica (1799-1815)El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeuCanvis socials i econòmics del segle XIXLiberalisme i nacionalisme al segle XIXLes revolucions de 1820, 1830 i 1848L'expansió del gran capitalisme industrialL'Europa de Bismarck i els estats-nació liberalsImperialisme i expansió colonial al segle XIXLa Primera Guerra Mundial (1914-1918)Conseqüències de la Primera Guerra MundialEl nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerresRevolucions de Rússia i Alemanya (1917-1918)Les democràcies de l'Europa d'entreguerres: Gran Bretanya, França i AlemanyaArribada al poder del feixisme a ItàliaSistema imperial: el Pròxim Orient, l'Índia, el Japó i la XinaEstalinisme a l'URSS i l'ascens del Nazisme a Alemanya[Llibre] Capitalisme i democràcia 1756-1848El setge de Leningrad (1941-1944)Berlín: La Topografia del Terror (seu de la Gestapo)L'incendi que va destruir la República de Weimar

Bibliografia recomanada:

Persones clau:

No hi ha informació disponible per a aquesta pàgina


Idiomes disponibles: