L’Església: una institució universal en l’ordre feudal

El període baix-medieval correspon amb la consolidació de l’Església com a institució universal. La unió entre el poder reial i l’Església va ser molt important en aquest període.
Imatge destacada

| 18/10/2009 | Darrera actualització:


Índex de continguts

El període baix-medieval correspon amb el de la consolidació de l’Església com a institució universal. L’Església s’institucionalitzà. En aquest procés va ser molt important l’aliança del poder polític amb l’Església (que pràcticament eren el mateix).

L’Església ajudava a consolidar el poder del rei a través de la unció reial. Comprava patrimoni i adquiria béns de persones en fallida. Es visqué un fort procés de cristianització de les comunitats.

La consolidació del poder de l’Església

L’Església es va convertir en una part integral del poder feudal. Regulava tots els aspectes de la societat. En l’àmbit familiar, trencava les famílies solidàries àmplies i les substituïa per les nuclears (nuclis reduïts que afavoria les possibilitats de concessió). També regulava l’activitat de l’aristocràcia i les reialeses, atorgant a les monarquies un caràcter sagrat (col·laboració indispensable). Van ser els segles de la pugna per l’hegemonia del poder entre l’Església i el poder reial. I també l’època en què es van expandir per tot Europa els Ordes militars, els feus monàstics…

Durant el període feudal l’Església va formar grans patrimonis. A més administrava els béns dels pobles. Per fer-se amb aquests patrimonis no utilitzava la violència, sinó la coacció (a través de la ideologia). L’Església obtenia immunitats per part del poder polític, com per exemple la facultat de no haver de contribuir amb cap taxa o impost. Posseïa el monopoli cultural, a través de la redacció de documents i per tant de la preservació del saber.

A través de la jerarquització de la societat es construí el model feudal. El poble devia obediència cap a dues instàncies superiors. L’església s’expandia pel territori a través de les províncies eclesiàstiques: procés de parroquialització, fenomen en paral·lel a la formació dels castells. Potenciació dels centres de culte i pelegrinatge. Iconologia.

La construcció de tot l’aparell ideològic cristià es potencià amb l’imaginari i la literatura. Es va promoure al voltant de l’any 1000 la idea del terror apocalíptic. Tot girava entorn la Santíssima Trinitat i els tres ordres: món harmònic, natural i equilibrat. Es tractava d’evitar tensions. L’imaginari medieval estava format per un conjunt de símbols al servei de la transmissió del missatge de l’Església. Tenia per objectiu persuadir la societat a favor la teoria dels tres ordres i de la seva immutabilitat.

En una època de grans violències, com es podia regular i vehicular l’agressivitat de la noblesa? Qui tenia com a ofici la guerra? La resposta religiosa: el Moviment de la Pau i Treva de Déu

L’objectiu de l’Església era eliminar la violència que la noblesa exercia sobre els pagesos i la mateixa Església. Era un objectiu doble: preservar els patrimonis eclesiàstics i preservar els objectes que generaven la renda a l’Església, que eren els pagesos.

Com es podia aturar tota aquesta violència? La resposta de l’Església va ser la creació del Moviment de Pau i Treva de Déu, que s’inicià l’any 989 en el Concili de Bisbes d’Aquitània a Charroux (Poitiers), on explícitament es va fer una condemna a la guerra privada i el pillatge. Als anys 1023 i 1027 es produeixen altres concilis. Són claus dues figures: el bisbe Oliva de Vic i el bisbe Berenguer d’Elna.

La Pau i Treva de Déu

Durant el Sínode de Toluges es va acabar de perfilar aquest moviment. Als concilis assistien bisbes, senyors, clergues, burgesos i tractaven sobre la violència feudal.

Acords a què arriben a les Assemblees de Pau i Treva:

A partir d’aquest moment, com s’havia de canalitzar la violència? Calia buscar una alternativa. La solució va ser convertir aquestes guerres privades dels nobles en els Militia Christi (soldats de Crist): les Croades.

El moviment de la Pau i Treva derivà cap a la croada. L’any 1096 es realitzà la primera.

Reforma pontifical de Roma o “Reforma Gregoriana”

La Reforma pontifical de Roma va ser un moviment de l’Església a partir del segle XI amb l’objectiu de renovar internament la institució i amb una duració d’1 segle. El més transcendental d’aquest moviment es va moure entorn de la cúria pontifícia.

Durant els segles XI es van succeir els següents papes: Nicolau II (1059-1061), Gregori VII (1073-1085) i Urbà II (inicia les Croades sobre Terra Santa). I al segle XII: Pasqual II i Calixt II (molt vinculat a Santiago de Compostel·la).

Gregori VII
Papa Gregori VII

El moviment de reforma eclesiàstic coincidí en el temps amb el procés de feudalització. Això no va ser una casualitat. El moviment de reforma de l’Església es va produir perquè era necessària. Per quin motiu? Des del segle X l’Església havia caigut en una situació molt pejorativa. Els segles IX–X coincideixen amb la fragmentació de l’Imperi Carolingi. L’Església tenia necessitat d’adaptar-se al nou ordre social.

El moviment de reforma no va ser altra cosa que la instauració i institucionalització de l’Església en el nou ordre feudal.

Què pretenia la Reforma? S’havia d’abordar la reforma espiritual:

Calia convertir Roma en la seu primària de l’Església. El Bisbat de Roma havia de tenir el poder per sobre dels altres. I el bisbe de Roma es convertiria en el Papa. Per assolir els objectius proposats s’havia de fer públic l’abast del problema, visualitzar-lo. Era necessari fer les depuracions amb els mitjans a l’abast per donar una imatge d’exemplaritat.

Reforma espiritual

Hi havia un relaxament del clergat i del conjunt de l’església. El nombre de clergues era insuficient. Era un clergat per interessos, escassament preparat, més preocupat per viure bé que no pas per la tasca pastoral. Les zones pastorals estaven poc cristianitzades. Els que predicaven ho feien sense exemplaritat.

S’havia detectat dos problemes principals en el clergat:

A més, existia el problema de la politització dels càrrecs eclesiàstics a través de la investidura laica (atorgament de càrrecs de l’Església per part dels laics) i la simonia (compravenda de càrrecs a canvi de diners). El monjo Abó De Flerury deia que “el que pertanyia a Déu no es podia vendre“.

Un dels models que els va anar millor fou el del Monestir de Cluny a França, fundat el 909 per Guillem d’Aquitània. El primer abat fou Bernó de Cluny. Aquest monestir va ser pres com a model de santedat, perquè van optar a la plena renúncia del món terrenal, renunciant als plaers terrenals a la vegada que feien proselitisme (per guanyar adaptes). Obeïen a la Regla de Sant Benet sobre la base de l’oració i el treball. Una cosa que s’admirava era la seva autonomia. No hi havia dependència respecte dels poders polítics, l’únic vincle el tenien amb el Papat. Organització completament jerarquitzada, reproduint els models feudals, en forma de piràmide (abat, prior….) i també amb la resta de monestirs dependents (casa mare i les seves filials).

Monestir de Sant Benet de Montserrat

El procés de Reforma també va desencadenar l’elaboració d’obres crítiques efectuades des de dins de l’Església, com les de Sant Pere Damià amb el seu Liber Gomorrhianus” o el cardenal Humbert de Silva Candida i el seu “Adversus Simoniacus”. També es fan recopilatoris del dret per buscar com poder reprimir les pràctiques abusives del clergat. Quan les lleis no contemplaven alguns càstigs, s’anaven afegint noves lleis, el que es coneix en la jurisprudència com a Dret canònic. El més important fou el Decret de Gracià (Concordia discordantium canonum).

També s’organitzaven sínodes, molt importants, com el Sínode de Sutri, un dels primers on es posà en relleu la problemàtica, celebrat entre els anys 1046-1047. A Sutri es va considerar la simonia com una heretgia. Totes les ordenacions, consagracions i sagraments fetes per un simoníac quedaven invalidades, ja que no estava inspirat en l’Esperit Sant. Pocs anys després es va celebrar un segon sínode, el Sínode de Laterà (Roma 1059), on explícitament es prohibeix el casament i la vida en parella dels sacerdots. Com que no casar-se era un sacrifici es convertia en una virtut, que donava exemple a la població.

El Sínode de Laterà de 1059 contenia la primera disposició sobre l’elecció del Papa per part del Col·legi Cardenalici. El Papat intentà posar aquests principis a totes les seus eclesiàstiques. Però es van trobar que molts bisbes eren simoníacs. Roma no sabia com podia imposar aquests nous principis a la resta de seus. Aleshores el Papa va optar per instituir la figura clau del “Legat Pontifici”, designat pel mateix Papa i que tenia més autoritat que qualsevol bisbe en un concili. Va ser una figura importantíssima.

Les resistències que es trobava Roma impedien desenvolupar aquestes reformes. Com es va obrir pas la Reforma malgrat les resistències? Per dues vies: creant noves seus episcopals i ocupant territoris nous.

En aquell moment va prendre sentit la conquesta d’al-Àndalus. Roma tenia molts interessos en aquesta conquesta perquè ho aprofità per anar col·locant bisbes ja compromesos amb la Reforma en els nous territoris conquerits. Un altre objectiu va ser la gran conquesta cap a l’est d’Alemanya amb l’excusa de cristianitzar els eslaus pagans. De mica en mica els principis de la Reforma es van anar imposant. Es parlava de restauració de les seus episcopals i la Reconquesta.

Dimensió política de la Reforma. La Querella de les investidures

La “Querella de les investidures” va ser un conflicte de gran violència entre el Papa i les monarquies europees, en especial amb l’Emperador germànic. La investidura laica era vista com una decadència moral. El cas més espectacular fou la del Papa Formós, que va ser exhumat mort i jutjat en un judici post-mortem. Fou condemnat per simoníac. L’Emperador també podia posar i treure Papes.

Del 1040 al 1059 hi va haver 5 papes diferents. Des de Roma s’intentà posar ordre a través del Sínode del Laterà a Roma de 1059. El papa Nicolau II impulsà un canvi transcendental quan es disposà que l’elecció papal corresponia al Col·legi Cardenalici i es recollí com a llei. Més tard s’anà perfilant aquesta idea i en el Concili Laterà II es va dir que el papa seria escollit per 2/3 del Col·legi Cardenalici.

Per poder tenir autoritat sobre els prínceps laics l’Església va elaborar la noció de teocràcia (el poder de l’Església per sobre del laic). L’Església era la responsable espiritual de l’Emperador i per tant la investidura laica no tenia sentit. Això reproduí l’esquema de la “Ciutat de Déu” de Sant Agustí, on tot girava entorn de “l’ànima superior al cos“.

Querella de les Investidures
Querella de les Investidures

Políticament com s’interpretava la reafirmació de poder de l’Església? Per l’Església els poders temporals (reis) només eren legítims si se sotmetien al poder de Déu (relació senyor-vassall de l’ordre feudal).

L’intèrpret de Déu era el Papa. El problema aquí era veure qui era el senyor i qui el vassall. L’Església era el senyor i el poder laic el vassall. El punt culminant del conflicte entre les monarquies i el Papat va arribar amb la redacció del “Dictatus Papae (1075). Aquest va ser el punt de partida de la guerra del conflicte d’Investidures.

El Conflicte de les investidures

L’Església elabora la noció de teocràcia (“forma de govern que estableix que l’autoritat per governar, dirigir i decidir, no pertany al poble, com en el cas de la democràcia, sinó que pertany a Déu, i per tant, als seus representants ací a la Terra”, Font: Viquipèdia). Construeix un discurs on pretenia adoptar el paper d’un senyor feudal.

Qui estava subordinat a l’Església era l’Emperador i totes les restants monarquies. Aquesta nova concepció del poder va ser elaborada en temps del Papa Gregori VII. Ell és l’ideòleg de la “Dictatus Papae”, que contenia 27 punts molt breus però d’una contundència extraordinària i que van crear un gran conflicte amb les monarquies.

El “Dictatus Papae” girava entorn tres grans eixos:

El Papa quedava lliure del judici terrenal i únicament era jutjat per Déu. Aquest document, i en especial, el punt que deia que el Papa podia deposar l’emperador, creà un gran conflicte. S’iniciava d’aquesta manera la Querella de les Investidures.

El Papa podia lliurar els vassalls d’un senyor excomunicat. Si l’emperador era excomunicat, automàticament els seus vassalls quedaven deslliurats. Això l’Emperador difícilment ho podia acceptar. I desembocà en un enfrontament armat amb el Papat.

1a fase de la Querella de les Investidures (1075-1085)

Enfrontament entre l’Emperador Enric IV (Sacre Imperi Romanogermànic) i el Papa Gregori VII. Enric IV va convocar un Sínode a Worms l’any 1076 (Worms era una ciutat imperial). Allà l’Emperador aconseguí deposar el Papa Gregori VII. Com a resposta, el Papa excomunicà a l’Emperador. Això creà un gran impacte i va ser l’autèntic desencadenant del Conflicte de les Investidures.

L’Emperador Enric IV va haver de demanar el perdó del Papa i aquest li va dir que si volia el seu perdó, l’havia d’anar a veure a Roma. L’emperador va accedir i després d’una llarga penitència va obtenir el perdó. Aquest perdó inicial no va suposar el cessament del conflicte perquè després va arribar una segona excomunió.

La decisió de Gregori VII el va fer molt impopular. La successió de Gregori VII va ser per Urbà II (1088-1099), home culte i molt diplomàtic. Urbà II va refredar el conflicte amb l’Emperador a través de la formulació definitiva de la idea de Croada, com un “alliberament” de la Terra Santa. Va convertir els exèrcits privats dels senyors en exèrcits de Déu i així els senyors podien desviar l’energia de lluita cap als musulmans.

2a fase de la Querella de les Investidures

Amb la pressa de Jerusalem s’acabava la primera experiència de croada sobre Terra Santa. En els anys 1080-1090 es produeixen els primers atacs sobre altres poblacions: Zawila i al-Mahdia.

Quan van acabar les operacions militars i s’organitzava el territori conquerit es va iniciar la segona fase del conflicte de les Investidures. Després d’Urbà II el succeí el Papa Pasqual II, un reformar molt testarrut. Enric V era el nou Emperador, fill d’Enric IV. Es produí un segon enfrontament amb accions militars de gran envergadura. Enric V va estar a punt d’obligar al Papa a eliminar les seves prerrogatives. El 1122 s’arribà a un acord al Concordat de Worms.

En aquell moment el Papa era Calixt II, un Papa molt vinculat a la península Ibèrica. L’acord entre el Papat i l’Imperi Germànic es plasmava en dos documents i suposava: que el Papa atorgava una butlla pontifícia a l’Emperador i l’Emperador es desvinculava d’una sèrie de drets que tenia.

Enric V reconeixia que l’elecció del pontífex era responsabilitat del Col·legi Cardenalici. Per últim, la investidura per part de l’Emperador es faria únicament per la concessió de béns terrenals. Els bisbes havien de prestar jurament pels béns terrenals. L’acord recollia els principis de la “Ciutat de Déu” de Sant Agustí i la idea de Iu de Chartres de la cura spirituales i la cura temporalis.

El 1123 es produeix la convocatòria d’un dels grans concilis medievals, el Concili Ecumènic I de Laterà. En aquest concili es ratificà el Tractat de Worms. Això suposava el triomf de l’Església. L’hegemonia passava a l’Església.

Reforma Gregoriana: primacia de Roma enfront de les altres Esglésies

La centralització de l’Església a Roma implicava desenvolupar els preceptes de la Reforma: unificar criteris amb les diferents Esglésies territorials. El 1054 el patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari, havia protagonitzat un moviment per desvincular-se de Roma: s’havia produït la ruptura de l’Església de Roma amb la de Constantinoble.

El Cisma d’Orient, que donà origen a l’Església Ortodoxa, va ser la primera gran ruptura de la cristiandat. El motiu fou causat per una qüestió de jerarquies. Bizanci no acceptava la supremacia de Roma.

L’objectiu de Roma era de lligar i controlar totes les Esglésies territorials. Es tractava d’unificar totes les Esglésies. S’havia d’unificar l’organització de les misses, les pregaries, els sagraments, les devocions… Roma també estava molt interessada a aconseguir el sosteniment econòmic de l’Església. Calia assegurar les contribucions fixes: els delmes, les primícies… Era un assumpte complicat, ja que l’enriquiment de la institució sempre portava associat el relaxament amb els principis morals.

Mentre la Reforma anava endavant, van sorgir moviments crítics amb l’Església, que volien tornar als orígens. Criticaven la riquesa i la jerarquia de l’Església. L’Església de Roma reaccionà buidant de contingut aquests moviments i atraient-los. I si no els era possible, els convertien en herètics i els perseguien. En el Concili Laterà I es va instaurar el Tribunal Eclesiàstic de la Santa Inquisició per perseguir l’heretgia. L’Església, en aquest període, tenia com a principal enemic els càtars.

Moviments de reforma acceptats: El moviment cistercenc, nascut a l’abadia de Citeaux i els ordes mendicants, centrades a les ciutats (especialitzats en l’intercanvi dels donatius) van ser dos dels moviments crítics dins l’Església que es van acceptar.

Els moviments no acceptats (herètics) eren: el moviment Pataria de Milà, de caràcter mil·lenarista (doctrina molt difosa entre els primers cristians que defensaven que un cop vençut l’anticrist, Jesucrist reapareixeria amb els justos ressuscitats per portar a la Terra un regne de pau que hauria de durar mil anys abans del judici final), els Valdesos (centrat a Marsella al segle XII) i el Catarisme, d’arrel oriental situat a Occitània principalment i que era el més radical entre els diversos moviments crítics (reivindicacions de pobresa, etc.).

L’expansió de l’ordre feudal per conquesta: Les Croades i els seus efectes

El moviment de les Croades es va produir en els anys centrals de l’Edat Mitjana (1095-1291). Malgrat tot, abans de 1095 ja havien tingut lloc algunes expedicions en forma de croada. Les Croades eren intervencions dels exèrcits cristians sobre Terra Santa.

Què definia la paraula croada? L’aparició de les “milites Christi” (soldats de Crist). Aquests soldats de Crist no es van començar a utilitzar fins ben entrat el segle XII, quan l’esperit inicial de la croada havia començat a decaure.

Què eren les croades?

Les croades eren expedicions militars protagonitzades per la noblesa feudal europea inspirada i promogudes per l’Església (específicament el Papat) amb l’objectiu de conquerir els territoris musulmans, preferentment Terra Santa, però sense excloure altres objectius, per exemple el nord d’Àfrica: Egipte, Tunísia i el territori de la península Ibèrica de l’al-Àndalus.

A vegades tenien altres objectius, com Bizanci, els càtars d’Occitània i també s’afegien a algunes de les expedicions de l’Imperi alemany a terres eslaves. Al segle XV van adquirir forma de croada l’Imperi alemany contra els reformadors Hussites.

S’han de considerar dues dimensions de les croades:

  1. L’Església com a incitadora del moviment, a través de la predicació. La butlla papal, com a element més important. Després a través dels sermons dels capellans… Extensió dels beneficis espirituals: tot aquell que participava en la croada restava sota la protecció de l’Església.
  2. I la noblesa com a braç executor de la croada. Destaca el caràcter ecumènic, del conjunt de la cristiandat. No són tropes que pertanyen a un territori sinó de tot arreu: són els soldats de Crist.
Setge d'Acre, 1189-1191
Setge d’Acre, 1189-1191 durant la tercera croada a Terra Santa

Quines eren les causes de les Croades?

O millor dit, quines eren les excuses per justificar-la? Per una banda les causes demogràfiques. Es parlava d’una suposada saturació demogràfica del centre d’Europa. Però aquesta justificació no s’aguanta per enlloc. No hi havia cap excedent demogràfic. Una altra justificació fou la lluita contra la pirateria musulmana (aquí es confon pirateria per interessos comercials). Fins al segle XI hi havia una absoluta hegemonia del comerç musulmà.

Per últim hi ha el motiu espiritual (les dificultats que posaven les autoritats musulmanes als peregrins cristians que volien arribar a Terra Santa). En general aquestes peregrinacions no van estar obstaculitzades. No hi havia una política adversa davant la peregrinació.

Aquestes no eren causes convincents per iniciar un moviment de croada. En realitat s’ha de veure la croada com un alliberamentLa predicació de la croada portava grans devocions populars. El 1212-1213 es produí una croada amb nens. Les croades eren manifestacions del poder i control de l’Església de la societat.

Entre les raons autèntiques de les Croades hi havia una síntesi d’interessos de l’Església i la noblesa. D’entrada el paper de l’Església era molt important. La croada es plantejava en el context que impulsava la nova espiritualitat de la Reforma gregoriana. Era una alternativa a la Pau i Treva de Déu en la mesura que aquesta prohibia lluitar entre cristians. La croada canalitzava l’impuls de la guerra cap a l’exterior.

A partir de la prohibició de la violència nobiliària envers els pagesos i els membres de l’Església, cap a on s’havia de projectar la violència? Cap a fora. L’activitat guerrera esdevingué una causa espiritual. S’arribà a sacralitzar.

Fins i tot va tenir una simbologia pròpia, que recollia aquest esperit: convertir la creu en l’espasa. I l’altre símbol, la cerimònia d’armar el cavaller, on fins que el cavaller no feia el jurament portant l’espasa i les escriptures fent la vetlla de les armes no podia convertir-se en cavaller. Era una mena de cerimònia d’ordenació sacerdotal. La cavalleria esdevingué un ordre sagrat.

En aquest període es van formar els Ordes militars: monjos guerrers que tenien el seu origen a Terra Santa. Amb una doble funció: ordes religiosos i militars. Hi destaquen:

Aquests ordes militars s’havien de finançar. Enviaven els monjos cap a Europa i feien proselitisme. Creaven una “encomienda” – comanda per rebre els béns. Tota l’Europa cristiana s’anava omplint d’ordes militars originaris de Terra Santa. A finals del segle XIII van desaparèixer. Els Templers van ser eliminats. Els béns patrimonials van passar a l’orde dels Hospitals.

Com actuaven els cristians a les Croades?

Un cop conquerit el territori, allà on quedava població musulmana es convertia en “mudèjar”. Se li respectaven certes prerrogatives. Podien mantenir els cultes de forma molt limitada, sempre supeditats al poder cristià feudal. De mica en mica totes les pautes de la societat musulmana s’anaven perdent. Arribà un moment en què els mudèjars van passar a ser moriscos (mudèjars batejats). Finalment se’ls expulsà, durant el regnat de Felip III (l’expulsió dels moriscos va tenir lloc entre els anys 1609-1613).

L’aristocràcia local era el braç executor de les croades. En la mesura que les Croades van adquirir una amplitud important i la participació de l’aristocràcia local era massiva, es produí la primera expansió d’Europa.

Suposaven la primera gran experiència d’expansió cap a fora i el primer precedent d’hegemonia d’Europa en el món.

Què impulsava a aquesta expansió? En un moment determinat es produí una mena de bloqueig de l’ordre feudal, produït per l’augment d’efectius de la mateixa noblesa i la impossibilitat d’obtenir més rendes (s’havia arribat al sostre de rendes). Les monarquies acostumaven a premiar els serveis de les persones que estaven per sota. Per altra banda estaven les lleis de primogenitura. El patrimoni es reservava només a 1 dels fills.

L’única manera de fer patrimoni era la conquesta, allà on fos. Es produí la diàspora aristocràtica. El procés de conquesta era l’única alternativa real que els permetia obtenir patrimoni, es tractava de buscar recursos.

Les Croades van ser concebudes com un procés de desbloqueig de l’ordre feudal, quan a l’interior ja no es podia obtenir més renda feudal. L’única alternativa per aconseguir patrimoni no era altra que aconseguir territoris fora, la conquesta. I fer-ho en una lluita amb exèrcits de la cristiandat.

La participació de l’aristocràcia a les Croades formava part de la “diàspora aristocràtica”. Les croades regeneraven l’ordre feudal. A mesura que es conquerien territoris s’anava copiant l’ordre feudal dels territoris de procedència: reproducció del feudalisme. A banda de regenerar el sistema, rejovenia el grup que protagonitzava aquesta acció. Les Croades van ser l’instrument que permeté desbloquejar el sistema, que segurament hauria portat a conflictes interns per la captura de renda. Les croades van ser una síntesi d’interessos: de l’Església i de l’aristocràcia.

Interessos mercantils en les Croades

La burgesia urbana tenia molts interessos en el desenvolupament de les croades. Històricament, les rutes comercials establertes amb l’Orient permetien fer arribar productes de luxe a Europa. Però l’expansió de l’islam provocà que aquestes rutes comercials estigueren controlades pels musulmans.

L’interès de la burgesia europea era apoderar-se de les rutes del Mediterrani per ocupar-se ells mateixos d’aquesta activitat comercial. Volien ser ells els encarregats de comerciar amb els productes orientals de luxe com la seda, les espècies…. la intenció era fer-se amb aquest comerç.

La burgesia urbana va intervenir a les croades proporcionant mitjans materials: naus, vaixells i d’altres elements per facilitar el transport dels croats. També van ajudar a reclutar gent perquè s’allistés a l’exèrcit i finalment també van ajudar fent aportacions financeres. Gènova va tenir un paper fonamental a la primera croada i Venècia a la quarta.

Les emergents monarquies feudals també van jugar un paper important a les croades. Quins interessos tenien aquestes monarquies feudals? El fet de ser un rei el que portava combatents a la croada era molt important. Anar a la croada volia dir consolidar la seva posició. Però també aportava beneficis materials en forma de noves terres, rendes…. A partir de la segona croada van ser les monarquies les que portaven el pes de l’organització.

S’ha demostrat que la intervenció militar va fracassar. Els objectius últims de conquerir territori a la llarga no van ser els desitjats. Terra Santa va ser l’únic lloc que no va ser colonitzat per la cristiandat. No hi va haver un moviment de desplaçament de colons de forma continuada. Així no es va poder alterar el cicle local dels conreus, la societat. No hi va haver substitució de població.

Van ser positives les Croades per a la població pagesa?

Cal plantejar, exceptuant el cas de Terra Santa, fins a quin punt podia millorar la situació de la pagesia amb les croades. Sabem que hi havia incentius per la colonització de noves terres. La gent difícilment abandonava el seu lloc de residència, a no ser que l’oferissin unes perspectives de vida millor. Els senyors feudals oferien avantatge en forma de terres i beneficis fiscals a tots aquells que anaven a colonitzar les terres conquerides.

La situació dels pagesos que van quedar-se en territori propi va millorar? Hi va haver senyors feudals que van afluixar la pressió cap a la pagesia per aconseguir que no marxessin.

Existeixen dos tipus de documents que ens descriuen la situació:

Però en general, els beneficis que van poder treure els pagesos van ser molt limitats. Al contrari, sabem que molts senyors feudals van imposar als seus serfs condicions més dures perquè no abandonessin la seva terra. Així van néixer els pagesos de remença. A la llista de “mals usos” ara es va afegir el dret al maltractament. La remença permetia evitar la fugida dels pagesos cap a les noves zones conquerides.

El desplegament militar del moviment de les croades fou molt espectacular. El procés s’iniciava amb la predicació. Aquests sermons despertaven un fervor popular impressionant. Es manifestava sobretot al principi. Aquest enfervoriment derivava cap a situacions d’un fanatisme extraordinari: es van produir una quantitat important de brots antisemites, sobretot a Alemanya.

Com es podien mantenir les tropes durant el desplegament? Per allà on passaven les tropes era una autèntica destrucció. Vivien sobre el terreny, al dia a dia. Paper central de Constantinoble (part central de Bizanci) en les croades. Constantinoble s’encarregà de la recepció de les tropes, el seu manteniment i el transport.

Conjuntura geopolítica de la 1a croada

A mitjans del segle XI l’Imperi Bizantí es trobava sotmès a una doble amenaça: els normands que s’havien instal·lat al sud d’Itàlia i en segon lloc els turcs de l’Imperi Seljúcida, que havien anat avançant.

Cap al 1060 tingué lloc l’ocupació d’Armènia per part dels turcs. Des d’aquí comencen a penetrar a l’Àsia Menor. El 1071 es produeix l’enfrontament entre turcs i bizantins a la Batalla de Manazkert. Els turcs derroten als bizantins. Es començava a formalitzar els primers assentaments a l’Àsia Menor. El 1078 es constitueix el Soldanat Seljúcida de Rüm. Rüm era el nom que els musulmans posaven als cristians. Des d’aquest nucli inicial es va ocupar tota la regió, direcció cap a l’Àsia Menor, com també cap a Síria i Jerusalem.

Va ser en aquest context quan l’Emperador de Bizanci, Aleix I, decidí demanar ajuda a Occident. Aquest va ser el pretext per una intervenció militar per reintegrar l’Església ortodoxa a la romana. La idea per part d’occident era defensar els cristians de Terra Santa i alliberar el Sant Sepulcre. El 1095 es predicà la primera croada, per part d’Urbà II. Es posava en marxa la maquinària militar.

Primera croada (1095 – 1099)

Mapa de la primera croada
Mapa de la primera croada

A la primera croada no van participar els reis sinó els senyors feudals. Essència pura de la croada. Van participar guerrers de tota l’Europa feudal:

Primera croada on imperà l’esperit de predicació papal, l’ecumenisme. Els senyors feudals es llençaren a la croada i en arribar a Constantinoble, el 1096, l’Emperador Aleix I aconseguí que cada un dels caps militars li juressin fidelitat, excepte Bohemund.

Aleix I aconseguí el compromís de devolució dels territoris conquerits, a canvi d’obtenir el transport de les tropes i el manteniment (alimentació), la intendència. El compromís de devolució de territoris no es va complir excepte la ciutat de Nicea.

El 1099 es produí la pressa de Jerusalem, amb un saqueig impressionant. Es van constituir els diferents Regnes llatins de Palestina:

Van establir dues zones de marca: Marca d’Armènia i la Senyoria de Transjordània.

Mapa dels Estats croats
Mapa dels Estats croats. Font: Wikipedia.org

La primera croada representava la primera intromissió als territoris musulmans i atacava justament al cor del món islàmic. A partir d’aquí es va ocupar una franja de territori molt estreta. No es va passar de les muntanyes. Damasc no va ser mai conquerida. Aquest espai es va dividir en 4 estats llatins i dues marques de defensa.

Es va caracteritzar per la seva inestabilitat i les desavinences entre els prínceps cristians. No hi va haver una transferència de colons cristians cap a aquestes terres. El domini cristià a Terra Santa va ser un domini polític: sotmetiment de les persones musulmanes ja existents allà, sense transformar els cicles productius i socials existents allà.

El domini croat es va limitar a ser un domini polític de control, però sense produir una ruptura amb la societat anterior. És fàcil entendre que els musulmans veïns intentessin reconquerir territoris. El 1146 es produí la recuperació dels territoris del comtat d’Edessa que donà peu a la segona croada. El Papa Eugeni III va emetre la butlla papal de la croada el 1148. Hi ha una novetat: es produí per primera vegada la intervenció dels monarques feudals europeus. Va ser un fracàs.

Segona croada (1147-1149)

Mapa segona Croada
Mapa segona Croada

Destacaments croats a al-Àndalus: Lisboa, Faro, Almeria, Tortosa. Molts croats van decidir quedar-se a la península, a Tortosa. Els dos reis van intentar després refer les aliances i atacar Damasc però van fracassar. No es va aconseguir res en dos anys. Amb el fracàs de la segona croada, el 1187 es decidí conquerir Jerusalem. Però va caure sota domini els musulmans de nou, donant lloc a la tercera croada, predicada per Climent III. Guido de Monferro va ser la primera persona que hi donà suport. Organitzà la defensa de Tir (Líban).

Tercera croada (1189-1192)

Mapa tercera croada
Mapa tercera croada

Hi participen els reis: Ricard Cor de Lleó (Anglaterra), Frederic Barba-Roja (Alemanya) i Felip l’August (França). Va haver-hi disputes per la direcció de la croada. Frederic Barba-Roja morí el 10 de juny de 1190 ofegat al riu Saleph (a l’actual Turquia). El succeí Enric VI. Ricard Cor de Lleó va conquerir Sant Joan d’Acre i va obtenir permís perquè els pelegrins poguessin anar a Jerusalem. Com que la màxima pressió del poder musulmà venia d’Egipte, el papa predicà per realitzar una nova croada: la quarta croada.

Quarta croada (1202-1204)

Mapa quarta croada
Mapa quarta croada

Paper fonamental de la ciutat de Venècia. Venècia va cedir les naus per transportar l’exèrcit i tota la logística que implicava, a canvi d’ocupar una sèrie de ciutats de la costa de l’Adriàtic: Zara, Spalato. La croada es va desviar. En lloc d’anar cap a Egipte va acabar a Bizanci. La historiografia encara no té clar el motiu. Hipòtesis: interessos religiosos de Roma per reintegrar Bizanci a la jerarquia romana.

L’interès comercial de Venècia era per monopolitzar el comerç. Un canvi dinàstic violent anterior provocà que la dinastia derrotada col·laborés amb els croats.

L’any 1204 cau la ciutat de Constantinoble en mans dels croats després d’un saqueig indiscriminat. Formació de l’Imperi llatí de Constantinoble, instal·lat durant gairebé 60 anys (1204-1261). El 1261 Miquel VIII Paleòleg recupera Constantinoble i aconsegueix reinstaurar l’Imperi Bizantí.

El 1244 els croats tornen a conquerir Jerusalem donant lloc a la 6a croada.

El 1260 els musulmans recuperen Jerusalem. Al final el moviment croat resultarà fracassat. No es va consolidar l’ocupació territorial de la 1a croada.

El 1291 es perd l’últim reducte cristià. Els beneficis cristians van ser el control marítim. Significà la primera ruptura a l’hegemonia musulmana. A partir d’aquell moment el mar mediterrani va passar a ser feudal, cristià.


Tots els articles del curs: Història Medieval a Europa

Roma, un Imperi en decadènciaL’Imperi Romà cristià. La conversió de Constantí (312)Després de l'Imperi Romà: les invasions bàrbaresExpansió de l'Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)Agricultura i alimentació pagesa abans de la Revolució FeudalL'Imperi Carolingi (751-987). L'emperador CarlemanyLa gènesi de l'ordre feudalL’Església: una institució universal en l’ordre feudalLa gènesi de les monarquies feudalsLes ciutats medievals en el feudalisme i l'expansió comercialLa qüestió del creixement medieval (segles XI-XIII)La desacceleració baixmedieval dels segles XIII i XIVLa Guerra dels Cent Anys (1337-1453)Els efectes econòmics i socials de la crisi baixmedievalRevoltes camperoles i conflictivitat urbana a la Baixa Edat MitjanaEl Cisma d'Occident (1378-1417)Bibliografia Història Edat Mitjana d'Europa

Bibliografia recomanada:

Persones clau:

No hi ha informació disponible per a aquesta pàgina


Idiomes disponibles:

Comentaris: