La desacceleració baixmedieval dels segles XIII i XIV

Entre finals del segle XIII i el segle XIV Europa va viure un període de crisi generalitzada. Els primers símptomes d'aquesta crisi van ser les males collites, les epidèmies de pesta i les guerres.
Imatge destacada

| 26/12/2009 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Després de l’etapa de creixement que va experimentar l’Europa occidental feudal (període comprès entre el segle XI fins als inicis del s. XIII), el continent europeu va viure un període de crisi generalitzada iniciada a mitjans del segle XIII i que no acabà fins a les darreries del segle XIV.

La desacceleració baixmedieval era l’avís del canvi d’època que estava per arribar i que causaria efectes econòmics i socials devastadors. Els primers símptomes d’aquesta crisi, després d’un període de fort creixement, van ser:

L’inici d’un cicle de recessió. Els primers símptomes de la desacceleració baixmedieval (s. XIII – segona meitat del s. XIV)

Després del període de creixement durant l’expansió del feudalisme, Europa va entrar en una fase de depressió que s’allargà entre els segles XIII i XIV. Els segles XIV i XV mostren un caràcter desolador en alguns moments i llocs. Un dels efectes més importants de la crisi baix-medieval va ser la davallada demogràfica, produïa per tres factors: les grans epidèmies de pesta (i les seves rèpliques), les onades de fam i les guerres, les quals intensificaren els efectes devastadors de les epidèmies i les fams.

Factors que van desencadenar la crisi

Alguns historiadors han quantificat que durant el segle i mig que va durar la crisi baixmedieval es va perdre entre 1/3 i una ¼ part de la població d’Europa. Va ser una època en què es van popularitzar les danses de la mort i la literatura ens mostra l’augment del sentiment de penediment. La mort era vista com l’enviament d’un càstig diví, el caràcter fugisser de la vida, de l'”ara hi som, demà no”, per tant s’havia d’aprofitar la vida al màxim. Panorama plasmat a la cultura de l’època en totes les seves expressions: en l’art, en la literatura, l’escultura…

La crisi no va ser un fenomen puntual en el temps i localitzat en un espai concret, sinó que va formar part d’un període de llarga duració de gairebé dos segles i molt estès per tota Europa.

Encara que no es pot posar una data concreta de l’inici de la crisi o fer una cronologia, es pot afirmar que més o menys el canvi de tendència cap a la recessió s’inicià al voltant de l’any 1300, moment en què s’observen els primers símptomes de què l’optimisme del període anterior començava a fer fallida

Els factors que assenyalen un canvi de tendència es van produir de forma simultània i relacionats entre ells:

Epidèmies catastròfiques, pèrdua de la producció agrària i l’augment de la pressió senyorial

El fenomen més espectacular de la baixa edat mitjana va ser les epidèmies de pesta, les quals afectaven a tot el conjunt de la població, no eren selectives. Van provocar un autèntic pànic. La primera gran epidèmia va ser el 1348. Tots aquests factors es van produir de forma simultània i a més a més, es relacionaven entre ells. Però els símptomes de fluctuació eren anteriors al període de pesta.

Abans de les grans epidèmies de pesta ja es començaven a observar símptomes reals de desacceleració, és a dir, la llavor de la crisi cal buscar-la en el període d’expansió anterior.

Gràfica població medieval

La fase de depressió va durar uns 150 anys i es troben símptomes de recuperació cap a l’any 1450. En la crisi de la baixa edat mitjana s’observen dos tipus de factors que la van produir:

pesta negra
Zona d’extensió de l’epidèmia de pesta negra a partir de 1847

Quant es produí la gran mortalitat, totes les generacions van resultar afectades, és a dir, a partir d’aquell moment hi haurà una important manca d’efectius per treballar al camp, ja que van morir els pares potencials i la recuperació demogràfica va costar molt (van deixar de néixer moltes criatures).

Com a conseqüència es produí l’abandonament de les terres marginals, ja que faltaven braços per treballar-les. La mortalitat també produí un equilibri entre la població i els recursos a disposició: hi havia menys producció general, però la productivitat s’incrementà, es va guanyar en qualitat, ja que es van abandonar les terres dolentes.

Això va ser un avantatge per la població pagesa a la vegada que va perjudicar els senyors feudals, els quals, davant de la manca d’ingressos van decidir augmentar la pressió sobre els pagesos (més taxes), és a dir, major pressió tributària sobre una població que tenia ja molts problemes.

Les repercussions de l’augment de la pressió senyorial va ser l’esclat de les revoltes pageses que van sacsejar tota Europa. I la caiguda de la demanda de certs articles.

Les revoltes pageses més importants d’aquest període van ser:

Ricard II es reuneix amb els rebels durant la Revolta Pagesa de 1381.
Autor: Jean Froissart – Bibliothèque nationale de France

En el món urbà, les revoltes a les ciutats més destacades van ser:

La desacceleració econòmica va posar en crisi el mateix sistema feudal (sistema de rendes senyorials) perquè a conseqüència de la davallada econòmica els ingressos de la noblesa van disminuir i els portà a un procés d’endeutament que fins i tot afectà prínceps i reis.

L’endeutament de l’aristocràcia feudal els va empènyer a incrementar la pressió fiscal cap als pagesos per poder pagar els crèdits demanats amb tipus d’interès molt elevats. També durant aquest període els reis van recórrer a mètodes “poc legals”, com les confiscacions, estafes a través de l’encunyació de moneda de menys valor, vendes de jurisdiccions…

Les guerres van ser un altre camí dels reis i els senyors feudals per obtenir rendes.

En produir-se la davallada demogràfica, va caure la demanda de productes artesanals. Això va repercutir sobre les activitats urbanes, fet que provocà l’extensió de la crisi del camp a la ciutat. Crisi que va ser la causant de les contínues revoltes urbanes protagonitzades pel poble baix. A la vegada la burgesia de la ciutat es convertia en compradora de patrimonis (terres) i jurisdiccions (rendes mínimes) per minimitzar els efectes de la crisi.

La cristiandat llatina sempre va tenir efectius a disposició per realitzar operacions de colonització de nous territoris. A València els conqueridors es van veure obligats a establir molts pactes amb les poblacions locals. A l’antic regne àrab els ocupants cristians van deixar que la població autòctona conservés la seva religió, però ha canvi havien de reconèixer la nova autoritat. La població autòctona es convertia en mudèjar, que directament volia dir domesticat i que designa la població musulmana que vivia en territori cristià després de la conquesta feudal.

Conquesta de València
Entre 1229 i 1245, tan sols setze anys, la Corona d’Aragó aconseguí la conquesta de gran part del que seria el Regne de València.

A llarg termini la població mudèjar acabà desapareixent. Els mudèjars que van ser batejats forçosament a la fe cristiana eren anomenats moriscos.

L’est d’Europa va ser un territori en procés continu de colonització. En aquestes àrees hi havia més terres que gent. Aquest era el principal problema. L’àrea central d’Europa va ser la que més es va veure afectada per la crisi.

Interpretacions historiogràfiques de la desacceleració baixmedieval

Hi ha diverses interpretacions entre els historiadors al voltant de la crisi baixmedieval. Fa alguns anys ningú discutia l’existència d’aquesta crisi, posteriorment aquesta visió es va matisar. Calia revisar la cronologia de la crisi.

Ja no està en discussió que a partir de l’any 1300 va passar alguna cosa. L’estabilitat econòmica i l’abundància de l’etapa anterior està clar que a partir del 1300 s’acaba. Hi ha però diferències regionals i cronològiques i dins de cada regió les dates tampoc coincideixen del tot. Això va fer discutir molt entre la historiografia el mateix concepte de crisi.

Què s’entén quan es parla de crisi baixmedieval? Des del punt de vista de la ideologia, Europa no tenia una identitat i consciència única. La ideologia dominant, representada per l’Església, també estava en una situació molt debilitada als segles XIV-XV, afectats per la crisi del Papat. La cristiandat occidental s’havia dividit en diversos papes.

En el punt de vista territorial, l’ordre feudal havia aturat la seva dinàmica expansiva que havia caracteritzat el període precedent.

Atles Català de la Corona d'Aragó
Atles Català de la Corona de Catalunya i Aragó, de l’any 1375.

Les posicions historiogràfiques en el plantejament de la “crisi” giren entorn de l’anàlisi de les conseqüències demogràfiques provocades per la pesta negra i les fams. I també una altra visió historiogràfica girava entorn de la teoria del maltusianisme, segons la qual la crisi demogràfica provocada per les epidèmies i les guerres al segle XIV va ser positiva per ajustar la població a les capacitats productives del continent.

Interpretació de la crisi des del Malthusianisme

Un autor clàssic és Michael Postan, màxim representant dels plantejaments malthusians, que intentà aplicar la teoria de Malthus.

Segons aquesta visió, cap a l’any 1300 hi havia un problema de sobre població. En paral·lel en aquest mateix període s’havia produït un estancament tècnic, i per tant, els rendiments agrícoles estaven decreixent, el que provocà un desequilibri de població.

Fins al 1300 la població havia anat creixent d’una manera paral·lela, però hi va haver un moment en què la producció no creixia al mateix ritme que la població, per tant s’estava produint un desequilibri i a conseqüència d’això, la població passava fam. Després del desequilibri, segons els malthusians, s’havia de produir un reequilibri, però per què no va passar això? Per què el problema de la crisi va continuar?

Interpretació de la crisi des de la Història social

L’historiador polonès Bronislaw Geremek considerava que el que va passar durant la crisi baixmedieval van ser mesures profilàctiques. Un percentatge molt ampli de la població vivia de la caritat, això representava gairebé un 1/3 part de la despesa. En el moment en què aquesta gent no s’havia de mantenir (perquè havia mort) això va ser positiu per l’economia, perquè aquests diners podien ser utilitzats per altres coses; com ara la producció. Això havia d’ajudar a sortir de la crisi.

El medievalista Georges Duby és qui va fer una crítica més contundent a aquells historiadors que generalitzaven la visió de la crisi, sobretot en les diferències regionals. Segons Duby no es podia defensar la idea de crisi generalitzada, perquè no va ser així com es va produir. Més que crisi, per Duby s’ha de parlar de transformacions. Duby defensava que la caiguda d’un sector econòmic es podia compensar per l’augment d’un altre i la decadència d’una regió es podia compensar amb el ressorgiment d’una altra regió.

Els historiadors Guy Bois i Robert Brenner recondueixen la visió de Michael Postan. Els dos estan d’acord amb la visió Malthusiana, però creuen que no n’hi ha prou per explicar la crisi i calia introduir el factor tècnic. Defensen que el creixement medieval es va fer sobre la base de terres marginals, però no hi havia coneixements ni procediments tècnics per fer-la rendir. La tecnologia medieval s’havia bloquejat, no hi va haver avenços tècnics. Per què el reequilibri no va comportar tornar a una situació de calma? El descens dràstic de la producció produí un descens considerable de la renda feudal. En el moment en què els senyors feudals van veure disminuïts els seus ingressos, s’iniciava un període de gran conflictivitat social.

La mortalitat “catastròfica” provocada per l’epidèmia de la Pesta Negra. Les xifres de la catàstrofe

El cicle de recessió s’inicià quan es van manifestar els primers cicles de mortalitat extraordinària, la qual va ser causada per 2 factors: les males collites (fams) i les epidèmies.

Les males collites no eren un problema puntual sinó que era un problema estructural, que acompanyava a la societat de la baixa edat mitjana. La situació de desnutrició permanent ajudava molt a propagar malalties. En el moment en què va arribar l’epidèmia de pesta negra es va trobar amb una capacitat de resistència de la societat molt baixa. La pesta va ser un factor extern però agreujà i molt la situació. Les fams i les pestes van configurar un cicle catastròfic.

La pesta s’afegí d’una manera tràgica i descomunal a tota una sèrie de malalties endèmiques que ja patia la població medieval com ara: el xarampió, la rubèola, la varicel·la, l’escarlatina, la diftèria (bacteri que afecta les vies respiratòries), la meningitis, el tifus, la tuberculosi, la verola... i per sobre de totes, la més important abans de l’arribada de la pesta, era la lepra.

Europa no havia patit epidèmies de pesta des del segle V i el VI. La pesta va ser la que va tenir efectes més durs i la que provocà un temor més gran en la gent.

Aspectes mèdics i epidemiològics

La pesta és un bacteri anomenat “Yersinia Pestis” i es desenvolupa en temperatures altes, l’adquireixen fàcilment les rates negres, d’aquestes passa a les persones a través de la “zoonosi” (mecanisme de transmissió de la pesta, dels animals a les persones).

Ara se sap que l’animal que transmetia la malaltia des de les rates a les persones era la puça. Un cop ingressat el bacil a les persones, estava entre 2-3 dies d’incubació i a partir d’aquí es començaven a notar els símptomes: tremolors, vertigen, vòmits, febres molt altes, suors, deliri, pèrdua del coneixement… Sortien les bubes (inflamacions dels vasos limfàtics, normalment sortien a darrere de les aixelles, genolls). D’aquí ve que conegui com a pesta bubònica. La transmissió sempre era a través de les puces, per tant la malaltia es propagava ràpidament.

Normalment en l’epidèmia de pesta de tipus bubònica que es patí durant la Baixa Edat Mitjana moria el 40-70% dels infectats.

Però la pesta també tenia altres variants, mutava i generava una modalitat diferent com ara la pesta pulmonar. El problema era que el contagi de la pesta pulmonar era molt més ràpid, perquè no calia esperar la picada de la puça, el bacil es transmetia per l’aire. La mortalitat que generava la pesta de tipus pulmonar era del 90% dels afectats.

Dos afectats per la pesta bubònica
Dos afectats per la pesta bubònica

També hi ha un altre variant, la pesta septicèmica (que afectava la sang arterial). Les persones afectades se’ls hi notava externament, ja que es feien visibles unes taques blau fosc, d’aquí el nom de Pesta Negra.

En el moment en què la pesta bubònica esdevenia en pesta pulmonar o septicèmica, augmentava molt la mortalitat.

Geografia de transmissió

A causa de la gran rapidesa en què es transmetia la pesta, es considera que l’epidèmia que afectà Europa va ser de pesta de tipus pulmonar. Gairebé tota Europa va quedar afectada. En el segle V-VI hi va haver un precedent de pesta, el que es coneix amb el nom de pesta Justiniana (perquè va coincidir en bona part del regnat de l’emperador Justinià). Després la pesta va desaparèixer d’occident i no va aparèixer una altra vegada fins al 1347.

Mapa de propagació de la pesta negra
Mapa de propagació de la pesta negra a Europa. Font: Wikipedia.org

Van ser moltes generacions d’europeus que no havien conegut una epidèmia de pesta. A diferència d’altres malalties, la pesta no és selectiva, ja que podia afectar a qualsevol, tant als millors alimentats i com als menys alimentats. El fet que per primera vegada afectés sectors de la societat que solien quedar més lliures de la resta de malalties, va ser considerat com a un fet horrible entre les classes més adinerades.

L’entrada a Europa i la seva expansió

L’origen de l’epidèmia de pesta s’ha de cercar a les àrees centrals del continent asiàtic. Segons sembla, els mercaders italians que comerciaven amb Orient a través de la ciutat de Caffa (un enclavament genovès actualment anomenat Feodosia, a Crimea), van ser els culpables d’introduir la malaltia a Europa. Però a més a més es van produir més rèpliques de l’epidèmia. La primera de les rèpliques va ser la del 1348. A la Corona d’Aragó fins a final del segle IV hi va haver 7 rèpliques més i en el segle XV unes altres 10.

Teories medievals sobre l’origen de la pesta

Es pensava que l’origen de la pesta era la Providència (una mena de càstig diví, la còlera de Déu contra els pecadors terrenals). També es buscaven causes de tipus sobrenaturals, com per exemple la influència negativa dels astres, eclipsis, cometes. Altres deien que els terratrèmols i les erupcions volcàniques generaven aires contaminats que incidien en la sang. També es parlava de factors humans, com la presència d’estrangers que sempre era un factor sospitós. Moltes altres pensaven que els grans culpables eren els jueus.

En cap moment es va fer la més mínima referència a la realitat.

Què feien els metges de l’època davant la malaltia?

Els metges van observar els malalts i van deduir que el que estava infectat era la sang. Per tant, practicaven la tècnica de la sangonera, però això provocava situacions encara més greus, ja que els malalts quedaven més dèbils.

També es cremaven herbes aromàtiques i sofre (per purificar l’aire) o es netejaven els carrers. Es van intentar prendre mesures d’higiene (però un cop començat el problema, això no feia res, s’havia d’haver fet abans).

Es practicava la medicina credencial, és a dir, s’invocava als sants. Es prohibia el bany als malalts per no obrir les ferides.

Es practicava l’exclusió i aïllament dels malalts quan encara eren pocs. Aplicaven la quarantena (tancar muralles i no deixar entrar ningú), feien enterraments ràpids. Però en definitiva, no hi havia res a fer.

Vestimenta típica dels metges que tractaven de curar els malats per pesta negra
Vestimenta típica dels metges que tractaven de curar els malats per pesta negra

El metge Jaume d’Agramunt, va escriure un llibre “Regiment de preservació a epidèmia o pestilència e mortaldats“, on per primera vegada es posava per escrit la relació de la propagació d’epidèmies i la manca d’higiene i també s’advertia dels problemes ambientals.

Lentament s’aplicaven programes urbanístics que implicaven, entre d’altres:

Impacte psicològic de l’epidèmia

La pesta era percebuda amb una mena d’histèria col·lectiva. Això va provocar:

Per què es va trencar la coacció social de les comunitats afectades per la pesta?

Censos demogràfics de l’època

Per l’estudi demogràfic en l’època medieval l’única font documental amb la qual podem comptar són els fogatges. Amb posterioritat a les epidèmies de la pesta negra les autoritats es van veure obligades de tenir un registre de les persones que van sobreviure, per saber amb quanta població podien comptar pel pagament de tributs.

Els autors M.K. Bennet i J.C. Russell estimen per a mitjans del segle XI una població d’entre 42-52 milions d’habitants a Europa. El 1300 la població era d’uns 73-85 milions d’habitants. A partir del 1300 la població europea ja no va créixer més i es mantingué així fins a mitjan segle XIV quan arribaren al continent les grans fams i epidèmies.

Cap al 1350, hi havia 50-51 milions d’habitants. Cap al 1400, uns 45 milions d’habitants. La xifra de 1400 retornà al període inicial.

Va haver-hi ciutats que van patir una pèrdua molt notable de la població, però molt sovint es va deure als moviments migratoris de la població que canviava d’una ciutat a una altra per fugir de les epidèmies.


Tots els articles del curs: Història Medieval a Europa

Roma, un Imperi en decadènciaL’Imperi Romà cristià. La conversió de Constantí (312)Després de l'Imperi Romà: les invasions bàrbaresExpansió de l'Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)Agricultura i alimentació pagesa abans de la Revolució FeudalL'Imperi Carolingi (751-987). L'emperador CarlemanyLa gènesi de l'ordre feudalL’Església: una institució universal en l’ordre feudalLa gènesi de les monarquies feudalsLes ciutats medievals en el feudalisme i l'expansió comercialLa qüestió del creixement medieval (segles XI-XIII)La desacceleració baixmedieval dels segles XIII i XIVLa Guerra dels Cent Anys (1337-1453)Els efectes econòmics i socials de la crisi baixmedievalRevoltes camperoles i conflictivitat urbana a la Baixa Edat MitjanaEl Cisma d'Occident (1378-1417)Bibliografia Història Edat Mitjana d'Europa

Bibliografia recomanada:

Persones clau:

No hi ha informació disponible per a aquesta pàgina


Idiomes disponibles:

Comentaris: