Els enemics interiors durant la Guerra Freda

Durant tota la Guerra Freda, els dos blocs antagònics havien d'assegurar-se la seva hegemonia. Els dissidents d'ambdós bàndols es convertien en els enemics interiors.
Imatge destacada

| 28/03/2013 | Darrera actualització:


Índex de continguts

La Guerra Freda es produí perquè s’havia d’assegurar l’hegemonia social dins dels dos blocs sorgits després de la segona guerra freda: el bloc capitalista i el bloc comunista.

En aquest esquema els dissidents es convertien en enemics interiors. Qualsevol que s’apartava de les normes fixades es convertia en un enemic: lluita contra l’enemic interior. Si hi ha una víctima especial d’aquest procés, és l’esperança que existia després de la Segona Guerra Mundial d’establir un sistema social més just.

Els grups de resistència a la Segona Guerra Mundial havien propagat la idea que acabada la guerra s’establiria un món més just. Frank Thompson parlant sobre aquest període escrigué que hi havia un esperit nou, la voluntat de construir un nou món. Ara era possible construir un nou model de societat diferent, una democràcia més avançada. Era un moment en què els partits comunistes sortien enfortits pel prestigi d’haver guanyat la guerra.

A les primeres eleccions després de la Segona Guerra Mundial els partits comunistes van obtenir més del 20% dels vots a França, Txecoslovàquia.

Joseph Raymond McCarthy
Joseph Raymond McCarthy

Sabem que al final de la Segona Guerra Mundial no era el propòsit de Stalin sovietitzar Europa. El 1945 Stalin li digué a Tito que el socialisme era fins i tot possible a Anglaterra sense fer la revolució. Era una ingenuïtat. Tota una sèrie de dirigents polítics van creure amb la idea de Stalin d’integrar el socialisme a la democràcia (governs democràtics). Eren els anys de l’etapa feliç de la postguerra (1945-46) que semblava predir una situació totalment nova. Arribarà un moment en què això no es veurà tolerable. S’acaba la il·lusió que era possible un socialisme amb llibertat. En teoria Stalin l’únic que pretenia era controlar la política exterior dels seus països satèl·lits. Hagués tolerat espais de llibertat? Aquesta il·lusió serà devorada a partir de 1947.

Als Estats Units el pànic al comunisme era molt anterior a la Segona Guerra Mundial. Era una enorme estupidesa. Però la por va reaparèixer el 1945. El Partit Comunista dels EUA era minúscul. Els qui més aviat van ser els que van utilitzar el discurs anticomunista van ser els empresaris. Una de les maneres per tallar les reivindicacions obreres era comprant els sindicats (despolititzar-los) i l’altra forma atacant els sindicats comunistes. S’inicià la caça del comunista. Van caure tots els sospitosos d’esquerranisme.

Mai va existir aquesta amenaça subversiva. Tot el muntatge que es fa després tractant d’explicar que hi havia una campanya per acabar amb l’enemic intern es fa després de la Guerra Freda per justificar la seva brutalitat.

Què s’espiava realment? Secrets militars i contraespionatge. Què va provocar tot això? Afectà la societat civil, el moviment obrer. En el món intel·lectual provocà un desviament cap a coses neutres, per exemple en la història. A partir de 1949 triomfa Mao i té lloc l’explosió de la primera bomba atòmica de l’URSS. Això provocà, el 9 de febrer de 1950, que Joseph McCarthy descobreixi el negoci del comunisme. McCarthy assegurà tenir una llista amb membres comunistes al Departament d’Estat.

Com es va acabar la il·lusió de les democràcies populars? Quan el 1947 se’ls diu als governs occidentals que no rebran cap ajuda econòmica als governs que tinguin ministres comunistes. A partir d’aquest moment Stalin veu que la via al socialisme a través de la democràcia no és possible. És en aquest moment que tindrà lloc un moviment de replegament.

Entre 1948 i 1953 (any de la mort de Stalin) es durà a terme una persecució dels agents occidentals que tindrà dues característiques: recau sobre membres del partit comunista i pot acabar amb l’execució. Els antics combatents de les Brigades Internacionals a Espanya, a l’est, són considerats agents de l’imperialisme. Aquest tipus de democràcia avançada que es volia muntar no era tolerable a cap bàndol.

El 1948 ja s’ha produït el viratge.


Tots els articles del curs: Història del Món Actual

Cronologia del Món ActualLes Conferències de Pau de la Segona Guerra MundialLa construcció ideològica, econòmica i militar de la Guerra FredaEls enemics interiors durant la Guerra FredaEl naixement de la República ItalianaLa Constitució italiana i les eleccions de 1948[Vídeo] Entrevista a Josep FontanaSom un poble[Vídeo] Berlín després de la fi de la Segona Guerra Mundial[Llibre] Por el bien del Imperio20 anys del col·lapse de la Unió SovièticaRevolució de Vellut de 1989Checkpoint Charlie de BerlínPostdamer Platz de BerlínLa Porta de Brandenburg de Berlín

Bibliografia recomanada:


Idiomes disponibles: