El Cisma d’Occident (1378-1417)

Entre el 1378 i el 1417 l'Església visqué un període de crisi durant el qual fins a tres papes rivals es van disputar el reconeixement i la legitimitat dins la Cristiandat.
Imatge destacada

| 04/01/2010 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Entre el 1378 i el 1417 l’Església visqué un període de crisi durant el qual fins a tres papes rivals es van disputar el reconeixement i la legitimitat dins la Cristiandat. La divisió dins l’Església comportà l’existència de fins a tres papes: un establert a Roma, un segon a Avinyó i fins i tot un tercer a Pisa (a partir del 1409).

El cisma d’Occident va ser fruit de la divisió per raons d’obediència religiosa, entre nacions, ordes religiosos i simples fidels. El cisma es va resoldre finalment amb el Concili de Constança (1417).

La secularització de la teoria política: les monarquies autoritàries i les transformacions de l’estat

La crisi de l’Església coincidí amb el moment més dur de la crisi econòmica i social de la Baixa Edat Mitjana a Europa. El 1294 es produí la renúncia voluntària del Papa Celestí V pocs mesos després del seu nomenament. El seu successor fou Bonifaci VIII, un personatge convençut de les prerrogatives papals.

Bonifici VIII era un Papa gregorià que considerava que el poder espiritual s’havia de situar per sobre del temporal. Una de les primeres accions del seu pontificat va ser la publicació de la butlla Clericis laics (els clergues laics). Era un atac velat contra el rei Felip IV de França. El Papa criticava a aquells que es quedaven amb els tributs que pertanyien a l’Església, com el cas dels delmes. Felip IV ho feia, ja que considerava que l’Estat era la institució més important. Es reproduïa la disputa dels poders universals de temps passats.

Cap al 1300 el conflicte rebrotava entre l’Església i la monarquia francesa. Un conseller reial francès acusà el bisbe de Poitiers de traïció, ja que suposadament mantenia contactes amb els anglesos (aquest fet va ser el pròleg a la Guerra dels Cent Anys). El bisbe va ser empresonat. El Papa va reaccionar i va redactar la butlla Unam Sanctam.

En un moment en què el poder de les monarquies estava en auge, la butlla papal reforçava la idea de l’hegemonia universal de l’Església, cosa que pels reis era anacrònica (“les criatures només es poden salvar si se sotmeten a l’autoritat del Papa“). La reacció de Felip IV va ser furiosa. Va intentar desacreditar al Papa, però no ho va aconseguir. Llavors va preparar una emboscada i va capturar al Pontífex, que moriria en captivitat poc després.

El Papa successor va ser Benet XI, però morí en estranyes circumstàncies en menys d’un any. Llavors va ser elegit Climent V (1304), d’origen gascó. L’elecció de Climent V suposava un triomf de la concepció monàrquica, ja que aquest Papa se sotmeté al rei de França, instigador de la seva elecció. El Papa abandonà Roma i després d’un llarg periple s’instal·là a Avinyó. Les raons oficials de la marxa de Roma eren la inseguretat de la ciutat i l’hostilitat dels patricis romans cap a un Papa no romà.

El Papat d’Avinyó (1309-1378)

En general aquest període es considera com a negatiu per a l’Església, arribant a considerar-se com “la segona captivitat a Babilònia“. No obstant això seria més correcte considerar-la com una època de clarobscurs.

Destaca positivament l’eficaç administració i organització del Papat a Avinyó. L’historiador Yves Renouard l’ha descrit com “la transformació de l’Església en una Monarquia Pontifícia”. La idea teocràtica del Papat no s’abandonà mai del tot. Com a fets negatius es consideren el retrocés de la institució pontifícia com a autoritat moral de l’època. El Papat va perdre prestigi i credibilitat. També s’ha criticat molt la pompa de la Cort Papal.

Palau papal d'Avinyó
Palau papal d’Avinyó

Durant aquest període els Papes eren francesos i per tant favorables als reis de França. La Cúria Papal també era afrancesada (de 134 cardenals, 111 eren francesos). Malgrat els aspectes negatius, ja no es considera el Papat d’Avinyó com un model de corrupció i mundanitat. Tanmateix, el nepotisme va ser àmpliament practicat. Un fet destacat d’aquest període va ser la dissolució de l’Orde del Temple el 1311 per part del papa Climent V a instàncies de Felip IV de França. També destaca la condemna oficial de la doctrina franciscana de la pobresa de Crist i els apòstols per part del successor de Climent V, el Papa Joan XXII.

Dos aspectes que caldria tenir en compte sobre aquest període són les relacions exteriors del Papat i la importància de l’aparell administratiu. La seu pontifícia d’Avinyó va ser un recurs dels Papes que d’aquesta manera van demostrar la supeditació del Papat a la monarquia francesa. Representava el triomf de la monarquia feudal davant del Papat. Avinyó era una residència transitòria. Per això el 1377 el papa Gregori XI va tornar a Roma. No obstant això la Cúria es va dividir respecte a aquesta opció entre italians i francesos. Els cardenals francesos, al seu torn, també estaven dividits. Poc després, Gregori XI morí.

Urbà VI va ser el substitut. Era un Papa molt autoritari i alhora incompetent. Davant d’aquest fet, els cardenals francesos al·legaren irregularitats en la seva elecció i per tant la consideraven com a no vàlida.

Aleshores es va triar un nou Papa, Climent VII, que retornà a Avinyó. En aquest moment s’iniciava el Cisma d’Occident, ja que Urbà VI no havia renunciat per pròpia voluntat al seu càrrec.

El Cisma d’Occident (1378-1417)

En produir-se el Cisma entre els dos papes, les monarquies feudals es van dividir segons el seu posicionament respecte a cada Papa.

Els partidaris de Roma eren: tota l’Europa Oriental, Anglaterra, Portugal i el Centre i Nord d’Itàlia. Els partidaris d’Avinyó eren: els regnes de Castella i Aragó, Àustria, el Regne de les Dues Sicílies, França, Irlanda i Escòcia.

En vermell els països que recolzaven el papa d’Avinyó. En blau els que donaven suport al papa de Roma. Font: Wikipedia.org

Aquests posicionaments no van ser senzills i els països van dubtar molt abans de pronunciar-se. El Cisma va ser un trauma per a la societat. Els dos Papes van excomunicar als seus enemics de manera que tothom estava excomunicat. La gent vivia amb el dubte de si donaven suport al Papa veritable, o per contra realment eren excomunicats. Davant aquesta situació tan difícil, els teòlegs de la Universitat de París van proposar tres vies per solucionar el Cisma, un cop es va rebutjar recórrer a la força (via factis):

El Concili de Pisa (1409). L’Església amb 3 papes

L’opció que finalment va triomfar va ser la via del concili. Es posava a debat qui tenia la supremacia, el Papa o el Concili. El 1409 es va celebrar el Concili de Pisa, amb la teoria de què el Concili era superior al Papa. El Concili, amb aquest poder, destituí els dos Papes i trià a Alexandre V, que després va ser succeït per Joan XXIII. No obstant això, cap dels dos pontífexs destituïts, Gregori XII i Benet XIII, renuncià al seu càrrec, pel que s’establí una Església Tricèfal. Davant aquesta situació, l’emperador Segimon I va proposar la celebració d’un nou concili.

El Concili de Constança (1414)

El 1414 s’inicià el Concili de Constança. Gregori XII, Papa de Roma, renunciava voluntàriament al seu càrrec. Joan XXIII va ser destituït pel mateix concili que l’havia escollit. Benet XIII (papa d’Avinyó) es negava a renunciar. L’Emperador inicià llavors una intensa activitat diplomàtica per tal que cap Estat donés suport al papa d’Avinyó Benet XIII. Ho va aconseguir i aquest Papa es retirà al seu castell de Peníscola, on va morir sol i abandonat per tothom. És el famós “Papa Luna”.

Finalment el 1417 es va triar un nou Papa, Martí V. Acabava així el Cisma d’Occident. S’establí definitivament la superioritat del Concili davant del Papa. En el Concili de Constança van participar, a més del col·legi cardenalici, representants de les monarquies feudals. Aquest fet revelava la voluntat general que existia per arribar a un acord.

L’impacte del Cisma en la societat

La crisi de la Baixa Edat Mitjana va afectar també a la població religiosa. Les parròquies van veure com disminuint els seus assistents. L’autoritat papal era l’única reconeguda pels ordes religiosos, ja que no depenien de les autoritats eclesiàstiques dels diferents territoris on estaven establertes. Per aquest motiu es produïen tensions entre els ordes monàstics i els bisbes, ja que aquelles no havien de pagar els drets episcopals. Quan es produí el Cisma els ordes no sabien a quin Papa havien de donar suport. Aquesta situació els portava a un desencant moral. Els ordes més antics van demanar un moviment de renovació de l’Església.

Des dels franciscans van sorgir els espirituals, que predicaven la pobresa absoluta. Van ser condemnats. També es van fundar nous ordes, com l’Orde de Sant Jerònim a la península Ibèrica. La seva seu més important era el monestir de Guadalupe. Moltes parròquies van quedar desateses o en mans de suplents i es va denunciar la manca de preparació dels capellans. En aquesta època assistim també a un augment de les confraries. Estaven a mig camí de l’organització religiosa i el caràcter laic. Integraven a molta gent, ja que oferien la possibilitat d’ajuda mútua. Les confraries supleixen l’Església en les tasques que aquesta desocupada.

Una altra conseqüència de la crisi religiosa va ser l’agressivitat sobre les minories religioses. La persecució més important va ser la dels jueus. Se’ls obligava a portar un distintiu. Es van produir expulsions massives. Les primeres van ser a Anglaterra, França, Europa central … A la península Ibèrica la intolerància va ser creixent fins que l’any 1492 van ser expulsats per ordre dels reis catòlics. Els jueus expulsats es van traslladar en la seva majoria a Europa de l’Est.

La crítica filosòfica-teològica a l’Església

A part de les propostes de reforma de l’Església des dels ordes religiosos hi va haver altres propostes més heterodoxes que van ser perseguides. Alguns moviments no eren nous i l’Església ja s’havia dedicat a perseguir-los en el passat. Eren moviments intermitents perquè rebroten en moments de crisi.

Malgrat aquests moviments considerats herètics, els moviments més importants i que millor es poden estudiar són els que van constituir la crítica filosòfica-teològica a l’Església. Des d’inicis del segle XIV s’actualitzà la idea imperial de la teoria política, el dret natural de les monarquies, com a garantia de pau i equilibri. Els humanistes recollien aquestes idees i les exposaven en les seves obres.

Entre els autors humanistes més destacats hi destaquen els següents:

Dante Alighieri (1265-1321)

Dante, en la seva obra “De monarchia” (1312-1313) sintetitzava l’aspiració a una unitat política (davant la fragmentació italiana) i a establir unes relacions equilibrades entre l’Estat i l’Església. En aquesta obra destaquen tres principis:

El 1329 el llibre de Dante va ser cremat i inclòs en la llista d’obres prohibies de l’Església.

Marsili de Pàdua (1275/80-1342/43)

Marsili de Pàdua es feia ressò de les idees de Dante. En la seva obra “Defensor Pacis” formulava nítidament la doctrina de la separació Església-Estat. Els seus arguments, clarament humanistes, eren contundents: l’Església s’havia de subordinar a l’Estat, ja que aquest era l’organisme encarregat d’assegurar les necessitats materials de l’home. L’autor s’inspirava en el model de l’emperador alemany. Marsili va ser declarat heretge i es refugiarà a la Cort Imperial.

Guillem d’Occam (1288-1347)

Guillem d’Occam va recollir en part les propostes anteriors i va afegir a la seva crítica la denúncia de les riqueses del Papat. A més, va negar que tingués poder temporal. L’important, deia, eren les obres i la fe. Serà declarat heretge i es refugiarà a la Cort Imperial.

Els defensors de la doctrina oficial

Tot i aquests potents moviments de crítica la teocràcia pontifícia continuava tenint adeptes i defensors convençuts. Agostino Trionfi considerava que Déu atorgava el poder el Papa i l’Emperador havia de limitar-se a defensar-lo. El portuguès Álvaro Pelayo insistia en el caràcter sobrenatural de l’Església. D’altres, com Rodrigo Sánchez de Arévalo o Juan de Torquemada, anaven en la mateixa direcció.

Tanmateix els fonaments de la teocràcia pontifícia començaven a ser discutits per filòsofs i teòlegs als quals es van sumar humanistes com Lorenzo Valla, que va demostrar que la Donació de Constantí dels Estats Pontificis era falsa, cosa que representava un cop dur al vessant polític de la Ciutat de Déu de Sant Agustí.

Influències dels crítics en les revoltes socials

El moviment crític va tenir, en alguns casos, profundes repercussions socials. Alguns autors van inspirar revoltes de gran transcendència, com ara John Wycliffe. Va néixer en el si d’una família de la baixa noblesa entre 1324-30 i va morir el 1384. Es va formar i va exercir el seu magisteri a Oxford. La seva obra va estar marcada per dos esdeveniments polítics: la Guerra dels Cent Anys i el Papat d’Avinyó. La francofília del Papat d’Avinyó va suposar l’oposició anglesa, però l‘obra de Wycliffe va anar molt més enllà:

Una de les obres més rellevants de contingut polític de J. Wycliffe va ser “De civili domini”, on distingia entre la sobirania (el dominium) que representava Déu i la potestat referida a poder administratiu que Déu atorgava directament a les autoritats civils (no a través del Papa). Per tant, el Papa no podia aspirar a un domini temporal universal (seguia la línia de secularització de Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam). Segons Wycliff, l’autoritat civil podia desposseir dels seus beneficis als eclesiàstics si no obraven bé (aquest pensament va inspirar la revolta anglesa de 1381). L’excomunió no es podia defensar i, per tant, no es podia practicar.

Totes les idees de Wycliffe van ser rebutjades en 45 punts en el Concili de Constança. Les seves idees, però, van tenir una gran difusió en els reformadors (sobretot en l’anglicanisme), en les masses populars (John Ball), i fora del país, en especial a la nova universitat de Praga. El seu pensament va ser la base filosòfica de Jan Hus i el moviment hussita.

El moviment hussita

A la Baixa Edat Mitjana la regió de Bohèmia explotava intensivament les seves mines de plata, el que provocava una gran prosperitat econòmica. Però l’Església era propietària d’una tercera part de les terres. No obstant això el baix clergat era molt actiu i molt crític amb les reivindicacions que després van ser recollides pels reformadors. La noblesa també estava molt dividida: l’alta aristocràcia estava molt germanitzada i la baixa molt identificada amb un naixent sentiment txec. També la població, tant urbana com rural, estava molt polaritzada.

Hi havia una gran separació entre rics i pobres. D’aquests la meitat es podien considerar indigents de manera que eren un factor potencialment disposat a la revolta. A tot això cal afegir la llavor de la crítica i el desig de reformar l’Església.

Jan Hus cremat a la foguera al 1415

Jan Hus es va formar a la Universitat de Praga, on va viure de prop la pugna entre la facció germanista i la que defensava el “nacionalisme” txec. Allà va conèixer i difondre l’obra de J. Wycliff. La condemna de l’obra de l’anglès va encendre els sentiments dels partidaris del moviment reformista.

Es va iniciar llavors una forta tensió entre Jan Hus i els seus deixebles amb la monarquia, l’alta jerarquia eclesiàstica i els sectors progermànics de la universitat. El Concili de Constança va seleccionar 50 sentències de les obres d’Hus que va considerar herètiques. Hus va ser detingut però com que no es va retractar dels seus principis va ser condemnat a la foguera, on va morir el maig de 1415. Poc després també va ser cremat el seu deixeble Jeroni de Praga.

La mort d’Hus va tenir unes repercussions socials extraordinàries. Va esclatar una revolta molt violenta, explosiva inicialment i molt confusa, coneguda com a Guerres Hussites (1419-1434). Es destaquen tres fases:


Tots els articles del curs: Història Medieval a Europa

Roma, un Imperi en decadènciaL’Imperi Romà cristià. La conversió de Constantí (312)Després de l'Imperi Romà: les invasions bàrbaresExpansió de l'Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)Agricultura i alimentació pagesa abans de la Revolució FeudalL'Imperi Carolingi (751-987). L'emperador CarlemanyLa gènesi de l'ordre feudalL’Església: una institució universal en l’ordre feudalLa gènesi de les monarquies feudalsLes ciutats medievals en el feudalisme i l'expansió comercialLa qüestió del creixement medieval (segles XI-XIII)La desacceleració baixmedieval dels segles XIII i XIVLa Guerra dels Cent Anys (1337-1453)Els efectes econòmics i socials de la crisi baixmedievalRevoltes camperoles i conflictivitat urbana a la Baixa Edat MitjanaEl Cisma d'Occident (1378-1417)Bibliografia Història Edat Mitjana d'Europa

Bibliografia recomanada:

Comentaris: