Història en xarxa

El Cisma d'Occident (1378-1417)

Publicat el: 04/01/2010 | Actualitzat el:

Entre el 1378 i el 117 l’Església visqué un període crisi durant el qual fins a tres papes rivals es van disputar el reconeixement i la legitimitat dins la Cristiandat. La divisió comportà l’existència de fins a tres papes: un establert a Roma, un segon a Avinyó i fins i tot un tercer a Pisa (a partir del 1409). El cisma d’Occident va ser fruit de la divisió per raons d’obediència religiosa, entre nacions, ordes religiosos i simples fidels. El cisma es va resoldre finalment amb el Concili de Constança (1417).

La secularització de la teoria política: les monarquies autoritàries i les transformacions de l’estat

La crisi de l’Església coincideix amb el moment més dur de la crisi econòmica i social de la Baixa Edat Mitjana a Europa. Al 1294 es produeix la renúncia voluntària del Papa Celestí V pocs mesos després del seu nomenament. El seu successor fou Bonifaci VIII, un personatge convençut de les prerrogatives papals. És un Papa gregorià que considera que el poder espiritual s’ha de situar per sobre del temporal. Una de les primeres accions del seu pontificat va ser la publicació de la butlla Clericis laics (els clergues laics). Era un atac velat al rei Felip IV de França. El Papa criticava a aquells que es quedaven amb els tributs que pertanyien a l’Església, com el cas dels delmes. Felip IV ho feia ja que considerava que l’Estat era la institució més important. Es reproduïa la disputa dels poders universals de temps passats.
Cap al 1300 el conflicte rebrota entre l’Església i la monarquia francesa. Un conseller reial francès acusà el bisbe de Poitiers de traïció, ja que suposadament mantenia contactes amb els anglesos (aquest fet va ser el pròleg a la Guerra dels Cent Anys). El bisbe va ser empresonat. El Papa va reaccionar i va redactar la butlla Unam Sanctam. En un moment en què el poder de les monarquies està en auge, la butlla papal reforça la idea de l’hegemonia universal de l’Església, cosa que pels reis era anacrònica. (“les criatures només es poden salvar si es sotmeten a l’autoritat del Papa“). La reacció de Felip IV va ser furiosa. Va intentar desacreditar al Papa, però no ho va aconseguir. Llavors va preparar una emboscada i va capturar al Pontífex, que moriria en captivitat poc després.
El Papa successor va ser Benet XI, però morirà en estranyes circumstàncies en menys d’un any. Llavors serà elegit Climent V (1304), d’origen gascó. L’elecció de Climent V suposava un triomf de la concepció monàrquica ja que aquest Papa es sotmeté al rei de França, instigador de la seva elecció. El Papa abandonà Roma i després d’un llarg periple s’instal·là a Avinyó. Les raons oficials de la marxa de Roma eren la inseguretat de la ciutat i l’hostilitat dels patricis romans cap a un Papa no romà.

El Papat d’Avinyó (1309-1378)

En general aquest període es considera com a negatiu per a l’Església, arribant a considerar-se com “la segona captivitat a Babilònia”. No obstant això seria més correcte considerar-la com una època de clarobscurs. Destaca positivament l’eficaç administració i organització del Papat. L’historiador Yves Renouard l’ha qualificat com “la transformació de l’Església en una Monarquia Pontifícia”. La idea teocràtica del Papat no s’abandona mai del tot. Com a fets negatius es consideren el retrocés de la institució pontifícia com a autoritat moral. El Papat perd prestigi i credibilitat. També s’ha criticat molt la pompa de la Cort Papal.

Palau papal d'Avinyó

Palau papal d’Avinyó


Durant aquest període els Papes eren francesos i per tant favorables als reis de França. La Cúria Papal també era afrancesada (de 134 cardenals, 111 eren francesos). Malgrat els aspectes negatius, ja no es considera el Papat d’Avinyó com un model de corrupció i mundanitat. Tanmateix, el nepotisme va ser àmpliament practicat. Un fet destacat d’aquest període va ser la dissolució de l’Orde del Temple el 1311 per part del papa Climent V a instàncies de Felip IV de França. També destaca la condemna oficial de la doctrina franciscana de la pobresa de Crist i els apòstols per part del successor de Climent V, el Papa Joan XXII.
Dos aspectes que caldria tenir en compte sobre aquest període són les relacions exteriors del Papat i la importància de l’aparell administratiu. La seu pontifícia d’Avinyó va ser un recurs dels Papes que va demostrar la supeditació del Papat a la monarquia francesa. Representa el triomf de la monarquia feudal davant del Papat. Avinyó era una residència transitòria. Per això al 1377 el papa Gregori XI va tornar a Roma. No obstant això la Cúria es va dividir respecte a aquesta opció entre italians i francesos. Els cardenals francesos, al seu torn, també estaven dividits. Poc després, Gregori XI mor.
Urbà VI serà el substitut. Era un Papa molt autoritari i alhora incompetent. Davant d’aquest fet, els cardenals francesos al·leguen irregularitats en la seva elecció i per tant la consideren no vàlida. Trien un nou Papa, Climent VII, que retorna a Avinyó. En aquest moment s’inicia el Cisma d’Occident, ja que Urbà VI no havia renunciat al seu càrrec.

El Cisma d’Occident (1378-1417)

En produir-se el Cisma les monarquies feudals es van dividir segons el seu posicionament. Els partidaris de Roma eren: tota l’Europa Oriental, Anglaterra, Portugal i el Centre i Nord d’Itàlia. Els partidaris d’Avinyó eren: els regnes de Castella i Aragó, Àustria, el Regne de les Dues Sicílies, França, Irlanda i Escòcia.

En vermell els països que recolzaven el papa d’Avinyó. En blau els que donaven suport al papa de Roma. Font: Wikipedia.org


Aquests posicionaments no van ser senzills i els països van dubtar molt abans de pronunciar-se. El Cisma va ser un trauma per a la societat. Els dos Papes van excomunicar als seus enemics de manera que tothom estava excomunicat. La gent vivia amb el dubte de si donaven suport al Papa veritable, o per contra realment eren excomunicats. Davant aquesta situació tan difícil, els teòlegs de la Universitat de París van proposar tres vies per solucionar el Cisma, un cop es va rebutjar recórrer a la força (via factis):

  • Via Cessionis (Via de la cessió): els dos Papes havien de renunciar i s’escolliria a un tercer. Tots dos papes es van negar.
  • Via Compromissi (Via del compromís): s’havien d’iniciar converses i negociacions per trobar una sortida pactada. No va funcionar.
  • Via Conciliaris (Via del Concili): s’havia d’escollir un Papa únic a través d’un concili. Aquesta opció ja havia estat defensada anteriorment per personatges com Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam.

El Concili de Pisa (1409). L’Església amb 3 papes

L’opció que finalment va triomfar va ser la via del concili. Es posava a debat qui tenia la supremacia, el Papa o el Concili. Al 1409 es va celebrar el Concili de Pisa, amb la teoria de que el Concili era superior al Papa. El Concili, amb aquest poder, destituí els dos Papes i trià a Alexandre V, que serà succeït per Joan XXIII. No obstant això, cap dels dos pontífexs destituïts, Gregori XII i Benet XIII, renuncià al seu càrrec, pel que s’establí una Església Tricèfal. Davant aquesta situació, l’emperador Segimon I va proposar un nou concili.

El Concili de Constança (1414)

Al 1414 s’inicià el Concili de Constança. Gregori XII, Papa de Roma, renúncia voluntàriament. Joan XXIII és destituït pel mateix concili que l’havia escollit. Benet XIII (papa d’Avinyó) es nega a renunciar. L’Emperador inicia llavors una intensa activitat diplomàtica per tal que cap Estat donés suport a Benet XIII. Ho aconsegueix i aquest Papa es retirà al seu castell de Peníscola, on morirà sol i abandonat per tothom. És el famós “Papa Luna”.
Finalment al 1417 es trià un nou Papa, Martí V. Acabava així el Cisma d’Occident. S’establí definitivament la superioritat del Concili davant del Papa. En el Concili de Constança van participar, a més del col·legi cardenalici, representants de les monarquies feudals. Aquest fet revela la voluntat general que existia per a un acord.

L’impacte del Cisma en la societat

La crisi de la Baixa Edat Mitjana va afectar també a la població religiosa. Les parròquies van disminuir en nombre. L’autoritat papal era l’única reconeguda pels ordes religiosos, ja que no depenien de les autoritats eclesiàstiques dels diferents territoris on estaven establertes. Per aquest motiu es produïen tensions entre les ordres monàstiques i els bisbes, ja que aquelles no havien de pagar els drets episcopals. Quan es produeix el Cisma els ordes no saben a què Papa donar suport. Aquesta situació els porta a un desencant moral. Els ordes més antics van demanar un moviment de renovació de l’Església.
Des dels franciscans van sorgir els espirituals, que predicaven la pobresa absoluta. Van ser condemnats. També es van fundar nous ordes, com l’Orde de Sant Jerònim a la Península Ibèrica. La seva casa més important era el monestir de Guadalupe. Moltes parròquies van quedar desateses o en mans de suplents, i es va denunciar la manca de preparació dels capellans. En aquesta època assistim també a un augment de les confraries. Estaven a mig camí de l’organització religiosa i el caràcter laic. Integraven a molta gent ja que oferien la possibilitat d’ajuda mútua. Les confraries supleixen l’Església en les tasques que aquesta desocupada.
Una altra conseqüència de la crisi religiosa va ser l’agressivitat sobre les minories religioses. La persecució més important va ser la dels jueus. Se’ls va obligar a portar un distintiu. Es van produir expulsions massives. Les primeres van ser a Anglaterra, França, Europa central … A la Península Ibèrica la intolerància va ser creixent fins que va culminar el 1492. Els jueus expulsats es van traslladar en la seva majoria a Europa de l’Est.

La crítica filosòfica-teològica a l’Església

A part de les propostes de reforma de l’Església des dels ordes religiosos hi va haver altres propostes més heterodoxes que van ser perseguides. Alguns moviments no eren nous i l’Església ja s’havia dedicat a perseguir-los en el passat. Eren moviments intermitents perquè rebroten en moments de crisi.

  • Un d’aquests moviments va ser el Valdisme (del seu fundador, Pierre Valdo). Actuava sobretot a la Provença i el nord d’Itàlia.
  • Entre els franciscans es va iniciar el moviment dels espirituals, impulsat per Ubertino da Casale.
  • També afloraran en aquesta època algunes restes de catarisme. Serà relativament fàcil de detectar, ja que tenia una organització molt ben definida.
  • Un moviment nou serà el dels apostòlics, fundat per Gerard Segarelli. Predicaven la pobresa i portaven a terme fins i tot accions violentes. Però qui va portar aquesta doctrina al seu extrem va ser el deixeble de Segarelli, Dulcino, i els seus seguidors, els dulcinians, que van protagonitzar les accions més violentes.
  • Un altre nou moviment va ser el dels Germans del Lliure Esperit. S’organitzaven en cèl·lules autònomes, gairebé sense contacte entre elles. Per això serà difícil de perseguir.

Malgrat aquests moviments considerats herètics, els moviments més importants i que millor es poden estudiar són els que constitueixen la crítica filosòfica-teològica a l’Església. Des d’inicis del segle XIV s’actualitza la idea imperial de la teoria política, el dret natural de les monarquies, com a garantia de pau i equilibri. Els humanistes recullen aquestes idees i les exposen en les seves obres. Destaquen diversos autors:
Dante Alighieri (1265), en la seva obra De monarchia (1310), sintetitza l’aspiració a una unitat política (davant la fragmentació italiana) i a establir unes relacions equilibrades entre l’Estat i l’Església. En aquesta obra destaquen tres principis:

  • La necessitat del poder monàrquic com a garant de l’equilibri.
  • Defensa la idea d’Imperi.
  • Independència de l’emperador respecte al Papa; dos poders independents, un per la terra i un altre per a la vida eterna. Les relacions havien de basar-se en el respecte, no en la subordinació.

Al 1329 el llibre serà cremat.
Marsili de Pàdua (1280) recollirà les idees de Dante. En la seva obra “Defensor Pacis” formula nítidament la separació Església-Estat a favor d’aquest. Els seus arguments, clarament humanistes, són contundents: l’Església s’ha de subordinar a l’Estat ja que aquest és l’organisme encarregat d’assegurar les necessitats materials de l’home. L’autor s’inspirava en un model: l’emperador alemany. Marsili serà declarat heretge i es refugiarà a la Cort Imperial.
Guillem d’Occam (1290-1348) va recollir en part les propostes anteriors, i va afegir a la seva crítica la denúncia de les riqueses del Papat. A més, va negar que tingués poder temporal. L’important, deia, eren les obres i la fe. Serà declarat heretge i es refugiarà a la Cort Imperial.
Tot i aquests potents moviments de crítica la teocràcia pontifícia continuava tenint adeptes i defensors convençuts. Agostino Trionfi considerava que Déu atorgava el poder el Papa i l’Emperador havia de limitar-se a defensar-lo. El portuguès Álvaro Pelayo insistia en el caràcter sobrenatural de l’Església. D’altres, com Rodrigo Sánchez de Arévalo o Juan de Torquemada, anaven en la mateixa direcció.
Tanmateix els fonaments de la teocràcia pontifícia comencen a ser discutits per filòsofs i teòlegs, als quals se sumaran humanistes com Lorenzo Valla, que va demostrar que la Donació de Constantí dels Estats Pontificis era falsa, cosa que representava un cop dur a la vessant polític de la Ciutat de Déu de Sant Agustí.
El moviment crític va tenir, en alguns casos, profundes repercussions socials. Alguns autors van inspirar revoltes de gran transcendència, com ara John Wycliffe. Va néixer en el si d’una família de la baixa noblesa entre 1324-30 i va morir el 1384. Es va formar i va exercir el seu magisteri a Oxford. La seva obra està marcada per dos esdeveniments polítics: la Guerra dels Cent Anys i el Papat d’Avinyó. La francofília del Papat d’Avinyó va suposar l’oposició anglesa, però l‘obra de Wycliffe va molt més enllà:

  • Distinció entre jerarquia i església militant (els fidels). Critica a la jerarquia i la riquesa de l’Església. Els fidels estan predestinats a ser els destinataris de les promeses de Jesucrist.
  • Critica la figura del Papa, ja que no practica la caritat ni la paciència, com va fer Crist. A més, cal contrastar les seves afirmacions amb el contingut de la Bíblia, que tothom hauria de conèixer.
  • La jerarquia de l’Església ha de facilitar als fidels el coneixement de la Bíblia a través de traduccions, perquè sigui accessible.
  • L’ordre sacerdotal no confereix el sacerdot cap poder especial, està al servei dels fidels per administrar els sagraments i difondre les Escriptures.

Una de les obres més rellevants de contingut polític de J. Wycliffe és “De civili domini”, on distingeix entre la sobirania (el dominium) que representa Déu, i la potestat referida a poder administratiu que Déu atorga directament a les autoritats civils (no a través del Papa). Per tant, el Papa no pot aspirar a un domini temporal universal (segueix la línia de secularització de Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam). Segons Wycliff, l’autoritat civil pot desposseir dels seus beneficis als eclesiàstics si no obren bé (aquest pensament inspira la revolta anglesa de 1381). L’excomunió no es pot defensar i, per tant, no es pot practicar.
Totes aquestes idees de Wycliffe van ser rebutjades en 45 punts en el Concili de Constança. Les seves idees, però, van tenir una gran difusió: en els reformadors (sobretot en el anglicanisme), en les masses populars (John Ball), i fora del país, en especial a la nova universitat de Praga. Va ser la base filosòfica de Jan Hus i el moviment hussita.

El moviment hussita

A la Baixa Edat Mitjana la regió de Bohèmia explotava intensivament les seves mines de plata, el que provocava una gran prosperitat econòmica. Però l’Església era propietària d’una tercera part de les terres. No obstant això el baix clergat era molt actiu i molt crític amb les reivindicacions que després seran recollides pels reformadors. La noblesa també estava molt dividida: l’alta aristocràcia estava molt germanitzada i la baixa molt identificada amb un naixent sentiment txec. També la població, tant urbana com rural, estava molt polaritzada.
Hi havia una gran separació entre rics i pobres. D’aquests la meitat es podien considerar indigents de manera que eren un factor potencialment disposat a la revolta. A tot això cal afegir la llavor de la crítica i el desig de reformar l’Església.

Jan Hus cremat a la foguera al 1415


Jan Hus es va formar a la Universitat de Praga, on va viure de prop la pugna entre germanisme i “nacionalisme” txec. Allà va conèixer i difondre l’obra de J. Wycliff. La condemna de l’obra de l’anglès va encendre els sentiments dels partidaris del moviment reformista. Es va iniciar llavors una forta tensió entre Hus i els seus deixebles amb la monarquia, l’alta jerarquia eclesiàstica i els sectors progermans de la universitat. En l’obra de Hus,el Concili de Constança va seleccionar 50 sentències que va considerar herètiques. Hus va ser detingut però al no retractar-se dels seus principis va ser condemnat a la foguera on va morir el maig de 1415. Poc després li va seguir el seu deixeble Jeroni de Praga. La mort de Hus va tenir unes repercussions socials extraordinàries. Va esclatar una revolta molt violenta, explosiva inicialment, i molt confusa. Es destaquen tres fases:

  • 1415-1419: La reacció a l’execució de Hus adquireix una dimensió “nacionalista”. En l’acció més important de les masses populars, Johannes Zeliv dirigeix un violent assalt a la municipalitat de Praga.
  • 1419-1421: És el moment de l’autèntic esclat del moviment hussita (reformador i “nacionalista”), però no és homogeni. La baixa noblesa i la burgesia urbana constituïen l’ala moderada del moviment, anomenat utraque. Els sectors populars més radicals, dóna caràcter mil·lenarista, constituïen el moviment Tábor (es reunien al mont Tabor). Estaven dirigits per Jan Zizka. Però aquest sector tampoc no era homogeni i es va produir una escissió dels més radicals, que condemnaven qualsevol pràctica litúrgica i defensaven formes de vida comunitària. La seva radicalitat va ser molt difícil d’enquadrar i el mateix Zizca es va encarregar de liquidar-los.
  • 1421-1437: Fase militar del moviment hussita. L’Emperador havia respost a la revolta, i va organitzar fins a cinc creuades, totes rebutjades pels txecs. A més des Bohèmia es van realitzar incursions a zones de l’Imperi (Silèsia, Saxònia, Turíngia). Davant la situació extrema, catòlics i utraquistes es van unir i van derrotar als Tabor amb el que va finalitzar la revolta hussita.

Cursos història

Lectures per seguir el curs d'Història d'Europa a l'Edat Mitjana:

  1. Roma: un Imperi en decadència
  2. L'Imperi romà cristià. La conversió de l'emperador Constatí (312)
  3. Després l'Imperi: les invasions bàrbares i els nous estats a l'Europa occidental
  4. Expansió de l'Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)
  5. Pràctiques agràries i alimentació pagesa abans dels feudals
  6. L’Imperi Carolingi. Auge i descomposició
  7. La gènesi de l'ordre feudal: les institucions i les relacions feudovassallàtiques
  8. L’Església: una institució universal. L’expansió de l’ordre feudal per conquesta
  9. La gènesi de les monarquies feudals: institucions i òrgans de govern
  10. Les ciutats medievals en el feudalisme. Comerç. Els gremis. El patriciat urbà
  11. La qüestió del “creixement medieval” (segles XI-XIII) i els seus límits
  12. Els primers símptomes de la desacceleració baix-medieval
  13. La Guerra dels Cent Anys
  14. Efectes econòmics i socials de la crisi baix-medieval al camp i la ciutat
  15. Conflictivitat social al camp. Desequilibris a la societat urbana
  16. El Cisma d’Occident. Les monarquies autoritàries i les transformacions de l'Estat
  17. Bibliografia Història Medieval

Autor: Elliot Fernandez Hernandez