Evolució econòmica i demogràfica d’Espanya al segle XIX

Al segle XIX es produeix el primer Procés d'industrialització a Espanya i es realitzen algunes Importants infraestructures com el ferrocarril. La base econòmica continuarà sent l'agricultura.
Imatge destacada

| 11/08/2019 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Principals indicadors demogràfics

Creixement vegetatiu de la població

El 1800 hi havia a Espanya uns 10,5 milions d’habitants. En canvi el 1900 la població era de 18,5 milions. Per tant, en un segle la població va augmentar un 70%, l’increment més gran de població a Espanya en un segle. Però si ho comparem amb les dades del mateix període històric amb Anglaterra, que va incrementar la seva població un 250%, s’observa com la dada de creixement espanyola no és tan alta com la dels països més industrialitzats.

Gràfic població Espanya
Gràfic de població, del 1800 al 1900 es produeix un creixement de la població del 70%.

El 1800 obria una nova etapa respecte a la demografia: del model demogràfic antic (típic de l’Edat Mitjana i Moderna) es passava al model de transició. Característiques principals:

Moviments migratoris

Durant el segle XIX hi hagué dos tipus de moviments migratoris: l’intern i l’extern:

Població urbana

El 1877 la població rural encara superava la urbana, ja que la meitat dels espanyols encara vivia al camp. En canvi a Catalunya al segle XIX la majoria de la població vivia a les ciutats, en entorns industrials.

Mapa d'Espanya amb les principals ciutats del país a finals del segle XIX
Mapa d’Espanya amb les principals ciutats del país a finals del segle XIX

Situació econòmica a inicis del segle XIX

Una economia agrícola estancada

Al segle XIX l’agricultura era de molt baix rendiment a Espanya, estava poc desenvolupada i molt estancada. L’utillatge era molt primitiu, el sistema de rotació estava antiquat, no s’utilitzaven adobs ni se seleccionaven les millors llavors. No hi havia inversions.

La causa del fet que no hi haguera inversions eren perquè l’agricultura a Espanya mantenia unes estructures feudals, on encara existia la figura legal de la propietat vinculada, les mans mortes (terres sense conrear) i el majorat (mayorazgo en castellà).

Aquest fet provocava la desmotivació a la classe industrial per invertir i per això el sector industrial a Espanya era mínim. Si afegim a això que els pagesos, que representaven un 80% de la població, no podien vendre els seus productes per la poca demanda, la situació s’agreuja. Per això els governs progressistes van voler sempre fer inversions en l’agricultura.

Un Estat crònicament endeutat

Durant tot el segle XIX hi hagué a Espanya guerres, exempcions fiscals als grans nobles, l’Església… (que no havien de pagar impostos), sumat a la pèrdua de les colònies americanes, el comerç deficitari…

Les conseqüències de tot això van ser:

Per tot això, a Espanya durant el segle XIX l’Estat va ser un fre pel desenvolupament de l’economia, endarrerint la revolució industrial que altres països europeus ja tenien en marxa.

Resistències en el país contra el desenvolupament econòmic de tipus urbà i industrial

Amb tot això el procés d’industrialització al país va ser lent i parcial (només es desenvolupà una part del territori i alguns sectors de l’economia). Espanya no arribà a ser un país plenament industrial fins a l’any 1960, cent trenta anys després que Anglaterra.

Els canvis econòmics al llarg del segle XIX

Canvis al sector primari (agricultura)

a) Abolició del Règim senyorial feudal (en tres fases: 1812, 1820 i 1835)

b) Desamortitzacions

El 1891 el govern adoptà polítiques proteccionistes, llargament reclamades pels industrials catalans.

Visió general del sector primari al segle XIX:

Canvis al sector secundari (indústria)

La industrialització a Catalunya “la fàbrica d’Espanya”

Els aiguardents i el negoci de les indianes (s’exportaven robes de cotó d’Amèrica que s’estampaven a Catalunya) van generar capital. El destí d’aquests productes eren les colònies espanyoles, molt especialment Cuba. D’aquí s’importaven sucre i cotó.

Aquest comerç amb Amèrica va incentivar la indústria tèxtil, que en un primer moment era de tipus manual. La dinamització econòmica del país va fer que el capital acumulat s’invertís sobretot per dur a terme la mecanització industrial. Els diners s’invertien en maquinària anglesa: el 1831 arribà la primera màquina de vapor produïda a Anglaterra i destinada a la fàbrica Bonaplata de Barcelona.

A Catalunya haver disposat d’u agricultura més productiva i d’una indústria tèxtil manual van ser els factors determinants per fer el salt a la industrialització i mecanització del tèxtil.

Època de gran prosperitat en la indústria catalana.

Màquines de filar i de teixir (tissatge). Màquina de vapor:

Les fàbriques tèxtils que feien servir l’energia produïda pel vapor per moure els telers mecànics es van estendre ràpidament per tot el territori. Hi havia fàbriques de dues tipologies:

Distribució de les indústries tèxtils a Catalunya al segle XIX
Distribució de les indústries tèxtils a Catalunya al segle XIX

Avantatges i desavantatges d’un model o un altre:

Durant el segle XIX, els industrials catalans reclamaven el proteccionisme, perquè els preus locals eren cars i els estrangers barats. A més faltava un mercat nacional potent i davant la pèrdua de les colònies americanes, l’únic lloc on els catalans exportaven els seus productes es va perdre.

La industrialització va afavorir una certa millora en les condicions de vida a les ciutats. I també va provocar el creixement de les ciutats. Va ser l’època en la qual es van enderrocar les muralles medievals i es van dur a terme projectes d’urbanització de les ciutats. A Barcelona l’arquitecte Ildefons Sardà planificà l’urbanisme de l’Eixample.

Quan s’inicià la Guerra civil dels Estats Units d’Amèrica, els territoris on es conreava el cotó que després arribava a Catalunya es trobaven en plena zona de conflicte. Per tant, durant tots aquells anys el cotó no podia arribar a Catalunya i això afectà molt a les indústries tèxtils, que es van quedar sense matèria primera. Es coneix com la “fam de cotó”. A més en aquesta època es produí el crac borsari que també afectà negativament a la indústria. Per acabar d’agreujar la crisi, durant el Sexenni Democràtic s’aprovarà el lliurecanvisme, molt desfavorable per a la indústria catalana.

Amb la Restauració borbònica s’inicià una època de gran esplendor per als empresaris catalans. Aquest grup social tenia ganes d’invertir i guanyar diners i es produí una gran especulació inversora, de compravenda sense crear riquesa. Però aquesta època d’expansió s’acabà al cap d’uns anys i s’entrà en una nova crisi, malgrat que els anys de l’especulació van ajudar molt a remuntar la indústria.

La darrera dècada del segle XIX va estar marcada per l’arribada de la plaga de la fil·loxera. Tots els negocis vinculats a la vinya que s’havien creat anteriorment van desaparèixer. Aquest fet causà una gran crisi econòmica al país.

Cal sumar-li l’arribada de productes a Espanya provinents d’altres països, com Argentina, Estats Units i Austràlia i que eren més barats que els productes locals.

Per acabar, la Guerra de Cuba va perjudicar molt a les exportacions catalanes perquè Espanya va perdre la seva darrera plaça colonial que era un important mercat pels industrials catalans.

La Industrialització a la resta d’Espanya

Espanya era un país ric en recursos naturals, però en aquella època estaven sense explotar. Gràcies a la Llei de Mines, aprovada durant el Sexenni, es va facilitar a la indústria la matèria primera que necessitava per funcionar. A més, l’explotació minera va proporcionar molta feina.

La siderúrgia és un tipus d’indústria bàsica necessària per industrialitzar un país, ja que es dedicava a la producció de ferro, que després servia per fabricar les màquines que movien els telers a les fàbriques o els trens al ferrocarril.

Canvis en el sector terciari (serveis)

Gran endarreriment del transport terrestre, que afectava el sector secundari, que necessitava articular un mercat nacional potent. La llei de ferrocarrils de 1885, durant el Bienni Progressista, no va produir l’efecte que buscava. Les empreses que van invertir capital per crear la xarxa de ferrocarril a Espanya eren estrangeres. Es construí un ferrocarill amb amplada de banda de la via diferent de l’europeu, el conegut “ancho de banda ibérico”.

Es va construir una xarxa centralista, que no ajudava a la mobilitat entre els nuclis industrials del país. Les principals empreses del ferrocarril foren la MZA (Madrid- Zaragoza – Alicante) i la FNE (Compañía de Ferrocarriles del Norte de España).

La xarxa de navegació no va patir cap canvi important durant el segle XIX. La xarxa de carreteres va patir algunes millores, però seguint el model radial centralista.

La intenció era la de crear un mercat nacional potent, per tal de tenir capacitat per vendre i comprar productes en un mercat interior. Però el nivell de vida de la població, que no permetia comprar més del que no era necessari per viure, no ajudà a crear un mercat nacional prou ampli. L’intercanvi comercial que es produïa era:

La situació econòmica a Espanya a finals del segle XIX

L’agricultura

Durant el segle XIX l’agricultura va experimentar pocs canvis respecte a la resta de països d’Europa.

El fracàs de la industrialització a Espanya

A Espanya la industrialització va ser un fracàs durant el segle XIX. L’única excepció la trobem a Euskadi (indústria de la siderúrgia), Astúries (indústria de la minera) i Catalunya (indústria del tèxtil).

Es pot dir que el 1900 Espanya no era un país industrialitzat. Les raons: econòmiques, la manca d’energia, la manca de demanda, la manca de capital inversor, el gran dèficit públic que detreia capital a la inversió, la manca de tecnologia, les guerres, la inestabilitat política i la falta de mà d’obra a la ciutat. A més a Espanya la burgesia era un grup molt feble

El lliurecanvisme només beneficiava als terratinents castellans, però als industrials catalans els era molt desfavorable. Finalment, el 1891 s’aprovà el proteccionisme.



Tots els articles del curs: Història d'Espanya (curs Batxillerat)

Les arrels històriques de la península IbèricaL'Edat Mitjana a la península Ibèrica (476 - 1492)La monarquia Hispànica a l'Edat Moderna (1492-1808)De l'Antic Règim a l'Estat Liberal (1808 - 1868)El Sexenni Democràtic i la Restauració Borbònica (1868-1898)Evolució econòmica i demogràfica d'Espanya al segle XIXLa societat espanyola al segle XIXLa crisi del règim de la Restauració (1898-1931)La segona República (1931-1939)La Guerra Civil espanyola (1936 - 1939)La dictadura franquista (1939-1975)Transició espanyola: de la dictadura a la democràcia

Bibliografia recomanada:


Idiomes disponibles: