Les democràcies de l’Europa d’entreguerres: Gran Bretanya, França i Alemanya

Els vint anys que separen les dues guerres mundials (1918-1939) van ser una de les èpoques més inestables, políticament i econòmica, pel continent europeu.
Imatge destacada

| 21/03/2018 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Els vint anys que separen les dues guerres mundials (1918-1939) van ser una de les èpoques més inestables, políticament i econòmicament, pel continent europeu. El període d’entreguerres va estar marcat per tres fets decisius: l’esclat de la Revolució Russa el 1917, les repercussions del crac de la Borsa de Nova York el 1929 i l’ascens dels règims de caràcter totalitaris (el feixisme a Itàlia el 1922, el nazisme a Alemanya el 1933 i el comunisme a Rússia el 1917). Les democràcies liberals van entrar en crisi a la majoria de països europeus durant aquest període.

En aquest article s’analitza l’evolució de les democràcies liberals de l’Europa d’entreguerres: Alemanya, Gran Bretanya i França.

Alemanya. La República de Weimar

Després de l’adveniment de la Revolució de Novembre de 1918 i l’abdicació del Kàiser Guillem II, Alemanya proclamà la República Democràtica (formalment el país continuava anomenant-se Imperi Alemany). La Constitució de Weimar de 1919 establia un sistema democràtic que introduïa importants avenços en drets socials. La nova República havia de substituir el sistema polític creat pel Segon Imperi i conciliar els interessos polítics dels socialdemòcrates, catòlics i demòcrates.

El primer govern de la República va estar format per una coalició molt àmplia formada per als: Partit Catòlic (Zentrum), Socialdemòcrates (SPD) i el Partit Democràtic d’Alemanya (DDP, demòcrates). Alemanya, proclamava la nova Constitució, era un estat democràtic en consonància amb la seva història, però es va voler que existís una continuïtat amb l’antic Reich (Imperi).

El sistema polític

La Constitució de Weimar tenia algunes continuïtats amb el passat: l’estat continuava anomenant-se Reich i la Cambra de Diputats continuava sent el Reichstag. A l’imperi hi havia l’emperador, el Kàiser, i al govern hi havia un Canceller sotmès al Kàiser. A la República de Weimar es va mantenir la dualitat entre un President de la República i el Canceller del govern. El poder executiu quedava compartit entre el president i el Canceller. El Canceller era el Primer Ministre del govern de la República i estava controlat pel Reichstag. El President de la República podia prendre la iniciativa en el nomenament del Canceller i podia dissoldre el Reichstag, però només una vegada pel mateix motiu.

Sistema de poders durant el període de vigència de la Constitució de Weimar
Sistema de poders durant el període de vigència de la Constitució de Weimar

El President de la República era elegit per votació popular per un mandat de 7 anys. El Canceller tenia el mandat en funció del temps que el Reichstag li mantingués la confiança. En una situació de normalitat la governació anava a càrrec del Canceller, però en virtut de l’article 48 de la Constitució el President tenia el dret de governar en situacions d’emergència, assumint funcions del Govern i mitjançant el decret-llei. En els anys 1930 es parlava dels governs presidencials.

Els membres del Parlament, els diputats del Reichstag, eren elegits cada 4 anys amb plena capacitat per legislar i per controlar l’executiu. Podien participar en les eleccions els homes i les dones majors de 20 anys.

La República s’organitzava territorialment en Länders. Era un element de continuïtat respecte a l’antic l’Imperi. El mapa territorial dels Länders era el mateix que el dels antics regnes i principats. Aquest sistema va inspirar al sistema de regions de la II República espanyola. A aquesta divisió territorial s’hi sumava la creació de la Cambra Alta, el Reichsrat. La Cambra Alta no entrava en el terreny de la legislació de la República, sinó en les qüestions que afectaven els temes territorials dels Länders. Estava formada per 1 membre de cada Land més un nombre de diputats determinat en funció del tant per cent dels habitants de cada Land.

Eleccions i partits polítics durant la República de Weimar

Partits d’esquerra:

Partits de centre:

Partits de dreta i extrema-dreta:

Resultats electorals (en diputats) de les eleccions celebrades durant la República de Weimar

Eleccions de 1920:

Eleccions d’abril de 1924:

Eleccions de juliol de 1924:

Eleccions de 1928:

Eleccions de 1930:

Eleccions de juliol de 1932:

Eleccions de novembre de 1932:

Eleccions de març de 1933 (el clima de repressió contra el partit socialdemòcrata fa que no es puguin considerar com a eleccions lliures):

Eleccions de novembre de 1933 (celebrades sense la participació dels partits de l’oposició):

Celebrades amb tots els partits de l’oposició prohibits. El Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors obté tots els diputats de la càmera, 661.

Resultats electorals dels partits polítics durant la República de Weimar. Font: Wikipedia.org
Resultats electorals dels partits polítics durant la República de Weimar. Font: Wikipedia.org

Evolució política de la República democràtica

Entre els anys 1919 i 1923 es considera que el nou règim polític està en construcció. Es vivia un clima d’agitació més política que social. Aquesta etapa es va viure afectada per la crisi econòmica que visqué Alemanya entre 1921 i 1923 que provocà la pèrdua de la capacitat productiva, desajustaments monetaris i dificultats de rellançament de l’economia.

Per rellançar l’economia es necessità un procés d’inversió de capitals, però l’Alemanya derrotada tenia pocs recursos. Era un cercle viciós. Les reparacions de guerra bloquejaven el flux d’inversions estrangeres perquè els governs exteriors dificultaven aquestes inversions. Aquesta situació culminà l’any 1923 quan el govern francès, per pressionar Alemanya per tal que pagués les reparacions, ocupà la conca del Ruhr. Això tingué greus efectes en la producció industrial del país i acabà disparant la inflació, que a partir d’aquell moment ja no hi hagué de manera d’aturar. S’inicià l’etapa de la hiperinflació.

Situació de crisi a prop del col·lapse a partir de 1923

A partir de 1923 les tensions polítiques van anar en augment. A l’octubre el Partit Comunista intentarà derrocar la República de Weimar a través d’una insurrecció a la ciutat d’Hamburg. I els dies 8 i 9 de novembre del mateix any, el Partit Nacional-socialista va protagonitzar el seu primer intent de cop d’Estat conegut com a Putsch de Munic, Putsch de Hitler o Putsch de la Cerveseria. Hitler i alguns altres conspiradors van ser arrestats per càrrecs de traïció. La presó on Hitler va ser reclòs va permetre que el pres rebés a visitants gairebé diàriament durant moltes hores. No va arribar a complir l’any d’empresonament i durant aquest temps va escriure el Mein Kampf.

La Marienplatz de Munic durant el Putsch de Hitler de 1923
La Marienplatz de Munic durant el Putsch de Hitler de 1923

Entre el 1919 i el 1923 hi havia al poder un govern de coalició de l’SPD i el Centre (Zentrum). Però això va canviar a partir de 1923 quan al govern van entrar representants de la dreta popular i els socialistes es van mantenir fora. Durant el 1923 el govern va estar presidit per Gustav Stresemann. El partit SPD a partir d’aquell moment va prendre la decisió de quedar fora del govern, fent oposició però sense estar en contra de l’acció de govern. El govern tenia el suport del món financer i del govern nord-americà. Davant la situació de crisi un banquer americà, Charles Gates Dawes, organitzà una comissió internacional per estudiar com es podien suavitzar les reparacions de guerra imposades a Alemanya. Els seus treballs van acabar sent acceptats i coneguts com el “Pla Dawes“:

El tema del deute quedà resolt. El Pla Dawes obrí la porta a la inversió americana, acompanyada d’una política de reforma monetària amb la substitució d’una moneda per una nova. Però va suposar l’enfonsament absolut del petit estalviador privat. Amb aquestes mesures es va poder contenir el deute públic.

L’economia alemanya es recuperà entre els anys 1924 i 1928. Van ser els anys daurats de la República. Però la recuperació econòmica va tenir dues ombres:

Així a partir de 1929 la crisi econòmica tornà a Alemanya amb més intensitat que la viscuda anteriorment el 1923. El 1928 havia tornat l’SPD al govern de centreesquerra, però aquest govern no va resistir la crisi econòmica.

Els últims anys de la República de Weimar políticament es va girar cap a la dreta. A partir de 1930 el govern va estar en mans del centre (Zentrum). Una branca del partit defensava que havia arribat el moment d’aplicar l’article 48 de la Constitució per donar amplis poders al President de la República, governant mitjançant decrets-llei.

Finalment, el 1933 la República democràtica va ser substituïda per una República autoritària amb un govern presidencial, amb Adolf Hitler de Canceller. La República de Weimar moria, si bé el nazisme no va derogar mai la seva constitució.

Gran Bretanya

El sistema polític de la Gran Bretanya té una particularitat respecte a la resta de països: no té una constitució escrita. I el seu sistema polític es remunta a la revolució de 1688, quan va caure el darrer rei de la dinastia Estuard. A partir de la Revolució Gloriosa “el rei regnava, però no governava“. S’instaurà una monarquia parlamentària, única a Europa en aquell moment. I el govern era un reflex de la correlació de forces de la Cambra dels Comuns (House of Commons). La funció del rei des d’aleshores és honorífica, litúrgica: la Corona realitza els actes més solemnes del Parlament, com la seva obertura i llegeix un discurs escrit pel govern.

El poder executiu emana del Parlament, que fa i desfà els governs. És un sistema legislatiu bicameral:

El sistema polític anglès als segles XIX i XX

El dret a vot al segle XIX era molt restringit: no era un vot universal, sinó masculí i censatari, restringit a l’alta aristocràcia. Al segle XX va aparèixer una elit no aristocràtica que demanà l’accés al vot. Gràcies a les mobilitzacions populars, sobretot a partir de l’impuls del cartisme, el dret a vot s’amplià al llarg del segle XIX i XX.

Great Chartist Meeting a Kennington Common, London al 1848
Great Chartist Meeting a Kennington Common, Londres el 1848.

La primera llei de reforma electoral data de 1832 augmentava el nombre d’homes habilitats per votar, de 500.000 fins a 813.000. Malgrat tot el vot era encara restringit i només era disponible pels homes.

El vot secret en districtes electorals era totalment irregular als comtats històrics. Tant pesava electoralment un comtat rural com una ciutat. Primava el vot rural sobre l’urbà. Cada comtat tenia el seu propi calendari electoral. Afavoria les inèrcies.

L’anglès és un sistema de votació majoritari unilateral per districte. Cada districte elegia un diputat. Aquest diputat surt de la llista que obté la majoria simple de vots.

El 1906 aparegué una tercera força política, el Partit Laborista (sorgit el 1900 sota el nom de “Comitè de Representació Laborista”). El 1918, un cop acabada la primera guerra mundial, es va procedir a reformar el sistema polític anglès.

La nova llei electoral de 1918 reordenava els districtes electorals i reduïa el pes dels districtes rurals. Es democratitzava la geografia del districte electoral, s’acabava amb el costum de celebrar les eleccions en diferents dies i s’obria a la realització de campanyes electorals modernes.

El més important va ser la introducció del vot masculí sense restriccions per als majors de 21 anys que poguessin acreditar una residència al districte electoral amb una antiguitat de mig any. I s’introduïa el vot femení per a les dones majors de 30 anys, casades i amb propietats.

El sistema de partits anglès

Al segle XIX la política anglesa estava dividida entre:

Quan la base electoral es va anar ampliant a partir de mitjans del XIX es va incorporar al sistema polític una part minoritària de la classe obrera, aquella que estava més especialitzada i millor pagada. Aquest sector del proletariat va ser captat pel Partit Liberal creat el 1859. Però a mesura que es va avançar en la reforma política i es va estendre el vot a tota la classe obrera, el gran beneficiat va ser el Partit Laborista (creat el 1906).

El partit Liberal va quedar fixat a la classe mitjana. La reforma electoral de 1918 va afavorir al Partit Laborista.

La política d’entreguerres va estar marcada per la reforma electoral de 1918. El partit Laborista va agafar molta força, agrupant a sindicats, moviments corporativistes, clubs de discussió (el més famós era la Societat Fabiana de George Berard Shaw, H.G. Wells i Sidney Webb).

Evolució política del Partit Laborista

El 1900 els quatre sectors principals representatius del moviment obrer, sindicats, moviments corporativistes, clubs de discussió i partits obrers, decideixen presentar una candidatura del treball, el Comitè de Representació Laborista. A les eleccions de 1900 obtenen 41.900 vots i 2 diputats. El 1906 els resultats milloren, aconseguint 254.202 vots i 29 diputats.

El Comitè de Representació Laborista, que el 1906 ja es presenta amb el nom de “Partit Laborista” decideix comportar-se al Parlament com a grup parlamentari propi. A poc a poc la plataforma electoral va esdevenir un únic partit. El 1918 aquest partit tindrà l’expectativa de fer un salt endavant. Va haver de reformar-se internament, passar a ser un partit territorial. No hi havia afiliació individual sinó de col·lectius.

Aquests afiliats constituïen les organitzacions territorials del Partit Laborista. Fins als anys 1960-70 els sindicats van continuant sent la part principal del partit. A partir dels anys 1980 els sindicats van començar a perdre pes territorialment i amb el nou laborisme (new laborism) s’independitza dels sindicats.

Evolució política de Gran Bretanya en tres períodes

Primer període: 1918-1922

Acabada la primera guerra mundial, al govern continuen les aliances de guerra amb l’hegemonia liberal. Lloyd George va encapçalar els governs d’unitat nacional.

Lloyd George proposà en acabar la guerra mantenir la unió nacional per fer front als problemes de postguerra. La proposta fou acceptada pels conservadors, però no pels laboristes. La qüestió més important a la que va tenir que fer front fou al conflicte d’Irlanda.

Conflicte d’Irlanda

La “Home Rule“, l’estatut que dotava de certa autonomia a Irlanda, va quedar en suspens per l’esclat de la Primera guerra mundial i l’Alçament de Pasqua de 1916. A partir de 1914 el moviment irlandès es va radicalitzar i acabà formant un grup armat que el 1916 intentà aconseguir la independència d’Irlanda amb una revolta a Dublín: l’Alçament de Pasqua.

Proclama del Govern Provisional al poble irlandès durant l’Alçament de Pasqua de 1916
Alçament de Pasqua
El centre de Dublín durant les jornades revolucionàries de 1916

El partit republicà Sinn Féin, organitzà un braç armat, l’IRA (Exèrcit Republicà d’Irlanda) el 1917. El Sinn Féin es va presentar a les eleccions de 1918, obtenint pràcticament la totalitat dels diputats. Davant aquest èxit van decidir constituir un Parlament irlandès propi, la Dáil Éireann, com a parlament revolucionari, que va elegir el primer president de la República d’Irlanda el 1922. El President del Govern de l’Estat lliure d’Irlanda va ser William Thomas Cosgrave i el cap de l’exèrcit fou Michael Collins.

Com a resposta Gran Bretanya va enviar l’exèrcit a l’illa. Es va iniciar la Primera Guerra d’Independència 1919-1921. La repressió no va aconseguir sotmetre al moviment independentista.

El primer ministre anglès Lloyd George va optar per un canvi d’estratègia amb una decisió molt polèmica, que li va costar el trencament del govern d’unitat nacional i el retorn dels conservadors al govern el 1922. George proposà pactar amb els independentistes irlandesos Collins i Cosgrave, per arribar a un acord de compromís, l’Acord Anglo-irlandès.

Aquest acord fou firmat el 6 de desembre de 1921 i s’acordava que els 26 comtats del sud es convertirien en l’Estat Lliure d’Irlanda com a domini de la Corona britànica dins de la Commonwealth. El 15 de gener el Dáil va ratificar el tractat per 64 vots a favor i 57 en contra. Éamonn de Valera, que s’oposava a l’acord, va dimitir com a president del Dáil i va ser reemplaçat pel fundador del Sinn Féin, Arthur Griffith. Michael Collins, un altre dirigent nacionalista, va ser nomenat president del govern provisional.

L’Acord Angloirlandès donava a Irlanda autonomia en la formació d’un govern intern, un exèrcit propi, però Irlanda continuava formant part de l’imperi britànic, assumint com a pròpia la política exterior britànica i comprometent-se a pagar al govern britànic uns impostos. L’acord també segregava Irlanda, deixant fora del nou Estat lliure els 3 comtats del nord-est, amb majoria protestant-unionista.

Aquest acord amb Anglaterra va ser aprovat per tots menys per un grup de dissidents del Sinn Féin, coneguts com els Republicans, liderats per Éamonn De Valera. Això creà divisió dins del bloc independentista. De Valera continuà la lluita armada sota l’IRA contra els que sí que van acceptar l’acord, Cosgrave i Collins, que formaven l’exèrcit de l’Estat Lliure d’Irlanda. S’iniciava d’aquesta forma la Guerra civil entre irlandesos dels anys 1922-1923.

El tema fonamental que causava divisió va ser la segregació del territori de l’Ulster de l’Estat Lliure d’Irlanda. Entre el 1922 i 1933 l’Estat Lliure d’Irlanda va estar governat per William Thomas Cosgrave, que l’any 1933 va fundar el partit Fine Gael.

A partir de 1922 la qüestió irlandesa va deixar de ser important per la política britànica. L’IRA estava a la clandestinitat. El conflicte irlandès no tornà a ser important fins després de la Segona Guerra Mundial.

L’enfrontament entre partidaris de l’acord angloirlandès i els detractors provocà la Guerra civil que acabà amb la derrota dels contraris a aquest acord. El Sinn Féin i l’IRA van passar a la clandestinitat, concentrant-se al territori de l’Ulster, vinculats a la minoria cristiana, que defensaven la incorporació d’Irlanda del Nord a Irlanda.

El 1927 De Valera tornà a Irlanda i fundà el partit Fianna Fail. La característica que el diferenciava del Sinn Féin era l’abandonament de la lluita armada i el plantejament d’una lluita política estricta que orientés l’Estat Lliure d’Irlanda cap al progressiu allunyament de l’Imperi britànic, per la via d’interpretar els acords angloirlandesos com la concessió d’un estatut d’associació extern a l’imperi. El que faltava en aquell acord era el dret dels irlandesos a decidir la seva vinculació amb l’imperi.

El 1932 De Valera guanyà les eleccions i substituí a Cosgrave. A poc a poc Irlanda s’anà apartant d’Anglaterra, pagant cada vegada menys impostos, distanciant-se de la política exterior britànica…

El 1937 De Valera proclamà la República d’Eire (Irlanda). Donava per superat l’estat de domini. Irlanda serà una república, però no exigirà l’annexió d’Irlanda del Nord. La República d’Irlanda va ser en efecte independent quan va proclamar la seva neutralitat a la Segona Guerra Mundial.

Segona etapa: 1922-1929

El 1922 es produeix un canvi en la situació política: el partit Conservador tornà a formar govern en solitari. Andrew Bonar Law (líder conservador) va ser nomenat com a nou primer ministre entre el 23 d’octubre de 1922 i el 22 de maig de 1923.

Les eleccions de 1923 donaren un resultat complicat. El Partit Conservador guanyà però sense majoria. El Partit Laborista se situava en segona posició, seguint de molt a prop al Conservador. Els liberals patiren un retrocés, perquè s’havien dividit entre els seguidors de Llyod George i Asquith (defensor del liberalisme tradicional). El partit conservador no va aconseguir el suport dels liberals i va preferir no assumir el Govern.

L’encàrrec de formar govern va passar als laboristes de Ramsay MacDonald, en situació de minoria. Va ser el primer Primer Ministre del Partit Laboralista. El govern va durar poc. Havia de tractar diversos assumptes:

El 1924 la “Carta de Zinoviev” causà un incident entre liberals i laboristes que va fer caure el govern de MacDonald. Es tornarien a celebrar eleccions, aquesta vegada amb una clara majoria absoluta dels Conservadors.

Entre el període comprés entre 1922 i 1931 es van alternar en el poder els Conservadors i Laboristes. El Primer Ministre conservador Stanley Baldwin va deixar en suspens el reconeixement de l’URSS i l’Estatut de l’Índia.

Conflicte mineria del carbó

El 1920 es produí una vaga del sector de la mineria. Triple aliança entre sindicats amb un intent de paralitzar el país. La vaga se solucionà amb un pacte amb els sindicats miners on es van veure obligats a acceptar el tancament de bona part de les mines de carbó a canvi de subsidis.

L’any 1926 reapareix el conflicte. Baldwin plantejà la fi dels subsidis, que desencadenà una vaga general, única a Gran Bretanya. Es va aconseguir paralitzar tota l’activitat econòmica del país. Va acabar amb la reordenació dràstica del sector i amb dues conseqüències:

El primer ministre Baldwin va decidir, responent a una opinió sociopolítica, instaurar el vol femení. El 1929 es van produir noves eleccions, amb triomf dels Laboristes, beneficiats de la mobilització política dels sindicats.

Els Laboristes no tenien majoria absoluta però van governar. Poc després, esclatà la crisi de 1929 que afectà de ple als Laboristes en el Govern. A Gran Bretanya la crisi va arribar però no va ser tan forta perquè no depenia tant dels Estats Units. Escenari de conflictes socials.

MacDonald, que tornà a ser Primer Ministre entre el juny de 1929 i el juny de 1935 va plantejar una política d’excepció per ter front a la crisi. El partit Laborista es va dividir:

Es va optar per la solució deflacionista, que demanava dues coses:

MacDonald demanarà la dissolució de la Càmera i convocar eleccions, proposant una candidatura nacional, idea rebutjada per la immensa majoria del partit Laborista. MacDonald formarà el nou Partit Nacional Laborista. L’octubre de 1931 se celebraren eleccions, on el partit Conservador va ser la primera força política.

Tercera etapa: 1931-1939 [1940]:

Etapa de governs nacionals, amb el suport al Parlament dels Conservadors i amb alternança al govern entre ex-laboristes i Conservadors. Aquests governs nacionals van posar en pràctica la política de control dels subsidis.

Governs de:

El 1933 arribà al poder Hitler, fet que serà fonamental en la política exterior britànica. Tota la qüestió del rearmament i la seguretat col·lectiva es va frenar de cop. MacDonald tenia la preocupació que el conflicte amb Hitler no portés a Gran Bretanya a una nova guerra. L’actitud que es va prendre va ser la de prioritzar el no enfrontament i recelar de la relació amb França, acceptant que les demandes de Hitler eren comprensibles. Aquesta relació amb l’Alemanya de Hitler és coneguda com la política d’apaivagament, que implicava afrontar la crisi continental, apaivagant a Hitler sobre la base d’acceptar les seves demandes.

El 1918 se celebrarà la Conferència de Munic, on els governs occidentals van acceptar l’annexió dels Sudets a canvi que l’annexió de Txecoslovàquia es quedés allà.

El Govern de la Gran Bretanya, per si de cas, es començava a preparar per a la guerra que ja es veia com a inevitable, el 1938. Inici lent del rearmament de Gran Bretanya: més efectius per a la Marina de guerra i l’aviació militar i amb l’adopció d’una novetat tècnica, el radar.

El 1940, amb la Segona Guerra Mundial en marxa, es produí un important canvi de govern, amb la formació d’un Govern d’unió nacional amb Winston Churchill al capdavant (maig 1940 -juliol 1945). Churchill era la persona més crítica amb les polítiques d’apaivagament envers Hitler. Del bipartidisme d’inicis de la Primera Guerra Mundial es passà al tripartit dels anys 1920. Als anys de la dècada de 1930 es passà al bipartidisme entre conservadors i laboristes.

La França de la III República

Sistema polític de França durant la III República

La Constitució francesa vigent durant el període d’entreguerres era la de 1875, que donava forma al règim de la Tercera República (1870-1940). Aquesta constitució s’havia aprovat pocs anys després de la derrota de la Comuna de París (1871), que significà la caiguda del Segon Imperi. La Constitució de 1875 va ser un acord entre republicans moderats i orleanistes. Constitució d’una República, amb alguns elements de monarquia. Establia un sistema presidencialista, on el President de la República tenia preeminència sobre el poder executiu. El president era elegit en una sessió conjunta del Senat i el Congrés.

El govern estava encapçalat per un Primer ministre. La formació del govern corresponia a l’Assemblea Nacional (congrés) i era responsable davant la Cambra.

El Poder legislatiu estava en mans de l’Assemblea Nacional (diputats) i el Senat. El 1889 la llei electoral determinà que el President era elegit per sufragi masculí directe. Eleccions que se celebraven mitjançant la divisió del territori en districtes majoritaris uninominals i a dues voltes. Si a la primera volta ningú obtenia la majoria absoluta, s’havia d’anar a la segona volta, el “ballottage”. S’establia un sistema de partits molt fragmentat.

Es va descartar la introducció del vot femení el 1885, així com el 1889. El 1919 l’Assemblea Nacional tampoc va aprovar l’extensió del vot femení.

La Tercera República comptava amb un sistema bicameral format pel Congrés i el Senat. Els monàrquics van aconseguir que el Senat fos una espècie de Cambra dels Lords a la francesa, amb membres vitalicis, components del pacte entre orleanistes i republicans. Va haver-hi dues modificacions importants del sistema: el 1877 es produeix un conflicte entre el President i el govern que acabà amb la dissolució de la càmera, però les eleccions es van repetir i van donar la mateixa distribució parlamentària.

El President Jules Grévy va acordar un acord no escrit però que funcionarà. Malgrat que el President tenia els poders que li atorgava la Constitució, hi va renunciar. A partir de llavors el President va tenir una funció honorífica i s’establí un sistema parlamentari.

Sistema de partits de la Tercera República

Dreta:

Centreesquerra:

Dreta no republicana:

Evolució política de França

  1. Predomini dels governs nacionals: 1919-1932. Georges Clemenceau (1917-1920) i Raymond Poincaré (1922-1924)
  2. Etapa de governs radicals: 1932-1936. (Édouard Herriot i Édouard Daladier). Ja no governava la coalició de l’Entente. El govern girà del centre al centreesquerra.
  3. Govern del Front Popular: 1936-1940.

1919-1932

Govern de concentració nacional de la dreta fins a 1932. La concentració de la dreta suposà: la devolució d’Alsàcia i Lorena a França després de la Primera Guerra Mundial. Aquests eren territoris molt religiosos i es va plantejar el problema de dissoldre les escoles religioses o pactar i acceptar l’educació catòlica. Aquest serà el fonament de la unió de la dreta. El problema d’aquesta etapa va ser la crisi financera. Entre els anys 1923-24 es produí un debat entorn de la qüestió de les reparacions. Si Alemanya pagava, l’Estat podria pagar el seu deute.

Poincaré inicià el 1922 una ofensiva política contra Alemanya que culminà amb l’ocupació del Ruhr, el gener de 1923. Hi havia el temor a una nova guerra. L’opinió pública rebutjava una nova guerra. L’ocupació del Ruhr acabà convertint-se en un fiasco polític perquè els Estats Units crearen el Pla Dawes.

1924-1926

Eleccions. L’assumpte del Rhur passà factura a la dreta. Socialistes i radicals van tenir l’opció de formar govern, encapçalat per Herriot. Govern d’esquerres entre els anys 1924-1926: Càrtel de les esquerres. Socialistes i radicals es donaven suport mútuament. El problema del Ruhr no estigué resolt pel problema financer. El Partit Socialista va proposar una fórmula per resoldre la crisi financera: el que devia l’estat es fixaria amb els interessos d’avui (revisió dels interessos) per aturar la bola de neu.

L’altra proposta era liquidar els deutes creant un fort impost sobre el capital. Aquestes mesures van ser rebutjades pels radicals.
Nova crisi. Retorn de Poincaré. El Partit Radical trencà amb els socialistes i s’alià amb l’Entente. Fou Poincaré el que resolgué la situació financera, substituint el deute a curt termini per deute a llarg termini, així s’adequava el pagament dels deutes al pagament de les reparacions.

Es creà una entitat financera de l’Estat: Caixa del Deute. Per pagar aquesta Caixa del Deute es dugué a terme l’augment de determinats impostos indirectes: tabac, alcohol, loteria… Devaluació encoberta del franc històric per un nou franc El franc germinal tenia 300 mg d’or i van fabricar un franc més barat. Poincaré morí el 1930.

Els anys 1926-1927 van ser de recuperació econòmica. El 1929 es produí l’impacte mundial de la crisi dels Estats Units. França va ser dels últims països on arribà la crisi, però finalment els seus efectes es van notar entre els anys 1931-1932. Els successors de Poincaré, Tardieu i Laval, van fer marxa endarrere. Govern nacional en hores baixes.

Com a resposta a un govern debilitat i assetjat per moviments reivindicatius, van endurir el règim polític, reformant la República amb una proposta autoritària que va tenir un gran cost electoral.

1932-1936

Eleccions. L’Entente s’enfonsà. El Partit Radical obtingué el seu millor resultat acompanyat per l’augment del vot de centreesquerra. Nou canvi polític, Govern encapçalat pels radicals d’Herriot. Rebutjava la reforma parlamentària. El nou govern defensava la política de la seguretat col·lectiva en contra del nacionalsocialista. El govern racial quedarà desautoritzat per l’agitació de l’extrema dreta. Escàndol financer, protagonitzat per Stavisky el 1934.

Els radicals van aconseguir neutralitzar els enfrontaments entre l’extrema dreta i els socialistes i comunistes. Herriot feu un gir a la dreta incorporant a Laval, però a costa de dividir el partit Radical. Aquest va ser l’origen del Front Popular.

Conceptes clau:


Tots els articles del curs: Història Contemporània a Europa (segles XIX i XX)

Europa i el món colonial a finals del segle XVIIILa Constitució dels Estats Units d'Amèrica de 1787L'Era napoleònica (1799-1815)El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeuCanvis socials i econòmics del segle XIXLiberalisme i nacionalisme al segle XIXLes revolucions de 1820, 1830 i 1848L'expansió del gran capitalisme industrialL'Europa de Bismarck i els estats-nació liberalsImperialisme i expansió colonial al segle XIXLa Primera Guerra Mundial (1914-1918)Conseqüències de la Primera Guerra MundialEl nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerresRevolucions de Rússia i Alemanya (1917-1918)Les democràcies de l'Europa d'entreguerres: Gran Bretanya, França i AlemanyaArribada al poder del feixisme a Itàlia[Llibre] Capitalisme i democràcia 1756-1848

Bibliografia recomanada:

Persones clau:

No hi ha informació disponible per a aquesta pàgina


Idiomes disponibles:

Comentaris: