Història en xarxa

La crisi final del regnat d'Isabel II. L'oposició política

Publicat el: 25/01/2018 | Actualitzat el:

A les portes de la preparació de la Revolució Gloriosa de 1868. Les forces d’oposició al règim isabelí

El Partit Progressista de Joan Prim

El Partit Progressista del General Prim sempre s’havia declarat dinàstic des del seu naixement al 1834. Sempre s’havia produït una certa col·laboració dels Progressistes als “pronunciamentos” militars que es van produir al llarg del segle XIX. Però aquests pronunciamentos es limitaven a canviar el govern, no al rei.

Joan Prim

Joan Prim


A partir de 1863 el partit Progressista entrarà en la organització d’activitats insurreccionals: formació de juntes, pressió sobre el poder… Però aquests primers intents insurreccionals fracassen (Sargentada de San Gil, 1866). Després d’aquests fracassos, Prim intentà cercar el recolzament d’altres forces polítiques, ampliant la seva convocatòria a d’altres sectors: polítics provinents del Partit Democràtica i del Partit Republicà i també a alguns caps militars unionistes, progressistes i demòcrates. De forma inèdita en el segle XIX espanyol s’arribà a la firma del Pacte d’Oostende. El pacte va preveure una insurrecció mixta: militar i política. Era una suma de formes d’entendre la revolució.
Com havia sorgit aquesta força política liberal d’esquerra? En un inici, el Partit Progressista naixia de la ideologia del liberalisme però aviat va anar més enllà i començà a fer una lectura nova de la democràcia. La part del Partit Progressista més moderada considerava que ja s’havia fet un cert camí en el desplegament de la revolució liberal tot i les insuficiències presents. Però l’ala més radical del Partit Progressista considerava que calia lluitar per recuperar l’esperit de la revolució liberal. Un dels episodis centrals en la formació d’aquest sector més avançat del partit va ser la lluita contra el general Espartero, un progressista que expressava en ell mateix les incongruències del sector més moderat del partit. Aquest sector més radical es va fer notar sobretot a Catalunya. També a Catalunya anava creixent un sentiment obrerista entre les classes treballadores que s’anirà apropant al sector més avançat del Partit Progressista.

L’esquerra del liberalisme: el Republicanisme

Durant aquest període es formen els primers nuclis republicans al país. Anirà creixent una proposta antidinàstica, amb continguts específics. El republicanisme encara contenia indefinicions al seu programa i vacil·lacions en la seva doctrina política. Moment de gran socialització política. Valors molt notables: antimonarquia, anticentralisme. Proposta federal, l’interclassisme i l’anticlericalisme, la ciència, la raó. El progrés.
Republicans espanyols al 1873
L’esquerra anirà apareixent lentament en la mesura que es consolidava l’Estat Liberal. Va sorgir com a crítica al sistema provinent dels sectors socials que no es veien recolzats pel nou Estat liberal. Era un procés lent i complex. Des dels anys 1830 ja començaven a sorgir unes fórmules de denúncia cap a la construcció liberal. Una crítica al sistema que no es reflectirà al Parlament, doncs la revolució liberal triomfant ha anat restringint el dret a vot i la representació política del sector social més desfavorit i que durant l’inici del liberalisme estava representat a les juntes (durant la Guerra d’Independència).
L’esquerra del liberalisme centrarà les seves crítiques en les insuficiències de la revolució liberal i cercaran donar un contingut democràtic al liberalisme.
Molt aviat des de 1830 es desenvoluparà una corrent republicana dins el Partit Demòcrata. Però aquesta corrent mostrava una contradicció: un desenvolupament molt lentament de la doctrina política antimonàrquica. I en el terreny de la construcció d’una organització política mostrava una gran ambigüitat: dificultat per la definició. Era un moviment encara immadur. En canvi tenia una enorme potencialitat al construir una nova cultura política. Resultarà molt interessant la seva capacitat de creació de fórmules societàries que permetran anar reunint aquests sectors socials tan variats que es sentien víctimes de la revolució liberal. Una cultura política que va ampliant els seus registres i els fixa de forma molt eficaç. On tingué un gran èxit va ser en la difusió del seu ideari a través de diaris, publicacions…. que van suplint el mitjà hostil en el que es troba. És una literatura popular molt activa (el de les novel·les per entregues).
El republicanisme pretenia construir un model social nou, d’esperit de lluita enfront l’abús, l’arbitrarietat i la immoralitat. Aquesta esquerra creà xarxes de solidaritats, prototips, la consciencia d’un món diferent. Es fixà un horitzó d’esperança. Era una esquerra amb una forta component anticlerical. Serà aquest un element que podrà anar presentant molts desenvolupaments que permetrà una elaboració a molts nivells.
Aquesta esquerra considerava que la monarquia era una creació diabòlica, feta al servei de la repressió del poble. I segons aquesta interpretació el clergat regular era la columna vertebral de la monarquia, contra el qui calia combatre. L’obsessió contra el clergat regular venia perquè defensava el vell ordre. Els republicans defensaven que el clergat era el primer interessat en la ignorància del poble treballador.
El republicanisme tindrà una de les corrents més entusiastes representada al setmanari “La Razón”, gran defensor del progrés. Hi havia una confiança cega en que la història els portaria cap al nou món, un futur d’harmonia social i emancipació. Primeres formulacions federals autòctones, del país. El republicanisme expressava la reclamació de poder polític de les burgesies locals. Era un discurs moral amb una proposta utòpica, motivant i potenciadora de l’activisme. L’horitzó utòpic es defensava en el desig d’un poder moral, harmònic, que no presentés càrregues injustes sobre el poble. S’expressava en la lluita contra les quintes. Proposaven un govern auster. Denunciaven el malbaratament, la corrupció. S’havia d’aconseguir un govern proper i eficaç.

Partit Demòcrata (1849)

Al fil de l’entusiasme de les revolucions de 1848 a Europa, a Espanya apareixerà un partit que era totalment inèdit, reflex de la situació europea, però que estava perfectament recolzat en el món previ republicà. El Partit Democràtica considerava que havia de cercar totes les fórmules d’oposició i desgast a l’Estat isabelí. Els demòcrates havien assajat la formació de barricades, juntes… Sempre havien estat castigats per la repressió. 

El seu manifest polític conté una particularitat perquè suposa la maduració de l’ideari demòcrata respecte les primeres formulacions de Cadis. Es presenten amb major claredat els problemes. El manifest ja és un avanç cap a la democràcia liberal. No hi ha ruptura amb el liberalisme, sinó l’avenç cap a la democràcia. Punts:

  • Drets de l’home. Seran recollits a la constitució de 1869: dret d’associació, de consciència, de llibertat religiosa, d’impremta….
  • Instrucció pública gratuïta.
  • Model d’Estat, partint del principi de la sobirania nacional, dient que no pot existir sense el sufragi universal. Absolutament revolucionari. Sistema unicameral.
  • Ajuntaments i diputacions provincials electives. Principi de descentralització.
  • Judicis per jurats.

El Partit Demòcrata representa una ruptura amb el liberalisme del laissez-feire. S’implica amb temes com la instrucció pública, l’assistència social…. Això permetrà establir un punt de confluència de diferents sectors de l’esquerra, en tres línies:

  1. Ex-progressistes. Liberals que han abandonat el progressisme.
  2. Republicans (majoritaris).
  3. Joves escriptors i intel·lectuals (pre-socialistes) que posen l’accent a les injustícies socials. Aposten per l’associació dels obrers com a forma de combatre a la seva submissió.

Però el partit Demòcrata tenia una debilitat congènita: dificultats per compactar en un partit totes les seves famílies. Els militants del partit estaven en la línia ideològica dels liberals ex-progressistes. Alguns eren titulats universitaris. Pertanyen a un món que no era el de les bases republicanes. La direcció del partit era la dreta del partit. Aquesta esquerra no abandonarà la lluita insurreccional. Doble militància: formal al partit Demòcrata i la clandestina (societats de tipus carbonàries).
Objectius del Partit Demòcrata:
Hi havia un problema entre la relació de la democràcia i el socialisme. Les discussions afectaven als primers intel·lectuals de la democràcia a Espanya. Encara es trobaven en un estat molt precari. Hi havia moltes disputes internes i una creixent dificultat de comunicació entre el partit i les seves bases.
Al 1860 es produirà una polèmica entre Fernando Garrido (ala més socialitzant, societari mazzinià) i José María Orense, marquès d’Albaira (dirigent del partit). Garrido al 1860 publicà un article on defensava la memòria de Sixto Cámara, que provocà el disgust d’Orense. Garrido havia tingut la preocupació de portar al país les corrents europees més democràtiques i es convertí en defensor de les teories cooperativistes. Garrido insistia que la democràcia conduïa al socialisme (emancipació dels treballadors).
Ribero, enfront a Garrido, rebutjava qualsevol pressió governamental a l’esfera privada. No creia que la democràcia signifiqués una evolució cap al socialisme. Garrido creia que els demòcrates havien de realitzar un programa política positiu d’activisme que fomentés l’associacionisme. Orense en canvi considerava que amb el sufragi universal ja era suficient per solucionar els problemes.
Enmig d’aquest debat va ser quan va intervenir Francesc Pi i Margall, al 1860, en un intent per salvar la unió del partit. Pi i Margall patrocinà “la Declaració dels Trenta”, un document que fixà els mínims del programa democràtic:

  • llibertats individual
  • sufragi universal
  • assoliment dels principis democràtics d’educació…

Pi i Margall no va aconseguir el suport de Ribero i d’altres dirigents.

Pi i Margall

Francesc Pi i Margall


Al mateix 1860 es produirà per part de Emilio Castelar un intent des de la dreta del partit Demòcrata d’avançar cap a una democràcia liberal (democràcia individualista d’obediència als punts liberals). Castelar es presentà com a líder d’aquest corrent i comptà amb el portaveu “La Democracia” que aparegué just en el moment, al 1863, que es produíel retraïment dels progressistes purs (Sagasta, Ruiz Zorrilla…) que entraran ja a les vies insurreccionals. Prim encara no estava a la insurrecció. Castelar es presentava com el que aconseguiria que aquests progressistes s’integressin al Partit Demòcrata, fent el partit accessible i accentuant la seva postura antisocialista.
Pi i Margall posà l’accent en el problema agrari partint d’una denúncia a la desamortització de Madoz. Deia que els demòcrates que no volien entrar a discutir la reforma agrària no es diferenciaven dels progressistes. Els demòcrates liberals creien que no era el seu objectiu resoldre els problemes socials. Però per a Pi i els problemes socials estaven a l’ordre del dia i calia entrar-hi a solucionar-los.
S’obrí una discussió entre Pi i Castelar. Per Pi i Margall la democràcia a Espanya no arribaria fins que no s’establís una pagesia independent (de petits propietaris) mitjançant la disposició d’uns crèdits estatals a interès mínims que permetrien l’accés a la petita propietat. Una altra idea important era que l’Estat havia de ser part activa en la solució del problema agrari. Pi qüestionava el dogma de la propietat individual i la no intervenció de l’Estat. Pi i Margall es trobà amb que la majoria del partit no estava a favor de les seves idees, inclús el propi Garrido que parlava del mecanisme de l’associacionisme com l’horitzó de l’accés a la propietat.
El Partit Demòcrata era un partit format per gent de ciutat, per qui el problema agrari els resultava molt llunyà. El partit estava molt allunyat de la problemàtica andalusa. Pi i Margall criticava la desamortització en la mateixa línia que Florez Estrada, un liberal heterodox que plantejava la necessitat de preveure una nova propietat camperola sobre part de les terres posades en venda. Pensava també en el mètode del crèdit. Pi critica tan fort al Partit Demòcrata que arribà a dir que era el causant dels problemes de la desamortització, i que l’amenaçava a l’aïllament. Denunciava el monopoli creditici dels grans financers i defensava l’existència d’una classe camperola.
Pi i Margall estava veient que una llibertat limitada podia evitar caure en una tirania econòmica de sectors privilegiats. La intervenció de l’Estat es presentava com necessària per a assegurar l’equilibri entre drets col·lectius i drets individuals. Hi haurà una polèmica entre demòcrates individualistes i demòcrates socialistes que provocà que l’interior del partit continués sent extraordinàriament fràgil. La lluita pel poder al partit no es resoldrà. Pi i Margall era la persona que portà més lluny el programa de democràcia i de contacte amb el socialisme.

El Krausisme

Al 1868 fou el moment de presentació de tota la capacitat d’actuació al debat de les solucions que es presentaven al iniciar-se el Sexenni Democràtic. Els demòcrates de càtedra (intel·lectuals i professors universitaris) participaren activament en aquest debat. El krausisme impactarà entre la intel·lectualitat del segle XIX a les esquerres. Al 1868 es produí un auge del krausisme com a escola filosòfica. Després derivarà cap a d’altres corrents.
Què era el krausisme?
Era un sistema de pensament que es situà a l’òrbita liberal, però que demostrarà una adaptació cap als problemes socials inèdita fins aleshores. Era una escola filosòfica que treballava l’epistemologia. A Espanya des dels seus inicis s’embrancarà amb la praxis social i política. Sense el krausisme no era possible recompondre el recorregut social del liberalisme. Va tenir una gran influència en la formació de gran part dels protagonistes de la política del XIX i inicis del XX. El krausisme estarà en els grans temes de debat del XIX. Dirigiran aspectes fonamentals a la recerca de la separació del matrimoni civil i eclesiàstic, la llibertat de consciència, el feminisme, la crítica a la Restauració i el regeneracionisme, entre d’altres. Sense l’afiliació krausista no es pot reconstruir el procés del liberalisme.
El krausisme sorgí d’una forma anecdòtica. Al 1843 es produí el viatge del professor Julián Sanz del Río a Alemanya, on s’hi establí fins a 1848. Tenia una beca pel Ministeri de la Governació amb l’objectiu d’entrar en contacte amb les filosofies europees del moment per tornar a Madrid i ocupar una càtedra de Filosofia a la universitat. Sanz del Río entrà en contacte amb el filòsof alemany Heinrich Ahrens, deixeble de Karl Krause, que ja havia mort. Ahrens va convèncer a Sanz Del Río perquè estudiés la teoria de Krause. Del Río tornà a Espanya sense ocupar la càtedra. Es retirà deu anys per traduir les obres de Krause al castellà i posar en un esquema clau la filosofia krausista. Al 1854 Del Río tornà a la universitat i començà a impartir classes sobre el krausisme. Del Río mort al 1864. En aquestes classes es van formar personalitats com Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo Azcárate o Nicolás Salmerón. La formulació filosòfica del krausisme es basava en el complex idealisme hegelià.
Krause elaborà una síntesi que li permeté construir el racionalisme harmònic. Considerà que podia presentar una nova teoria del coneixement que es podria posar a la pràctica en una praxis política immeditada. Hi hagué un moment en el que els progressistes es presentaren davant els moderats sense ideologia. S’entén així que recorreguessin al krausisme per a reforçar el seu discurs. El krausisme tingué el seu principal focus de discussió a l’Ateneo de Madrid.
Per qué escollí Sanz del Río a Krause? Es fixà en una figura menor. Sanz del Río anava amb un tipus de problema del qui li donava una resposta perfecte Krause. Krause era l’única filosofia política possible per un país que sortia d’una guerra civil i que es trobava absolutament dividit.
Principals idees del krausisme:

  • El krausisme contenia una certa crítica a l’excessiu individualisme del liberalisme primerenc.
  • Es mostrava contrari a l’uniformisme polític i la centralització estatal.
  • Entrava en un discurs harmonista, com a punt mitjà entre el liberalisme i l’estatisme que es presentarà envaint les esferes de la llibertat. Es tracta de trobar una síntesi entre liberalisme i estatisme.
  • El krausisme era molt religiós. Farà un intent de racionalització de la religió. El krausisme dirà que la comprensió de la divinitat per l’home és fàcil, directe. Aposten per una visió real de Déu, a partir de la llibertat de consciència. Profunda crítica al catolicisme.

El krausisme s’ha de separar del catolicisme liberal (possibilitat de convivència entre catolicisme i liberalisme). El krausisme no és catolicisme liberal, és una altre filosofia religiosa que parteix d’uns plantejaments religiosos molt diferents del catolicisme. La separació krausisme-església es deu a l’arrel inicial. És un plantejament paninteista (tot és Déu). S’ha discutit molt sobre la qüestió de si el krausisme és una creació espanyola. El krausisme té una influència en la maçoneria.

Autor: Elliot Fernandez Hernandez