La crisi del règim de la Restauració (1898-1931)

Després de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles el 1898, el règim de la Restauració entrà en una etapa final de crisi que es perllongà fins al 1931 amb l'establiment de la Segona República.
Imatge destacada

| 30/03/2020 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Els intents de reforma del règim de la Restauració

El règim de la Restauració amb la Constitució de 1876 va estar en vigor formalment fins al 1931. Però el sistema polític patia greus problemes. Els intents de reforma, sobretot després de la crisi de 1898, van succeir-se sense massa èxit. Durant la primera dècada del segle XX els moviments regeneracionistes van intentar trobar solucions als diferents problemes del país, però el sistema polític era incapaç de trobar una via de sortida. Tots els intents de reforma del sistema, entre 1900 i el 1917 van fracassar.

A partir del 1917 ja era més que evident la insostenibilitat del règim, que el 1923 optà per mutar en una dictadura militar que comptava amb el suport de la monarquia. La dictadura estigué dempeus fins a l’any 1931.

Els problemes més destacats d’Espanya a finals del segle XIX eren:

Per tal d’intentar solucionar aquests problemes, les forces polítiques dinàstiques van plantejar una sèrie de possibles solucions.

Les propostes de reforma del sistema

Partit Conservador

Amb la desaparició del líder i fundador del partit Conservador Antonio Cánovas del Castillo, el partit necessità uns anys per trobar un substitut. Finalment va ser escollit Antoni Maura com a nou líder del partit. Maura tot i ser molt conservador, era conscient que s’havia de llançar un missatge d’optimisme, però el seu programa continuava sent antiobrer i centralista.

El Partit Conservador plantejava reformes dins l’exèrcit. Volia augmentar la despesa militar, sobretot en la Marina. Respecte al tema de la corrupció electoral i el caciquisme, el partit no reconeixia aquest problema i negava la seva existència. Això sí, plantejava reformes administratives per tal d’agilitzar l’administració.

Partit Liberal

El líder del partit, Práxades Mateo Sagasta, morí coincidint amb el canvi de segle i fou substituït per José Canalejas. Canalejas plantejava les següents reformes amb l’objectiu d’apropar-se a les classes mitjanes:

Partido Republicano Progresista

El líder dels republicans progressistes, Manuel Ruiz Zorrila, plantejava canviar el discurs tan radical del seu partit per un de més moderat. El cavall de batalla dels republicans era la instrucció pública (educació) i les reformes laborals.

Partido Radical Español

Alejandro Lerroux fou un polític demagog que es feia passar per republicà, tot i ser un home adinerat de les classes benestants. En un primer moment de la seva carrera política es mostrà com a republicà, anticlerical i anticatalanista. Lerroux buscava el populisme entre els obrers de Barcelona. Va idear una estratègia de confrontació entre els catalans nouvinguts i els nascuts a Catalunya. Va esdevenir tot un fenomen polític, el lerrouxisme.

El Partit Socialista, PSOE

Quan s’aprovà el 1900 el sufragi universal el PSOE era un partit molt petit i minoritari, sense pràcticament representació a les Corts Generals. El 1910 van aconseguir treure un diputat per Madrid al Congrés, l’escó que ocuparia Pablo Iglesias. Li deien “la gorra del congreso“.

El missatge del PSOE era molt revolucionari, d’idees marxistes teòriques. Els obrers veien el partit com el de gent molt revolucionària. Eren molt ben vistos per la classe treballadora. Els socialistes tenien fama de ser honestos, solidaris, valents…

Carlistes

Part del carlisme estava desfet. Els que havien resistit a les successives Guerres Carlines o bé s’havien integrat al Partit Conservador o bé havien creat partits d’extrema dreta. Els punts claus d’aquest partit eren la religió com a columna vertebral de la pàtria i el tradicionalisme. Representaven a un sector molt minoritari de la població.

El “problema català”

Els fets del Cu-Cut!, la Solidaritat Catalana i la Setmana Tràgica

La Mancomunitat de Catalunya

El 1914 el govern liberal de Sagasta aprovà el projecte de llei que permetia la unificació de les 4 diputacions catalanes i la creació d’una institució que aglutinava el poder administratiu en una de sola. Naixia la Mancomunitat de Catalunya. La Mancomunitat s’aconseguí gràcies a la influència de la Lliga al Congrés de Madrid, on fins i tot havia entrat al govern amb els liberals. La Mancomunitat representava la primera institució de poder catalana des dels temps de Felip V.

La Mancomunitat de Catalunya va representar la unió de les 4 diputacions catalanes. Tenia un President. El seu poder era l’equivalent al que ja tenien abans les diputacions, com per exemple, les obres públiques o la cultura. La Mancomunitat només era un organisme de descentralització del poder estatal, no tenia poder autònom. El seu pressupost era la suma del que tenien per separat les 4 diputacions.

El primer President de la Mancomunitat fou Enric Prat de la Riba (1914-1927). A la seva mort s’escollí Josep Puig i Cadafalch (1917-1924). L’any 1924 se suprimí la Mancomunitat a causa de la dictadura de Primo de Rivera.

L’obra de la Mancomunitat de Catalunya va ser:

Gràcies a l’obra de la Mancomunitat molts ciutadans es van convèncer que la idea defensada pels catalanistes d’aconseguir l’autogovern podria portar beneficis pel país.

El moviment obrer

Del 1898 al 1908 el moviment obrer estava dividit i fragmentat. Si bé hi havia petits sindicats d’obrers d’ideologia socialista, catòlica o anarquista, aquests eren molt minoritaris.

El 1907 els obrers no sentint-se’n representats pel partit unitari Solidaritat Catalana, fundaren el sindicat de la Solidaritat Obrera. L’any 1911 d’aquesta organització va sorgir la Confederació Nacional del Treball, CNT. A partir d’aquest moment començava una nova etapa pel moviment obrer. La CNT esdevingué el sindicat anarcosindicalista més majoritari de Catalunya.

Des de l’any 1911 la situació del moviment obrer a Catalunya canvià. La CNT era el sindicat majoritari, en contra de la UGT, que passà a ser el minoritari. La situació era inversa a Madrid, País Basc i Astúries. La CNT i la UGT no tenien bones relacions. Els de la CTN acusaven la UGT de vendre’s al sistema burgès i els de la UGT acusaven la CNT de desunir als obrers. Però el 1917 aconseguiren posar-se d’acord per tal d’organitzar una massiva vaga general que paralitzà tot el país. Va ser una vaga unitària.

A mitjan any 1918 la Confederació Regional del Treball de Catalunya va celebrar l’anomenat Congrés de Sants, en el qual es va acordar una important reestructuració de l’organització obrera a base de la fórmula del «sindicat únic». La idea, que de fet ja s’havia anat aplicant en alguns rams en els anys anteriors, consistia a reunir en un mateix sindicat tots els obrers afiliats d’una mateixa branca industrial, encara que fossin de diferents oficis, en lloc d’estar agrupats segons l’ofici de cadascun. El motiu era obtenir una major unitat obrera enfront dels patrons, evitant així divisions absurdes dins una mateixa empresa.

La crisi de 1917 i la fi del sistema de la Restauració

La triple crisi de 1917

A l’estiu de 1917 el govern accedí a negociar les demandes dels soldats. Una vegada l’exèrcit ja estava de nou en ordre, els parlamentaris van dissoldre l’Assemblea de Parlamentaris, atemorits perquè es pogués produir al país una revolució obrera, tal com estava passant a Rússia (la revolució de Febrer), on les notícies que arribaven del país eren de què s’estava preparant la revolució definitiva (seria la Revolució d’octubre). La Lliga s’oferí al govern per restablir la governabilitat i entraren a l’executiu.

Els obrers van ser els màxims perjudicats en aquesta crisi. Es produí una repressió molt forta contra els sindicalistes. Precisament l’inici de la Revolució Russa es va veure amb molta por a Espanya per part dels burgesos. D’aquí el fet que la burgesia demanés a l’exèrcit l’any 1923 el restabliment de l’ordre mitjançant una dictadura. I l’any 1922 s’hi havia produït l’ascens del feixisme italià al poder. A partir de 1917 l’exèrcit tindrà a Espanya un paper molt important.

Els últims anys del règim de la Restauració

A partir de l’any 1917 el moviment obrer radicalitzà les seves accions. Per contrastar les protestes dels treballadors, una part de la patronal creà una organització, coneguda com a Sindicats Lliures, encarregada d’intimidar i assassinar als obrers revoltats, sobretot els de la CNT. S’iniciava el fenomen del Pistolerisme (1918-1921).

Dins de la CNT sorgí un grup que tenia com a objectiu venjar la mort dels seus companys afiliats, anomenat els Solidarios. Del 1917 al 1923 van morir 200 obrers i uns 80 empresaris. Cal destacar les morts del sindicalista Salvador Seguí (el noi del sucre) i l’advocat Francesc Layret (defensor dels obrers).

Aquests actes violents van provocar una gran inestabilitat política. Els governs canviaven amb molta facilitat. El sistema ja no era capaç de respondre als problemes del país.

Va ser aleshores quan els poders econòmics del país van fer una crida a l’exèrcit per tal que posessin ordre al país. Pels empresaris, l’única sortida era una dictadura, a l’estil feixista italià. L’any 1923 el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, acceptà la petició d’intervenció política feta pels burgesos i es dirigí al Palau Reial de Madrid per pactar amb el rei Alfons XIII. El rei acceptà nomenar President del Govern a Miguel Primo de Rivera. Era una situació molt semblant a la que havia fet el 1922 el rei d’Itàlia acceptant a Benito Mussolini com a Primer Ministre.

L’any 1921 s’escindí del PSOE un grup d’afiliats, arran de la discussió dels socialistes europeus sobre si acceptaven la Revolució Russa com la via per acabar amb l’opressió dels poderosos. Finalment els socialistes de tot el món van optar per seguir per la via política, tot rebutjant l’opció revolucionària empresa pels bolxevics a Rússia. D’aquí van sorgir els partits comunistes, que defensaven la via revolucionària. A Espanya es creà el PCE (Partit Comunista d’Espanya).

La dictadura militar (1923-1931)

Context històric del cop d’Estat de Primo de Rivera el 1923

El 1918 va produir-se a Rússia la Revolució bolxevic. Quan arriben les notícies dels esdeveniments revolucionaris a Espanya, els sectors empresarials i governamentals es posen en alerta. El sistema electoral corrupte de la Restauració, a través de les trampes a les eleccions per garantir el poder als partits dinàstics, ja no eren suficients per controlar la situació. Els obrers estaven molt mobilitzats. La patronal ja pensava a recórrer a la força i demanaren a l’exèrcit una intervenció per tal d’acabar amb el desordre social.

La Guerra del Rif representava per l’exèrcit el darrer intent per recuperar la Glòria perduda a Cuba el 1898. També es pretenia recuperar el prestigi internacional d’Espanya. Però la guerra no va anar com s’esperava des d’Espanya. Els guerrillers marroquins liderats per Abd-el-Krim van inflingir una gran derrota militar a Espanya a la batalla d’Annual, l’any 1921, on moriren fins a 10.000 soldats espanyols. Abd-el-Krim es quedà amb tot l’armament espanyol.

El desprestigi de l’exèrcit va ser impressionant. La invitació de la burgesia a intervenir en la política del país per tal de restablir l’ordre era per l’exèrcit una oportunitat per recuperar el seu prestigi.

La justificació que va donar Miguel Primo de Rivera pel fet d’haver intervingut en la política va ser que només estarien en el poder tres mesos, el temps just per restablir l’ordre social. Quan tot tornaria a estar en ordre, es retirarien. També parlaven de restablir l’autoritat política (amb millores econòmiques, ocupació…).

L’establiment de la dictadura militar

El dictador Primo de Rivera suspengué la Constitució de 1876, tancà les Corts, prohibí els partits polítics (no obstant va deixar que els partits treballessin en la clandestinitat, sobretot aquells més moderats), prohibí els sindicats i implantà el partit únic, la Unión Patriótica, que va ser l’únic partit legal durant tota la dictadura, imitant el model italià. Primo de Rivera creà uns grups paramilitars que havien de defensar els empresaris: eren els sometents.

La dictadura va intervenir directament a l’economia. El lliure mercat (doctrina del liberalisme) es modificà, per implantar l’intervencionisme estatal. Era el govern qui decidia el que s’havia de produir i com. Es van crear monopolis de l’Estat i es van implantar fortes mesures proteccionistes, que van afavorir el tèxtil català.

A finals de 1924 la dictadura va suspendre la Mancomunitat de Catalunya, prohibí l’ús públic del català i els símbols del país. Aquestes prohibicions van causar un distanciament inicial d’alguns membres de la Lliga, però en general la burgesia catalana va acceptar de bon grat totes les mesures de la dictadura.

La doctrina militar afirmava que el país havia de ser com una gran caserna. La repressió tenia la justificació en el paternalisme polític (protegir el país tal com ho faria un pare amb el seu fill, on si cal li donava una bufetada).

L’organització de l’Estat seguia la doctrina feixista del corporativisme. Aquesta doctrina assegurava que el subjecte de dret eren les corporacions (la família, el municipi i els sindicats). Es configurà l’estat en funció d’aquestes tres corporacions. Els pares de família eren les úniques persones que podien votar en unes eleccions molt controlades pel règim. Els pobles estaven representats per alcaldes elegits pel dictador. I en les empreses els sindicats estaven integrats per representants de la dictadura.

El 1925 es començà a veure que Primo de Rivera es volia quedar en el càrrec més enllà del que ell havia manifestat inicialment. La seva voluntat era donar a la dictadura un aspecte civil. El govern militar anterior es deia Directori Militar. El 1925 Primo de Rivera es començà a vestir de civil i es convertí en President del Govern, nomenant a ministres civils.

El balanç d’aquests primers anys de dictadura va ser presentat per l’exèrcit com un gran èxit. S’aconseguí la tan esperada victòria militar al Marroc, amb el Desembarcament d’Alhucemas l’any 1925. Un altre èxit de la dictadura va ser la disminució de l’atur, gràcies a les moltes obres públiques que s’estaven fent a tot el país.

El final de la dictadura

Les obres públiques que es van fer durant la dictadura (carreteres, embassaments, línies de ferrocarril…) van anar a càrrec dels pressupostos de l’Estat. Això provocà un endeutament total que el portà a la ruïna.  Primo de Rivera només tenia dues possibles sortides: acabar d’ensorrar el país o apujar els impostos. Però el 1929 esclatà el crac borsari de Nova York, que ràpidament arribà a tot Europa.

La situació el 1929 era del tot desastrosa. El rei estava veient que la dictadura s’ensorrava i va intentar utilitzar el desprestigi de Primo de Rivera per treure-se’l de sobre. Finalment el 1930 Miguel Primo de Rivera deixà el càrrec. La dictadura deixà una gran crisi econòmica i social i una radicalització de l’oposició política.

Raons de la pèrdua de suport de la dictadura:

Els dos fets que van precipitar la caiguda de la dictadura van ser:

Unitat d’acció de partits i sindicats

En aquest sentit l’agost de 1930 els partits polítics de l’oposició van signar un acord conegut com a Pacte de San Sebastián, on les forces republicanes, socialistes i nacionalistes decidien que havien de treballar junts per fer caure la dictadura i la monarquia (pacte per proclamar la República).

El 1930 la situació era greu. El rei havia deixat caure al dictador Primo de Rivera i en una situació difícil nomenà un substitut, el general Berenguer, d’acord amb l’exèrcit, amb la intenció de tornar al règim parlamentari anterior. El rei demanà al nou dictador que afluixés la repressió. Va ser el període conegut com a “dictablanda“.

El general Berenguer no arribà a convocar les eleccions i el rei nomenà un nou president del govern, aquest cop l’Almirall Aznar, amb l’únic encàrrec de convocar eleccions (febrer 1931).

El 12 d’abril de 1931 van tenir lloc les primeres eleccions des de l’establiment de la dictadura el 1931. Van ser eleccions municipals, guanyades a les principals capitals de província per les forces republicanes. El rei marxà d’Espanya. El 14 d’abril es proclamà la República.

Evolució econòmica (1898-1931)

Evolució demogràfica

En trenta anys Espanya passà dels 18,5 milions d’habitants als 23,5 milions d’habitants. A Catalunya es passà dels 2 milions als 3 milions d’habitants.

a) Creixement vegetatiu

Època de transició al règim demogràfic modern. Això significa que baixava molt la mortalitat i però no augmentava gaire la natalitat. El creixement vegetatiu era més gran. Es passà del 28% al 17% per mil de mortalitat i del 34% al 28% de natalitat. Això comporta un ample creixement. La causa per la qual va baixar la mortalitat es va deure a la millora de les condicions de vida en l’alimentació i la higiene i una natalitat que començava a baixar pel retard en el matrimoni.

b) Migracions

c) Distribució de la població

S’accentuà el procés d’urbanització malgrat que l’any 1931 Espanya era encara un país rural (el 60% de la població viu al camp).

A Catalunya aquesta situació era lleugerament diferent. Al primer terç del segle XX ja era una regió amb règim demogràfic modern. La natalitat era baixa, i per tant el creixement vegetatiu també era baix. A més era un territori que rebia l’emigració d’altres parts d’Espanya. Arribava gent de l’interior, bàsicament d’Aragó i de Múrcia… La concentració urbana era molt més gran.

d) Distribució de la població per sectors econòmics

A Espanya es distribueix de la següent forma:

A Catalunya es distribueix de la següent forma:

Evolució dels sectors econòmics


Tots els articles del curs: Història d'Espanya (curs Batxillerat)

Les arrels històriques de la península IbèricaL'Edat Mitjana a la península Ibèrica (476 - 1492)La monarquia Hispànica a l'Edat Moderna (1492-1808)De l'Antic Règim a l'Estat Liberal (1808 - 1868)El Sexenni Democràtic i la Restauració Borbònica (1868-1898)Evolució econòmica i demogràfica d'Espanya al segle XIXLa societat espanyola al segle XIXLa crisi del règim de la Restauració (1898-1931)La segona República (1931-1939)La Guerra Civil espanyola (1936 - 1939)La dictadura franquista (1939-1975)Transició espanyola: de la dictadura a la democràcia

Bibliografia recomanada:


Idiomes disponibles: