La crisi de 1898. Espanya excepció europea?

Va existir realment una commoció nacional per la pèrdua de les darreres colònies de l'Imperi espanyol al 1898?
Imatge destacada

| 08/08/2019 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Les dues principals interpretacions historiogràfiques sobre la història contemporània d’Espanya

La interpretació clàssica de la història contemporània d’Espanya era aquella amb una visió pessimista i molt negativa del passat més recent del país. Pels seus seguidors Espanya era dins d’Europa una excepcionalitat. Aquesta visió de la història va començar a tenir fortuna a finals del segle XIX. Entre els intel·lectuals de l’època s’havia difós la idea d’un passat negatiu. Actualment aquesta interpretació se sosté poc.

Avui dia, dins la historiografia, hi ha dues visions enfrontades sobre la història d’Espanya als segles XIX i XX:

Arguments dels historiadors pessimistes

Aquests historiadors ressalten l’endarreriment espanyol respecte als països del seu entorn en termes socials i econòmics. Els arguments que els serveixen per defensar aquesta teoria són:

Arguments dels historiadors de la normalitat espanyola

El corrent historiogràfic que posa l’accent en la normalitat de la història d’Espanya, accepta que es van produir algunes situacions excepcionals, però que no eren suficientment greus com per seguir defensant la idea d’Espanya com a excepcionalitat europea. Els arguments d’aquests historiadors són:

Com a elements que sí que eren excepcionals a Espanya destaquen:

Espanya en el canvi de segle

Quan s’explica la història del període entre el final del segle XIX i l’inici del segle XX no es pot obviar la derrota militar a la guerra d’Independència de Cuba de 1898, amb la participació dels Estats Units. La guerra contra els rebels cubans, militarment no podia ser guanyada ni perduda. Idea del desastre del 98.

Interpretació tradicional de la crisi de 1898

La visió historiogràfica tradicional afirmava que el desastre de 1898 va provocar una autèntica commoció en la societat espanyola que va quedar impactada per la derrota que va fer veure a la població la situació de decadència en què es trobava el país. Situació de depressió absoluta de la població incapaç de digerir que Espanya era un país de segona.

La realitat va ser que res d’això va passar. Ni hi va haver sorpresa per la derrota ni hi va haver una reacció popular de caràcter depressiu ni hi va haver decepció.

L’historiador Carlos Serrano assegurava que aquesta visió tan depriment sobre els esdeveniments de 1898 va ser obra de les mateixes elits polítiques i intel·lectuals de l’època. En realitat el que va passar al 1898 va ser la constatació del fracàs polític dels dirigents de la Restauració. La solució que van trobar aquestes elits per amagar els seus fracassos va ser estendre entre la població aquest suposat sentiment de decepció.

Si, com es deia, s’arribà al suposat desastre de 1898, va ser per un error de càlcul de les elits que van creure que per a la població la defensa de les colònies era un tema prioritari. No es van atrevir a adoptar una política de negociació amb els rebels cubans i van optar per la via militar, tot i saber les seves limitacions. Les elits van témer un aixecament popular o una insurrecció militar a Espanya. L’elit també va actuar de forma favorable a l’opinió de la burgesia catalana, fort lobby de pressió, defensora del manteniment de Cuba dins de l’imperi espanyol pels seus lligams econòmics i comercials amb l’illa.

La realitat del moment era la contrària a la que volien fer veure les elits polítiques. Poca gent hauria vist la negociació amb els cubans com una ofensa a la pàtria. Tampoc ningú hauria promogut un aixecament popular. Les classes populars estaven desitjant que acabés la guerra, que tenia un cost brutal i el seu cost humà era insostenible: 250.000 soldats van ser enviats a Cuba i Filipines. La mortalitat va ser altíssima. La major part dels morts ho va ser a conseqüència de malalties, no pas al front de batalla. I tots els soldats rasos provenien de les classes populars perquè les classes altes tenien mecanismes per obviar l’obligació d’anar a l’exèrcit, a través de suborns o pagaments a qui fes falta.

Sistema de reclutament obligatori a l’exèrcit, les quintes

En teoria tots els joves espanyols majors de 18 anys havien de participar en l’exèrcit. La forma d’entrar era a través d’un sorteig, les quintes, on sortia escollit un de cada cinc. Però aquests es podien lliurar per 3 vies:

  1. Aconseguir una exempció per raons de salut. Significava que darrere hi podia haver algun tipus de suborn.
  2. La redempció en metàl·lic. Possibilitat de comprar la redempció militar pagant 9 euros (1.500 pessetes de l’època) si t’havia tocat un destí de la península i 12 euros (2.000 pessetes) si t’havia tocat a les colònies.
  3. Una mica més barat era aconseguir un substitut. Se solia pagar entre 3 euros i 6 euros (500 i 1.000 pessetes).

Hi havia qui en ser escollit no es presentava a la cita amb l’exèrcit. El percentatge de pròfugs era molt alt. Hi havia l’assegurança de quintes, bon negoci al segle XIX consistent en pagar una quantitat petita des que naixia el fill perquè l’assegurança pagués la redempció en cas que sortís escollit.

L’Estat va recaptar entre 1895 i 1898 78 milions de pessetes en concepte de redempció en metàl·lic. Era un gran negoci. En la guerra de Cuba només el 4% dels morts ho va fer per causes militars. La notícia de la derrota espanyola va ser rebuda a Espanya amb gran alegria.

La “crisi” de 1898

Els esdeveniments de 1898 no van ser la causa de cap crisi. El 1898 va ser una espècie de catalitzador. Va permetre que alguns processos emergissin amb més claredat, com el moviment intel·lectual del Regeneracionisme, molt anterior a 1898. En van ser importants representants d’aquest moviment Joaquín Costa, Lucas Mallada, Ricardo Macias Picavea, Valentí Almirall. Tots ells ja escrivien sobre la crisi d’Espanya molt abans de 1898. L’excusa de 1898 serví per posar en relleu tots els problemes d’Espanya.

Sectors de la classe política de la Restauració feia temps que veien que el sistema necessitava unes reformes. El 1898 no va ser una greu crisi política de qüestionament del sistema. Tampoc va provocar una greu crisi econòmica.

Carlos Serrano assegurava que es produí una crisi de tipus cultural, o en tot cas, una crisi d’hegemonia a l’estil gramscià. La classe política dirigent es va trobar amb què mantenia el poder polític, però estava perdent la batalla cultural, de les idees. Existeix l’hegemonia política quan l’elit política domina el poder polític i el poder de les idees. Si això no és així, aleshores hi ha una crisi d’hegemonia, com va teoritzar Antonio Gramsci.

El 1898 per primera vegada el projecte de les elits no va trobar un suport ampli. Van emergir nous personatges polítics: el republicanisme i el moviment obrer organitzat.

El 1898 va desencadenar un canvi de govern (al capdavant del govern hi havia el liberal Práxades Mateo Sagasta, que va ser substituït pel conservador Francisco Silvela). Es percebia una mena de final de cicle, d’esgotament.

El final de segle també comportà la desaparició dels principals protagonistes polítics dels darrers 30 anys:

La desaparició dels principals líders polítics de la segona meitat del segle XIX anunciava la fi d’una manera de fer política. Silvela va expressar molt bé aquest final de cicle en un article per la premsa “Espanya sense pols” de 1899. Deia que el país estava prop de la seva fi, i que l’única sortida era la reforma.

Política espanyola entre 1898 – 1902

El president del govern liberal Sagasta va ser l’encarregat de negociar la pau després de la guerra de Cuba. Se signà la Pau de París (18 de desembre de 1898). Per què van entrar en guerra els Estats Units? Molt abans s’havia iniciat una campanya sensacionalista a la premsa nord-americana demanant que el país entrés en la guerra. La intervenció americana es va fer en nom de la llibertat, després d’una solemne declaració del Congrés dels Estats Units en la qual es va justificar la seva entrada a la guerra de Cuba, per alliberar l’illa de l’opressió espanyola.

La Pau de París es va negociar entre Espanya i els Estats Units sense comptar per a res amb l’opinió dels cubans. Espanya perdia el que li quedava del seu imperi: Cuba, Puerto Rico i Filipines i assumia el deute de les colònies. Cuba es va convertir en una república independent sota la tutela dels Estats Units. Puerto Rico va passar a ser un protectorat dels EUA i les Filipines una colònia nord-americana. Els Estats Units van pagar 120 milions de pessetes a Espanya a canvi de Filipines i l’illa de Guam.

El canvi de govern es va fer a la forma tradicional de la Restauració. El rei destituïa el president del govern i aquest convocava unes eleccions que sempre guanyava.

Resultats de les eleccions de 1899:

Francisco Silvela, conservador, es va convertir en el nou president del govern. Arribava amb un discurs regeneracionista. Incorporà en el seu govern a figures reformadores, com el general Camilo Polavieja, el conservador català Manuel Duran i Bas i Fernandez Villaverde. Es procedí a realitzar una regeneració moral.

Polavieja, ministre de la Guerra, era un general dur, que havia sufocat el moviment independentista de Filipines i havia condemnat a mort al seu líder, José Rizal. Polavieja pretenia aplicar un programa de descentralització (discurs ben acollit per la burgesia catalana) i de reforma de l’exèrcit.

Villaderde, com a ministre d’Hisenda, aplicà un programa de reformes:

  1. Disminució dels diners en circulació, que provocava inflació.
  2. Reforma fiscal que va permetre a l’Estat recaptar més. Augment de l’impost d’utilitats (gravaven els beneficis de les empreses).
  3. Retallada de la despesa pública.

Però les reformes van quedar en molt poca cosa. Una cosa era la voluntat i una altra que els que havien d’acceptar les reformes es deixessin. Es va crear una gran resistència a l’augment de l’impost d’utilitats: Tancament de caixes a Barcelona (estiu 1899).

Els problemes al govern van arribar quan el ministre d’Hisenda Villaverde va voler retallar la despesa pública i el ministre de la Guerra Polavieja necessitava diners per modernitzar l’exèrcit. Polavieja va dimitir el setembre de 1899.

Què va quedar del govern reformista? No hi va haver reformes ni Regeneracionisme, ni es va augmentar la representativitat del sistema. Van quedar dues coses per al futur: la creació d’un ministeri nou, Agricultura, dirigit per Rafel Gasset, que va plantejar la necessitat de construir pantans per convertir en regadius les zones de secà i la creació del ministeri d’Instrucció Pública. El seu primer ministre va ser García Alix, que va recollir la línia intel·lectual de la Institución Libre de Enseñanza. La ILE col·locarà molts dels seus membres dins el ministeri.

El govern entrà en crisi el 1900 i va caure. La reina regent nomenà el general Azcárraga president del govern. El govern tornà de nou a Sagasta el març de 1901.

Sagasta s’assegurà una majoria parlamentària en les eleccions de 1901:

La situació era tan desesperant que el 1902 les corts van decretar la majoria d’edat del príncep Alfons XIII que comptava només amb 16 anys.


Tots els articles del curs: Història Espanya (segle XX)

La crisi de 1898. Espanya excepció europea?

Bibliografia recomanada:

Persones clau:

No hi ha informació disponible per a aquesta pàgina


Idiomes disponibles:

Comentaris: