La construcció ideològica, econòmica i militar de la Guerra Freda

Acabada la Segona Guerra Mundial els Estats Units d'Amèrica van construir la teoria segons la qual el món estava dividit en dos blocs antagònics.
Imatge destacada

| 27/03/2013 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Després de la Segona Guerra Mundial el món es dividí en dos blocs antagònics, perfectament diferenciats l’un de l’altre, a partir de la teoria desenvolupada pels Estats Units d’Amèrica segons el qual hi havia un “teló d’acer” que delimitava els països que defensaven el lliure mercat i la democràcia i els que optaven per la tirania del socialisme.

Les bases ideològiques de la Guerra Freda

Bases polítiques

Bases econòmiques

Bases militars

Aliances militars
Mapa de les aliances militars a Europa durant la Guerra Freda. El continent dividit entre els països de l’OTAN i els països del Tracte de Varsòvia. Font: Wikipedia.org

Pels ideòlegs nord-americans de la Guerra Freda aquesta havia de servir per denunciar el projecte d’expansió soviètica. Era una crida a l’opinió pública del “món lliure” perquè hi hagués una mobilització constant en contra l’imperialisme soviètic. Les línies mestres eren la democràcia, la llibertat econòmica i la intolerància a cap principi autoritari. En realitat els Estats Units practicaren una política imperialista, contrarevolucionària i expansiva. Des de l’òptica soviètica la Guerra Freda es veié com un mecanisme del bloc capitalista per mirar de frenar l’expansió de la llibertat i la democràcia que representava el socialisme.

A partir de 1947 es desenvolupà una teoria general de la Guerra Freda que desembocà en una ciència. S’havia d’incentivar la confrontació contínua entre l’URSS i els Estats Units i els seus respectius aliats. S’havien de provocar conflictes perifèrics davant del qual les dues potències i els seus aliats havien d’adoptar postures antagòniques. Aquests conflictes perifèrics van determinar l’aparició d’un altre concepte: la Coexistència Pacífica (XX Congrés del PCUS 1956).

La Guerra Freda suposà la pèrdua definitiva de l’hegemonia europea al món. A partir del final de la segona guerra mundial el món va estar en mans de dues superpotències extraeuropees: els Estrats Units i la Unió Soviètica. La Segona Guerra Mundial fou l’instrument adequat per fer aquest trasllat.

La coalició conjuntural d’aliats de la Segona Guerra Mundial ja s’havia trencat, en la pràctica, abans d’acabar-se la guerra. Van ser els Estats Units d’Amèrica els qui provocaren aquest trencament, mostrant-se poc sensibles a les peticions d’ajuda realitzades per Stalin (partidari de la negociació col·lectiva de les reparacions de guerra alemanyes).

La poca solidaritat dels Estats Units cap al seu aliat soviètic tingué conseqüències no previstes: la constitució de les democràcies populars als territoris ocupats de l’Europa oriental on Stalin no dubtà a recórrer a la violència per evitar les escissions internes. Va ser el que va succeir el 1956 quan l’exèrcit soviètic acabà amb la revolució d’Hongria i Polònia i el 1968 liquidà l’intent d’obertura democràtica a Txecoslovàquia.

A l’Europa occidental no calgué recórrer a aquesta brutalitat. El control i domini sobre la població es podia fer conciliant el sistema democràtic amb un nou Estat del benestar, pacte social per apaivagar les tensions internes que serví per controlar aquest marc geoestratègic sense haver de recórrer a solucions violentes.

Quan començà la Guerra Freda?

La Guerra Freda s’inicià en el curs de la Segona Guerra Mundial, sobretot en els estaments militars. Els militars britànics celebraven totes les derrotes de l’URSS i Churchill era conscient que el progrés econòmic soviètic era un perill pel món occidental. Hi havien plans entre els aliats per atacar els complexos industrials de l’URSS. El xoc començà de veritat quan es va veure que hi havia una dificultat d’ajustar els dos projectes vencedors. Els Estats Units tenien clar que s’havia de construir un món que beneficiés la seva superioritat militar i industrial.

Acabada la guerra, tothom tenia clar que era pràcticament impossible ajustar els projectes socials del bloc dels vencedors perquè eren força diferents. No hi havia gens de por que l’URSS conquerís el món perquè sabien del cert que aquesta no era la seva voluntat. El que si es temia era que volguessin estendre el seu projecte social a través dels partits comunistes dels respectius països europeus i de més enllà. Això sí que es temia i els Estats Units sabien que tindrien l’ajuda dels governs europeus d’occident per frenar l’avenç dels comunistes.

La posició nord-americana s’agreujà quan als acords de Bretton Woods es volgué construir un Nou Ordre Econòmic Internacional caracteritzat pel mercat lliure d’abast mundial. Allà es va veure que els soviètics es negaven a entrar en aquest sistema. Aquest fou només una part de l’enfrontament entre els dos blocs.

Cada un dels dos bàndols defensava un projecte que creien superior a l’altre. Stalin creia que l’aportació decisiva soviètica en la victòria sobre els nazis (van ser els soviètics els que van lluitar contra Alemanya) li donava dret a ser considerat en peu d’igualtat. Quan Stalin veié que els Estats Units l’excloïen de la pau, va creure que almenys tenia dret a un món dividit en dues àrees d’influència. Això era antagònic amb el projecte nord-americà.

Stalin es negà a entrar al Pla Marshall, no perquè rebutgés els crèdits nord-americans, sinó perquè presumia que això no era una ajuda econòmica sinó un sistema de control intern. Aquestes friccions es van començar a manifestar a finals de 1945. El President Truman era partidari d’una política de més duresa.

Quin era el pretext de Truman? El 9 de febrer de 1946 Stalin va fer un discurs electoral al Teatre Bolshói on reproduïa un esquema del món típic del marxisme estalinista determinista, de les possibilitats de futur.

“Ara, la victòria significa abans de res, que el nostre sistema social soviètic ha guanyat; que el sistema social ha passat la prova de foc de la guerra i ha provat la seva completa vitalitat (…). El sistema social soviètic ha demostrat ser més capaç de viure i ser més estable que un sistema social no soviètic (…). El sistema social soviètic és una forma millor de l’organització de la societat que cap sistema social no soviètic.

(…) Els nostres marxistes declaren que el sistema capitalista d’economia mundial comporta elements de crisi i de guerra; que el desenvolupament del capitalisme mundial no segueix un camí ferm i uniforme cap endavant, sinó que procedeix mitjançant crisis i catàstrofes. El desigual desenvolupament dels països capitalistes condueix, amb el temps, a grans disturbis en les seves relacions, i els grups de països que es consideren inadequadament proveïts de matèries primeres i mercats d’exportació solen tractar de modificar aquesta situació i de canviar la seva posició mitjançant la força armada.”

“Si nosaltres proporcionem als nostres savis l’ajuda necessària, sabran no només assolir, sinó també avançar, en un pròxim futur, els resultats assolits per la ciència, més enllà de les fronteres del nostre país”

Fragment del discurs de Stalin a Moscou el 9 de febrer de 1946

La idea que es va fer Truman del discurs era que això era una declaració de guerra per part de Stalin. Com a idea era ridícula.

Stalin va cometre l’error de pensar que els seus enemics li donarien trenta anys per desenvolupar el seu projecte social. No fou així perquè els Estats Units van creure que si li deixaven fer, això provocaria un problema molt gran als països europeus occidentals on hi havia governs frontpopulistes amb participació dels partits comunistes i a les democràcies populars de l’est. Pensaven que els comunistes es radicalitzarien.

Per què els russos no van acceptar el sistema de Bretton Woods? L’explicació que fa més fortuna és la de George Kennan (militar nord-americà destacat a Rússia i posterior ambaixador a l’URSS). En el famós “telegrama llarg” de 1946 Kennan argumentà que els soviètics estaven convençuts que no era possible un modus vivendi a l’estil americà i que el que calia era liquidar l’estil de vida americà. Kennan assegurava que era impossible negociar amb els soviètics i que l’únic que es podia fer era tenir una política de contenció. Amb aquest panorama no es podien mantenir acords sinó una política dura, de contenció. El telegrama de Kennan va caure com sant al cel a tot el cercle anticomunista de Truman. Creien que no havien de deixar fer ni un pas als comunistes perquè així veurien que el seu sistema no podia funcionar i acabarien rectificant.

Principals esdeveniments entre 1946 i 1948

Discurs de Churchill a la Universitat de Fulton (març de 1946)

El 5 de març de 1946 Churchill pronuncià un discurs a la Universitat de Fulton. Churchill denuncià les tendències proselitistes dels soviètics. “Els russos no volen la guerra sinó els fruits de la guerra”. El discurs cabrejà a Stalin de forma total. La idea de tenir uns governs amics al voltant de l’URSS, a Stalin li semblava lògic.

Churchill durant el seu discurs a Fulton
Churchill durant el seu discurs a Fulton

El discurs de Churchill va tenir importància per la seva intencionalitat i conseqüències. Churchill volia fer sortir els Estats Units del seu tradicional aïllacionisme. Es necessitava la implicació total dels Estats Units. El 1946 els britànics no se’n sortien amb la guerrilla de Grècia. A més a la península indostànica i Palestina també tenien problemes. Churchill plantejava que si es volia salvar el món occidental de l’expansionisme soviètic, es necessitava l’ajuda dels Estats Units. Era una incitació a no tornar a caure en l’aïllacionisme. “Cal un intervencionisme immediat”.

En aquest marc calia emprendre una guerra psicològica a gran escala, a través de la ràdio: Ràdio Free Europe i Ràdio Liberation-Liberty.

També calia emprendre una guerra política en interès de la pau mundial. Era necessari organitzar operacions encobertes on mai sortís el nom dels Estats Units: la “plausible deniability”. Operacions al qual el protagonisme sempre es podia negar. Propaganda, guerra econòmica, subversió… tot sempre de forma que es pogués negar el protagonisme nord-americà. Eren objectius molt durs. En algun sentit els Estats Units van fracassar.

Guerra civil a Grècia

El primer enfrontament a gran escala es produí el 1946 a Grècia. El moviment de resistència grec estava format principalment per grups comunistes. Quan acabà la Segona Guerra Mundial, els britànics sostinguts per les forces de dretes i monàrquics de Grècia van desencadenar una cruenta guerra civil (1946-1949).

Stalin tenia molt clar que no era factible el fet que Grècia passés al bàndol comunista, i fins i tot es negà a ajudar als guerrillers comunistes. En canvi, el mariscal Tito sí que donà suport als guerrillers.

Davant el conflicte grec, els Estats Units es van plantejar que calia intervenir. En una reunió entre el President Truman, el Secretari d’Estat George Marshall i el sotssecretari Dean Acheson, Acheson els convenç que la revolució grega podia causar un “efecte dominó” a la resta de països. Calia aturar l’avenç comunista a Grècia, donant suport a les forces monàrquiques.

El gir oficial de la política nord-americana es produí el 12 de març de 1947, amb el discurs del president Truman davant el Congrés, on va fer una crida perquè s’aprovessin les línies mestres del que va ser les línies mestres de la política exterior dels Estats Units. El nostre vell aliat és ara l’enemic de la pau i la llibertat”.

Presentació de la Doctrina Truman el 12 de març de 1947

Truman va fer un discurs apocalíptic al Congrés sobre “la democràcia, la llibertat, el bé i el mal” el 12 de març de 1947. Els termes del seu discurs se situaven en la confrontació entre el món lliure i el comunisme. Els Estats Units, assegurava Truman, intervindrien a Europa amb diners.

Truman expressà quina havia de ser la política a seguir a partir d’aquell moment. La Doctrina Truman suposava ajudar als països que estaven amenaçats pels comunistes.

El President Trump mentre presenta la seva doctrina per salvar el món del perill comunista
El President Trump mentre presenta la seva doctrina per salvar el món del perill comunista

El President Truman anunciava una confrontació total amb el comunisme. Però el que més preocupava als Estats Units era la situació a l’Europa Occidental. Acabada la guerra, eren països arruïnats. A més a l’Europa occidental s’estava passant per una important crisi alimentària i es veia que no tindrien divises per comprar productes de l’exterior. Des de la perspectiva nord-americana, si Europa es quedava sense recursos per comprar al mercat exterior, era desastrós pels Estats Units. Assegurà Truman: “hem guanyat la batalla contra el totalitarisme, ara s’ha de lluitar per la democràcia”. La por dels nord-americans era que la situació de pobresa a Europa donés força als comunistes. S’havia d’evitar. Com?

El juny de 1947 es presenta públicament el Pla Marshall (Pla de Reconstrucció Econòmica). En total eren 12.700 milions de dòlars per a Europa per a la compra de producte nord-americans.

Cal destacar també la intervenció de la CIA a les eleccions generals d’Itàlia el 1948 on sortí vencedor el democristià Alcide De Gasperi, un èxit de l’operació encoberta nord-americana. Al mateix temps que es feia això es creava el Grup d’Operacions Gladio amb finançament de la CIA i 600 agents implicats.

A curt termini la doctrina Truman fracassà rotundament. Si el que plantejava Truman era evitar l’expansió del model soviètic, amb aquesta sistemàtica hostilitat el que va aconseguir van ser respostes paral·leles que portaren a Stalin a constituir models d’estats calcats als de l’URSS als països ocupats per assegurar els interessos soviètics.

Creació de la CIA

El 1947 es creà la CIA. Tasca específica en consonància en què es necessita un organisme amb llibertat de moviment que pogués fer tasques de dubtable legalitat. El 1952 el President Eisenhower i el secretari d’Estat John Foster Dulles nomenaren com a director de la CIA a Allen Dulles. La CIA, per vies paral·leles, incidí en la política dels estats que no s’adequaven a l’establert per Washington.

Llei Talf-Harley

Al període 1941-1945 la guerra havia suposat un gran negoci pels Estats Units. Pràcticament desaparegué l’atur impulsat per les necessitats bèl·liques. S’havia produït una parcial substitució de la força de treball masculina per la femenina. Durant aquells anys es van fer convenis laborals que recollien bona part dels drets dels treballadors. També es visqué una important expansió del sindicalisme. Es necessitava el rendiment màxim de tota la productivitat disponible i les exigències de millora laboral s’acceptaven sempre per tal de no perdre capacitat productiva.

Però una vegada acabada la guerra, el 1945 s’havia de reubicar la força de treball. El final de la guerra també fou un fre al creixement econòmic. Els sectors sindicals volien consolidar els drets adquirits durant el període precedent. I la patronal volia aprofitar la necessitat de feina per penalitzar les actituds sindicals. Els empresaris demanaven tornar a la situació laboral anterior a 1939. La llei Talf-Harley va donar suport legal a aquestes mesures. Feia legal l’acomiadament lliure de totes aquelles persones amb afiliació sindical que participaven en vagues. La llei era un pas més en la creació d’un clima de por envers tot allò que es pogués associar al comunisme, el sindicalisme, la solidaritat entre els treballadors.

Maccarthisme

Discurs: “si nosaltres hem guanyat la guerra a l’enemic exterior, no podem ser tan ingenus de perdre la pau. Hem de perseguir els enemics interiors”. Sectors sindicalistes, moviment obrer, d’esquerres i demòcrates ingenus van ser víctimes de les persecucions del senador MCCarthy. Processos inquisitorials on tothom podia ser sospitós.

Conferència de Rio

Avantsala de la creació l’any 1948 de l’OEA: Organització d’Estats Americans. A la Conferència de Rio es va fer una legitimació de la ingerència americana en el conjunt dels pobles al sud del Río Grande. El Pla Marshall que entrava en vigor el 1948 va tenir uns efectes desastrosos per l’economia sud-americana. El Pla comportava partides tancades, moltes de les quals implicaven la compra de productes alimentaris, matèries primeres i armament de compra obligada als Estats Units. 

A la segona guerra mundial Amèrica Llatina es convertí en un dels principals mercats pels països en guerra. S’afavoriren governs populistes, amb mesures de reformisme social… etapa de bonança. El Pla Marshall enfonsà l’economia i provocà agitacions socials que culminaren amb la proliferació de dictadures.

Amb el Pla Marshall no es repetí l’error de la Primera Guerra Mundial. Després de la Segona Guerra Mundial no va haver-hi superproducció. Amb préstecs i exportacions massives a una Europa necessitada, els Estats Units subordinava les ajudes als seus interessos.

Creació de l’OTAN

El 1948 fou reelegit Truman. L’abril de 1949 es creà l’OTAN, la Internacional armada de la Guerra Freda. Entre la creació de l’ONU i l’OTAN hi hagué una contradicció perquè es creava una dualitat. L’ONU ja des del seu origen era un organisme absolutament ineficaç. L’OTAN va néixer per la por dels anglesos a què els nord-americans marxessin d’Europa.

S’acabaria donant un altre de les conseqüències d’aquest joc: els francesos no volien crear un exèrcit europeu. Com s’obvià? A través d’un Tractat de Cooperació econòmica: la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, on Alemanya va ser acceptada relativament. Forma de cooperació global: econòmica, política i militar.

Doctrina Zhdánov i la fundació del Kominform

L’octubre de 1949 una publicació de la República Democràtica d’Alemanya declarava la Doctrina Truman com “una croada antisoviètica“, avantsala del Pla Marshall. Els Estats Units havien dissenyat un complex sistema a partir de la Doctrina Truman, el març de 1947, amb la presentació del Pla Marshall al juny del mateix any (entrà en vigor el 1948) i la creació de l’OTAN l’abril de 1949. Tot aquest sistema tenia com a intenció principal posar-se pel mig en la recuperació econòmica d’Europa.

Amb la presentació de la Doctrina Zhdànov, desenvolupada el 5 d’octubre de 1947 a Polònia durant la presentació de la Kominform, es parlava de la constitució de dos blocs antagònics, res nou, ja que Truman ja ho havia avançat. Zhdánov parlava del bloc antidemocràtic i imperialista (EUA) i l’antiimperialista i democràtic (URSS). El bloc dels bons estava integrat per les forces democràtiques amb una força que residia a l’URSS i les noves democràcies populars. Zhdánov estava salvaguardant un model polític a Europa occidental de garantia de l’esperit frontpopulista.

Occident denuncià la “teoria de la llonganissa” que estava portant a terme Stalin. A partir de l’ocupació soviètica de l’Europa oriental i central Stalin havia empès als partits comunistes presents en els governs de concentració nacional a ocupar més espais de poder, fins que van acabar absorbint-lo tot: PC Búlgar, PC Romania, POUP (Partit Obrer Unificat de Polònia), POSH, Lliga Comunista Iugoslàvia, SED (Partit Socialista Unificat RDA). 

A l’Europa oriental hi havia un cert pluralisme polític fins que les hostilitats inicials entre els dos blocs obligaren a imposar règims de partit únic. Aquest procés coincidí amb la creació dels organismes supranacionals de la Guerra Freda. Així Stalin reforçà el protagonisme dels comunistes en els països ocupats. Stalin volia que el poder dels comunistes occidentals no es perdés i reforçà a Europa oriental el paper dels comunistes, que van acabar imposant un model soviètic. La Doctrina Zhdánov era un discurs a la defensiva.

Amb la fundació del Kominform a Polònia es recuperava un organisme de coordinació dels diferents partits comunistes. Creació exclusiva per aquells partits que ja estaven al poder, però també hi serà el PCF i el PCI. El PCG i el PCX i PCE no hi seran (no es volia entrar en una batalla dins el PCE, en un moment en què la dissidència titoista era titllada de burgesa. A més la dictadura quedava molt lluny dels interessos soviètics). El Kominform troba una resposta immediata dins l’esquema socialista, l’any 1948 amb la fundació del COMISMO. El 1956 es va dissoldre el Kominform.

Pla Marshall

A priori el Pla estava dissenyat perquè cap estat ocupat pels nazis quedés exclòs. L’oferta també era per l’URSS i les democràcies populars. Polònia i Txecoslovàquia van demanar l’entrada al pla però anava acompanyades d’unes condicions inacceptables. Com podia l’URSS acceptar un pla que consolidava la propietat privada i la llei de l’oferta i la demanda. L’únic estat que participà al Pla fou Iugoslàvia, amb la contrapartida que deixés d’ajudar la guerrilla grega: aquest va ser el reflux definitiu en la derrota del Front d’Alliberament Nacional EAM-ELAS.

Característiques del Pla:

Els Estats Units imposà el 1948 la concessió d’uns crèdits a la dictadura franquista fora el Pla Marshall. Grècia, Turquia i Portugal entraren a l’OTAN tot i ser dictadures. Abans de 1945/46 ja hi havia símptomes de recuperació europea. Les mesures proteccionistes dels governs havien funcionat. Els americans volien que la recuperació europea no fos autòctona. Els Estats Units, grans artífexs del benestar econòmic i social europeu.

El que volien els Estats Units era que no es produís la ruïna econòmica de la postguerra de la primera guerra mundial. S’havia de reactivar tot el comerç per evitar l’excedent de producció. La clientela era la majoria dels estats europeus. Afluència de circulació de dòlars pel sistema internacional.

El Pla Marshall era un instrument ideològic que comportà conseqüències nefastes per l’economia europea. Abans de 1939 els intercanvis comercials entre tots els estats europeus representava el 35% del comerç mundial. A partir de 1945 era el 15%. Voluntat d’aïllar les economies de l’Europa oriental i URSS.

Causà estralls brutals a Llatinoamèrica. Conseqüències polítiques molt greus. Voluntat de les oligarquies per renegociar les condicions laborals. Etapa d’agitació social, que acaba amb la implantació dels règims autoritaris militars, amb el vistiplau americà.


Tots els articles del curs: Història del Món Actual

Cronologia del Món ActualLes Conferències de Pau de la Segona Guerra MundialLa construcció ideològica, econòmica i militar de la Guerra FredaEls enemics interiors durant la Guerra FredaEl naixement de la República ItalianaLa Constitució italiana i les eleccions de 1948[Vídeo] Entrevista a Josep FontanaSom un poble[Vídeo] Berlín després de la fi de la Segona Guerra Mundial[Llibre] Por el bien del Imperio20 anys del col·lapse de la Unió SovièticaRevolució de Vellut de 1989Checkpoint Charlie de BerlínPostdamer Platz de BerlínLa Porta de Brandenburg de Berlín

Bibliografia recomanada:


Persones clau:

Winston Churchill

Idiomes disponibles: