Revoltes camperoles i conflictivitat urbana a la Baixa Edat Mitjana

La crisi de la baixa Edat Mitjana va provocar malestar i revoltes a tota Europa, especialment al segle XIV: en són exemple les revoltes camperoles i la conflictivitat social a les principals ciutats del continent.
Imatge destacada

| 04/01/2010 | Darrera actualització:


Índex de continguts

La crisi de la baixa Edat Mitjana dels segles XIV-XV va aturar la conjuntura general positiva experimentada al món europeu feudal des del segle XI. La davallada demogràfica, les brusques alternacions de preus i salaris i l’accentuació de les tensions socials, van ser les manifestacions més visibles de la crisi.

El període de canvi i transformació que es va viure durant el trànsit entre la Baixa Edat Mitjana a l’edat Moderna no es va produir d’una forma tranquil·la i sense problemes, sinó que va provocar malestar i manifestacions directes de la crisi, especialment durant el segle XIV. En van ser un exemple les revoltes camperoles i la conflictivitat social a les principals ciutats que es van produir per tota l’Europa.

Al món rural: les revoltes camperoles

Les revoltes feudals van ser una resposta a la injustícia del feudalisme de la mateixa manera que les vagues d’època contemporània ho són del capitalisme. Abans del període de la Baixa Edat Mitjana no hi ha constància directa de revoltes però se’n dedueix de la seva existència perquè es preveien sancions a les lleis.

A partir del segle XIV sabem de l’existència d’aquestes revoltes a causa de la constància que ha quedat d’elles en les cròniques medievals. Moltes revoltes van acabar amb pactes que van quedar per escrit, fet possible gràcies a la generalització del paper. A l’època del creixement medieval, als pobres se’ls intentava apaivagar amb justificacions religioses (“feliços els pobres perquè d’ells serà el Regne del Cel”). A través de la religió es justificaven les diferències socials. En la situació de crisi generalitzada com la viscuda als segles XIV i XV, les justificacions de l’Església no eren suficients per apaivagar els ànims de la població.

La mort de Wat Tyler
La mort de Wat Tyler a mans de Walworth, alcalde de Londres, amb la mirada del jove rei Ricard II. Els fets van tenir lloc l’any 1381.

A conseqüència de la crisi baixmedieval es van produir un nombre significatiu de convulsions que van afectar el camp i la ciutat durant els segles XIV i XV. Va ser un dels fenòmens més visibles de la Baixa Edat Mitjana. Les revoltes van ser tant la conseqüència com la resposta o la manifestació de la crisi. Han estat objecte d’una notable atenció historiogràfica. Els historiadors han utilitzat diversos termes per designar aquests moviments, en funció d’on, quan i com s’havien produït.

Revoltes o revolucions?

Els conceptes de revoltes i revolucions van sempre acompanyats d’adjectius sobre la sociologia del moviment. Segons l’època històrica poden ser populars, obrers, camperols… Quant a la seva magnitud, poden ser d’abast massiu o més petits. D’aquesta terminologia s’exclouen els moviments que van ser dirigits per l’aristocràcia.

Per la historiografia d’arrel marxista, la revolta d’època medieval era de caràcter reaccionari, en quant no tenia uns objectius “a favor de”, sinó “en contra”. Precisament, eren revoltes en contra del sistema fiscal real, contra els abusos dels senyors o contra els agents fiscals i representants reals.

A l’edat mitjana mai va haver-hi una ideologia i uns organitzadors en els moviments de revolta. Només masses revoltades. Els dirigents eren més agitadors que organitzadors que recollien el malestar i la desesperació de la població davant un gir de la conjuntura econòmica, totalment contrària als seus interessos. Així, la revolta era un retrocés, un intent de tornar al passat, ja que es considerava que aquest era millor. D’aquí el fet que es parli del caràcter reaccionari de la revolta.

Des de la perspectiva dels segles XIV i XV sovint a les revoltes no era difícil trobar discursos i comportaments de caràcter messiànic i mil·lenarista. Des de la perspectiva del marxisme, les revoltes medievals no eren una lluita de classes perquè no hi havia una teoria. Es posava en pràctica un esquema molt senzill en l’aixecament: explosió inesperada, destructora i breu.

El context de les revoltes camperoles dels segles XIV i XV és ben conegut. Es va produir una ruptura de l’equilibri entre població i recursos i hi va haver successives crisis de subsistències des de 1315-17.

D’altra banda, s’estava duent a terme un assalt a les terres comunals per part dels senyors feudals. També hi havia desequilibris entre preus i salaris i s’estava generalitzant la misèria. La frontera entre els rics i els pobres s’estava tornant molt acusada. La pressió dels senyors feudals també havia augmentat a causa de la reducció en la captura de rendes (obtenien menys recursos). La més afectada de totes va ser la baixa noblesa que optà llavors per la militarització, en una època de guerres generalitzades. La guerra va ser un factor determinant pel seu paper d’agent i conseqüència de la crisi.

Les guerres eren una forma alternativa per obtenir uns recursos econòmics que la crisi de la renda feudal havia fet minvar. Els conflictes bèl·lics es van convertir en l’estratègia per bombar renda a través de la percepció de soldades, la participació en el cobrament d’impostos reials i de la pràctica dels saquejos. Segons l’historiador Guy Bois el que podia arribar a obtenir la petita noblesa en una campanya d’un o dos mesos equivalia a l’arrendament anual d’entre 20 i 30 hectàrees de terres de cultiu. Per això el fenomen de l’allistament es va estendre tant que provocà l’aparició d’exèrcits molt nombrosos des dels segles XIV i XV.

D’aquest estat de coses la pagesia i el poble baix de les ciutats eren les víctimes, fos directament per la violència o per la pressió fiscal que s’exercien contra ells. Ambdues suposaven la destrucció de les fonts de riquesa i danys irreparables en el paisatge agrari que portaven al camperol a una situació crònica de manca de recursos alimentaris, endeutament… Llavors el pagès havia de recórrer a la venda del seu ja erosionat patrimoni, de les seves eines…

La guerra adquirí un caràcter endèmic i per a la població local que havia de conviure en el mateix escenari bèl·lic, els moments de treva o en cas d’impagament del salari a les companyies militars, suposava haver de patir saquejos i robatori per part de les tropes. El clima d’inseguretat era continu.

La revolta pagesa dels Karls de Flandes (1323-1328)

A Flandes es patia una situació de males collites des de 1315, possiblement a conseqüència de condicions climàtiques adverses. A part d’això cal considerar dos factors més: l’augment dels impostos per part del Comte de Flandes per poder pagar les multes imposades pel de França i l’increment de l’impost del delme eclesiàstic.

La Revolta dels Karls s’inicià en petits pobles i ràpidament es va estendre cap a ciutats com Bruges i Ypres. Els dirigents eren els pagesos benestants (anomenats “karls”). A les ciutats els dirigents eren gent dels oficis.

Els camperols acomodats i els grans arrendataris eren els més afectats pels impostos. Els objectius dels revoltats eren els agents senyorials, la noblesa i el clergat. Aquest últim aspecte, l’anticlericalisme, era una novetat en aquest tipus de revoltes. Un dels caps del moviment, Jacques Peyte, va proposar acabar amb el clergat i una gran part de la pagesia es va unir a ell.

Batalla de Cassel, 1328
Batalla de Cassel, 1328

La revolta va ser sufocada per la cavalleria francesa a la batalla del Mont Cassel el 1328. La noblesa francesa va ser l’encarregada de represaliar als revoltats amb les quals es van compensar les pèrdues ocasionades per la revolta.

La Jacquerie a França (maig-juny de 1358)

El nom d’aquesta revolta francesa prové de l’atribució del lideratge de la mateixa a Jacques Bonhomme (pseudònim de Guillem Cale), encara que en realitat el dirigent era Guillem Cale. La revolta va afectar les zones més riques de l’entorn de París, l’Ile-de-France. Al moviment rural cal afegir simultàniament un moviment urbà dirigit per Etienne Marcel. Encara que es produí la vegada, no hi havia una coordinació entre tots dos moviments. Un fet interessant d’aquesta revolta va ser que les zones més pobres de París van quedar al marge.

Gran Jacquerie
La “Gran Jacquerie”. Gaston Phébus i Jean de Grailly carreguen el Jacques i els parisencs que tempten de prendre la fortalesa del mercat de Meaux on és refugiada la família del Delfí de França (9 de juny de 1358). Jean Froissart, Cròniques. Miniatura del segle XV.

Les causes estructurals de la revolta són diverses. Les exigències de renda feudal i les del fisc reial (per finançar el rescat del rei Joan el Bo) feien que la demanda de tributs fos massa forta. D’altra banda, la zona de la revolta era cerealícola. En aquells moments els preus del cereal eren molt baixos i les exigències fiscals molt altes. Els camperols acomodats van ser els més perjudicats.

Les causes conjunturals de la revolta van ser dues: la captura del rei a la Batalla de Poitiers (1356) va generar un buit de poder amb una aristocràcia desprestigiada després de la seva derrota. D’altra banda els anglesos ocupaven part del territori francès.

Jacquerie
Il·lustració de les Jacquerie d’un manuscrit de Jean Froissart

Els objectius dels revoltats eren la noblesa i els agents reials, sobretot els cobradors d’impostos i els arrendataris de rendes. L’anticlericalisme era gairebé inexistent.

La revolta es va estendre des de París cap a Normandia, Xampanya, Picardia… Però no hi havia una unitat d’acció. Guillem Cale enviava emissaris als pobles per expandir la revolta. El moviment va ser molt violent però durà molt poc.

La revolta es va acabar quan Guillem Cale va ser capturat i executat. L’exèrcit francès actuava sota el comandament de Carles el Dolent i va aniquilar als revoltats a Mello. Després s’aplicà una dura repressió. La ciutat de Meaux va servir d’exemple. Va ser assaltada i la seva població assassinada (unes 3.000 persones aproximadament). El futur rei Carles V oferí cartes de remissió per acabar amb el conflicte. No obstant això, la repressió senyorial continuà al marge de l’autoritat reial.

La revolta camperola a Anglaterra (maig – juliol del 1381)

El moviment camperol anglès ens és conegut gràcies a la Crònica de Jean Froissart i una altra d’autor de nom desconegut. En aquesta revolta, igual que a la Jacquerie francesa, van coincidir una revolta urbana i una camperola, que van acabar de la mateixa manera que a França, en fracàs.

La geografia de la revolta se situa als voltants de Londres, la zona més poblada i rica d’Anglaterra i també la més afectada per la crisi de les rendes feudals. A més en aquella àrea s’estava produint un procés de re-feudalització. D’altra banda hi havia moltes diferències econòmiques i socials entre els pagesos benestants i aquells que havien estat desposseïts després de la re-feudalització.

La situació social era propícia per l’esclat d’una revolta. El detonant de la revolta va tenir relació amb la Guerra dels Cent Anys. Ricard II va accedir al tron amb 10 anys de manera que es va generar un buit de poder. Però el detonant final va ser un impost especial per a sufragar les despeses de la guerra, la Poll Tax.

El dirigent de la revolta va ser Wat Tyler. El moviment es va iniciar amb l’assalt a la Tower Hill a Londres, propietat de l’Orde de l’Hospital. El Gran Mestre de l’ordre, Robert Hales, era el tresorer del rei i per tant el responsable de la política fiscal reial. Va ser capturat i executat pels revoltats el 14 de juny de 1381.

Els revoltats van prendre el control de la ciutat de Londres, on es va produir al mateix temps una revolta urbana. Els objectius dels revoltats eren els agents del fisc reial i l’alt clergat. El 30 de maig de 1381 els revoltats també havien pres la ciutat de Canterbury, la seu de l’Arquebisbat d’Anglaterra. També assaltaren el Palau Episcopal de Londres, el palau dels Savoia…

La Mort de Wat Tyler a les mans de Walworth, Alcalde de Londres, amb Ricard jove II que observa l’escena

A mitjans de juny els revoltats van alliberar de la presó a John Ball. Era un capellà que havia estat empresonat pels seus discursos contra els privilegiats. Els seus discursos van servir de base ideològica al moviment, a més d’atorgar-li un cert caràcter messiànic i mil·lenarista.

El jove rei Ricard II, de només 14 anys, va rebre els revoltats en audiència per escoltar les seves demandes. Van aconseguir l’abolició de la servitud. El rei de decretar una amnistia general i la supressió dels béns eclesiàstics. Però finalment Walt Tyler va ser capturat i executat i s’inicià la repressió. John Ball també va ser executat el 15 de juliol. Els compromisos reials van quedar revocats.

En el context d’aquesta revolta anglesa es van produir moviments de reforma de l’Església. Destaca el protagonitzat per John Wycliffe (segona meitat del segle XIV). Escrigué l’obra “De civili Domini” (1374), on feia una crítica a la jerarquia eclesiàstica, l’acumulació de béns … (“tot el bo que Déu ha fet s’ha de posar en comú”). Els dirigents de la revolta aprofitaren aquestes teories com a base ideològica de la revolta.

Durant el segle XV van seguir les revoltes a tot Europa: a Suïssa, Bohèmia, Alemanya (el tambor de Nicklhausen), al Bàltic, la península Ibèrica (remences, forans, irmandinhos …).

Les guerres remences a Catalunya

El nom d’aquestes guerres fa referència al grup de pagesos afectats per un tipus de servitud feudal conegut com a remences, els quals havien de servir als seus senyors feudals prestant una sèrie de gravàmens coneguts com a mals usos. Entre d’altres, el pagès no podia abandonar el mas sense pagar una indemnització al senyor.

Remences
Il·lustració del segle XIII realitzada per un mestre del Rin on s’observen diferents escenes del treball dels camperols. Font: Wikipedia

Quan es parla dels remences, predomina el grup dels pagesos benestants que eren els qui es volien desvincular dels senyors feudals. La guerra dels remences cal emmarcar-la dins del conflicte de la Guerra civil catalana (1462-1472).

No obstant això, tenia uns precedents i unes derivacions posteriors. El context del conflicte es basa en tres eixos que interaccionen entre ells:

En el conflicte remença català va tenir una important diferència respecte als altres conflictes europeus: en un primer moment tenia el suport de la monarquia. Era un posicionament interessat, perquè la monarquia necessitava el pagament de tributs per part d’aquests pagesos. En contrapartida, els senyors feudals van oferir més tributs al rei per comptar amb el seu suport. En ambdós casos, la Corona guanyava.

El 1448 el rei Alfons el Magnànim reconegué el Gran Sindicat Remença, cosa que demostra el grau d’organització del moviment. El rei intentà trobar una solució per poder mantenir les xarxes feudals i alhora resoldre els problemes dels camperols. El 1455 el rei promulgà la Sentència Interlocutòria. Volia iniciar un procés de diàleg entre les parts amb l’objectiu d’abolir els mals usos. Però quan s’estava enmig d’aquest procés, Alfons morí i va ser succeït pel seu germà Joan II.

Sota el govern del rei Joan II es produí la ruptura entre la Corona i les institucions de l’oligarquia aristocràtica. S’iniciava la guerra civil catalana (1462). D’aquesta manera, el conflicte aristocràtic se superposà al conflicte remença.

La monarquia buscava suports per a la seva lluita i els trobà en els remences. El 1462 es produí un primer aixecament remença dirigit per Francesc Verntallat. El 1472 finalitzava la guerra civil amb la Pau de Pedralbes. La Corona vencia sobre l’aristocràcia i s’establia un model de monarquia autoritària. Llavors el rei reprimí als seus antics aliats els remences.

Però la victòria reial a la guerra civil no significava la fi del conflicte remença. El rei Ferran II l’heretà. Iniciava una “política de redreçament“. La pagesia seguia descontenta. El rei derogà la Sentència Interlocutòria de 1455. El 1485 es produí la Segona Revolta Remença, dirigida per Pere Joan Sala. Aquesta segona revolta va ser aixafada.

Finalment, el 21 abril de 1486 el rei Ferran II el Catòlic redactà la Sentència Arbitral de Guadalupe. Constava de diversos punts:

Amb el final del conflicte remença, l’ordre feudal no quedà erosionat. Els grans beneficiats de tot aquest procés van ser els pagesos benestants, que van poder assegurar-se el control de les masies.

La conflictivitat social a les ciutats

Les revoltes urbanes estan molt ben documentades a les regions econòmicament dinàmiques (on destaquen les activitats productives al voltant de l’artesania i el comerç) en les que s’havien format quadres burgesos jerarquitzats molt actius que demanaven la seva participació en els òrgans de govern urbà.

Les revoltes urbanes de la baixa edat mitjana obeïen a causes estructurals i conjunturals:

L’exemple més clar de les lluites entre grups urbans va ser la pugna entre güelfs i gibelins que va tenir lloc al centre i nord de península Itàlica durant els segles XII i XIII.

El nom de güelfs prové de la deformació del cognom Welf dels comtes de Baviera. Aquesta família tenia pretensions d’accés al tron imperial del Sacre Imperi Romà, ocupat tradicionalment per la família dels Hohenstaufen. Per aquest motiu els güelfs es van aliar amb el Papat de Roma, enemic de l’Emperador germànic.

El nom de gibelins prové del lloc de procedència dels Hohenstaufen, el castell de Waiblingen.

Els güelfs eren els partidaris del Papa i els gibelins de l’Emperador. No obstant això, durant la baixa edat mitjana l’enfrontament entre aquestes dues faccions era pel control de les institucions del poder urbà, sense importar pràcticament res la lluita entre Papat i l’Imperi, que en un altre temps sí que havia estat important.

Les diferències entre les revoltes urbanes i les camperoles són diverses:

Revoltes urbanes del segle XIV a tres àrees d’Europa

Flandes

Flandes vivia una situació conflictiva intermitent. Des de finals del segle XIII s’estava produint una pugna entre el patriciat urbà i l’artesanat pel control de les ciutats, especialment a Bruges. Davant la resposta militar del rei de França es produí un motí dirigit pel teixidor Pieter van Conycase i els patricis van ser expulsats dels òrgans del govern urbà. L’exemple de Bruges va ser imitat per altres ciutats. Després de la Batalla de Cassel (1328) es va restablir el govern de caràcter oligàrquic a les principals ciutats de Flandes.

La decisió anglesa d’imposar sancions econòmiques a Flandes durant la Guerra dels Cent Anys (detenció de mercaders i suspensió de les exportacions de llana) va provocar una paralització de l’activitat artesanal que acabà desembocant en una nova revolta, ara a la ciutat de Gant, dirigida per Jacob van Artevelde (1338-1340), qui va ser assassinat en un motí el 1345.

El 1379 es produí un nou altercat a Gant en protesta per la construcció d’un canal entre Bruges i el riu Lys que comprometia el comerç de la ciutat. Els anys 1380 i 1382 es produïren noves revoltes generals dels teixidors contra el comte de Flandes. Però el moviment, dirigit per Felip van Artevelde (fill de Jacob) s’havia debilitat per la divisió entre els teixidors i altres sectors artesans. L’intent d’internacionalitzar el conflicte en pactar amb els anglesos va fracassar i la revolta va ser aixafada per la noblesa francesa a Roosebeke.

A partir de 1385 Felip II de Borgonya es convertí en comte de Flandes i retallà les llibertats flamenques. A partir d’aleshores els moviments de revolta van quedar desarticulats.

Itàlia

Existia una situació molt problemàtica derivada de les profundes desigualtats econòmiques i de la mala situació laboral i social dels treballadors no especialitzats. A més, cal afegir un problema polític de faccions en la majoria de ciutats, disfressat de l’antiga divisió entre güelfs i gibelins.

La revolta més important del segle XIV a Itàlia va ser la de Florència. A finals del segle XIII la facció del Popolo Grasso controlava el govern urbà. Era el grup més ric de la ciutat format pels grans mercaders, financers i altres grups benestants. Tot i que era de tendència Güelfa, el grup estava escindit en dues faccions que lluitaven constantment. Però a més durant la primera meitat del segle XIV la regió Toscana es va veure afectada per una sèrie de calamitats (epidèmies, caresties, inundacions, combats en la lluita Papat-Imperi, ruïna de diverses companyies de negocis …).

La ciutat de Florència, arruïnada per la crisi econòmica iniciada el 1342 van nomenar al francès Gualteri di Brienne com a “senyor a vida” de la ciutat. El govern de Gualtieri aviat es va veure marcat pel despotisme, ignorant i oposant els interessos de la rica classe mercant que li havia permès prendre el poder, trobant suport a les forces restants de les antigues famílies feudals a l’exili per les lluites de cinquanta anys abans.

Va imposar mesures econòmiques correctives dràstiques, destinades a solucionar el fort deute públic, instituint els “préstecs forçats” que els més rics havien de prestar al govern en condicions molt desfavorables.

Només deu mesos després del seu nomenament, van conspirar per desfer-se d’ell. Amenaçat amb l’eliminació física, va renunciar al seu poder i va fugir de la ciutat el 26 de juliol de 1343.

Però a aquest context conjuntural advers cal afegir el problema de fons: la mala situació dels “ciompi“, els treballadors no especialistes del tèxtil, que no estaven representats en les institucions i estaven sotmesos a unes condicions laborals i salarials molt precàries, a més d’estar exclosos de les negociacions amb els gremis.

La situació l’any 1376 posava les bases de la revolta que va tenir lloc el 1378: el govern de Florència estava en guerra contra el Papat (Guerra dels Vuit Sants). Les enormes despeses econòmiques per sostenir la guerra havien creat un gran desprestigi a l’oligarquia güelfa. A això cal sumar l’atur a gran escala que produí l’entrada en el mercat internacional de la naixent producció drapera anglesa, amb articles tèxtils més barats.

El 24 de juny de 1378, un intent de reforma moderada, consistent en integrar el popolo minuti a les institucions, va ser rebutjat per l’oligarquia. S’iniciava llavors la Revolta dels Ciompi, dirigida per Michele di Lando. Es van ocupar els principals palaus de les institucions urbanes. Els disturbis, però, no van tenir mai un front homogeni: els moderats s’acontentaven amb una igualtat de drets civils, però els radicals, dirigits per Antonio di Ronco, adoptaren un caràcter mil·lenarista igualitari (popolo di Dio). El moviment va ser aixafat i la repressió sagnant: més de 60 penes de mort i centenars de desterraments. Finalment, els patricis van recuperar el poder de la ciutat.

Una altra important revolta a Itàlia es va produir a Roma. Des d’inicis del segle XIV la ciutat estava en una situació “estranya”: el Papat s’havia traslladat a Avinyó i les lluites entre faccions s’havien intensificat. El 1347 Cola di Rienzo es proposava posar fi a la situació d’injustícia que, segons ell, exercia el govern urbà. Di Rienzo havia assumit diverses atribucions en l’administració municipal i la coneixia bé.

Cola di Renzo

Gràcies a la seva vàlua com a orador s’autoproclamà com a “Tribuno del popolo romano“. Un govern popular sota la seva direcció va prendre el poder i molts barons es van veure obligats a fugir. No obstant això, superada la sorpresa, l’oligarquia va preparar un exèrcit que assetjà la ciutat.

Privada de les necessitats més elementals la ciutat es va revoltar i Cola di Rienzo es va veure obligat a fugir. Aconseguí repetir la seva experiència de govern el 1354 però va imposar unes condicions de gran severitat que van disgustar fins i tot als sectors populars. Un motí contra la seva persona va posar fi a la seva vida. A Itàlia hi va haver altres revoltes importants a ciutats com Venècia, Siena, Gènova i Pavia.

França

La derrota de la monarquia francesa a la batalla de Poitiers (1356), la captura del rei i la petició d’un elevat rescat van provocar una situació de fallida de la hisenda i un buit de poder a França. La burgesia de París, encapçalada per Etienne Marcel, va apoderar-se del poder de la ciutat, amb el suport de Carles de Navarra i el bisbe de Laon, Robert Lecoq.

El govern revoltat de París va aprovar iniciatives d’acord amb els plantejaments dels sectors urbans de París i la revolta es va estendre a altres ciutats (Amiens, Ruan…). Però l’intent de negociar amb la monarquia anglesa i la radicalitat del moviment en el moment d’entroncar amb la Jacquerie rural va espantar els sectors reformistes més moderats. El 31 de juliol Marcel va ser assassinat i la revolta aixafada per l’oligarquia i la noblesa.

Altres revoltes menors

Durant el segle XIV es van produir altres revoltes en àrees de tot Europa, motivades per situacions molt semblants a les anteriors. A Barcelona, una de les més pioneres, Berenguer Oller, representant del poble menut, va dirigir una revolta contra l’oligarquia (1235).

El Regne de Castella es va caracteritzar per un antisemitisme molt violent, destacant el pogrom de 1391 iniciat a Sevilla.

A Portugal la burgesia va imposar el seu candidat al tron, en contra de les pretensions del rei de Castella, que tenia el suport de l’alta noblesa.

A l’Europa Central la rivalitat entre representants dels oficis i el patriciat va encendre revoltes a Estrasburg (1330-50), Zuric (1336), Nuremberg (1347-49), etc.

Revoltes urbanes del segle XV a dues ciutats

Les revoltes del segle XV van ser diferents respecte del segle XIV en diversos aspectes:

París

A París es visqué una situació molt complexa. La ciutat havia experimentat un gran creixement a causa de l’èxode provocat per les cavalcades militars de la Guerra dels Cent Anys. A més hi havia certs elements que provocaven una situació d’inestabilitat: les bandes de soldats, el conflicte entre Armagnacs i borgonyons, les protestes dels estudiants universitaris… Però destacaven especialment les reivindicacions del gremi de carnissers que havia assolit un gran prestigi i riquesa, però no tenia presència a les institucions.

Revolta de cabochiens
Revolta de cabochiens. Miniatura del manuscrit de Martial d’Auvergne, 1484, BnF.

El 1413 es produí un espectacular i violent disturbi a París encapçalat pel carnisser Simon Caboche en connivència amb els borgonyons (Revolta dels Cabochiens). S’implantà l’anomenada Ordenança Cabochienne, més moderada que la d’Etienne Marcel en el segle anterior. El triomf realista-armanyac significà la recuperació del poder de la ciutat per part de l’oligarquia i l’anul·lació de l’Ordenança.

Barcelona

Existia un context de profunda crisi a tot el Principat de Catalunya. A aquest fet cal sumar la política erràtica dels Trastàmares, els diversos conflictes bèl·lics i el conflicte dels remences que va dividir profundament a les institucions.

La ciutat de Barcelona era un centre profundament dividit en dues faccions:

La Busca pretenia imposar una política proteccionista enfront del lliurecanvisme de la Biga (que feia negoci amb la importació). També era favorable a una devaluació de la moneda per facilitar les transaccions. La Biga s’oposava i volia mantenir la moneda, ja que si no els seus préstecs perdien valor. La Busca també pretenia reformes en el sistema d’elecció dels càrrecs de les institucions.

El 1453 un cop de força situava a la Busca en el govern urbà, amb el suport indirecte del rei i dels remences, però l’oligarquia controlava la Generalitat. Finalment la Biga aixafà el moviment, anul·là les reformes i recuperà el control de les institucions de la ciutat.


Tots els articles del curs: Història Medieval a Europa

Roma, un Imperi en decadènciaL’Imperi Romà cristià. La conversió de Constantí (312)Després de l'Imperi Romà: les invasions bàrbaresExpansió de l'Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)Agricultura i alimentació pagesa abans de la Revolució FeudalL'Imperi Carolingi (751-987). L'emperador CarlemanyLa gènesi de l'ordre feudalL’Església: una institució universal en l’ordre feudalLa gènesi de les monarquies feudalsLes ciutats medievals en el feudalisme i l'expansió comercialLa qüestió del creixement medieval (segles XI-XIII)La desacceleració baixmedieval dels segles XIII i XIVLa Guerra dels Cent Anys (1337-1453)Els efectes econòmics i socials de la crisi baixmedievalRevoltes camperoles i conflictivitat urbana a la Baixa Edat MitjanaEl Cisma d'Occident (1378-1417)Bibliografia Història Edat Mitjana d'Europa

Bibliografia recomanada:

Comentaris: