Els comtats francs a la Marca Hispànica. La institució comtal i la seva projecció territorial

A partir de l'any 759 els francs inicien la conquesta dels territoris ocupats pels musulmans. A partir d'aleshores es crea la Marca Hispànica.
Imatge destacada

| 27/01/2019 | Darrera actualització:


Índex de continguts

La conquesta carolíngia de l’antiga Hispània va començar el 759 al Rosselló. L’avenç va continuar cap al sud i successivament van ser arrabasses als musulmans les ciutats de Girona al 785 i Barcelona l’any 801. Aquest territori va ser organitzat pels francs en comtats, dirigits per comtes nomenats directament nomenats pel rei franc.

En un primer moment els comtes formaven part de l’aristocràcia franca però posteriorment es van triar comtes de l’antiga aristocràcia visigòtica. Aquest territori no tenia encara cap unitat política, però sí una unitat cultural i lingüística.

L’administració territorial estava formava per comtes, vescomtes i vicaris. Paral·lelament hi havia una administració de justícia que canvià al segle X amb l’adveniment del feudalisme. En aquest primer període de conquesta franca, es pot parlar de dues etapes diferenciades:

Primera etapa: l’articulació político-administrativa del territori

Mapa de l’expansió de l’Imperi Carolingi, amb la zona de frontera sud de la Marca Hispànica (Font: Wikipedia.org)

La conquesta dels francs té lloc al nord de l’actual Catalunya i les ciutats de Girona, Barcelona, Urgell. S’intentaran incursions cap al sud amb la intenció no aconseguida de conquerir Tortosa. En època visigòtica existien comtes, però mai s’organitzà el territori en comtats.

Berà, primer comte de Barcelona

Berà I va ser el primer comte de Barcelona i marquès de Gòtia (801-820), comte de Girona i Besalú (812 o 817-820) i comte de Rasès i Conflent (790-820). Berà era d’origen visigot, fill de Guillem I de Tolosa.

Berà s’enfrontà amb Bernat de Septimània, franc i germanastre seu, fill de Guillem I de Tolosa i la franca Guitburga. El febrer del 820 es va celebrar una assemblea general a Aquisgrà, seu imperial. Allà Berà va ser destituït dels seus càrrecs acusat de traïció. Els comtats de Barcelona, Girona i Besalú van ser confiats al franc Rampó, mentre que els comtats de Rasès i Conflent van quedar en mans del seu fill Guillemó.

Berà serà destituït i Bernat serà anomenat compte de Barcelona, cosa que li dona molt de territori, però sense continuïtat geogràfica.

La revoluta d’Aissó

La Revolta d’Aissó fou un alçament armat que entre els anys 826 i 827 va enfrontar la noblesa autòctona de la Marca Hispànica liderada per Aissó i la noblesa franca arribada amb la conquesta carolíngia liderada per Bernat de Septimània, llavors comte de Barcelona i Girona.

Els historiadors Ramon d’Abadal i Josep Maria Salrach pensen que Aissó era el noble musulmà Aysun aliat de Guillemó (fill de Berà) contra els francs. No era estranya aquesta aliança, doncs en diferents moments es van produir pactes entre musulmans i visigots per lluitar contra els francs.

La revolta d’Aissó provocà una despoblació, parcial, a la Catalunya central, Osona i el Bages, de gent que fugí de la repressió del compte Bernat de Septimània. Sabem que no va ser una despoblació total, doncs tant d’Abadal com Salrach han trobat continuïtat en els topònims.

L’absentisme dels comtes. Guifré el Pilós, el darrer comte nomenat pels reis francs

Els diferents comtes francs de Girona, Barcelona, Urgell, Empúries, etc. tenien possessions al centre i nord del Regne franc i això provocava un “absentisme” que deixava el govern en mans dels vescomtes i afavoria les ràtzies dels musulmans en busca de botí i no de territori.

L’any 856 es produí una ràtzia contra Ègara (actual Terrassa) i a partir d’aquest moment el nét de Carlemany Carles el calb nomenarà comtes indígenes o visigots.

Font: Wikipedia.org

Guifré el Pilós va ser nomenat primer comte de Cerdanya i Urgell i posteriorment de Barcelona, Girona i Osona. Era fill de Sunifred, comte d’Urgell i la Cerdanya.

L’obra del comte Guifré va ser molt important. És l’organitzador del territori, no de la repoblació, d’Osona i el Ripollès. Refunda la ciutat de Vic, antiga Ausa en temps romans i visigots, funda el Monestir de Ripoll (per homes) i el monestir de Sant Joan de les Abadesses (per dones).

És a partir de Guifré que els comtats de Barcelona, Girona i Osona van quedar units, però no la resta de comtats. L’any 897 a la mort de Guifré, Carles el Calb dictà una llei que permeté als fills dels comtes heretar el territori patern a tot el regne franc. Això permeté a Guifré repartir el seu territori als seus fills. I és també el moment del naixement de la dinastia comtal del Casal de Barcelona.

Segona etapa: el Regne franc en descomposició

Amb la mort Guifré s’inicia el llinatge dinàstic del Casal de Barcelona i a més a més els comtats de Barcelona, Girona i Osona queden units i mai més es desfarà aquest lligam. El comte serà conegut com a comte de Barcelona, però sempre inclourà Girona i Osona.

A l’altra banda dels Pirineus, la monarquia dels francs entrà en crisis. Assetjada pel nord pels normands, que ataquen en un primer moment el Regne franc per aconseguir el botí i després per ocupar territori, obligaran al rei franc a cedir part del seu territori. D’aquesta cessió nasqué la Normandia. Els pobles del nord o normands també atacaren cap al nord-est d’Europa donant lloc al naixement del regne de Rússia. Aquest fenomen es coneix com les “Segones invasions bàrbares”.

El Regne dels francs estava en decadència. Ja no eren emperadors, com en època de Carlemany. El càrrec imperial estava ara en mans dels reis germànics. A més els francs perdien territori per tots els cantons.

Mentrestant els comtats catalans buscaven una possible expansió cap al sud i capitanejats pel compte Sunyer I de Barcelona atacaren més enllà de l’Ebre arribant fins a Almeria, d’on han de tornar perquè el poder del Califat de Córdoba encara era massa gran com per guanyar-los.

Ramon d’Abadel explica que al segle X ja existien certs signes de sobirania política dels comtats respecte al Regne franc, si bé encara no era una sobirania plena:

Mentre a tot el regne franc es produeix un procés de disgregació dels seus territoris, amb la pèrdua de Flandes, Normandia, Alsàcia, el nucli de Barcelona, Girona i Osona s’enforteix sota el títol únic de comtat de Barcelona, que agafarà preeminència sobre els altres comtats.

L’any 888 accedeix al tron dels francs Odó I, que ja no és de la dinastia carolíngia i els comtes no li reten homenatge. El comte de Barcelona Borrell II no jurà fidelitat al rei franc i aquest es considera el pas definitiu cap a la independència de facto dels comtats catalans.

El comte Borrell II

Borrell II, net de Guifré, era conscient de la feblesa del rei franc i envià ambaixadors propis a Córdoba i a Roma, establint per primer cop relacions internacionals pròpies dels comptats catalans. L’any 970 a Roma demanà la creació de l’arquebisbat per a Vic, però només ho aconseguí a mitges.

Les cròniques musulmanes parlen de Borrell II com mulik o sobirà.

L’any 986 trobem la darrera constància d’un document del rei franc, Lotari, als comtats catalans. És una ratificació dels bens del monestir de Sant Cugat del Vallès que havia estat parcialment destruït per Al- Mansour. Aquest, doncs, és l’últim document franc referent als comtats catalans.

L’any 984 Al-Mansour torna a atacar, aquest cop a Barcelona i Borrell II demanà ajut al nou rei franc, Hug Capet, que no era carolingi i aquest desconfià del comte. A la mort del rei Hug Capet l’any 996, no hi ha cap constància de que Borrell II anés a jurar fidelitat al rei successor, Robert II.

El trencament de la tradició de jurament de fidelitat al rei francès per part dels comtes catalans suposava una independència de fet del territori. Però legalment no hi hagué document reial que atorgués aquesta independència.

Realment fins al Tractat de Corbeil de 1258 signat entre Lluís IX de França i Jaume el Conqueridor no es confirmà legalment aquesta independència.

Organització territorial dels comtats: administració i política

A finals del segle X, la llengua apareix com el primer gran signe d’identitat del territori que acabaria per esdevenir en el Principat de Catalunya. La llengua era el fet diferencial respecte als comtats occitans del nord.

La Marca Hispànica era una zona de frontera amb una legislació especial per als seus habitants que comptaven amb uns privilegis a canvi de prestacions militars per assegurar el territori. Així era com els francs organitzaven el seu regne en aquells territoris de frontera. La Marca Hispànica no va ser l’única. Existien altres com la del Friül, la Danesa, la Frisona, etc.

L’historiador Ramon d’Abadal afirmà que la Marca Hispànica no era cap estructura política i tampoc tenia una unitat territorial.

Hi hagueren comtes que a més d’aquest títol se’ls atorgà el títol de marqués, que no era superior al títol de comte, sinó que significava que el comtat es trobava dins una marca o territori de frontera i per tant tenia una responsabilitat militar superior als altres comtats allunyats de la frontera. Els comtats que tenien frontera amb els territoris musulmans, com la Ribagorça, l’Urgell i Barcelona van rebre el títol de marquès, però no els altres.

La utilització en els documents de la Marca Hispànica desapareix al llarg del segle IX, ja que només s’utilitzà aquest terme en temps de Carlemany, els seus fills i néts.

La figura dels comtes

Les relacions entre els reis francs, des dels temps de Carlemany, amb els comtes es feia a través dels Missi Dominici o Enviats del Senyor, que normalment eren clergues de la confiança del rei. A través d’ells el rei feia arribar les lleis, edictes… als comtes.

Amb Carlemany el territori de l’Imperi s’estructurava en comtats. La figura del comte ja existia en els temps dels visigots i merovingis, ja que el concepte ve del Baix Imperi Romà, però mai s’havia estructurat el territori en comtats (divisió administrativa del territori).

En època carolíngia els comtes assistien a l’assemblea anual a Aquisgrà, on havien de retre comptes al rei i pagar les rendes pertinents.

Les principals funcions del comte eren:

La figura dels vescomtes

El vescomte era una càrrec hereditari també des dels temps del comte Guifré. Rebien béns fiscals com retribució al seu càrrec. Progressivament aquests béns s’agruparen en un lloc del comtat donant lloc al vescomtat.

Altres funcions del vescomte eren:

En el procés d’acumulació de terres, els vescomtes buscaven que les seves terres estiguessin juntes i fixes. Era un inici del feudalisme. Als documents del segle X ja trobem la firma dels vescomtes.

Del comtat de Girona naixé el vescomtat de Cabrera. Del comtat d’Urgell sorgí Castellbó. Del comtat d’Empúries sorgí Rocabertí. Del comtat d’Osona sorgí Cardona. Així fins un llarg etcètera. Sota dels vescomtes hi havien els vicaris o veguers. A Barcelona el vescomtat no canvià de nom ja que el seu territori era el de la pròpia ciutat. El vescomte de Barcelona dirigí l’exèrcit davant de l’atac d’Almansor.

En tots aquests segles parlem sempre d’aristocràcia, perquè la noblesa no va aparèixer fins l’adveniment del sistema feudal.

La figura dels vicaris o veguers

L’origen semàntic és la paraula llatina Vicarius que no té res a veure amb els vicaris eclesiàstics. Tampoc tenen res a veure amb els veguers del segle XII, per evitar confusions és millor fer servir la paraula vicari.

Els vicaris eren els representants del comte al territori i eren diversos per cada comtat. Els vicaris, per delegació del comte, tenien les mateixes atribucions que els vescomtes. Eren nomenats pel comte i tenien terres com a contribució.

A vegades ocupaven territori semi-abandonat o semi-despoblat i construeixen petits castells, res a veure amb els grans castells del segle XIII. Era una forma d’ocupació amb privilegi. Aquests petits castells s’anomenen castrum i es tradueix per castell i el territori per castellum.

El vicari podia arribar a tenir més importància que el vescomte. El vicariat permeté organitzar el territori. A partir del segle X als documents i testaments s’anomenava un terreny qualsevol amb la fórmula de: “ubicat al castell de (nom del vicari) del comtat de (nom del comtat).

Ramon d’Abadal seguint la tesi de l’historiador francès Pierre Toubert explica el procés d’encastellament a la regió del Lazio d’Itàlia com un fenomen del pre-feudalisme.

Tant per Pierre Bonassie com per a Josep Maria Salrach l’encastellament és una etapa prèvia al feudalisme que no començà a manifestar-se fins al segle XI. Amb el feudalisme es passarà del Castrum a la Senyoria.

Amb el feudalisme desapareix el pagès propietari de terres. El feudalisme neix gràcies a un excés de producció.

A la fi del segle X i inicis del XI hi hagué una gran política d’aliances matrimonials entre els fills dels comtes, vescomtes i vicaris. L’historiador José-Enrique Ruiz Domènech afirma que aquestes aliances matrimonials asseguraven el sistema.

Els vicaris al segle XI desapareixen per integrar-se al sistema feudal, on seran els nous nobles. Pels vicaris la possessió de terres i càrrecs públics era fonamental. Després amb el feudalisme trobarem nobles sense càrrecs però amb molt de poder.

L’administració de justícia als segles IX i X

Als segles IX i X la justícia era de caràcter pública però més tard amb el sistema feudal passà a ser administrada pels senyors. Han arribat fins als nostres dies documents sobre judicis i sentències d’aquesta època. La justícia era administrada pels tribunals comtats o assemblees judicials presidides pel comte o comtessa.

Tots els tribunals tenien una estructura doble:

Els judicis seguien el dret romà i visigot, molt similar a l’actual que era fill del dret romà. Els jutges eren normalment preveres, és a dir, gent de l’Església. Coneixem jutges com ara Pons Bofill i sabem que eren professionals experts en dret.

Al judici en primer lloc es presentava la demanda i la majoria dels plets eren sobre possessió de béns: terres o esclaus.

Les parts, especialment les capes altes de la societat, eren representades per un mandatarius o sinó per un mateix si era pobre.

Al dictar la sentència el jutge citava la llei del Liber Iudiciorum.En temes eclesiàstic el clergat quasi sempre tenia la raó. Poques vegades guanyava el pagès amb alguna excepció.

Als documents es feia servir la datació romana amb kalendas, nones i idus. També es feia constar l’any del regnat del rei franc fins a la segona meitat del segle XII.

Tots els articles del curs: Història de Catalunya (Edat Mitjana)

Antiguitat tardana a Catalunya: visigots, musulmans i carolingisEls comtats francs a la Marca Hispànica. La institució comtal i la seva projecció territorialEconomia i societat pre-feudal a la Catalunya comtal

Bibliografia recomanada:

Comentaris: