El concepte de classe obrera: un debat historiogràfic

La història social és avui incòmode. Una anàlisi dels explotats no és convenient. La classe obrera existeix avui en dia?
Imatge destacada

| 27/05/2019 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Introducció als estudis sobre la classe obrera

El moviment obrer és una realitat viva. L’objecte d’anàlisi de la historiografia, la classe obrera, existeix i forma part de la realitat del segle XXI. Tot el que analitza la ciència social són fets que tenen un origen, que no sorgeixen del buit ni fets aïllats. Els moviments socials del segle XIX s’emmarquen dins d’un procés de construcció de noves estructures econòmiques i també polítiques. El mateix capitalisme, com a sistema econòmic, manté moltes característiques del feudalisme. El procés d’industrialització del segle XIX a les ciutats coexistí durant un llarg període amb la proto-indústria dels segles anteriors, més vinculada al món rural. En les formes de protesta, el motí era un element típic de la proto-indústria i l’Antic Règim i la vaga de la nova indústria del segle XIX.

Quan estudiem el moviment obrer analitzem quelcom que afecta les persones. Analitzem la classe obrera, la classe desposseïda, subalterna, la classe més nombrosa i més pobre. La classe obrera és movible, evoluciona al ritme del sistema. Hi ha un conjunt de canvis que són més aparents que reals. Aquesta classe obrera té una identitat pròpia. Hi ha una cultura de classe perquè de la classe obrera en sorgeix una cultura, una forma de lluita, una forma de vida. La classe obrera està emmarcada en un sistema i aquest sistema és global. És transversal, dividir-la no significa res.

L’historiador anglès E. P. Thompson digué el 1963 que “si no coneixem com viu la classe obrera no entendríem per què lluiten“. Les condicions de vida mai són estàtiques. La classe obrera, la seva identitat, és la mateixa el 1850 que el 1990. La seva consciència també defineix la classe obrera. La divisió de la classe obrera no respon a la realitat, sinó a criteris imaginaris. No val tampoc la divisió nacional. Hem de mantenir el criteri d’identitat global (unitat) per analitzar la classe obrera.

La burgesia posseeix els mitjans per produir i el control sobre els que fan anar aquests mitjans. El capitalisme, deia Karl Marx, sorgí de les entranyes del feudalisme. La burgesia prengué del feudalisme un conjunt d’elements que els era beneficiosos. Reutilitza un conjunt d’aspectes de l’anterior ordre social. Els pobres i els marginats seran utilitzats pel capitalisme de forma molt hàbil. Pel capitalisme els marginats en seran molt útils.

Per què no s’analitza la classe obrera avui? L’historiador és un personatge incòmode. Una anàlisi de l’explotació no és convenient. La burgesia s’aplicà en el control de la història. Fins al 1980 els estudis del moviment obrer eren clau. De 1990 fins a l’actualitat hi hagué una davallada extraordinària en el pes del moviment obrer. Coincidí amb una forta ofensiva per eliminar el concepte d’obrer en la societat actual. Ara es diu que no hi ha lluita de classes. Ha desaparegut el concepte però no de la realitat.

Referències metodològiques per l’estudi dels moviments socials i obrers

Joan Reglà (1917 -1973)

Joan Reglà fou un historiador català. Fou deixeble de Jaume Vicens Vives i iniciador d’una escola d’història moderna als Països Catalans.

Introducción a la historia” (1970). Reglà defensa la Història com a ciència i la vida humana com a realitat. No té sentit que la nostra ciència no sigui social. Treballem sobre les persones. Treball universal en el mètode i els coneixements. Treball amb tota classe de documents. Fem una anàlisi de la realitat humana. Som socials. Res ens és aliè, podem utilitzar de tot. No som una ciència tancada. L’historiador és un personatge compromès amb quelcom. És compromès amb la realitat que analitza. La preocupació per l’avui constitueix l’objectiu primordial de l’historiador. Hem d’estar preocupats pel que passa al present.

Pierre Vilar (1906-2003)

Historiador francès, és considerat una de les màximes autoritats en l’estudi de la Història de Catalunya, i d’Espanya, tant del període de l’Antic Règim com de l’Edat Contemporània.

“El método histórico” (1972). Vilar defensa l’anàlisi de les societats humanes en moviment.

Josep Fontana (1931-2018)

Alumne de Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila, va desenvolupar principalment la seva recerca al voltant de la història econòmica i la història espanyola del segle XX.

“Historia: Análisis del pasado y proyecto social” (1982). Fontana defensa que el passat ens porta al present. L’historiador ha de ser imparcial? No. L’historiador és una persona d’un temps determinat. Seleccionem de la manera que seleccionem i estem compromesos però sempre amb un criteri objectiu.

Ofensiva en l’actualitat per liquidar la classe obrera

Algú ens ha pres el concepte, no la realitat de la classe obrera. Existeix però ningú des del poder la contextualitza. Ens tallen l’expressió, no la realitat. Com ho fan i què ha passat per creure que no hi ha classe obrera? El missatge no va destinat a nosaltres, sinó a les persones no llegides. Se’ls va dient als obrers que no ho són, i s’ho creuen. No els deixen formular el concepte. Un pocs controlen molts. Com fer-ho? No els deixis formular cap identitat que s’enfronti a la seva. Primer va ser el futbol, després va venir una eina molt útil: les hipoteques (forma de pau social extraordinària). Això es comença a aplicar durant la transició espanyola. A partir de l’extensió de les hipoteques hi ha una rebaixa dels conflictes socials.

Com se segresta la identitat de la classe obrera avui?

  1. La finalitat del sistema capitalista en el qual vivim no és produir més (és el que diu el sistema) sinó guanyar-hi més (de beneficis, no pas producció). No es tracta d’aconseguir l’eficiència productiva, sinó guanyar més. No està pensada la producció per extingir les desigualtats sinó per obtenir més beneficis. A Gran Bretanya es donà un debat sobre la revolució industrial entre els optimistes (el sistema extingirà les desigualtats) i els pessimistes (no veuen l’extinció de les desigualtats per enlloc). És un debat que està viu avui i que va tornar a instal·lar Margaret Tatcher. S’havia de tornar a l’essència del sistema, alliberant-se de les càrregues socials. “El sistema és intrínsecament bo”, “el sistema és qui eliminarà de les desigualtats”. Aquesta polèmica començà el 1840 quan el sistema capitalisme anglès s’estava acabant de construir. El sistema busca la maximització del benefici. El sistema capitalista actual busca el benefici immediat. Sempre aquests costos recauen sobre el treballador. Què passa quan l’empresari guanya molt? No hi ha repartiment de beneficis. Quan en perd? Acomiada als treballadors. Jeremy Rifkin, sociòleg anglès, a l’article “Produir més béns amb menys treballadors” del llibre “La fi del treball” (1996) compara l’impacte de les noves tecnologies amb la revolució industrial. Segons Rifkin la revolució industrial va fer desaparèixer la majoria dels vells oficials. Les noves tecnologies són l’extinció del treball tal com el coneixem. “Potser caldria repartir beneficis entre els treballadors, reduir la jornada i repartir el treball”.
  2. Ha desaparegut la cara directa de la patronal. Qui és el patró? La lluita que s’analitza en la història de les classes obreres li haurem de donar algun tipus de projecció perquè treballem amb societats en moviment. El model del segle XIX no és aquest. Al segle XIX es coneix el propietari de la fàbrica. El tipus de lluita d’ara és diferent però no és veritat que els vells conceptes no funcionin, sinó que aquests s’han d’actualitzar. La solució a l’explotació sortiria dels treballadors (fals), això és el que se’ns ven.
  3. Escala molt gran entre el centre (cada vegada més ric i que produeix menys) i la perifèria (cada vegada més pobre i on augmenta la producció, però que s’exporta). Desigualtats enormes entre els salaris en el mateix centre. Dóna la sensació que la lluita de classes no existeix. El sistema necessita la percepció de salaris baixos. Element absolutament important pel control (submissió) dels treballadors. El sistema necessita un nombre determinat d’aturats. La pau social l’asseguren els aturats.
  4. Ha de ser visible per a tot el centre la misèria dels països subdesenvolupats, ha d’estar sempre publicitada. Aquest és un element de pau social per al sistema. Al segle XIX ens trobem el mateix plantejament. Es lliga la submissió. El plantejament aleshores era el següent: “si vols mantenir unes mínimes condicions, cal que t’avinguis a la proposta del sistema (salaris baixos, jornades laborals infinites, explotació infantil…), en cas contrari t’ensenyarem les misèries que et podrien caure”. Aquesta idea guanyà entre la classe treballadora. Com més publiciten el drama, més quiets estan els que tenen encara feina. Això ja es troba al segle XIX. Les males condicions de la perifèria fan que el centre estigui bé. El centre utilitza aquesta informació que arriba de la perifèria per mantenir l’obrerisme quiet.
  5. La submissió va teixint una xarxa on s’adverteix que si no et comportes bé et passarà això (és com una representació de l’infern a l’Edat Mitjana). T’ensenyen el càstig. Es tracta de desmobilitzar.
  6. Hi ha una ficció de bones condicions de vida en els països desenvolupats. El sistema s’obstina a negar que hi hagi misèria al centre. El sistema no en tindria la culpa. Pel sistema es tracta que aquest quart món no sigui visible. No és culpa del sistema. Però la realitat és que el quart món existeix. La conceptualització de què al centre es podia viure com a la perifèria és tan dura pel sistema que s’ha aconseguit que desaparegués de la nostra realitat. Control de la premsa. El missatge s’adapta en funció dels oïdors. Es tracta de fer una classificació dels aturats. Són un talismà pel sistema per fer-te veure el que et pot passar.
  7. Això malgrat que tota la població obrera dels països desenvolupats continua sent la classe més nombrosa. Classe social estacada al sistema amb lligams de gran durada. D’una manera permanent se’ns ensenya el que es pot aconseguir si un està dins el sistema. Sempre ens publiciten tot el que podríem aconseguir si estem immersos en el sistema. T’han de mantenir sempre a l’expectativa.
  8. En un altre temps els sindicats eren l’element de transmissió de les lluites per aconseguir millors condicions laborals. Això era abans, què ha passat després? A Espanya de forma exagerada, sobretot després de 1975, emprenen una lluita valenta ja legal. Els sindicats per abastar més es van burocratitzant (primera meitat del 1990). Apareix una figura que no existia abans: l’alliberat. Apareix la burocràcia sindical (concepte típicament franquista). A la vegada que es produeix la burocratització el sindicat necessita mantenir uns nivells considerables de diners. Qui és qui dóna els fons econòmics als sindicats? L’Estat i la patronal. Es perverteix la funció bàsica dels sindicats. Com que rep diners de l’Estat i de la patronal el sindicat comença a canviar el seu llenguatge. Comença a ser un llenguatge entre sindicat i burgesia. Per als historiadors, què significa? Desinterès per les persones i interès per la conjuntura econòmica. Apareix la política pactista. La cultura sindical no és la del pacte, sinó la de les reivindicacions.
  9. Els problemes específics de la classe treballadora que eren una problemàtica central, ara han estat substituïts per altres reivindicacions més generals. Exemple: no trobem una lluita decidida per millors salaris, però en canvi sí que trobem una lluita pel medi ambient. No hi ha lluita per aconseguir millors salaris per a la dona, que són marcadament insuficients. En canvi sí que hi ha una lluita pel gènere. La classe més nombrosa i pobre va veient com els seus ítems de reclamació tradicional es van desplaçant per altres reclamacions que afecten altres classes socials. Se’ns talla la conceptualització.
  10. S’ha abandonat la via tradicional de transmissió dels conceptes de classe. Abans la lluita obrera era un element central en la societat i la seva difusió era central. En el moment actual tot això s’ha anat trencant per introduir unes vies de difusió del concepte cada vegada més allunyada de la realitat. Això succeeix a finals de 1980, en el moment d’una forta crisi. Aquest moviment obrer comença a buscar altres canals, el que el fa cada vegada més marginal. Bona part de les organitzacions sindicals no utilitza la terminologia habitual.
  11. En la nostra societat es mantenen “completament” inalterades les causes de marginalitat més tradicionals. Hi ha un conjunt de causes de marginalitat que no s’han mogut (el capitalisme les va heretar). Algunes són heretades de l’Edat Mitjana. El capitalisme els ha adaptat profitosament als seus interessos.

Bibliografía: Gérard Bekerman “Vocabulario básico del Marxismo. Terminología de las obras completas de Karl Marx y Friedrich Engels”.

Conceptes clau:


Tots els articles del curs: Història de les classes treballadores i els Moviments Socials

El concepte de classe obrera: un debat historiogràfic

Bibliografia recomanada:

Comentaris: