Política d’aliances i conflictes a Europa (1494-1606)

La política del segle XVI va estar marcada per l'establiment de grans estats monàrquics a Europa, que lluitaven per afermar el seu poder amb el control de més territori, tant a Europa com als nous territoris descoberts a Amèrica i al Pacífic.
Imatge destacada

| 12/05/2020 | Darrera actualització:


Índex de continguts

Les noves monarquies del Renaixement

El naixement de les noves monarquies

El papat i l’Imperi van ser les màximes instàncies religioses i polítiques al món europeu fins al segle XIII. En l’àmbit inferior qui ostentava el poder eren les ciutats lliures i els senyors feudals. Entre els poders superiors i els inferiors, un nou poder es va anar consolidant: les monarquies. Monarquies que van augmentar el seu poder obtenint major control territorial.

Tres aspectes van ser decisius en aquest procés de consolidació del poder monàrquic durant el període comprès entre 1450 i 1600:

  1. El final de l’autoritat universal:
    1. Papat: Poder universal com a vicari de Crist.
    2. Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic: representava el poder de l’espasa com a braç executor de l’Església.
    3. Entre els segles XIII-XV es produí la divisió de la cristiandat en unitats que no reconeixien el poder secular del papat ni la dependència imperial.
    4. La identificació de l’emperador amb el territori de l’actual Alemanya limitava les seves aspiracions universals. Molts reis s’atorgaren atributs i símbols imperials.
  2. Els poders de senyors i ciutats
    1. Durant el feudalisme (etapa més important entre els segles X-XIII) el territori es dividí en àrees senyorials, territoris autònoms al control reial. Els nobles consideraven al rei com a “primus inter pares”, “primers entre iguals”, un més d’entre els nobles.
    2. El progrés urbà (segles XII-XIII) amb la burgesia com a classe social dirigent que estava ocupant nous espais de poder municipal. Es contraposen els interessos agraris vinculats als senyors feudals contra els interessos de la nova burgesia vinculats a la indústria i el comerç.
    3. Assemblees representatives (Corts, Parlament, Estats Generals). Creaven consciència d’unitat territorial. Als segles XIII-XIV es desenvolupà una forma de govern mix (reis i assemblees) que els nous reptes de l’Edat Moderna posaven en qüestió a tota Europa.
  3. L’aparició de la figura del príncep renaixentista
    1. El florentí Niccoló Machiavelli reconegué l’any 1513 al rei Ferran II com a model del nou príncep renaixentista.
    2. Política matrimonial de les monarquies: unions familiars que els aportaven mitjans humans i materials considerables.
    3. Els nous prínceps utilitzaven la raó d’Estat (aval moral a la recerca del poder).

Una Europa de monarquies compostes i identitats múltiples

Les estructures del govern interior

Durant tot el període modern es mantingué l’esquema de la dualitat de poder. Per una banda, les estructures de poder reials (Estat) i per l’altra les jurisdiccions senyorials (senyors feudals i poders locals). Les noves monarquies van consolidar nous òrgans de govern a l’interior i nous instruments de política exterior.

Organització institucional de les monarquies:

Diplomàcia i acció exterior

L’Europa confessional i amb nous mercats a l’exterior generava conflictes militars i polítics. Des del 1550 Europa va ser l’escenari permanent de guerra. Per això les monarquies van haver de dotar-se d’eines de política internacional més acurades. Va ser el naixement de les diplomàcies modernes.

La creació de la Monarquia hispànica

La unió dinàstica entre la Corona de Castella i la Corona d’Aragó

L’any 1469 la futura reina Isabel I de Castella i el futur rei Ferran II d’Aragó van posar els fonaments de la monarquia hispànica mitjançant la seva unió matrimonial. Es posava fi a les enemistats tradicionals entre els dos regnes. La unió entre els dos regnes es confirmà a Castella l’any 1474 amb l’ascens al tron d’Isabel i l’any 1479 amb l’inici del regnat de Ferran a Aragó.

Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó
Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó

A la mort d’Isabel I l’any 1504, la corona de Castella passà a la filla Joana. Ferran d’Aragó es cassà amb Germana de Foix el 1506, neboda de Lluís XII. Del seu matrimoni amb Ferran II el Catòlic va néixer un fill, Joan, que va morir poc després de néixer el 3 de maig de 1509.

Institucions de la Corona de Castella:

Institucions de la Corona d’Aragó:

Des dels temps de Pere el Cerimoniós, la Corona d’Aragó s’organitzava amb les següents institucions centrals:

La Corona d’Aragó era una estructura de tipus confederal, perquè cada unitat territorial mantenia la seva sobirania política. El rei legislava a les corts de cada regne (formades pels tres braços excepte a Aragó). Ferran II introduí poques novetats en aquesta estructura institucional. Va impulsar la creació del Consell d’Aragó (1494) per dirimir sobre els assumptes pertinents als territoris aragonesos.

La castellanització de la Monarquia Hispànica sota el regnat de Carles I

A la mort del rei Ferran II l’any 1516 les corones de Castella i Aragó, en funció de l’últim testament de Ferran, van passar a la filla Joana, única hereva de la Corona d’Aragó i successora del seu pare en tots els seus títols. Però per la seva suposada incapacitat (no està gens clar que fos així) es va atorgar la regència al seu fill gran, el príncep Carles d’Habsburg i futur emperador de l’Imperi.

Carles I de Castella
Carles I de Castella i Aragó (Carles V emperador del Sacre Imperi Romanogermànic)

El príncep Carles va arribar a la península Ibèrica al 19 de setembre de 1517, quan comptava amb disset anys. Per la seva educació fora de Castella i venint a una cort estrangera, de seguida es va trobar amb l’oposició de la noblesa davant el seu ascens al tron: a les primeres corts celebrades a Valladolid el 1518, els nobles li van exigir un jurament de respecte a les lleis del regne.

Territoris de l'emperador Carles V
Possessions europees de l’emperador Carles V

Carles I va tenir una decebedora estada inicial a Castella que tingué el seu moment àlgid durant la revolta de les Comunitats (1520-1521). Arran d’aquest conflicte la noblesa quedà definitivament neutralitzada enfront de la triomfant monarquia autoritària. El segment de la noblesa més alt es va veure compensada pel seu suport a l’emperador, amb els interessos del qual quedava identificada estretament, però quedant clara la subordinació de súbdits al monarca.

La monarquia de Carles I mantingué una tensió constant respecte la pluralitat dels seus regnes. Tensió respecte dels interessos privats de la dinastia sobre els interessos dels territoris. Els interessos de Castella no sempre eren els mateixos dels d’Aragó.

Castella assimilà i integrà els diferents territoris de la península, excepte els que estaven integrats dins la Corona d’Aragó durant el segle XV i XVI:

La Monarquia Hispànica en temps de Felip II

L’herència de l’emperador Carles V

Felip II va rebre del seu pare Carles I el 1554, a més de la Corona de Castella i Aragó, la corona de Nàpols, els territoris dels Països Baixos espanyols, que foren governats per la seva germanastra Margarida de Parma, i el Milanesat. No obstant això, no li llegà la Corona imperial, que fou cedida al seu germà Ferran I per les pressions d’aquest.

Felip II de Castella
Felip II de Castella

El rei Felip II no va poder governar de forma homogènia els diferents territoris que formaven part de la Monarquia Hispànica. Al llarg del seu regnat no va viatjar mai. El 1561 va establir la cort a Madrid, esdevenint la capital del seu Imperi. Governà sempre a través dels seus secretaris i els Consells.

Estructura institucional i faccions

En l’estructura institucional es van crear els nous Consells d’Itàlia, Portugal i Flandes. Dins la cort hi havia fortes tensions entre els buròcrates, les camarilles i les faccions (enfrontament entre el Duc d’Alba i el Príncep d’Èboli). Tots ells tenien visions polítiques diferents (per exemple en la Revolta dels Països Baixos).

Problemes religiosos peninsulars

A través del tribunal de la Inquisició els problemes religiosos van ser liquidats a sang i foc. Els focus de protestantisme que van sorgir a la península Ibèrica van ser reprimits a través de la Inquisició: “autos de fe” de Valladolid (1559) i Sevilla (1559-1560). Publicació dels índexs de llibres prohibits i impossibilitat d’estudiar a l’estranger.

La unitat religiosa de la monarquia va ser reforçada:

Agressiva política exterior

La Monarquia Hispànica en els temps de Felip II era la potència hegemònica a Europa.

Felip II
Possessions mundials de la Monarquia Hispànica en temps de Felip II

Tenia dos escenaris de lluita: al Mediterrani i a l’Atlàntic:

Els Estats italians

La diversitat política italiana

La península italiana era un territori ric, on l’economia i la cultura en època moderna donaven grans fruits. Però des dels temps de la caiguda de l’Imperi Romà no existia una unitat política d’Itàlia. Hi havia prop d’una vintena d’Estats sota tres fórmules polítiques:

Mapa dels territoris italians el 1494
Mapa dels territoris italians el 1494

A l’Edat Moderna cinc estats italians eren una potència territorial i política: Milà, Venècia, Florència, Estats Pontificis i Nàpols (possessió hispànica):

  1. Ducat de Milà: era la peça més disputada durant les Guerres d’Itàlia (1494-1559):
    • En mans de la família Visconti durant entre els anys 1277 i 1447. Després passà a la família dels Sforza, 1450).
    • Canvis de possessió entre francesos (pro-Visconti) i hispànics (pro-Sforza) que no van alterar llurs institucions. El poder del governador reial estava controlat per una Congregazione dello Stato (assemblea parlamentària 1543).
  2. República de Venècia: era el territori més gran de les repúbliques aristocràtiques italianes. Controlava el comerç internacional amb l’Orient. Va ser escenari del manierisme artístic. Expansió territorial:
    • Plana del Po: importants ciutats com Verona, Vicenza, Pàdua o Brescia.
    • Imperi Adriàtic (Ístria i Dalmàcia), fins a les illes del Jònic, l’Egeu (Creta i Xipre). Els Otomans eren els grans enemics dels venecians.
    • Sistema institucional encapçalat per un Dux electiu i vitalici; grans decisions en mans d’un Gran Consell (2.000 de les principals famílies). Senat d’uns 300 membres (política exterior).
  3. República de Florència: inestabilitat social i política. Govern autoritari de la família dels Mèdici. L’òrgan de govern era la Signoria.
    • 1480: Junta dels Setanta, amb comissions d’hisenda i afers exteriors.
    • Herències dels Mèdici: mecenatge, capacitat dels financers i prosperitat econòmica.
  4. Estats Pontificis: poder secular dels papes estès a banda i banda dels Apenins. Domini més directe del Lazio, en disputa amb grans famílies com els Orsini i Colonna.
    • Cúria romana (nepotisme): afers seculars, encapçalada pel cardenal secretari (política exterior) i camarlenc (hisenda).

La revolta dels Països Baixos

L’escenari de pugnes entre les diferents monarquies europees que va ser Itàlia en el període comprès entre 1494 i 1559 es va traslladar després als Països Baixos. Els Països Baixos eren un territori molt apreciat per: l’elevada població, la vitalitat comercial de les seves ciutats, l’èxit agrari i de les manufactures. Fins al segle XV el territori era el centre dels dominis dels ducs de Borgonya.

En temps de l’emperador Carles V aquests territoris estaven en disputa entre la monarquia francesa (Valois) i la hispànica (Habsburg). França s’havia apoderat del Ducat de Borgonya, mentre que els Habsburg controlaven els Països Baixos.

Amb una presència constant de l’emperador nomenà un Governador resident a Brussel·les que era assistit per una administració formada per Consells, secretari d’Estat i de finances. Els Països Baixos tenien els Estats Generals, una assemblea que aplegava tots els territoris i les ciutats principals.

Primera Revolta (1566-1570)

Part del territori dels Països Baixos va ser escenari bèl·lic el 1554 (la batalla de Renty) durant la Guerra italiana de 1551-1559 (guerra entre França i la monarquia hispànica). Aquesta guerra va portar a l’extenuació a la població. Les despeses bèl·liques i els allotjaments de tropes imposats als habitants va provocar la seva ira en forma de protesta fiscal, dirigida per la noblesa.

A partir de 1554 s’entrà en una espiral de revoltes i repressió entre la població calvinista de Flandes i Brabant (menestrals urbans) i les institucions reials (que emanaven edictes contra l’heretgia calvinista des de la Inquisició provincial):

Segona revolta (1572-1576)

Període de treva (1576-1580)

El nou governador dels Països Baixos, Joan d’Àustria, acceptà la Pacificació de Gant mitjançant la publicació de l’Edicte Perpetu el 1577. Reconeixia:

La situació de pacificació va ser un fracàs i es van fixar dos blocs:

Secessió i reconquesta (1581–1588)

La República de les Set Províncies Unides (1581-1609)

Les monarquies escandinaves

L’espai escandinau al segle XVI era un important eix comercial (estrets del sund). També eren un punt clau en la difusió del protestantisme. Les corones de Dinamarca, Noruega i Suècia (Finlàndia) van trencar la seva unitat amb la fi de l’anomenada Unió de Kalmar (1397-1523) sota primacia danesa.

Dinamarca

Dinamarca sota el regnat de la Casa d’Oldenburg. Triomf del luteranisme (1536) i repartiment dels béns de l’església entre el rei i la noblesa, grup tancat que monopolitzava els càrrecs i sotmetia els pagesos a condicions semblants a les de l’Est d’Europa. El peatge del pas pels Sund proporcionava ingressos extraordinaris (2/3 dels reials) i permetia el control de Noruega amb certa autonomia (pobles de pescadors i boscaters) i d’Islàndia.

Suècia

La Suècia dels Vasa, que mai van estar identificats amb la unió de Kalmar. Gustau I (1523) va necessitar prop d’una dècada per acabar amb les revoltes nobiliàries i pageses (esperonades pels danesos). Creà les bases administratives de la nova monarquia i la va fer hereditària en la seva família (1544).

A diferència de Dinamarca, el paper de les ciutats i dels pagesos era prou important políticament i en l’econòmica (pagesos, quart braç del Riksdag o Parlament).

Els successors de Gustau I van emprendre una agressiva política exterior:

França durant les Guerres de Religió

Els fonaments de la monarquia dels Valois (1461-1559)

Etapa de govern dels reis: Lluís XI (1461-1483), Carles VIII (1483-1498) i Lluís XII (1498-1515):

Els nous monarques: Francesc I (1515-1547) i Enric II (1547-1559):

L’expansionisme territorial

1483-1515 importants annexions:

Les Guerres d’Itàlia (1494-1559)

Les Guerres de Religió (1562-1598). 8 guerres consecutives

Context previ al conflicte religiós:

L’ofensiva protestant (1560-1570):

L’ofensiva catòlica (1580-1598):

Les quatre nacions britàniques

L’Anglaterra dels Tudor (1485-1603)

La Guerra de les Dues Roses (1455-1485) entre els partidaris de les cases de Lancaster i York va suposar la implantació de la dinastia del Tudor al tron anglès.

Enric VII (1485-1509) va ser el primer monarca de la nova dinastia Tudor. Les prioritats del seu govern van ser:

Enric VII d'Anglaterra
Enric VII d’Anglaterra

Enric VIII (1509-1547), política del “expansive and expensive policy”. Cisma anglicà, tres processos clau:

Consolidació del Parlament

El Parlament Anglès és una assemblea legislativa amb orígens medievals. Compta amb dues cambres: els Lords i els Comuns. El rei compartia la sobirania amb el Parlament: King-in-Parliament. Les dues funcions bàsiques del Parlament eren: aprovar els impostos i legislar. Els impostos servien, bàsicament, per finançar la guerra. La política expansiva d’Enric VIII el va fer acudir al Parlament 6 vegades entre 1510 i 1516.

El 1530 s’establí la sobirania absoluta del Parlament. Això equivalia a què el Parlament podia legislar sobre totes les matèries. En aquests moments s’estaven aprovant les lleis de la Reforma Anglicana que desvinculaven Anglaterra de Roma. Principals legislacions que van passar durant aquest període pel Parlament:

Contenció del Parlament en temps d’Elisabet I (1558-1603). Distinció entre els afers de la Commonwealth i els afers d’Estat (religiosos, matrimoni, successió reial, i política exterior).

L’estructura política i hisendística

Organització del govern a Westminster (finals del segle XV):

Reorganització de la Hisenda:

L’expansionisme territorial anglès

Gal·les

El territori de Gal·les tenia els seus orígens en la cultura celta a partir de l’arribada de la població saxona i normanda. En temps d’Eduard I (1239-1307) s’ocupà aquest territori i s’organitzà políticament (Estatut de Rhudlan de 1284). Aquest estatut va estar en vigor fins a les lleis d’Enric VIII d’Anglaterra el 1536.

Entre el 1536 i el 1542 es va establir el control directe de Gal·les per part del rei d’Anglaterra. Mentrestant la Reforma Anglicana i l’arribada de la impremta van tenir un impacte negatiu en la cultura gal·lesa. William Morgan va promoure la traducció de la Bíblia al gal·lès.

Escòcia

El territori escocès tenia una composició complexa per la seva escassa romanització. Durant l’Edat Mitjana es van produir constants conflictes contra l’expansionisme normand: una primera etapa de vassallatge amb Anglaterra (1174) i posterior ocupació i annexió (1296).

Amb el Tractat d’Edimburgh-Northampton de 1328 Escòcia recuperà la seva independència. El tractat va ser signat per Robert I d’Escòcia i el Parlament anglès. Però Escòcia va tenir durant tota l’Edat Mitjana dos problemes permanents: la constant intervenció anglesa i les divisions de clans.

Aliances i conflictes:

Difusió del protestantisme:

Irlanda

L’illa d’Irlanda té arrels celtes, al marge de la romanització. Irlanda va viure una forta cristianització medieval. Els irlandesos van colonitzar l’Armòrica (Bretanya francesa). La divisió clànica permeté als normands intervenir amb l’aval papal per controlar l’Església irlandesa (1170-1172).

El domini anglès de l’illa d’Irlanda estigué limitat la zona de l’English Pale (territori sota control directe del rei anglès a Dublín). El 1366 es van aprovar els Estatuts de Kilkenny, “more Irish than the Irish”.

Segle XVI:

El procés d’ocupació d’Irlanda:

Segle de revoltes:

L’Imperi multinacional dels Habsburg

La Casa dels Habsburg

Llinatge feudal amb origen als territoris d’Argòvia, a Suïssa. Des d’Alsàcia van consolidar els seus dominis en els territoris del Sacre Imperi Romanogermànic. Entre 1450 i 1500 van apoderar-se de l’Imperi, un territori multinacional basat en el respecte als diferents sistemes institucionals:

Europa danubiana: constitució de la monarquia austríaca (estats hereditaris i estats incorporats). Divisió en dos Imperis: Sacre Imperi Romanogermànic i l’Imperi Otomà.

Territoris alemanys

L’emperador de l’Imperi era escollit segons el procediment descrit a la Butlla d’or de 1356 per un col·legi d’electors format per: 3 eclesiàstics (arquebisbes de Magúncia, Trèveris i Colònia) i 4 seculars (rei de Bohèmia, duc de Saxònia, marquès de Brandenburg i el comte Palatí del Rin).

Organització institucional de l’Imperi:

Evolució de l’Imperi durant el segle XVI

Els territoris hereditaris d’Àustria

Àustria tenia el domini de terres perifèriques: la Suàbia dels Hohenstaufen, llinatge principal medieval per excel·lència, Baixa Àustria, Caríntia, Estíria i el Tirol.

Reconeixement com a rei a Hongria i Bohèmia (1526). Àustria s’abocava al Danubi (separació mental d’Alemanya). Impulsà l’estat plurinacional, la nova monarquia austríaca.

Doble mur de contenció:

Hongria

Població centreasiàtica (l’hongarès no és llengua indoeuropea) europeïtzada i cristianitzada aviat. Influència germànica intensa, especialment a l’àmbit urbà.

Regnat de Maties Corví (1458-1490):

Lodislau VII Jagelló (1490-1516), successor de Maries Corví. De dinastia d’origen lituà era rei de Bohèmia. Home feble que pactà amb els Habsburg el 1515: una aliança amb l’emperador Maximilià I d’Habsburg, amb el qual en el futur els seus regnes quedarien sota influència dels Habsburg, ja que féu casar els seus dos fills amb néts de l’emperador germànic.

Lluís II (1516-1526) només regnà deu anys, abandonat per amplis sectors socials (revolta pagesa de 1514), s’enfrontà a 100.000 turcs i morí a Móhacz (1526).

El tron de l’Hongria reial passà a mans imperials i la plana central i Transsilvània als otomans (Jan Zápolya, voivoda de Transsilvània i vassal d’Istanbul).

Bohèmia

Amb els estats aliats de Moràvia, Silèsia i Lusàcia, formaven part de l’Imperi. El rei de Bohèmia era elector imperial. Territori de complexitat ètnica conflictiva: Txecs eslaus dominaven. Procés de germanització en marxa (des del XIII) que ocasionà dues guerres civils a principis dels segles XV i XVI.

Jordi Podebrady (Casa de Poděbrady) va ser el primer rei europeu en rebutjar el catolicisme i donar suport al moviment reformista hussita (afirmació patriòtica, revolta social i reforma religiosa).

Aportació més important dels Habsburg a Bohèmia va ser en temps de l’emperador Rodolf II (1575-1611). Praga es convertí en capital imperial; gest de complicitat o intent de germanització sobre el terreny.

Imperi otomà

El naixement d’un imperi

L’organització política d’aquest imperi no correspon als cànons tractats fins ara. L’Imperi turc va fer conquestes que han deixat un rastre important. No era un imperi exclusivament turc ni islàmic. La llengua habitual de l’administració imperial era el turc, però molts dels seus ministres eren de procedència cristiana i jueva.

L’any 1453 els otomans van protagonitzar un esdeveniment transcendental en la història europea: la caiguda de Constantinoble. Els otomans van posar fi a l’últim vestigi de l’Imperi Romà d’Orient. Va ser a partir de la conquesta de Constantinoble que els otomans van iniciar la cursa de l’expansió territorial, en els anys del soldà Selim I (1512-1520):

L’organització interna de l’imperi

  1. El soldà: despotisme oriental basat en la seva autoritat (sense contrapesos). En origen escollit entre els descendents del fundador de l’imperi al segle XIV, Osman I.
    1. Primera tasca: eliminar tots els germans (i els seus fills) per assegurar-se el poder a través de la guerra civil; després, entorn ministerial (d’eunucs i renegats) del tot fidel.
    2. Sovint, fill d’una esclava cristiana; el soldà només tenia un fill per esclava, quan neix, separat i enviat com a governador a províncies.
  2. L’administració central:
    1. Gran visir: funcions de govern a tot l’imperi; presideix el màxim tribunal, consell Imperial o Divan (ulemes en la interpretació de la llei islàmica).
    2. Administració: sobretot esclaus personals del soldà; meritocràcia: ascens social (de les escoles de palau a governador provincial Beylerbeyi); molts visirs eren balcànics o albanesos.
  3. L’organització territorial:
    1. Mehmet II (1451-1481) inicià la centralització, completada per Solimà I (1520-1566): divisió en Sancaks; 1534, 34 a Europa i 63 a Àsia.

L’exèrcit otomà

  1. Composició humana: imperi producte del procés de conquesta militar. Orígens: estat de frontera de l’Imperi bizantí, obligat a organitzar-se com a màquina militar.
    • Dues formes de reclutament:
      1. Mobilització de la cavalleria feudal dels timariots (timars o feus atorgats en usdefruit a senyors de la guerra a canvi de soldats). Segle XVI: tendència a la patrimonialització; senyors sedentaris i desmobilitzats.
      2. Especialistes entrenats des de nens: cos d’infanteria dels geníssars; producte del devshirme (impost de la sang): nens cristians educats en l’islam i sotmesos a disciplina militar (prohibició del matrimoni).
  2. Finançament: 80.000 (1550). Feix de tribus: delmes dels musulmans, tributs dels pobles sotmesos (jueus i cristians), sobre la terra o drets de duanes (el doble dels ingressos de Carles V).
  3. Armament: armament tradicional (arcs, espases curtes o javelines), armes de foc; artilleria de camp (1450), un paper clau en la caiguda de Constantinoble. Inicialment, canons enormes: difícil d’emplaçament i excessiu escalfament (hores de cadència).

L’ocupació dels Balcans

Condicions prèvies:

Cronologia: expansió (1459-1561) i estabilització (1561-1608):

L’expansió mediterrània

La República de Venècia era el principal rival en l’expansió de l’Imperi Otomà en el control de les ribes de l’Egeu i l’Adriàtic. Venècia comptava amb el suport dels corsaris dels ports nord-africans (en especial Tunis i Alger).

Cronologia: primer avís, violenta campanya marítima culminada amb la presa d’Òtranto (1480).

1499-1503: èxits en lluita contra Venècia.


Tots els articles del curs: Història Moderna a Europa

Introducció a la Història Moderna d'EuropaEconomia al segle XVI: expansió colonial, camp i ciutatComunitats urbanes i rurals a l’Europa del segle XVIL’Europa de l’Humanisme i el RenaixementReligió: Reforma i ContrareformaPolítica d'aliances i conflictes a Europa (1494-1606)

Bibliografia recomanada:


Idiomes disponibles: